Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: pobles i cultures vs poder i estats
Salut i llarga vida als llibres
14 gen 2008
La vida no és si no un àlbum de fotografies.
El Museu de la Rendició Incondicional. Dubravka Ugresic
MigHerna.jpg
També podríem dir que la vida és una successió de sobres que anem obrint al llarg de la nostra existència i que ens van desvetllant la destinació en el qual ens anem endinsant al llarg d'aquesta.

De qualsevol manera que ho expressem, és més que evident que, aquesta apassionant aventura que s'inicia des del moment mateix en el qual l'òvul femení és fecundat, aquesta es converteix en un fet insòlit i irrepetible, una espècie de miracle que, al llarg de les nostres vides, ens conduirà per apassionants moments i per dures experiències que mai vam creure podrien arribar-nos a.

Jo per la meva banda, i sense ànim de convertir això en una llarga successió de confidències, repassant l'experiència viscuda, a pesar dels sinsabores i de les innombrables frustracions en la meva vida i com diu la cançó de Violeta Parra, no tinc per menys que donar-li gràcies a la vida.

Perquè afirmar que la vida de tots aquells éssers que, fills de vermells i per tant perdedors de naixença, anava a estar marcada pel signe d'aquella derrota, no deixaria de ser si no un exercici d'hipocresia.

Si he de ser sincer, tot aquest teixit d'humiliacions i de privacions de la postguerra es va veure àmpliament compensat pels moments francament feliços que vaig trobar en el cinema, en el teatre, haver-me creuat en algun moment de la meva vida amb alguns d'aquests lluitadors que van lliurar tant de les seves vides al servei de les seves idees, en el descobriment dels llibres que m'han acompanyat al llarg de la meva vida, començant per aquell Beau Gesti de P. C. Wren, que m'arrossegaria amb divuit anys fins a la Banderola d'Enganxi del carrer Becs d'Europa de Madrid, per a allistar-me per tres anys en la Legió Estrangera, un dia de setembre de 1955. (L'experiència no em va enriquir ni em va empobrir, però roman en la meva memòria amb tota la seva gamma de blancs i grisos).

(Conforme avanço en la redacció d'aquest article, es manifesta la idea que seria excessivament deixo anar fer-lo en un sol lliurament, per la qual cosa, parlaré aquí únicament dels llibres que van influir en la meva vida).

D'aquest bosc de títols de llibres que ve a la meva memòria , no puc deixar de recordar aquí l'impacte que vaig sofrir amb la lectura dels miserables, de Víctor Hugo, així com el meu despertar a una consciència social amb aquest i Cossos i ànimes, de M.van der Meersch, un autor que arrasava entre els lectors a principis dels seixanta. Afegiré a aquesta nòmina d'autors el nom de Mika Waltari, que amb el seu Sinuhé, l'egipci, va anar obrint una bretxa per on anys més tard s'obririen pas els Alfonso Sastre, B. Brecht, els Goytisolo, els Sánchez Ferlosio, les Laforet i un sense nombre d'autors i autores que influirien decisivament en la meva vida.

Especialment enlluernadora em va semblar (i m'ho segueix semblant avui) La pluja groga, de J. Llamazares, així com la seva Lluna de llops, fantàstiques narracions ambdues que ens introduïxen en la intimitat de l'home que es nega a abandonar la terra on va néixer, que va alimentar durant generacions a aquells que ara descansen a escassos metres d'on ell mateix espera la irremissible mort; de les hores heroiques i plenes de matisos de l'escamot antifranquista a Lleó. Seria tasca àrdua resumir aquí seixanta anys de lectures, partint d'aquells còmics dels anys quaranta que ens intercanviàvem els nois, entre notícies d'assalts a bancs d'invisibles guerrillers urbans que hostigaban al règim, entre notícies de la guerra de Corea, estrenes de pel·lícules âescandalosesâ? en les quals els més petits havíem de conformar-nos amb que els més majors ens expliquessin els petons de Gleen Ford i les fetes de Alan Ladd en les pantalles; entre carreres de xapes, dreas, duels amb els peons, taronges picades, boniatos i notícies que es filtraven amb aquelles primoroses cajitas elaborades pels presos d'Ocaña o de qualsevol altre penal de tot aquest teixit penitenciari en el qual el Senyor del Marró havia convertit la pàtria. Però seria ingrat de la meva part no esmentar aquí alguns noms que, amb el pas del temps, em durien a escalar les de vegades ingrates lectures de J. P. Sartre o A. Camus, per posar exemples. Suposo que, on jo escric W. S. Mauham, L. Bromfield i P. s. Buck, Salgari, Papini etc., uns altres diran Hegel, S. Kirquegard o Dante Aligheri, però molts vam haver de donar una àmplia marrada fins a ser tocats per la lluminosa flama de Lenin (hòsties!, quin total em va quedar això últim.)

Doncs si; des d'aquell primer Curzio Malaparte que ens va dur de la mà per les trinxeres nazis i per la retaguardia americana, amb visions dantescas de la segona guerra mundial, en Kaputt i La pell, fins al llibre de García de Cortazar que acabo de llegir, una vasta nòmina d'autors (no tots marxianos) s'obre pas en la meva memòria: Huxley, Isabel Allèn, Hemingway, Barea, Mark Twain, Kiplyng, Doris Lessing, la Beauvoir de La dona trencada, les entrañabilisimas María Teresa León i Constància de la Mora de Memòria de la malenconia i Doble esplendor, respectivament, el més lluminós Miguel Hernández de Vent del poble i Cancionero i romancero d'absències, la llum, la llum sempre present de la ploma de Machado il·luminant aquells pobres Camps de Castella i la senda dels derrotats que abandonaven la pàtria en flames en 1939. Zola, Galdós, Neruda, Orwell, el Bradburi de les Cròniques marcianes, Calvino, els desoladors erms de Rulfo, les vigoroses pàgines del Jack London del taló de ferro Hidalgo de Cisneros i el seu univers de lleialtat republicana de Canvi de rumb, G. Durrell, Coetze, Madariaga, Baroja, Gorki, Manuel Rivas, Delibes, Mishima, Ignacio Aldecoa i els millors contes de la postguerra, Dolores i la seva Ãnico camino, llavors encara prohibit a Espanya García Márquez, Manuel Scorza i el brutal Perú d'explotació on es viu i es mor cada dia, l'irrepetible Ciro Alegria del món és ample i aliè, aquest tall en la poesia que és César Vallejo; Azaña, que és tant com dir Cervantes o Lorca, o Espanya., o Max Aub, que tant munta munta. I dic John Steimbek, i una llarga caravana de sense terra i de personatges desposseïts es perd en l'horitzó de la meva memòria. Benedetti, Rosegui Basts, tendeixen la seva rica prosa contra la intolerància, com un pont entre els pobles i les civilitzacions. On aniré que no em trobi algun personatge d'aquest riu interminable dels contes de Julio Cortázar, Onetti, Rivero, per no citar aquí a tots això historiadors, Pierre Vilar, G. Jackson, Tuñón de Lara, Luis Romero...que van contribuir amb les seves obres a esclarir la història d'aquests pobles. John Reed submergint-se literalment en els rius de foc i de passió revolucionària d'aquells dies del Mèxic insurgente de 1910 i d'octubre a Leningrad. Dic aquí Séneca, Ovidio, Plató, i l'estada s'ompli d'imatges del passat, quan l'esplendor de la paraula s'unia a l'afany d'estendre l'imperi de les lleis i la cultura fins als confinis de la terra, allí on l'home estava atrapat pels ferros terribles de la religió i la @superstición. Margarita Yourcenar, Jorge Estimat, Barri Inclán, Borges, Salman Rushdie, Blasco Ibáñez, Guioconda Belli... ingrata tasca silenciar aquí els noms de tots aquells que en una hora o en una altra van contribuir a convertir les nostres vides en un territori apassionant, o si més no un poc més amable.

A aquells tirans del passat i dels còmics de la nostra infància els van succeir altres no menys cruels, i a aquests, uns altres els seguiran que, en nom de tal o com civilització, envairan, sotmetran a grans fams a les poblacions més febles; duran els seus exèrcits si cal allí on estretament conviuen la dolenta herba i l'escarabat pelotero Però deixeu-me creure que, encara en un planeta calcinado, tot just habitat per éssers com els personatges marginats de Fahrenheit 451, encara haurà aquí i allà un home, una dona tal vegada, que li canviï una vegada més la cinta a la seva màquina d'escriure, o que es disposi a escriure amb mitjans més rudimentaris, tal vegada per a evocar com creixia la lavanda en els camps de la seva infància, abans que es perdés en l'horitzó l'últim soldat de la Coalició entre el fum dels seus carros i els seus camions, deixant al seu pas el rastre de les seves llandes de refresc i els seus nauseabundos xiclets, abans que dessequessin l'últim pou, es beguessin l'última gota de la vella llacuna, seguessin l'última espiga i cremessin el centenari roure que resistia en la plaça, o com aquests van matar al vell violinista que els va rebre amb els acords de la Internacional (un poc més engatat potser aquest dia) enmig d'unes paraules ininteligibles que solament els quals li van veure rodar mort pel sòl van arribar a entendre, en les quals, citant a un poeta espanyol, venien a dir: vencereu perquè teniu sobrada força per a això, però no convencereu, perquè us falta la raó; o tal vegada el poeta es disposi a escriure un llarg poema en el qual solament es puguin llegir els noms de tots els tirans i els seus nombrosos crims al llarg de la història..

Cuideu-vos dels idus de març

Visqui la República!

LQSomos. Ã?ngel Escarpa Sanz. Gener 2008.
Mira també:
http://www.loquesomos.org
http://www.loquesomos.org/lacalle/Autores/AngelEscarpa.htm

This work is in the public domain
Sindicat