|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder |
|
Qui ens protegirà dels que ens protegeixen?
|
|
|
per copy |
14 gen 2008
|
En pocs anys la inseguretat ha esdevingut un dels temes del discurs polític, tots els partits confosos. Mobilitzant policia i gendarmeria, el Vigipirate ha estat llançat des de 1978 per lluitar contra tota amenaça de desestabilització interior vinguda d'una potència estrangera. Mai abrogat, actualitzat després dels atemptats del 11-Septembre, aquesta vegada per lluitar contra el terrorisme, s'ha fet Vigipirate reforçat, en el qual participa igualment l'exèrcit. Portada pel clima d'inquietud, la participació d'empreses privades a missions de seguretat pública va crescendo: guardians d'aparcament o de supermercat, ensinistradors de gossos, intervenint sobre alarma, vigilants... Gràcies a les societats de vigilància, l'ordre regnat sense que la policia necessiti ensenyar-se. Ja que, encara que les funcions d'aquests agents de prevenció i de seguretat (APS) siguin abans de tot d'ordre «econòmic», la seva banalització i els poders de control que s'atribueixen, a les fronteres de la legalitat, fan pesar un risc sobre les llibertats públiques.
Per MARTIN MONGIN |
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi
El nombre de vigilants no para d’augmentar als supermercats, als aparcaments, a les gal·leries comercials, a les oficines, a les estacions, a les vies públiques, a les universitats, als museus, en manifestacions culturals o esportives, o inclús a les biblioteques municipals (1), ja sigui en el nostre entorn quotidià o en el conjunt del territori. No hi lloc que no posi en escena la silueta d’aquests “professionals de la seguretat� i la seva mirada sospitosa apuntant les masses. Ens acostumem a la seva presència, a ensenyar la pota per sota de la porta i a obrir les nostres bosses; deixem que se’ns recordi l’ordre dòcilment.
Hi havia cent cinquanta mil assalariats a França l’any 2007, amb un creixement anual mitjà dels efectius de més de 8,5% des del 1998 (+5,5% en el 2005-2006). Les perspectives d’aquà al 2015 preveuen unes 60.000 vacants (2). L’aplicació generalitzada del “pla Vigipirata� i la lluita contra el terrorisme han estat els pretextos fà cils que han permès que qui més qui menys pugui equipar la seva botiga, el seu establiment i els seus locals amb aquests agents de prevenció i de seguretat (APS) (3). No obstant, no ens podem enganyar; la funció d’aquests agents és primerament d’ordre “econòmic�, és a dir, dissuadir els lladres, prevenir les degradacions, assegurar un bon ús dels equipaments i dels espais a disposició del públic, etcètera. Els dispositius tecnològics punters, com la televigilà ncia, els sistemes d’alarma i de detecció, controlats pels mateixos vigilants, contribueixen a portar a terme aquesta missió. Els APS i els seus dispositius de vigilà ncia s’encarreguen doncs de la seguretat de l’establiment en si (quant a mercaderies, equipament, personal), contrà riament al que sovint s’anuncia: “Tenim una societat de vigilà ncia a la nostra botiga pel seu confort i per la seva seguretat�.
Si més no, degut a aquesta postura, la presència multiplicada de vigilants en el conjunt del camp social produeix efectes invisibles en el públic, l’origen dels quals es troba en l’aurèola de confusió que envolta l’exercici de la seva professió. Parlem d’una confusió en relació a l’estatus dels vigilants, amb el seu paper, el seu poder, i finalment amb la mateixa definició de “seguretatâ€? que es considera que han d’assegurar i que justifica l’incessant increment dels seus efectius. Una confusió d’allò més apressant que els mitjans de comunicació aborden molt rarament des d’un punt de vista jurÃdic. Aquesta professió poc definida, a part d’obrir la porta a la deriva, contribueix a ennegrir més l’ambient. Es creuen esferes ben delimitades de la vida social quan els individus es confronten dià riament als APS, confonent uns sectors amb d’altres, i adoptant comportaments que no tenen raó de ser. L’omnipresència de vigilants tendeix a barrejar les grans separacions constitutives de la societat, sobretot la que existeix entre el règim de la llei i el de la norma (per exemple, el reglament intern d’un lloc) d’una banda, i la que hi ha entre l’espai públic i l’espai privat, d’una altra.
La categoria d’APS cobreix un conjunt de professions; des d’agent de seguretat, a agent de seguretat d’incendis certificat, a agent de prevenció de robatoris, a domador de gossos, a operador de televigilà ncia, a vigilant de rondes interventor, etcètera. Tanmateix, cobreix un ampli conjunt d’activitats (guà rdia, transport de diners, protecció de persones, vigilà ncia, control d’equipaments tècnics, etcètera). Aquestes funcions sovint es multipliquen i s’entrecreuen sota el pretext d’estar totes elles relacionades més o menys estretament al sector de la “seguretatâ€?. AixÃ, un agent de seguretat d’incendis també pot procedir al control de públic (als museus) o a la interpel·lació d’individus sospitosos (en galeries comercials). Igualment, el treball d’un agent de seguretat “consisteix principalment en missions d’acollida i de control d’accés, en missions de rondes de vigilà ncia, de control del respecte de les consignes de seguretat del lloc, d’intervenció de primera urgència, d’alerta i de conducció dels equips de socors, de redacció dels informes de fets o d’activitatsâ€? (4).
Passem imperceptiblement de la informació a la prevenció, de la prevenció a la intervenció, i d’aquesta a la repressió, en aquests ordre. En la gran majoria dels casos, el públic no sap ben bé on comença i on finalitza la funció d’un APS. Únicament una constant comuna, el tratje negre i la corbata o el pantaló enreixat, els Rangers; muscleres, distintius, auriculars i walkie-talkies. L’uniforme del vigilant té la funció principal d’instituir una dissimetria, una relació d’autoritat, i per tant de poder, entre aquest i els individus als quals es dirigeix; una relació d’autoritat i de poder totalment il·legÃtima des del punt de vista del dret.
El Llibre blanc sobre la seguretat privada, realitzat pel Ministeri de Seguretat pública del Quebec l’any 2003, insisteix repetidament sobre aquest punt (5). “Un dels principals problemes plantejats sobre la seguretat privada en els països occidentals [és] el creuament de rols entre els serveis públics i els privats en matèria de seguretat�. D’ençà , “l’absència de normes de deontologia i d’ètica que regeixen la indústria de la seguretat privada és susceptible de crear una gran confusió quant a les prà ctiques acceptables i les que no ho són pels diferents actors�. Tanmateix, es crea una altra confusió en l’à nima dels ciutadans i ciutadanes: “Una situació com aquesta pot [...] portar els ciutadans i ciutadanes a confondre el mandat particular de protecció del benefici del proprietari d’una agència de seguretat privada respecte un client i el mandat de seguretat pública dels policies respecte a la comunitat�.
A la confusió general s’hi afegeix la dels empresaris, que atribueixen gairebé infal·liblement als vigilants drets que no els són propis, ja sigui perquè s’aprofiten de la situació o perquè estan mal informats (6). Si més no, els vigilants no són ni policies ni gendarmes. No pertanyen al contingent de forces de l’ordre; ho estipulen regles molt estrictes, les que es refereixen a la seva vestimenta. “Exceptuant les derogacions [...], els APS han de vestir d’una manera particular en l’exercici de les seves funcions. Aquests no han de donar peu a cap confusió amb la vestimenta dels agents públics, sobretot respecte la de la policia nacional, la de la gendarmeria nacional, la de l’aduana i la dels policies municipals� (7).
No obstant, encara que aquesta exigència de distinció indumentà ria es respectés, fet que no es produeix, els APS sempre es presenten com els representants de la llei des d’un punt de vista simbòlic, o com a mÃnim com els representants dels seus representants. Simbòlicament, doncs, perquè les impressions que els vigilants susciten en els individus són l’origen del conjunt d’efectes invisibles induïts per la seva presència. No es tracta de cap forma de subjectivisme; les impressions han estat reflexionades, concertades, provocades i sabudes, en aquest cas concret. Tot un cà lcul de la por precedeix la instauració d’aquest poder de dissuasió.
En tot cas, si un agent de policia fós l’intermediari entre un ciutadà i la justÃcia, el vigilant no seria res més que l’intermediari entre el ciutadà i aquest agent de policia. Romandria doncs al costat de les forces de l’ordre, tenint com a missió principal prevenir-los en cas d’infracció i representaria únicament una baula suplementà ria en el procés d’aplicació de la llei. Tot contribueix a sembrar el dubte en el pensament públic. Encarregats de vigilar, de controlar i sobretot de donar l’alarma; reaccionant en nom d’imperatius de seguretat, vetllant pel respecte d’un codi prescriptiu, equipats de vegades per tal de fer front a la violència; els vigilants, iniciadors d’una relació de poder o d’autoritat, fan planejar l’amenaça de la llei allà on treballen.
Si més no, caldria sorprendre’s que els mitjans de comunicació no s’hagin fet eco d’una informació tan crucial com que els APS són ciutadans igual que els demés. No tenen més poder que un ciutadà ordinari ni més privilegis ni autoritat. Els professionals de la seguretat són “professionalsâ€? al mateix nivell que els professionals en rellotgeria o en restauració. Juguen normalment un paper que no és el seu. No només no estan més propers a la llei o a la justÃcia que un ciutadà ordinari, sinó que hi estan sotmesos al mateix nivell (8).
El vigilant pot procedir a la detenció de presumptes delinqüents d’acord a les disposicions de l’article 73 del Codi de procediment penal, com qualsevol altre ciutadà . No obstant, aquest dret només el pot portar a terme en el cas de ser un crim flagrant o d’un delicte flagrant “castigat amb pena d’empresonamentâ€?. Això deixa cert marge de maniobra als ciutadans que els vigilants admeten difÃcilment, perquè els fets delictius flagrants passen molt ocasionalment. Podriem ironitzar i concloure que cumpleixen la seva funció amb èxit, tot i que hagin d’esperar pacientment a què es doni la inseguretat, contrà riament als bombers, a les forces de l’ordre o als metges del SAMU, que únicament intervenen un cop l’incident ha passat. Mentre no hi hagi inseguretat, els vigilants poden caure en la temptació de prendre’s la llei en d’altres esdeveniments menys importants, ja sigui per defugir l’avorriment o per justificar la seva presència.
El treball diari d’un vigilant no consisteix en detenir presumptes delinqüents i en retenir-los fins a l’arribada de les forces de l’ordre. La seva tasca no se situa en el terreny de la llei, sinó en el de la norma. Es basa senzillament en assegurar que el reglament intern d’un espai amb vocació comercial s’apliqui correctament pel públic que acull (9). És a dir, no menjar fora dels espais contemplats a aquest efecte; no fer fotos amb flash; no distribuir prospectes de contingut polÃtic; no introduir objectes punxants que puguin ferir, com cúters, tisores, o tallapapers; no asseure’s sobre la gespa, etcètera. Aquestes són les regles que els vigilants han de fer respectar, sense que això signifiqui cap mandat que li atorgui cap mena d’autoritat.
Els vigilants intervenen en llocs privilegiats que podem anomenar “proprietats privades de masses� (10). Els mercats o els centres comercials són certament espais privats, espais la gestió dels quals prové d’un particular o d’una societat independent; però també són espais oberts al públic i en els quals es desenvolupa una part molt important de la vida en societat. Aquests espais ambivalents es distingeixen dels espais públics tradicionals perquè són estrictament “funcionals�.
Aixà doncs, què és un espai funcional? És un espai en el qual la raó de ser, la funció, la legitimitat quant a freqüència i ús estan fixades amb antelació i codificades per un reglament intern (11). Es un espai retallat en unitats monofuncionals (espai de distensió, espai de restauració, espai infantil, espai per a fumadors...) que permeten a tot individu que es trobi en qualsevol d’aquestes unitats saber el que suposadament ha de fer i pot fer. Parlem d’un espai en el qual tots els itineraris han estat traçats amb antelació i tots els comportaments anticipats; un espai lògic, és a dir, basat en un sistema acabat de relacions necessà ries entre objectes, persones i signes, en el que cadascuna de les parts està estretament subordinada a la realització del plà nol general.
Un espai funcional és també un espai en el qual s’acull únicament els individus que accepten respectar aquest plà nol. Un supermercat, un pà rquing, un cinema, un museu, un centre aquà tic són espais funcionals. Els individus que no respecten les funcions corresponents a aquests indrets, i que per tant no respecten les clà usules dels diferents reglaments, són considerats “indesitjables�, malgrat no ser jutjats “fora de la llei�. I és que cadascun d’aquests llocs porta en si una temptació per part dels seus empresaris, la de regular-ne l’accés i de fer ells mateixos la separació entre persones benvingudes (clients, abonats, usuaris, consumidors, assalariats) i les indesitjables (mandrosos, bandes de joves, manifestants...), quan tot individu pot pertà nyer alhora a una i a l’altra d’aquestes dues categories.
Per tant, un hipermercat representa un lloc veritablement insidiós en tant que ordena als consumidors que s’apropin a ell (via publicitat, pancartes, aparcaments gratuïts), els obre les seves portes (automà tiques), els acull amb un somriure (a través de les hostesses), però els deixa sortir amb gran pena i no sense una certa dosi de sospita (via cà meres i alarmes). Si per principi tot individu hi ha de ser benvingut, i gairebé a contracor (ja que tot individu és abans de tot un consumidor virtual), al mateix temps també n’és declarat sospitós i per tant indesitjable, igualment per principi, ja que tot individu és un delinqüent potencial. Està al cà rrec dels vigilants prevenir-los, rectificar i rebutjar tota forma d’esdeveniment susceptible d’ultrapassar el marc funcional establert prèviament, un esdeveniment que té sempre un preu pel gerent d’un establiment comercial, un cost en termes de volum comercial, de freqüència, de reputació, d’imatge, etcètera, encara que sigui mÃnim.
Per tant, la funció dels APS només ha de ser preventiva. No tenen més drets que el de ser presents al lloc i el d’informar al públic de les disposicions del reglament intern. Un cop siguin infringides, no disposen de cap poder per reprimir les mateixes infraccions, només el de constatar-les, de consignar-ne les modalitats en un registre, o el de trucar a les forces de l’ordre en última instà ncia.
L’APS, en tant que agent de prevenció i de seguretat, a la prà ctica no s’està de més de jugar al doble registre de la llei i de la norma, per la seva indumentà ria, per la seva funció i per la seva actitud. Tendeix a fer passar el mÃnim error per una infracció, i el mÃnim sobresalt de la vida, el més petit dels esdeveniments, per un acte de delinqüència, fins a tal punt que l’individu “desviatâ€? té tendència a acceptar l’acusació com si es tractés d’un crit de l’ordre, al no saber mai si fa front realment a un representant de la llei o no. Figura que el seu comportament és “il·legalâ€?, tot i ser senzillament “anormalâ€? (relatiu a una norma contingent).
El quid de la confusió entre aquests dos registres resideix, en part, en el fet d’haver transformat una relació d’autoritat informal en una relació d’autoritat formal. No es basa tant en l’existència del propi reglament intern sinó en la decisió de fer-lo aplicar per professionals externs a la funció de l’establiment en qüestió. Fins ara, el personal dels establiments (bibliotecaris/à ries, caps de secció, treballadors de guixetes...) era l’encarregat de fer respectar les consignes i de sancionar els individus no cooperants de forma informal, és a dir, d’una manera humana i viva, que podia canviar en funció de les caracterÃstiques i circumstà ncies. En canvi, avui en dia, els APS, subcontractats, han de fer aplicar el reglament al peu de la lletra, seguir un protocol, informar els seus superiors, redactar informes i passar comptes.
Allà on la flexibilitat encara es podia trobar en una relació de poder, ara és l’ordre matemà tic i mecà nic les que prevalen; les mateixes causes observades han d’engendrar els mateixos efectes.
El filòsof Michel Foucault va demostrar que els efectes invisibles podien ser induïts per aquesta confusió entretinguda entre el règim de la llei i el règim de la norma, i caracterÃstica de les societats anomenades “disciplinà riesâ€?. Aconsegueix efectivament “convertir en natural i legÃtim el poder de castigar, aixà com rebaixar el llindar de la tolerà ncia al mÃnim, a la penalitat. [La confusió] tendeix a eliminar el que hi pot haver d’exorbitant en l’exercici del cà stig, jugant amb els dos registres on es desplega, l’un en relació a l’altre; l’un, el costat legal, el de la justÃcia, i l’altre, l’ extralegal, el costat de la disciplinaâ€? (12).
La presència de vigilants en indrets públics, o d’acolliment públic, es tradueix en un recobriment del conjunt del camp social seguint la lògica del món carcerari, aportant una mena de garantia legal als mecanismes disciplinaris, a les decisions i a les sancions que posen en marxa. AixÃ, “la continuïtat carcerà ria i la difusió de la forma-presó permeten legalitzar, o en tot cas legitimar, el poder disciplinari, esquivant el que comporta tant d’excés com d’abús. [...] la generalitat carcerà ria abaixa el nivell a partir del qual esdevé natural i acceptable ser castigat, jugant amb l’amplitud del cos social i barrejant incessantment l’art de rectificar amb el dret de castigar.â€? (13)
El règim de la norma, que els vigilants contribueixen a generalitzar-ne la seva extensió, compromet perillosament l’exercici de les llibertats individuals. Porta els individus a acceptar les relacions d’autoritat més fà cilment, a mostrar-se més dòcils davant les manifestacions de poder, a normalitzar el seus comportaments i a reprimir qualsevol forma d’excentricitat i d’extravagà ncia. Però es preveu igualment contra tota forma de manifestació d’ordre polÃtic o contra qualsevol acte de desobediència civil susceptible d’enterbolir la reconducció.
Els gerents de les “proprietats privades de masses� obliguen els individus que les freqüenten a respectar reglaments sovint lliberticides, tot armant-se de “professionals� encarregats de vetllar fins a l’últim detall en nom de les exigències d’una pretesa “seguretat� sense justificar. Si hi ha algun indici que faci referència al “feixisme� actualment, caldria parlar de “micro-feixisme� (14). Cap pla en conjunt que fixi les modalitats d’aplicació, cap agent particular que en sigui l’instigador, cap text fundador que enunciï la doctrina general, cap mena de complot. Res més que un conjunt de voluntats particulars que s’ajunten, se sumen, i es reforcen per constituir finalment un règim autoritari difós, el centre del qual està per tot arreu i la circumferència enlloc. Es tracta doncs d’un règim que ofereix ben poques opcions a qui el vulgui capgirar.
Traduït per Eva Alcántara
(1) Com la biblioteca municipal Les Champs Libres a Rennes.
(2) Web del Sindicat Nacional d’Empreses de Seguretat (SNES): http://www.e-snes.org/
(3) Apel·lació reconeguda per la convenció col·lectiva del sector.
(4) www.e-snes.org/
(5) “Livre blanc : la sécurité privée partenaire de la sécurité intérieure�, Ministeri de seguretat pública del Quebec, desembre del 2003.
www.canasa.org/newwebsite/french/content_ pages/qc_reform/livre_blanc_secprive_12-03.pdf
(6) Com és el cas, per exemple a la SNCF, on els vigilants han de fer el treball d’agents de policia ferrovià ria (SUGE). Veure Paul Stilatti i Olivier Cyran, “Quand la SNCF sous-traite le gardiennage�, CQFD, núm. 14, Marsella, juliol del 2004.
(7) Llei del 12 de juliol del 1983, 83-629, modificada per la qual es reglamenten les activitats privades de seguretat. Art. 10. veieu també els articles 2 i 9.
(8) Llei del 12 de juliol del 1983, article 13.
(9) La presentació de les «principals professions de seguretat i vigilà ncia humana» a la web del SNES insisteix sobre aquest punt : “control del respecte de les consignes de seguretat del lloc� ; “ha d’assegurar-se […] l’aplicació de les consignes definides� ; “ vetllar pel respecte de la reglamentació�, etc.
(10) Veieu Clifford D. Shearing i Philip C. Stenning, “La "propriété privée de masse", dins Problèmes politiques et sociaux, La Documentation française, ParÃs, novembre del 2006.
(11) L’establiment d’un rglament intern és obligatori a les empreses, establiments, oficines, associacions, etcètera, que tenen com a mÃnim vint treballadors.
(12) Michel Foucault, «Surveiller et punir», Gallimard, Paris, 1975.
(13) Ibid.
(14) Veieu a Gilles Deleuze, «Deux régimes de fous», Les éditions de minuit, Paris, 2003. “El vell feixisme, tan actual i tan potent com és en molts països, no és el nou problema actual .Se’ns preparen d’altres feixismes .Tot un neofexisme s’instal·la respecte l’antic feixisme, el qual reflecteix el folklore. En comptes de ser una polÃtica i una economia de guerra, el neofeixisme és una entesa mundial per la seguretat, per la gestió d’una «pau» no menys terrible […]â€?. |
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html
|
This work is in the public domain |
|
|
