Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder
Qui ens protegirà dels que ens protegeixen?
14 gen 2008
En pocs anys la inseguretat ha esdevingut un dels temes del discurs polític, tots els partits confosos. Mobilitzant policia i gendarmeria, el Vigipirate ha estat llançat des de 1978 per lluitar contra tota amenaça de desestabilització interior vinguda d'una potència estrangera. Mai abrogat, actualitzat després dels atemptats del 11-Septembre, aquesta vegada per lluitar contra el terrorisme, s'ha fet Vigipirate reforçat, en el qual participa igualment l'exèrcit. Portada pel clima d'inquietud, la participació d'empreses privades a missions de seguretat pública va crescendo: guardians d'aparcament o de supermercat, ensinistradors de gossos, intervenint sobre alarma, vigilants... Gràcies a les societats de vigilància, l'ordre regnat sense que la policia necessiti ensenyar-se. Ja que, encara que les funcions d'aquests agents de prevenció i de seguretat (APS) siguin abans de tot d'ordre «econòmic», la seva banalització i els poders de control que s'atribueixen, a les fronteres de la legalitat, fan pesar un risc sobre les llibertats públiques.

Per MARTIN MONGIN
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi


El nombre de vigilants no para dâaugmentar als supermercats, als aparcaments, a les gal·leries comercials, a les oficines, a les estacions, a les vies públiques, a les universitats, als museus, en manifestacions culturals o esportives, o inclús a les biblioteques municipals (1), ja sigui en el nostre entorn quotidià o en el conjunt del territori. No hi lloc que no posi en escena la silueta dâaquests âprofessionals de la seguretatâ? i la seva mirada sospitosa apuntant les masses. Ens acostumem a la seva presència, a ensenyar la pota per sota de la porta i a obrir les nostres bosses; deixem que seâns recordi lâordre dòcilment.

Hi havia cent cinquanta mil assalariats a França lâany 2007, amb un creixement anual mitjà dels efectius de més de 8,5% des del 1998 (+5,5% en el 2005-2006). Les perspectives dâaquí al 2015 preveuen unes 60.000 vacants (2). Lâaplicació generalitzada del âpla Vigipirataâ? i la lluita contra el terrorisme han estat els pretextos fàcils que han permès que qui més qui menys pugui equipar la seva botiga, el seu establiment i els seus locals amb aquests agents de prevenció i de seguretat (APS) (3). No obstant, no ens podem enganyar; la funció dâaquests agents és primerament dâordre âeconòmicâ?, és a dir, dissuadir els lladres, prevenir les degradacions, assegurar un bon ús dels equipaments i dels espais a disposició del públic, etcètera. Els dispositius tecnològics punters, com la televigilància, els sistemes dâalarma i de detecció, controlats pels mateixos vigilants, contribueixen a portar a terme aquesta missió. Els APS i els seus dispositius de vigilància sâencarreguen doncs de la seguretat de lâestabliment en si (quant a mercaderies, equipament, personal), contràriament al que sovint sâanuncia: âTenim una societat de vigilància a la nostra botiga pel seu confort i per la seva seguretatâ?.

Si més no, degut a aquesta postura, la presència multiplicada de vigilants en el conjunt del camp social produeix efectes invisibles en el públic, lâorigen dels quals es troba en lâaurèola de confusió que envolta lâexercici de la seva professió. Parlem dâuna confusió en relació a lâestatus dels vigilants, amb el seu paper, el seu poder, i finalment amb la mateixa definició de âseguretatâ? que es considera que han dâassegurar i que justifica lâincessant increment dels seus efectius. Una confusió dâallò més apressant que els mitjans de comunicació aborden molt rarament des dâun punt de vista jurídic. Aquesta professió poc definida, a part dâobrir la porta a la deriva, contribueix a ennegrir més lâambient. Es creuen esferes ben delimitades de la vida social quan els individus es confronten diàriament als APS, confonent uns sectors amb dâaltres, i adoptant comportaments que no tenen raó de ser. Lâomnipresència de vigilants tendeix a barrejar les grans separacions constitutives de la societat, sobretot la que existeix entre el règim de la llei i el de la norma (per exemple, el reglament intern dâun lloc) dâuna banda, i la que hi ha entre lâespai públic i lâespai privat, dâuna altra.

La categoria dâAPS cobreix un conjunt de professions; des dâagent de seguretat, a agent de seguretat dâincendis certificat, a agent de prevenció de robatoris, a domador de gossos, a operador de televigilància, a vigilant de rondes interventor, etcètera. Tanmateix, cobreix un ampli conjunt dâactivitats (guàrdia, transport de diners, protecció de persones, vigilància, control dâequipaments tècnics, etcètera). Aquestes funcions sovint es multipliquen i sâentrecreuen sota el pretext dâestar totes elles relacionades més o menys estretament al sector de la âseguretatâ?. Així, un agent de seguretat dâincendis també pot procedir al control de públic (als museus) o a la interpel·lació dâindividus sospitosos (en galeries comercials). Igualment, el treball dâun agent de seguretat âconsisteix principalment en missions dâacollida i de control dâaccés, en missions de rondes de vigilància, de control del respecte de les consignes de seguretat del lloc, dâintervenció de primera urgència, dâalerta i de conducció dels equips de socors, de redacció dels informes de fets o dâactivitatsâ? (4).

Passem imperceptiblement de la informació a la prevenció, de la prevenció a la intervenció, i dâaquesta a la repressió, en aquests ordre. En la gran majoria dels casos, el públic no sap ben bé on comença i on finalitza la funció dâun APS. Ãnicament una constant comuna, el tratje negre i la corbata o el pantaló enreixat, els Rangers; muscleres, distintius, auriculars i walkie-talkies. Lâuniforme del vigilant té la funció principal dâinstituir una dissimetria, una relació dâautoritat, i per tant de poder, entre aquest i els individus als quals es dirigeix; una relació dâautoritat i de poder totalment il·legítima des del punt de vista del dret.

El Llibre blanc sobre la seguretat privada, realitzat pel Ministeri de Seguretat pública del Quebec lâany 2003, insisteix repetidament sobre aquest punt (5). âUn dels principals problemes plantejats sobre la seguretat privada en els països occidentals [és] el creuament de rols entre els serveis públics i els privats en matèria de seguretatâ?. Dâençà, âlâabsència de normes de deontologia i dâètica que regeixen la indústria de la seguretat privada és susceptible de crear una gran confusió quant a les pràctiques acceptables i les que no ho són pels diferents actorsâ?. Tanmateix, es crea una altra confusió en lâànima dels ciutadans i ciutadanes: âUna situació com aquesta pot [...] portar els ciutadans i ciutadanes a confondre el mandat particular de protecció del benefici del proprietari dâuna agència de seguretat privada respecte un client i el mandat de seguretat pública dels policies respecte a la comunitatâ?.

A la confusió general sâhi afegeix la dels empresaris, que atribueixen gairebé infal·liblement als vigilants drets que no els són propis, ja sigui perquè sâaprofiten de la situació o perquè estan mal informats (6). Si més no, els vigilants no són ni policies ni gendarmes. No pertanyen al contingent de forces de lâordre; ho estipulen regles molt estrictes, les que es refereixen a la seva vestimenta. âExceptuant les derogacions [...], els APS han de vestir dâuna manera particular en lâexercici de les seves funcions. Aquests no han de donar peu a cap confusió amb la vestimenta dels agents públics, sobretot respecte la de la policia nacional, la de la gendarmeria nacional, la de lâaduana i la dels policies municipalsâ? (7).

No obstant, encara que aquesta exigència de distinció indumentària es respectés, fet que no es produeix, els APS sempre es presenten com els representants de la llei des dâun punt de vista simbòlic, o com a mínim com els representants dels seus representants. Simbòlicament, doncs, perquè les impressions que els vigilants susciten en els individus són lâorigen del conjunt dâefectes invisibles induïts per la seva presència. No es tracta de cap forma de subjectivisme; les impressions han estat reflexionades, concertades, provocades i sabudes, en aquest cas concret. Tot un càlcul de la por precedeix la instauració dâaquest poder de dissuasió.

En tot cas, si un agent de policia fós lâintermediari entre un ciutadà i la justícia, el vigilant no seria res més que lâintermediari entre el ciutadà i aquest agent de policia. Romandria doncs al costat de les forces de lâordre, tenint com a missió principal prevenir-los en cas dâinfracció i representaria únicament una baula suplementària en el procés dâaplicació de la llei. Tot contribueix a sembrar el dubte en el pensament públic. Encarregats de vigilar, de controlar i sobretot de donar lâalarma; reaccionant en nom dâimperatius de seguretat, vetllant pel respecte dâun codi prescriptiu, equipats de vegades per tal de fer front a la violència; els vigilants, iniciadors dâuna relació de poder o dâautoritat, fan planejar lâamenaça de la llei allà on treballen.

Si més no, caldria sorprendreâs que els mitjans de comunicació no sâhagin fet eco dâuna informació tan crucial com que els APS són ciutadans igual que els demés. No tenen més poder que un ciutadà ordinari ni més privilegis ni autoritat. Els professionals de la seguretat són âprofessionalsâ? al mateix nivell que els professionals en rellotgeria o en restauració. Juguen normalment un paper que no és el seu. No només no estan més propers a la llei o a la justícia que un ciutadà ordinari, sinó que hi estan sotmesos al mateix nivell (8).

El vigilant pot procedir a la detenció de presumptes delinqüents dâacord a les disposicions de lâarticle 73 del Codi de procediment penal, com qualsevol altre ciutadà. No obstant, aquest dret només el pot portar a terme en el cas de ser un crim flagrant o dâun delicte flagrant âcastigat amb pena dâempresonamentâ?. Això deixa cert marge de maniobra als ciutadans que els vigilants admeten difícilment, perquè els fets delictius flagrants passen molt ocasionalment. Podriem ironitzar i concloure que cumpleixen la seva funció amb èxit, tot i que hagin dâesperar pacientment a què es doni la inseguretat, contràriament als bombers, a les forces de lâordre o als metges del SAMU, que únicament intervenen un cop lâincident ha passat. Mentre no hi hagi inseguretat, els vigilants poden caure en la temptació de prendreâs la llei en dâaltres esdeveniments menys importants, ja sigui per defugir lâavorriment o per justificar la seva presència.

El treball diari dâun vigilant no consisteix en detenir presumptes delinqüents i en retenir-los fins a lâarribada de les forces de lâordre. La seva tasca no se situa en el terreny de la llei, sinó en el de la norma. Es basa senzillament en assegurar que el reglament intern dâun espai amb vocació comercial sâapliqui correctament pel públic que acull (9). Ãs a dir, no menjar fora dels espais contemplats a aquest efecte; no fer fotos amb flash; no distribuir prospectes de contingut polític; no introduir objectes punxants que puguin ferir, com cúters, tisores, o tallapapers; no asseureâs sobre la gespa, etcètera. Aquestes són les regles que els vigilants han de fer respectar, sense que això signifiqui cap mandat que li atorgui cap mena dâautoritat.

Els vigilants intervenen en llocs privilegiats que podem anomenar âproprietats privades de massesâ? (10). Els mercats o els centres comercials són certament espais privats, espais la gestió dels quals prové dâun particular o dâuna societat independent; però també són espais oberts al públic i en els quals es desenvolupa una part molt important de la vida en societat. Aquests espais ambivalents es distingeixen dels espais públics tradicionals perquè són estrictament âfuncionalsâ?.

Així doncs, què és un espai funcional? Ãs un espai en el qual la raó de ser, la funció, la legitimitat quant a freqüència i ús estan fixades amb antelació i codificades per un reglament intern (11). Es un espai retallat en unitats monofuncionals (espai de distensió, espai de restauració, espai infantil, espai per a fumadors...) que permeten a tot individu que es trobi en qualsevol dâaquestes unitats saber el que suposadament ha de fer i pot fer. Parlem dâun espai en el qual tots els itineraris han estat traçats amb antelació i tots els comportaments anticipats; un espai lògic, és a dir, basat en un sistema acabat de relacions necessàries entre objectes, persones i signes, en el que cadascuna de les parts està estretament subordinada a la realització del plànol general.

Un espai funcional és també un espai en el qual sâacull únicament els individus que accepten respectar aquest plànol. Un supermercat, un pàrquing, un cinema, un museu, un centre aquàtic són espais funcionals. Els individus que no respecten les funcions corresponents a aquests indrets, i que per tant no respecten les clàusules dels diferents reglaments, són considerats âindesitjablesâ?, malgrat no ser jutjats âfora de la lleiâ?. I és que cadascun dâaquests llocs porta en si una temptació per part dels seus empresaris, la de regular-ne lâaccés i de fer ells mateixos la separació entre persones benvingudes (clients, abonats, usuaris, consumidors, assalariats) i les indesitjables (mandrosos, bandes de joves, manifestants...), quan tot individu pot pertànyer alhora a una i a lâaltra dâaquestes dues categories.

Per tant, un hipermercat representa un lloc veritablement insidiós en tant que ordena als consumidors que sâapropin a ell (via publicitat, pancartes, aparcaments gratuïts), els obre les seves portes (automàtiques), els acull amb un somriure (a través de les hostesses), però els deixa sortir amb gran pena i no sense una certa dosi de sospita (via càmeres i alarmes). Si per principi tot individu hi ha de ser benvingut, i gairebé a contracor (ja que tot individu és abans de tot un consumidor virtual), al mateix temps també nâés declarat sospitós i per tant indesitjable, igualment per principi, ja que tot individu és un delinqüent potencial. Està al càrrec dels vigilants prevenir-los, rectificar i rebutjar tota forma dâesdeveniment susceptible dâultrapassar el marc funcional establert prèviament, un esdeveniment que té sempre un preu pel gerent dâun establiment comercial, un cost en termes de volum comercial, de freqüència, de reputació, dâimatge, etcètera, encara que sigui mínim.

Per tant, la funció dels APS només ha de ser preventiva. No tenen més drets que el de ser presents al lloc i el dâinformar al públic de les disposicions del reglament intern. Un cop siguin infringides, no disposen de cap poder per reprimir les mateixes infraccions, només el de constatar-les, de consignar-ne les modalitats en un registre, o el de trucar a les forces de lâordre en última instància.

LâAPS, en tant que agent de prevenció i de seguretat, a la pràctica no sâestà de més de jugar al doble registre de la llei i de la norma, per la seva indumentària, per la seva funció i per la seva actitud. Tendeix a fer passar el mínim error per una infracció, i el mínim sobresalt de la vida, el més petit dels esdeveniments, per un acte de delinqüència, fins a tal punt que lâindividu âdesviatâ? té tendència a acceptar lâacusació com si es tractés dâun crit de lâordre, al no saber mai si fa front realment a un representant de la llei o no. Figura que el seu comportament és âil·legalâ?, tot i ser senzillament âanormalâ? (relatiu a una norma contingent).

El quid de la confusió entre aquests dos registres resideix, en part, en el fet dâhaver transformat una relació dâautoritat informal en una relació dâautoritat formal. No es basa tant en lâexistència del propi reglament intern sinó en la decisió de fer-lo aplicar per professionals externs a la funció de lâestabliment en qüestió. Fins ara, el personal dels establiments (bibliotecaris/àries, caps de secció, treballadors de guixetes...) era lâencarregat de fer respectar les consignes i de sancionar els individus no cooperants de forma informal, és a dir, dâuna manera humana i viva, que podia canviar en funció de les característiques i circumstàncies. En canvi, avui en dia, els APS, subcontractats, han de fer aplicar el reglament al peu de la lletra, seguir un protocol, informar els seus superiors, redactar informes i passar comptes.

Allà on la flexibilitat encara es podia trobar en una relació de poder, ara és lâordre matemàtic i mecànic les que prevalen; les mateixes causes observades han dâengendrar els mateixos efectes.

El filòsof Michel Foucault va demostrar que els efectes invisibles podien ser induïts per aquesta confusió entretinguda entre el règim de la llei i el règim de la norma, i característica de les societats anomenades âdisciplinàriesâ?. Aconsegueix efectivament âconvertir en natural i legítim el poder de castigar, així com rebaixar el llindar de la tolerància al mínim, a la penalitat. [La confusió] tendeix a eliminar el que hi pot haver dâexorbitant en lâexercici del càstig, jugant amb els dos registres on es desplega, lâun en relació a lâaltre; lâun, el costat legal, el de la justícia, i lâaltre, lâ extralegal, el costat de la disciplinaâ? (12).

La presència de vigilants en indrets públics, o dâacolliment públic, es tradueix en un recobriment del conjunt del camp social seguint la lògica del món carcerari, aportant una mena de garantia legal als mecanismes disciplinaris, a les decisions i a les sancions que posen en marxa. Així, âla continuïtat carcerària i la difusió de la forma-presó permeten legalitzar, o en tot cas legitimar, el poder disciplinari, esquivant el que comporta tant dâexcés com dâabús. [...] la generalitat carcerària abaixa el nivell a partir del qual esdevé natural i acceptable ser castigat, jugant amb lâamplitud del cos social i barrejant incessantment lâart de rectificar amb el dret de castigar.â? (13)

El règim de la norma, que els vigilants contribueixen a generalitzar-ne la seva extensió, compromet perillosament lâexercici de les llibertats individuals. Porta els individus a acceptar les relacions dâautoritat més fàcilment, a mostrar-se més dòcils davant les manifestacions de poder, a normalitzar el seus comportaments i a reprimir qualsevol forma dâexcentricitat i dâextravagància. Però es preveu igualment contra tota forma de manifestació dâordre polític o contra qualsevol acte de desobediència civil susceptible dâenterbolir la reconducció.

Els gerents de les âproprietats privades de massesâ? obliguen els individus que les freqüenten a respectar reglaments sovint lliberticides, tot armant-se de âprofessionalsâ? encarregats de vetllar fins a lâúltim detall en nom de les exigències dâuna pretesa âseguretatâ? sense justificar. Si hi ha algun indici que faci referència al âfeixismeâ? actualment, caldria parlar de âmicro-feixismeâ? (14). Cap pla en conjunt que fixi les modalitats dâaplicació, cap agent particular que en sigui lâinstigador, cap text fundador que enunciï la doctrina general, cap mena de complot. Res més que un conjunt de voluntats particulars que sâajunten, se sumen, i es reforcen per constituir finalment un règim autoritari difós, el centre del qual està per tot arreu i la circumferència enlloc. Es tracta doncs dâun règim que ofereix ben poques opcions a qui el vulgui capgirar.


Traduït per Eva Alcántara

(1) Com la biblioteca municipal Les Champs Libres a Rennes.
(2) Web del Sindicat Nacional dâEmpreses de Seguretat (SNES): http://www.e-snes.org/
(3) Apel·lació reconeguda per la convenció col·lectiva del sector.
(4) www.e-snes.org/
(5) âLivre blanc : la sécurité privée partenaire de la sécurité intérieureâ?, Ministeri de seguretat pública del Quebec, desembre del 2003.
www.canasa.org/newwebsite/french/content_ pages/qc_reform/livre_blanc_secprive_12-03.pdf
(6) Com és el cas, per exemple a la SNCF, on els vigilants han de fer el treball dâagents de policia ferroviària (SUGE). Veure Paul Stilatti i Olivier Cyran, âQuand la SNCF sous-traite le gardiennageâ?, CQFD, núm. 14, Marsella, juliol del 2004.
(7) Llei del 12 de juliol del 1983, 83-629, modificada per la qual es reglamenten les activitats privades de seguretat. Art. 10. veieu també els articles 2 i 9.
(8) Llei del 12 de juliol del 1983, article 13.
(9) La presentació de les «principals professions de seguretat i vigilància humana» a la web del SNES insisteix sobre aquest punt : âcontrol del respecte de les consignes de seguretat del llocâ? ; âha dâassegurar-se [â¦] lâaplicació de les consignes definidesâ? ; â vetllar pel respecte de la reglamentacióâ?, etc.
(10) Veieu Clifford D. Shearing i Philip C. Stenning, âLa "propriété privée de masse", dins Problèmes politiques et sociaux, La Documentation française, París, novembre del 2006.
(11) Lâestabliment dâun rglament intern és obligatori a les empreses, establiments, oficines, associacions, etcètera, que tenen com a mínim vint treballadors.
(12) Michel Foucault, «Surveiller et punir», Gallimard, Paris, 1975.
(13) Ibid.
(14) Veieu a Gilles Deleuze, «Deux régimes de fous», Les éditions de minuit, Paris, 2003. âEl vell feixisme, tan actual i tan potent com és en molts països, no és el nou problema actual .Seâns preparen dâaltres feixismes .Tot un neofexisme sâinstal·la respecte lâantic feixisme, el qual reflecteix el folklore. En comptes de ser una política i una economia de guerra, el neofeixisme és una entesa mundial per la seguretat, per la gestió dâuna «pau» no menys terrible [â¦]â?.
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html

This work is in the public domain
Sindicat