Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Un estat palestí al costat d’Israel?
per Cristina - Barcelona Correu-e: admin ARROBA luchainternacionalista.org (no verificat!)	11 gen 2008
L’enèssima trobada internacional (més d’un quart de segle després de la Conferència de Madrid que va donar lloc als acords d’Oslo) en què es parla de posar les bases per a la creació d’un estat palestí al costat d’Israel. Però el titular s’escrivia aquesta vegada amb lletra petita, perquè aquesta utopia ja no té cap credibilitat.
“Israelians i palestins decideixen a Annapolis rellançar el procés de pau�. Aquest era el titular del passat 26 de novembre, sobre l’inici de la conferència en què Israel, l’Autoritat Palestina, 16 règims àrabs i els representants de la UE corrien a aplicar amb bona lletra els dictats de Bush. L’enèssima trobada internacional (més d’un quart de segle després de la Conferència de Madrid que va donar lloc als acords d’Oslo) en què es parla de posar les bases per a la creació d’un estat palestí al costat d’Israel. Però el titular s’escrivia aquesta vegada amb lletra petita, perquè aquesta utopia ja no té cap credibilitat. “En la promoció de la meta de dos estats, Israel i Palestina, que visquin junts en pau i seguretat, acordem la posada en marxa immediata de negociacions bilaterals de bona fe, a fi de concloure un tractat de pau que resolgui tots els temes pendents, inclosos, els assumptes centrals sense excepció, segons el que s’especifica en acords anteriors�, diu el text pactat a Annàpolis. I per si faltava més retòrica buida, es fa referència explícita al compliment del “Full de ruta�, el pla que Bush va promoure uns dies després de començar la invasió de l’Iraq, el 2003, pla en què les dues parts es comprometen a “complir amb les seves respectives obligacions�. N’hi ha prou amb recordar que per la part palestina Abbas es compromet a “confrontar el terrorisme i la incitació al terrorisme� per garantir la seguretat d’Israel, política que avui es tradueix amb el bloqueig criminal que enfonsa Gaza en la pobresa. Mentre que Olmert hauria d’acceptar el desmantellament dels punts de control militar en els territoris ocupats palestins (condició que el seu ministre de defensa, Ehud Barak va desmentir dos dies després d’Annapolis) i aturar l’expansió de les colònies (però a finals de desembre es va anunciar que el pressupost d’Israel de 2008 inclou la construcció de 250 vivendes a l’assentament de Maaleh Adoumim- Cijsordània, 307 a Abu Gnaem i 500 a Mar Homa- Jerusalem Est). Només el mes passat, 68 palestins van ser assassinats i 450 detinguts per l’exèrcit israelià. I parlen de pau... Si el contingut de l’acord ja és prou caduc, no cal oblidar qui és l’interlocutor palestí. Abbas, president de l’ANP va participar a la conferència sense el suport del parlament palestí (el seu govern boicoteja a Hamàs, que té la majoria de la cambra, y una tercera part dels diputats estan empresonats a Israel), sense l’autorització del Comitè Executiu de l’Organització per l’Alliberament de Palestina i sense ni tan sols el vist-i-plau de la direcció del seu propi partit, Al Fatah, que no es va reunir per prendre una decisió. Un president palestí que es nega a dialogar amb Hamàs, però no té cap problema per seure a una taula amb els representants d’un estat que cada dia assassina indiscriminadament el seu poble, assetja les seves ciutats, fa detencions massives i sotmet a la fam un milió i mig de palestins a Gaza. L’aïllament d’Abbas es va veure el mateix dia de la conferència, quan els cossos de seguretat de l’ANP van reprimir fortament les mobilitzacions anti- Annapolis que es van organitzar a les principals ciutats de Cisjordània (Ramallah, Jenin, Tulkarem, Naplusa, Hebrón...), amb el resultat d’un mort, 50 ferits i 300 detinguts. Els manifestants cantaven consignes com “Abbas, abbas, no renunciarem al dret al retorn dels refugiats a canvi de diners� o “Abbas, traïdor�. A Gaza, la manifestació va reunir desenes de milers de persones, i Hamàs va aprofitar l’ocasió per recordar que no reconeix l’estat d’Israel. El paper d’Abbas a Annapolis només va ratificar que és un titella en mans de l’imperialisme i d’Israel, per fer la feina bruta reprimint l’oposició interna. Gaza A Gaza, la tensió segueix creixent. El bloqueig fa la situació cada dia més insostenible. Més de 800 malalts crítics esperen l’autorització d’Israel per rebre tractament mèdic i els seus familiars son sotmesos a coacció per part del GSS (serveis secrets israelians, “shabac�) per convertir-se en informants a canvi del permís, segons denuncia l’ONG israeliana “Metges pels Drets Humans�. La fam i la misèria, que Israel utilitza impunement amb la complicitat dels EUA, la UE, l’ONU i Rússia (que recolzen un bloqueig imposat pel resultat d’unes eleccions al cap i a la fi democràtiques) s’escampen a la franja. Gaza, convertida en una gran presó a cel obert, és una olla a pressió i Hamàs, acorralat, respon intentant mantenir el control a qualsevol preu. Així la prohibició de manifestacions que va acabar amb l’atac a la manifestació de Fatah per l’aniversari de la mort d’Arafat: la convocatòria era clara provocació, i Hamàs hi va caure de quatre peus atacant una mobilització de masses. Però aquest episodi va tenir molt més ressò que el fet que Fatah prohibís la manifestació a Cisjordània del 14 de Desembre, aniversari de l’establiment de Hamàs en aquest territori, i que la reprimís amb les armes lliurades pels EUA a mans d’Abbas. L’enfrontament entre Hamàs i Fatah no és una guerra civil entre faccions, sinó el resultat de la política de “divideix i venceràs� de l’imperialisme i Israel, que s’ha comprat un sector de la direcció de Fatah per servir als seus interessos. Un o dos estats? Al si de les organitzacions palestines ha sorgit un nou/vell debat sobre el programa polític, discussió que ha guanyat ressò amb Annàpolis. Cal defensar un estat palestí al costat d’Israel? Un sector de la direcció palestina (i de l’esquerra israeliana) comença a respondre que no (1). El primer argument és que ja fa més de vint anys que s’intenta arribar a la solució dels dos estats, i que això ni ha portat cap solució per als pobles ni tan sols ha permès obrir un procés per apropar-la. S’afegeix que ignora la realitat política existent sobre el terreny, que deixa sense esperança els àrabs que viuen dins d’Israel com a ciutadans de segona, i que nega el legítim dret de retorn dels refugiats que van ser expulsats per la força el 1948 amb la constitució de l’Estat d’Israel, i els que s’han hagut d’exiliar en aquests 60 anys com a conseqüència de l’ocupació. La realitat és que la ficció política d’una solució de dos estats només ha servit per preservar l’hegemonia colonial d’Israel. Però més significativa sembla una tercera idea: “presumeix una falsa paritat de poder i pretensions morals entre el poble colonitzat i ocupat, per un costat, i l’Estat colonitzador i l’ocupant militar per l’altre�. Israel és un estat racista, producte artificial del colonialisme i la seva raó de ser és el seu paper de portaavions armat de l’imperialisme en un territori de tant valor estratègic com l’Orient Mitjà. Però si acabar amb un estat com aquest a Sudàfrica era una victòria dels drets humans i la democràcia, en aquest cas, es considera que aquest argument és una violació d’un dret sagrat a la supremacia ètnico-religiosa, que es presenta sota l’eufemisme del “dret d’Israel a existir com a Estat jueu�. ¿Quin dret té a existir un estat resultant de la usurpació de terres per la Orient Mitjà força armada del colonialisme, que avui segueix aplicant un genocidi sistemàtic i és una amenaça constant per tots els seus veïns? L’únic “dret� aquí és el que ve de la força. Com es pot demanar als palestins que busquin la manera de “conviure en pau al costat� d’aquest estat, en un territori format per bantustans?. Era el mateix que durant dècades es va demanar al Congrés Nacional Africà, i que la població negra de Sudàfrica va rebutjar no acceptant viure en “ghettos� al costat d’un règim d’apartheid. No cal ni dir que aquesta reflexió és per l’Estat d’Israel i no per la població jueva. El problema no és la gent, sinó l’aparell militar, legal i polític que des de fa 60 anys no està al servei del poble jueu, sinó de l’imperialisme. Un aparell que viu només del conflicte permanent i que mai no ha renunciat al seu projecte expansionista. El camí dels dos estats no és una solució, sinó una utopia reaccionària. L’única solució real és la consigna històrica de la lluita del poble palestí, a la qual va renunciar Arafat i que Abbas ni tan sols recorda: un sol estat sobre el conjunt del territori històric de Palestina, un estat únic, democràtic, laic i no racista. Un estat on puguin viure els qui avui es troben a la terra històrica de Palestina i els qui en van ser expulsats des de 1948, sense desigualtats ètniques o religioses. Per aconseguir-ho, cal enderrocar un dels principals baluards del capitalisme mundial, que vessa cada any milers de milions de dòlars en mantenir aquesta avançada armada en un lloc clau. Per això afirmem que l’estat d’Israel no desapareixerà sense un procés revolucionari. Una Palestina unificada, democràtica, laica i no racista és necessàriament un projecte anticapitalista. No diem que no sigui difícil, però la solució dels dos estats és impossible. (1) Declaración por un estado único de Madrid Londres, 29/12/ 2007 a www.rebelion.org i Democracy, an existential threat? a The Guardian 12/12/ 2007
Mira també: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article145
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more