Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
12 de gener, aniversari de l’incendi de Vila-real durant la Guerra de Successió
09 gen 2008
Des de la comissió comarcal de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència� –campanya unitària de l’Esquerra Independentista, impulsada per l’AJPB, la COS, Endavant, Maulets i el SEPC– hem convocat, amb la col·laboració de les penyes futbolístiques Borrat-xots i Estel Groc, aquesta cercavila reivindicativa per a retre homenatge als nostres heroics avantpassats, els defensors de la vila. Aquesta cercavila eixirà a les 12h des de la Placa Commemorativa situada al final del C/ Major Sant Jaume, cantonada amb Pere III i acabarà a la Torre Motxa (l’única part de la vila medieval que va sobreviure a l’incendi).
12-G (a).jpg
logocampanya.jpg
Manifest:

12 de gener Vila-real: socarrada, però no vençuda!

Avui, 12 de gener, aniversari de l’incendi de Vila-real durant la Guerra de Successió, la Comissió Comarcal dels “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència� –campanya unitària de l’Esquerra Independentista, impulsada per l’AJPB, la COS, Endavant, Mau-lets i el SEPC– hem convocat, amb la col·laboració de les penyes futbolístiques Borrat-xots i Estel Groc, aquesta cercavila reivindicativa per a retre homenatge als nostres heroics avantpassats, els defensors de la vila.

El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; i les vila-realenques d’avui dia podem es-tar ben orgulloses de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions… Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre “dimoni emplomat� i “incendiari malababa�, volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants). Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el que ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem les portes i –ai!– va desencadenar un espantós carnatge… Segons la pròpia declaració d’un cronista botifler, “entraron por todas partes matando, quemando y saqueando: ni las venerables canas del decrépito anciano, ni el tierno carmín de la rubo-rosa doncella, ni el llanto de la madre cariñosa que apretaba contra su seno el hijo de sus entrañas, ni el sagrado recinto de la casa del Señor pudieron detener en su sed de vengan-za a la desenfrenada soldadesca�. Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l’“universal incendi�, provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de “general escarmiento� per a tot el país: després d’“el desgraciat cas de Vila-real� totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó.

Avui, 302 anys després, les que volem ser dignes de la nostra herència i no ens conformem amb un vergonyós Estatut de quarta categoria com a compensació per les llibertats perdudes ens hem aplegat ací, davant d’aquesta antiga torre, tan venerable i tan maltracta-da per l’especulació urbanística, per a deixar ben clar que –igual que ho feien aquells llau-radors ravalers– nosaltres continuem cridant “ni Espanya ni França, sinó visca la terra y muyra malgovern�.
Que el seu exemple servisca d’estímul i inspiració perquè les vila-realenques d’avui dia puguem prosseguir amb la larga lluita que ha d’acabar portant-nos als camps elisis de la llibertat nacional i la justícia social!

Ni Àustries ni Borbons! Visca Basset i visca la Terra!!
Mira també:
http://www.300anys.cat

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat