|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Pakistan
|
|
|
per indu |
28 des 2007
|
|
|
Per IGNACIO RAMONET
Les onades d'inestabilitat provocades per la "guerra contra el terrorisme internacional" al Pròxim i a l'Orient Mitjà , després dels atemptats de l’11S, no deixen de colpir nous països. El darrer el Pakistan.
Cinquanta mesos després de la presa de Bagdad, el panorama geopolÃtic regional és desolador. A l’atzucac militar s'hi ha afegit una sèrie de desastres diplomà tics. Tampoc no ha disminuït el risc terrorista, contrà riament a l'objectiu definit per Washington. Cap dels conflictes –Israel-Palestina, el LÃban, Somà lia– no ha estat resolt. A l'Iraq, malgrat la presència d'aproximadament 165.000 militars nord-americans, les perspectives són també incertes. La vida dià ria civil continua sent un infern. Se succeeixen els atemptats mortals i a sobre hi ha aparegut un focus de tensió a la frontera entre el Kurdistan iraquià i Turquia, on s’hi podrien enfrontar dos aliats dels Estats Units.
Les intervencions nord-americanes, per a més paradoxes, han tingut com a efecte desfer l'Iran ("pitjor enemic dels Estats Units") de dos grans adversaris: el règim baasista a l'Iraq i el dels talibans a l'Afganistan. Rarament un rival haurà aportat aixà tants beneficis al seu enemic principal... Aquest fet ha permès que Teheran es concentri en el seu programa nuclear, tot alçant els pitjors temors. Els Estats Units i Israel amenacen ara amb bombardejar les instal·lacions atòmiques iranianes, la qual cosa afegiria més caos al gran caos regional i comportaria alces en els preus del petroli insuportables per a moltes economies.
A l'Afganistan les forces de l'OTAN estan a la defensiva. Amb més de quinze mil homes sobre el terreny, els Estats Units reclamen als seus aliats, entre ells França, l’enviament de tropes suplementà ries. Per què els talibans han reprès la iniciativa, es multipliquen els atemptats-suïcides i s’explota la cultura de l’opi i la seva exportació. La reconstrucció es molt lenta i les institucions "democrà tiques" es debiliten. Les provÃncies, controlades pels "senyors de la guerra", es distancien cada vegada més del govern de Kabul. "Si marxemâ€?, admet un diplomà tic occidental, “Hamid Karzai [president de l'Afganistan] no passarà més de deu dies" (1).
És en aquest context geopolÃtic tan inestable que un de les grans suports del president George W. Bush a la regió fa poc que ha cedit. La proclamació de l'Estat d’excepció per part de Pervez Musharraf a Islamabad, el passat 3 de novembre, és en efecte una greu declaració de la feblesa d'aquest, el qual ha encès la llum vermella a Washington.
El general Musharraf, autor del cop d'Estat el 1999, es va enrolar de seguida amb els Estats Units, a finals del 2001 i sota l'amenaça de veure el seu paÃs sota un atac nuclear massiu, en la guerra contra el règim dels talibans i contra les bases afganeses d'Al Qaeda. El govern de Bush no va percebre cap contradicció en el fet d'unir-se a un dictador per tal "d’instaurar la democrà cia" a l'Afganistan.
D'aquesta aliança, Musharraf n’ha obtingut un certificat de respectabilitat internacional, aixà com aproximadament 11.000 milions de dòlars per equipar el seu exèrcit i les seves forces amb repressió. El Pakistan, un paÃs d'aproximadament 167 milions d'habitants, és l'únic Estat musulmà que té l'arma atòmica i la pot projectar a 2.500 quilòmetres grà cies als mÃssils de llarga distà ncia. Aquests equipaments li confereixen una importà ncia estratègica encara més gran que el situa dins de la "llar pertorbadora" del món i als lÃmits de les crisis afganesa, iraniana i del Pròxim Orient.
La immensa por, a Washington i en d’altres cancelleries, és que els islamistes pakistanesos aliats dels talibans s'acabin apoderant de les regnes de l'Estat i controlin l'arma atòmica. Detestat pel poder judicial, el general Musharraf acaba d'emmordassar els principals mitjans de comunicació i s'ha guanyat els dos principals partits de l'oposició, el de Nawaz Sharif i el de Benazir Bhutto. La impopularitat que s’ha creat, malgrat les aparences, el fa la xarxa feble del sistema polÃtic. L'objectiu de la diplomà cia nord-americana és el de treballar per a reemplaçar-lo en un futur proper. I no pas per Bhutto o Sharif, els quals, possiblement, serviran per a iniciar el canvi "democrà tic". Sinó per un altre home fort, potser el general Ashfaq Kyani, conduït per les corretges nord-americanes. |
This work is in the public domain |
