Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : guerra
Washington decreta un any de treva global
16 des 2007
10 de desembre de 2007 Des de Beirut * Thierry Meyssan El 29 de novembre de 2007, el president George W. Bush anuncia el seu nou pressupost militar i rebutja vincular-lo a una retirada de l'Iraq. Malgrat de la retòrica marcial, això constitueix un pas enrere
L´IMPERI, V�CTIMA DEL SEU PROPI PODER



Després de diversos mesos de vacil·lació, Washington ha pres la decisió final. Des del principi de l'estiu no s'havia emès cap directiva destinada al «Gran Orient Mitjà», fora d´allò relatiu a la crisi pakistanesa. Els conflictes empitjoraven a Palestina, Líban i l'Iraq i s'acumulaven els indicis més contradictoris pel que fa a l´Iran. Tots estaven a l'espera d'un pronunciament clar per part de la Casa Blanca, sense que aquest acabés de tenir lloc.


Aquest buit indicava l'existència d'una profunda crisi als Estats Units.

El balanç de 7 anys d'administració Bush-Cheney, des d'un punt de vista dels interessos econòmics transnacionals que la controlen, és desastrós. Ãs cert que empreses com Halliburton o Lockheed-Martin han obtingut extraordinaris guanys, però el sistema arriba ara a un punt de desequilibri âsi no de rupturaâ que s'expressa simultàniament en la crisi del crèdit immobiliari (subprime) i en la caiguda del dòlar.


En endavant, el que es troba en perill és el predomini monetari dels Estats Units sobre la resta del món [1] fins a l'extrem que la Reserva Federal s'ha vist obligada a suspendre la publicació de l'índex M3, corresponent a març 2006, convertint així la quantitat de bitllets verds en circulació en un secret d'Estat. La mesura ha dut moltes institucions a la conclusió que Washington estava recorrent a la fabricació de bitllets i que, com no està en correspondència amb una realitat econòmica concreta, el dòlar corre el risc d'enfondrar-se a mitjà termini [2].



El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va cridar als Països No Alineats a sortir del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial i a participar en la fundació d'una nova institució, el Banc del Sud [3]. Posteriorment, va convidar als Estats membres de la OPEP a no seguir facturant el petroli en dòlars [4]. Independentment del seu paper com a moneda de canvi, el dòlar ja ha perdut parcialment la seva funció com a moneda de reserva: només el 65% de les reserves dels bancs centrals segueix sent en dòlars. Fins i tot als diaris preferits de la City londinenca, el Financial Estafis [5] i el setmanari The Economist [6] han fet sonar les sirenes d'alarma. Per als golden boys britànics més val mantenir-se sota l'empara de les monarquies petrolieres del Golf que a l'ombra del dòlar nord-americà.



La credibilitat militar del Pentàgon està en dubte a causa dels revessos soferts a l´Afganistan i l'Iraq, mentre que els alts oficials de les forces terrestres llancen advertiments a l'administració civil davant l'excessiu desplegament de tropes i l'esgotament dels soldats nord-americans. Sense més dilació, Rússia i Xina desafien obertament l'hegemonia nord-americana a Europa Central mitjançant el tancament dels seus ports a naus de guerra nord-americanes que es veuen en dificultats, augmentant a més les incursions aèries dels seus bombarders dintre de la zona de l'OTAN i tot establint una aliança militar amb prou feines camuflada (l'Organització de Cooperació de Xangai) per a expulsar a la CIA d'Ãsia Central, entrenar conjuntament les seves pròpies forces, establir formes de coordinació entre aquestes i aportar el seu recolzament a l´Iran.



El projecte de la Casa Blanca d'utilitzar armes nuclears tàctiques contra l´Iran després d'una provocació que podria costar-li una de les seves flotes a la marina de guerra nord-americana va sacsejar a la classe dirigent dels Estats Units [7].

L'almirall William Fallon, comandant en cap del CentCom (o sigui, de les forces nord-americanes al «Gran Orient Mitjà», i el seu estat major van anunciar que es negarien a executar una ordre en aquest sentit i que dimitirien de forma col·lectiva [8]. Medis militars van esmentar que entre les responsabilitats dels oficials superiors es troba la d'evitar una guerra que arrossegaria el país a la catàstrofe, responsabilitat que podria dur-los a organitzar un cop d'estat [9]. L'escàndol del B-52 de la base de Minot [10] i la posterior mort dels principals testimonis d'aquesta operació, així com l'autodestrucció d'un satèl·lit espia [11] fan pensar que les tensions internes s'han fet extremes.



El senador i candidat demòcrata Joe Biden va esmentar la possibilitat d'emprendre el procés de destitució del president en cas que aquest ordenés atacar l´Iran [12]. Mentrestant en el Departament de Justícia corren rumors sobre l'organització d'un nou Watergate que novament permetria que la «gorja profunda» de l´FBI fes caure al president [13].




Solució: el «poder intel·ligent»


Al desembre de 2006, l'Iraq Study Group, comissió bipartidista del United States Institute of Peace, més conegut en els mitjans de difusió sota el nom de «Comissió Baker-Hamilton», aconsellava un capgirament total de la política de l'administració Bush: retirada massiva de les tropes destacades a l'Iraq i diàleg amb Síria i l´Iran. En altres paraules, suspensió âllegir-se abandonamentâ del projecte de remodelció del «Gran Orient Mitjà».



Com a forma de resistència davant les pressions conjuntes dels seus amics republicans i dels seus rivals demòcrates, l'equip Bush-Cheney va limitar-se a sacrificar Donald Rumsfeld, reemplaçant-lo com a secretari de Defensa per un membre de la pròpia Comissió, Robert Gates. Aquest últim va limitar el seu accionament a posar fi al procés de privatització de les forces armades i a culpabilitzar el seu principal contractista, l'empresa Blackwater.



Aquest canvi de façana governamental va servir per a guanyar temps i elaborar un projecte polític alternatiu, basat en alguna cosa que no sigui la força bruta. El Center for Strategic and International Studies (CSIS) [14], que va finançar l'activitat de Iraq Study Group, va organitzar un nou compromís âaquesta vegada lluny de les càmeres. La Comissió bipartidista Armitage-Nye sobre el «poder intel·ligent».



A més del fet que la pròpia expressió «poder intel·ligent (Smart Power) no pot menys que portar-nos a riure quan vam pensar que es refereix precisament al que li falta a la política actual de l'administració Bush, la seva aparició ha de ser interpretada com la recerca d'una síntesi entre el Hard Power clàssic (o sigui, la dita política de «la pastanaga i la fuetada») i el Soft Power (o explotació de l'atracció que pot presentar el model nord-americà), que tant propaganditza el professor Nye.



Aquesta manera d'actuar respon a tres objectius principals:



- Donar respiració als militars, ja esgotats per l'enrenou de la guerra al «Gran Orient Mitjà»;



- Garantir guanys a les grans indústries que no formen part del tríptic armament-energia-farmàcia (programari, mitjans de difusió, entreteniment, etc.) i que, lluny de traure guanys de la guerra, estan perdent mercat a mesura que es desenvolupa l´«antiamericanisme»;



- Limitar les despeses públiques en moments que el pressupost del Pentàgon s'ha convertit en un barril sense fons que s'està empassant l'economia nord-americana.





Recepta: un any de convalescència



Tres eixos caracteritzen aquesta concertació:



- Washington renuncia a la força en tots els fronts i a la intimidació. Simbòlicament, caldrà tancar el camp de detenció de Guantánamo. L'administració renuncia simultàniament a l'unilateralisme i a la creació de coalicions ad hoc i torna a la diplomàcia clàssica. De manera general, per a obtenir suport a llarg termini, serà convenient associar la major quantitat possible d'Estats a la presa de decisions i a l'execució de les mateixes. L'ONU és el marc més apropiat tocant al manteniment de la pau, la reconstrucció, la salut pública i la lluita contra l'escalfament global. Washington haurà de donar també la impressió que ja no menysprea el dret internacional, raó per la qual haurà de signar alguna que altra de les convencions abans rebutjades.


- Washington renuncia a l'actual principi de la globalització en virtut de com la modernització d'un país es tradueix en l'agreujament de les desigualtats socials. L'ajuda al desenvolupament haurà de ser coordinada, per no dir centralitzada, segons el model del Pla Marshall, perquè la gent accepti la remodelació de les societats partint del pressupòsit que aquesta s'acompanyarà d'una millora de les seves condicions de vida. Es donarà la prioritat a les accions dirigides al camp de la higiene (com la construcció d'infraestructures per a l'aigua potable) i de la salut perquè les seves conseqüències positives són visibles per a tots. Aquesta ajuda passa per la creació d'una agència nord-americana especialitzada i per una reforma de l'Organització Mundial de la Salut. També caldrà modificar les regles del comerç internacional mitjançant una reactivació del cicle de Doha, per a evitar que es generalitzi la pobresa, font de conflictes. Aquest voluntarisme ha d'acompanyar-se d'un pla intern de reformes perquè, quan aparegui el pròxim huracà Katrina, Washington pugui presentar-se com un protector eficaç.



- Aquest reajustament polític implica una suspensió de tota acció militar d'envergadura fins a la pròxima elecció presidencial (encara que podrien realitzar-se maniobres en el desert de Darfur).



AL marge de la conferència d´Annapolis, la Casa Blanca dóna llum verda a la repressió a Palestina.

Encara que no desitja abordar el tema davant l'opinió pública, el Departament d'Estat va convocar una conferència internacional a Annapolis per a presentar la treva a les grans potències [15]. En realitat, allí no va discutir-se el tema de l'agenda. L'objectiu era únicament informar als participants que hi haurà una pausa en la colonització de la regió i presentar-los un calendari [16]. Es va congelar per un any el conflicte israelià-palestí. Es va posposar la proclamació de dos bantustans en les reserves de Gaza i Cisjordània, encara que es deixa als israelians la possibilitat d'utilitzar al seu col·laborador Mahmud Abbas per a realitzar les operacions policials que estimin necessàries.



La participació de Síria en aquesta conferència reflecteix, com aconsellava la comissió Baker-Hamilton, la distensió del cercle que atenallava al trio Damasc-Beirut-Teheran. Immediatament es va autoritzar a Serge Brammertz, cap de la missió d'assistència de l'ONU davant la justícia libanesa, a confirmar que Síria no té responsabilitat alguna en l'assassinat de Rafik Hariri. El sots-secretari d'Estat David Welch va ordenar al delegat del govern libanès de facto present a Annapolis, Tarek Mitra, que es triés com president del Líban al general Michel Sleimane. Aquest últim, que fa només 15 dies era qualificat encara com pro-sirià, és presentat ara com «un candidat neutre i de consens». No obstant això, és l'únic militar del món que ha vençut fins ara als mercenaris islamistes de la CIA ja que comandà l'exèrcit libanès âque va rebre per a això equipament provinent de Síriaâ quan aquesta força va esclafar el moviment Fatah al-islam en el campament de Nahr el-Bared.



Mentrestant, Mohamed el-Baradei, director de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA), va ser autoritzat a confirmar que el programa nuclear iranià no presenta cap perill militar a curt ni a mitjà termini [17]. Va convocar-se a més a més a una quarta reunió entre els Estats Units i l´Iran sobre el problema d´Iraq (on la resistència pro-iraniana manté la pressió sobre els més de 300 000 militars nord-americans i contractistes).




El més important és que el sots-almirall John Michael McConnell, director nacional d'intel·ligència, va obligar a les 16 principals agències nord-americanes d'intel·ligència a redactar una síntesi que contradiu tots els seus informes anteriors a tot asseverant que l´Iran va posar fi a tot programa militar nuclear des de l'any 2003 i que no tindria la capacitat necessària de produir suficient plutoni per a una bomba atòmica fins a l'any 2015 (mirar document adjunt). Per tant, l'atac nord-americà contra l´Iran es posposa sine die. AL mateix temps, el projecte de dividir l'Iraq en tres Estats queda per a les calendes gregues âla qual cosa implica que s'autoritza a Turquia a incursionar al Kurdistan iraquià. El secretari d'Estat adjunt John Negroponte va viatjar immediatament al Kurdistan iraquià per a anunciar la posposició del referendum sobre l'estatut de Kirkuk.





Infermera: Condoleezza Rice



En el seu discurs del 22 de novembre en la universitat de Kansas, el secretari de Defensa Robert Gates va tractar d'embolicar aquest viratge polític en un mantell de saviesa: els Estats Units han de traure lliçons de l'experiència, la força militar no és suficient per a l'obtenció de la pau, és hora d'enfortir el pressupost⦠del Departament d'Estat i de posar en mans d'aquest últim part del treball (mirar document adjunt). Cosa que el president Bush confirma de forma implícita, el 19 de novembre en el Pentàgon, presentant un pressupost de guerra inferior en 50 000 milions de dòlars a l´estimat inicial.



Malgrat tot, les coses no seran tan senzilles per a Condoleezza Rice. Alguns aliats, que van anar massa lluny en la seva col·laboració amb els Estats Units i ara es veuen al descobert, ja estan interpretant la suspensió de la pressió militar com un abandó.

Aquesta suspensió constitueix a més, per als adversaris d'Estats Units, un respir que els permet reconstituir les seves forces i, per als seus rivals, una oportunitat d'estendre la seva pròpia influència. Rússia ho ha entès així i acaba d'obtenir la seu de la pròxima reunió sobre el futur del Líban, que es desenvoluparà al gener a Moscou.

De manera general, tots els que es van negar a baixar el cap davant l'àguila nord-americana estan avui en posició avantatjosa. Però han de ser prudents. D'una banda, perquè la Nationale Endowment for Democracy (NED) i la CIA no deixaran d'ocupar el terreny que deixi lliure el Pentàgon i també perquè la treva pot ser la calma que precedeix la tempestat.



Diverses interrogants romanen en suspens. Mancant operacions militars de gran envergadura, colpejarà el Pentàgon objectius perifèrics (com Darfur, per exemple)? Quants homes podran retirar-se de l'Iraq en un any sense perdre el país? Donaran ràpidament resultat les diferents mesures de reorganització administrativa en estudi (nominació d'un secretari d'Estat adjunt encarregat del poder intel·ligent, creació de noves agències i, sobretot, limitació del Departament de Seguretat de la Pàtria i racionalització del Pentàgon)? I, finalment, serà prou amb posar fi a l'hemorràgia pressupostària causada per la guerra de l'Iraq per a contrarestar la recessió econòmica nord-americana?



De les respostes a aquestes preguntes dependrà que els interessos econòmics que controlen el govern federal decideixin mantenir als republicans a la Casa Blanca (possiblement amb Rudy Giulani) o posar en ella als demòcrates. Sigui com sigui, el veritable objectiu d'aquesta treva global és esbrinar si, dintre d'un any, Estats Units podrà aspirar encara a la supremacia global.


Discurs de Robert Gates a la universitat de Kansas, el 26 de novembre de 2007 (original en anglés)

«National Intelligence Estimate: Iran: Nuclear Intentions and Capabilities», 3 de desembre de 2007 (original en anglés)
Documents adjunts
       

«National Intelligence Estimate: Iran: Nuclear Intentions and Capabilities»
«National Intelligence Estimate: Iran: Nuclear Intentions and Capabilities», 3 de desembre de 2007 (original en anglés).
(PDF - 134.2 KB)
http://www.voltairenet.org/IMG/pdf/NIE-Iran-4.pdf
       

Discurs de Robert Gates, Secretari de Defensa dels EUA.
Discurs de Robert Gates a la universidad de Kansas, el 26 de novembre de 2007 (original en anglés).
(PDF - 144.2 KB)http://www.voltairenet.org/IMG/pdf/DoD-Gates_Kansas-2.pdf




    * Thierry Meyssan

Periodista i escritor, president de la Xarxa Voltaire amb seu a París, França. Ãs l´autor de La gran impostura (www.effroyable-imposture.net) i del Pentagate (www.pentagate.info)




[1] «Le talon dâAchille des USA», por L.C. Trudeau, Réseau Voltaire, 4 d´abril de 2003.
http://www.voltairenet.org/article9448.html
[2] «Au revoir dollar, bonjour euro», por Emad Meka ; «La Banque asiatique de développement émet un avis de tempête monétaire», «Incertitudes sur lâéconomie mondiale», Réseau Voltaire, 9 de febrer de 2005, 10 d´abril de 2006, 29 de juny de 2007.
http://www.voltairenet.org/article16145.html
http://www.voltairenet.org/article137226.html
http://www.voltairenet.org/article149581.html
[3] «Hugo Chávez propone a los No Alineados crear Comisión del Sur», Agencia Cubana de Noticias/Réseau Voltaire, 16 de setembre de 2006.
http://www.voltairenet.org/article143490.html
[4] «Hugo Chavez demande à lâOPEP dâabandonner le dollar et de laisser plonger lâéconomie US», Réseau Voltaire, 18 de novembre de 2007.
http://www.voltairenet.org/article153044.html
[5] Mirar «Wake up to the dangers of a deepening crisis», pel professor Lawrence Summers, Financial Times, 26 de novembre de 2007.
[6] Dossier: «The Panic about Dollar», article «The falling dollar. Losing faith in the greenback», The Economist, 29 de novembre de 2007.
[7] «La Maison-Blanche sacrifiera-t-elle la Ve flotte pour justifier la destruction nucléaire de lâIran?», per Michael Salla, Réseau Voltaire, 18 de novembre de 2007.http://www.voltairenet.org/article153012.html
[8] Entrevista de l´autor amb un testimoni.
[9] Aquest debat es va filtrar a la premsa civil de gran audiència. Mirar, per exemple, «Live discussion with Post staff writer Dana Priest», Washington Post, 27 de setembre de 2007. «The U.S. militaryâs role in preventing the bombing of Iran», per Glenn Greenwald, Salom.com, 28 de novembre de 2007.
[10] «Lâaffaire du B52 de la base de Minot La mise en place de bombes nucléaires états-uniennes contre lâIran?», per Larry Johnson, Horizons et débats, 17 de setembre de 2007.
http://www.voltairenet.org/article151709.html
[11] «El «meteorito» que va estabellar-se al Perú sería más aviat un satèl.lit militar d´observació dels EUA que contenía plutoni-238», Agencia IPI/Réseau Voltaire, 4 de novembre de 2007. «Est-ce quâune attaque nucléaire des Etats-Unis contre lâIran a été déjouée par la destruction dâun satellite?», Horizons et débats, 1er d´octubre de 2007.
http://www.voltairenet.org/article152724.html
http://www.voltairenet.org/article152274.html
[12] «Biden makes impeachment en campaign theme», The Nation, 30 de novembre de 2007.
[13] Avui en día se sap que fou el director adjunt de l´FBI qui filtrà les informacions que provocaren l´escàndol del Watergate i obligaren el president Nixon a dimitir.
[14] «CSIS, les croisés du pétrole», Réseau Voltaire, 6 de juliol de 2004.
http://www.voltairenet.org/article14455.html
[15] «Liste des délégations à la conférence dâAnnapolis sur la paix au Proche-Orient», Réseau Voltaire, 27 de novembre de 2007.
http://www.voltairenet.org/article153315.html
[16] «Discours de George W. Bush à lâouverture de la conférence dâAnnapolis sur le Proche-Orient», Réseau Voltaire, 27 de novembre de 2007.
http://www.voltairenet.org/article153314.html
[17] «IAEA Head Briefs Board of Governors on Nuclear Issues», IAEA, 22 de novembre de 2007.

This work is in the public domain
Sindicat