Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal
Antiliberalisme o anticapitalisme? Les paraules i les coses
per DANIEL B.	13 des 2007
“Una esquerra autèntica ha de definir-se com anticapitalista o més aviat com antiliberal? En el millor dels casos, l’antiliberalisme design a un front de rebuig que aniria des de l’esquerra revolucionària fins al pacifisme teològic�. Publiquem a continuació un text del nostre camarada Daniel Bensaïd, conegut filòsof marxista i un dels fundadors de la LCR francesa, presentat en el marc d’un debat organitzat al país veí per les revistes “Mouvements� i “Politis�.
per Daniel Bensaïd L’antiliberalisme és una noció molt àmplia. Tan àmplia i plural com ho són les diferents oposicions al liberalisme que avui en dia existeixen. Aquest concepte comprèn tota la gama de resistències a la contrareforma liberal, aparegudes arran de la insurrecció zapatista del 1994, les vagues massives de l’hivern de 1995 a França i les manifestacions altermundialistes de 1999 a Seattle. L’antiliberalisme expressa un gran rebuig social i moral que (encara?) no s’ha arribat a dotar d’estratègies polítiques realment alternatives. Posat en escena a una escala planetària pels fòrums socials, popularitzat a través dels llibres imprecadors de Viviane Forrester o de Naomi Klein, representa el moment –necessari sense cap mena de dubtes – de la negació: “El món no és una mercaderia, el món no està en venda...�. Un altre món és necessari, però de quin mónestem parlant? I sobretot: com fer que esdevingui possible? Aquest “moment antiliberal�, marcat pel retorn de la qüestió social i la irrupció dels moviments socials (antics i “nous�), ha permès deslegitimar el discurs liberal triomfant de principis dels anys 1990. Però, pel que fa a les respostes que cal aportar a la “revolució passiva� neoliberal, el ventall depossibilitats és molt ampli. Parlar en singular d’un moviment altermundialista, com si es tractés d’un subjecte susceptible de prendre el relleu d’un proletariat en vies d’extinció, seria no només aventurat, sinó erroni. En el “planeta alternatiu� conviuen efectivament – i està molt bé que així sigui, a condició de no dissoldre les divergències reals en un consens diplomàtic –oponents radicals a institucions com ara el Banc Mundial i l’OrganitzacióMundial del Comerç, i partidaris de la reforma d’aquestes instàncies; partidaris del “sí� i del “no� al Tractat Constitucional europeu; sectors que voldrien humanitzar la mercantilització del món i aquells que volen enderrocar-ne els ídols; els qui gestionen privatitzacions i reformes de la protecció social, i aquells que s’hi oposen frontalment. Tothom és antiliberal? En certa mesura i fins a cert punt. En diferents graus i de maneres diverses. Alguns en tindrien prou corregint els excessos del liberalisme més salvatge, sense qüestionar-ne la matriu capitalista. D’altres, voldrien canviar radicalment de programa. Les línies divisòries entre els uns i els altres no es refereixen, o només d’una manera secundària, a qüestions de lèxic (antiliberalisme o bé anticapitalisme), sinó a polítiques concretes. Lula i el Partit dels treballadors, al Brasil, Rifondazione Comunista, a Itàlia, han estat, des de l’inici dels Fòrums Socials l’any 2001, dos pilars del movimentaltermundista a Amèrica Llatina i a Europa. El primer és a hores d’ara un deixeble aplicat - i citat com exemple – del Fons Monetari Internacional. El segon col·labora disciplinadament en la política bel·licista i antisocial de Romano Prodi. Tots dos partits purguen les seves fileres respectives de diputats recalcitrants. A Amèrica Llatina, és evident que “l’antiliberalisme� de Chávez o de Morales no té el mateix sentit, ni comporta la mateixa dinàmica que el de Lula o el de Kirchner. Així doncs, l’antiliberalisme representa, en el millor dels casos, una noció flotant que designa un front de rebuig que va des de l’esquerra revolucionària fins a les utopies neokeynesianes, des del pacifisme teològic fins a l’antiimperialisme militant. Pot ser una palanca unitària eficaç per a impulsar accions i campanyes precises, contra el deute o contra la guerra, contra la directiva Bolkenstein o contra el Tractat Constitucional europeu (tot i que, en aquest punt, el front es va dividir). Però tot plegat no fa de l’antiliberalisme en si mateix un projecte polític. És el que ha mostrat la divisió de l’esquerra radical a França davant les eleccions legislatives i presidencials: la “victòria defensiva� que va representar el triomf del “no� en el referèndum francès sobre el Tractat Constitucional no es podia transformar mecànicament en una dinàmica ofensiva al voltant d’un programa i d’una estratègia d’aliances. Les qüestions que planteja la revista “Politis� estan formulades, la majoria de les vegades, en termes de definició. Una esquerra autèntica hauria de definir-se com anticapitalista o bé com antiliberal? Com es defineix aquesta esquerra en relació a l’economia de mercat? La mania de la definició és característica del gust francès per la raó classificatòria i el seu desig d’endreçar-ho tot. La definició fixa iimmobilitza. La determinació dialèctica, per contra, posa l’accent sobre l’esdevenir i la dinàmica. Antiliberalisme o anticapitalisme? No es tracta d’una qüestió d’etiqueta o de definició, sinó d’orientació; no es tracta d’establir un catàleg de mesures i de reivindicacions com si estiguéssim fent el tríptic d’una campanya electoral, sinó de la intervenció que permet avaluar, mitjançant la confrontació amb la pràctica, quines aliances i compromisos ens apropen de l’objectiu que perseguim i quines li giren l’esquena. Una política de ruptura amb el despotisme anònim dels mercats exigeix avuien dia que la lògica del bé comú, del servei públic i la solidaritat s’imposi sobre la lògica del benefici a qualsevol preu, del càlcul egoista i de la competència de tothom contra tothom. Aquesta política de ruptura exigeix, per tant, realitzar incursions enèrgiques en el santuari de la propietat privada (fins i tot de la propietat immobiliària i rústica, que tenen un paper clau tant en qüestions ecològiques com pel que fa a urbanisme i habitatge). Exigeix una oposició intransigent a la guerra de reconquesta colonial, a l’economia d’armament, als pactes militars imperialistes. I passa també per una ruptura amb els criteris de convergència i el pacte d’estabilitat europeu, per una nit de 4 d’agost fiscal, etc. Una lluita decidida al voltant d’aquests objectius és rigorosament contradictòria amb coalicions parlamentàries o governamentals amb Blair o Schröder ahir, amb Prodi o Royal avui, si no volem que la frontera entre l’esquerra i la dreta esdevingui tan porosa que tota mena de trànsfugues pugui travessar-la (en un sentit com en un altre!) sense tenir el menor sentiment de renegar de les pròpies conviccions. La qüestió de les aliances no és una pròtesi tècnica o la simple prolongació instrumental d’un programa que pretén canviar el món, sinó que forma part d’aquest mateix programa. Hi ha determinades missions del servei públic que es poden confiar al sector privat? El 1977, Michel Rocard havia sorprès (agradablement) un auditori d’empresaris en declarar que les lògiques de regulació – planificació o mercat– són globals, i que no es pot vorejar el mercat. Això era parlar clar. Tant que, quan l’esquerra va arribar al govern – amb el triomf de François Mitterrand, l’any 1981 -, el socialista Laurent Fabius va ser el Primer ministre que, abans que cap altre, va apostar clarament a favor de la lliurec irculació de capitals; i Pierre Bérégovoy esdevingué al seu torn “el primer artesà de la desintermediació bancària�. No es tracta d’abolir totes les relacions mercantils, sinó de saber què ha de ser preeminent: la sobirania democràtica (del poder popular constituent) o bé el fetitxe autòmat dels mercats. La qüestió no es redueix a la part d’apropiació social autogestionada dels mitjans de producció, de comunicació i d’intercanvi. Implica alhora una política fiscal, un control polític de l’estri monetari, una redefinició delsserveis públics, una reorientació del comerç exterior. El fet que, en aquestmarc, determinades missions del servei públic siguin delegades a operadorsprivats no constitueix una qüestió de principis, si aquestes cessions estan enquadrades per legislacions fiscals i socials constrictives. D’una altra banda, les formes d’apropiació social poden ser molt variades, des de l’empresa pública fins a la cooperativa autogestionada. Però, aquí també, la qüestió crucial és la de les relacions de força socials i polítiques, i del poder real de decisió. Si volem anar a l’arrel de les coses, un antiliberalisme radical hauria d’atacar el disc dur del capital, transformant el dret a l’existència (val a dir, el dret a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació i al treball) en un dret exigible enfront del dret a la propietat. I hauria d’oposar a la privatització i a la mercantilització del món una política de solidaritat social, de desmercantilització i de gratuïtat. A partir d’aquest moment, la distinció formal entre antiliberalisme i anticapitalisme s’esvaneix: car, en oposar resistència a allò que sembla irresistible, hom esdevé revolucionari sense necessàriament adonar-se’n.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more