Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Antiliberalisme o anticapitalisme? Les paraules i les coses
13 des 2007
âUna esquerra autèntica ha de definir-se com anticapitalista o més aviat com antiliberal? En el millor dels casos, lâantiliberalisme design a un front de rebuig que aniria des de lâesquerra revolucionària fins al pacifisme teològicâ?. Publiquem a continuació un text del nostre camarada Daniel Bensaïd, conegut filòsof marxista i un dels fundadors de la LCR francesa, presentat en el marc dâun debat organitzat al país veí per les revistes âMouvementsâ? i âPolitisâ?.
per Daniel Bensaïd

Lâantiliberalisme és una noció molt àmplia. Tan àmplia i plural com ho són les diferents oposicions al liberalisme que avui en dia existeixen. Aquest concepte comprèn tota la gama de resistències a la contrareforma liberal, aparegudes arran de la insurrecció zapatista del 1994, les vagues massives de lâhivern de 1995 a França i les manifestacions altermundialistes de 1999 a Seattle. Lâantiliberalisme expressa un gran rebuig social i moral que (encara?) no sâha arribat a dotar dâestratègies polítiques realment alternatives. Posat en escena a una escala planetària pels fòrums socials, popularitzat a través dels llibres imprecadors de Viviane Forrester o de Naomi Klein, representa el moment ânecessari sense cap mena de dubtes â de la negació: âEl món no és una mercaderia, el món no està en venda...â?. Un altre món és necessari, però de quin mónestem parlant? I sobretot: com fer que esdevingui possible?

Aquest âmoment antiliberalâ?, marcat pel retorn de la qüestió social i la irrupció dels moviments socials (antics i ânousâ?), ha permès deslegitimar el discurs liberal triomfant de principis dels anys 1990. Però, pel que fa a les respostes que cal aportar a la ârevolució passivaâ? neoliberal, el ventall depossibilitats és molt ampli. Parlar en singular dâun moviment altermundialista, com si es tractés dâun subjecte susceptible de prendre el relleu dâun proletariat en vies dâextinció, seria no només aventurat, sinó erroni. En el âplaneta alternatiuâ? conviuen efectivament â i està molt bé que així sigui, a condició de no dissoldre les divergències reals en un consens diplomàtic âoponents radicals a institucions com ara el Banc Mundial i lâOrganitzacióMundial del Comerç, i partidaris de la reforma dâaquestes instàncies; partidaris del âsíâ? i del ânoâ? al Tractat Constitucional europeu; sectors que voldrien humanitzar la mercantilització del món i aquells que volen enderrocar-ne els ídols; els qui gestionen privatitzacions i reformes de la protecció social, i aquells que sâhi oposen frontalment.

Tothom és antiliberal? En certa mesura i fins a cert punt. En diferents graus i de maneres diverses. Alguns en tindrien prou corregint els excessos del liberalisme més salvatge, sense qüestionar-ne la matriu capitalista. Dâaltres, voldrien canviar radicalment de programa. Les línies divisòries entre els uns i els altres no es refereixen, o només dâuna manera secundària, a qüestions de lèxic (antiliberalisme o bé anticapitalisme), sinó a polítiques concretes. Lula i el Partit dels treballadors, al Brasil, Rifondazione Comunista, a Itàlia, han estat, des de lâinici dels Fòrums Socials lâany 2001, dos pilars del movimentaltermundista a Amèrica Llatina i a Europa. El primer és a hores dâara un deixeble aplicat - i citat com exemple â del Fons Monetari Internacional. El segon col·labora disciplinadament en la política bel·licista i antisocial de Romano Prodi. Tots dos partits purguen les seves fileres respectives de diputats recalcitrants. A Amèrica Llatina, és evident que âlâantiliberalismeâ? de Chávez o de Morales no té el mateix sentit, ni comporta la mateixa dinàmica que el de Lula o el de Kirchner.

Així doncs, lâantiliberalisme representa, en el millor dels casos, una noció flotant que designa un front de rebuig que va des de lâesquerra revolucionària fins a les utopies neokeynesianes, des del pacifisme teològic fins a lâantiimperialisme militant. Pot ser una palanca unitària eficaç per a impulsar accions i campanyes precises, contra el deute o contra la guerra, contra la directiva Bolkenstein o contra el Tractat Constitucional europeu (tot i que, en aquest punt, el front es va dividir). Però tot plegat no fa de lâantiliberalisme en si mateix un projecte polític. Ãs el que ha mostrat la divisió de lâesquerra radical a França davant les eleccions legislatives i presidencials: la âvictòria defensivaâ? que va representar el triomf del ânoâ? en el referèndum francès sobre el Tractat Constitucional no es podia transformar mecànicament en una dinàmica ofensiva al voltant dâun programa i dâuna estratègia dâaliances.

Les qüestions que planteja la revista âPolitisâ? estan formulades, la majoria de les vegades, en termes de definició. Una esquerra autèntica hauria de definir-se com anticapitalista o bé com antiliberal? Com es defineix aquesta esquerra en relació a lâeconomia de mercat? La mania de la definició és característica del gust francès per la raó classificatòria i el seu desig dâendreçar-ho tot. La definició fixa iimmobilitza. La determinació dialèctica, per contra, posa lâaccent sobre lâesdevenir i la dinàmica.

Antiliberalisme o anticapitalisme? No es tracta dâuna qüestió dâetiqueta o de definició, sinó dâorientació; no es tracta dâestablir un catàleg de mesures i de reivindicacions com si estiguéssim fent el tríptic dâuna campanya electoral, sinó de la intervenció que permet avaluar, mitjançant la confrontació amb la pràctica, quines aliances i compromisos ens apropen de lâobjectiu que perseguim i quines li giren lâesquena.

Una política de ruptura amb el despotisme anònim dels mercats exigeix avuien dia que la lògica del bé comú, del servei públic i la solidaritat sâimposi sobre la lògica del benefici a qualsevol preu, del càlcul egoista i de la competència de tothom contra tothom. Aquesta política de ruptura exigeix, per tant, realitzar incursions enèrgiques en el santuari de la propietat privada (fins i tot de la propietat immobiliària i rústica, que tenen un paper clau tant en qüestions ecològiques com pel que fa a urbanisme i habitatge). Exigeix una oposició intransigent a la guerra de reconquesta colonial, a lâeconomia dâarmament, als pactes militars imperialistes. I passa també per una ruptura amb els criteris de convergència i el pacte dâestabilitat europeu, per una nit de 4 dâagost fiscal, etc.

Una lluita decidida al voltant dâaquests objectius és rigorosament contradictòria amb coalicions parlamentàries o governamentals amb Blair o Schröder ahir, amb Prodi o Royal avui, si no volem que la frontera entre lâesquerra i la dreta esdevingui tan porosa que tota mena de trànsfugues pugui travessar-la (en un sentit com en un altre!) sense tenir el menor sentiment de renegar de les pròpies conviccions. La qüestió de les aliances no és una pròtesi tècnica o la simple prolongació instrumental dâun programa que pretén canviar el món, sinó que forma part dâaquest mateix programa.

Hi ha determinades missions del servei públic que es poden confiar al sector privat? El 1977, Michel Rocard havia sorprès (agradablement) un auditori dâempresaris en declarar que les lògiques de regulació â planificació o mercatâ són globals, i que no es pot vorejar el mercat. Això era parlar clar. Tant que, quan lâesquerra va arribar al govern â amb el triomf de François Mitterrand, lâany 1981 -, el socialista Laurent Fabius va ser el Primer ministre que, abans que cap altre, va apostar clarament a favor de la lliurec irculació de capitals; i Pierre Bérégovoy esdevingué al seu torn âel primer artesà de la desintermediació bancàriaâ?. No es tracta dâabolir totes les relacions mercantils, sinó de saber què ha de ser preeminent: la sobirania democràtica (del poder popular constituent) o bé el fetitxe autòmat dels mercats.

La qüestió no es redueix a la part dâapropiació social autogestionada dels mitjans de producció, de comunicació i dâintercanvi. Implica alhora una política fiscal, un control polític de lâestri monetari, una redefinició delsserveis públics, una reorientació del comerç exterior. El fet que, en aquestmarc, determinades missions del servei públic siguin delegades a operadorsprivats no constitueix una qüestió de principis, si aquestes cessions estan enquadrades per legislacions fiscals i socials constrictives. Dâuna altra banda, les formes dâapropiació social poden ser molt variades, des de lâempresa pública fins a la cooperativa autogestionada. Però, aquí també, la qüestió crucial és la de les relacions de força socials i polítiques, i del poder real de decisió.

Si volem anar a lâarrel de les coses, un antiliberalisme radical hauria dâatacar el disc dur del capital, transformant el dret a lâexistència (val a dir, el dret a lâhabitatge, a la sanitat, a lâeducació i al treball) en un dret exigible enfront del dret a la propietat. I hauria dâoposar a la privatització i a la mercantilització del món una política de solidaritat social, de desmercantilització i de gratuïtat. A partir dâaquest moment, la distinció formal entre antiliberalisme i anticapitalisme sâesvaneix: car, en oposar resistència a allò que sembla irresistible, hom esdevé revolucionari sense necessàriament adonar-seân.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Antiliberalisme o anticapitalisme? Les paraules i les coses
13 des 2007
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/327879

silenci és complicitat!
Re: Antiliberalisme o anticapitalisme? Les paraules i les coses
13 des 2007
"la âvictòria defensivaâ? que va representar el triomf del ânoâ? en el referèndum francès sobre el Tractat Constitucional no es podia transformar mecànicament en una dinàmica ofensiva al voltant dâun programa i dâuna estratègia dâaliances"

Això principalment va ser culpa del boicot de la LCR i dels verds antiliberals a les decisions dels col·lectius antiliberals.
Re: Antiliberalisme o anticapitalisme? Les paraules i les coses
16 des 2007
quina funcio té aquest text a Catalunya?
Re: Antiliberalisme o anticapitalisme? Les paraules i les coses
16 des 2007
Tens fàstic. Molt de fàstic. Tant de fàstic que ja tens nàusees. Se't noten les nàusees.

Vomites doncs per aquí les teves condemnes a mort.

Però pensa que tens sort de poder vomitar.

Si vomites en una gran part, (que no tota però molta més de la que estem disposats a admetre normalment), és gràcies al sistema liberal que et fa tantes nàusees.

Pensa-ho i pot ser que no vomitis tant.

Si hi vas a fons veuràs que és un dels misteris de la vida. I les teves nàusees un dels misteris de la humanitat. Ens cal parendre a conviure amb les contradiccions de la vida, i amb les contradiccions de la humanitat.
Sindicat Terrassa