Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes : pobles i cultures vs poder i estats
Per què no voldria trencar Espanya / Por qué no quisiera romper España
per Antoni Ferret	11 des 2007
PER QUÈ NO VOLDRIA TRENCAR ESPANYA La pertinença secular a l’Estat espanyol ens ha portat als catalans/es diversos greus inconvenients i diversos avantatges importants. Els principals inconvenients han estat: falta de llibertat, persecució de la llengua i apropiació de recursos públics. Durant 300 anys, la successió de governs centrals absolutistes, primer, i després, successivament, liberals moderats (amb el vot censitari), conservadors (amb el component caciquista), i dictadures militars, ens han comportat una falta molt gran de llibertats, al marge de l’evolució normal europea, que una Catalunya independent segurament no hauria hagut de patir. Pocs períodes hem tingut de règims de democràcia liberal (en els quals hem obtingut estatuts, limitats però valuosos). La persecució de la nostra llengua ha estat una obsessió malaltissa i anormal del centralisme castellà. Des de l’endemà de la Nova Planta (règim imposat per Felip V després de la Guerra de Successió), i en tots els diferents estadis polítics que hem patit, hi ha hagut una actitud psicològicament demencial en el sentit d’imposar el castellà, sobretot com a llengua de cultura. L’escola i l’Església han estat peces preferents en aquesta persecució. També aquí les excepcions han estat poques i curtes (excepte la present, que ja sembla definitiva). L’apropiació de recursos fiscals, més subtil i amagada que les altres, no solament s’ha produït en règims i governs autoritaris, sinó que també ha continuat manifestant-se en situacions de democràcia liberal. I encara dura. Cal, però, ser valents a afirmar que els culpables d’aquestes xacres NO han estat els altres pobles de l’Estat espanyol, sotmesos i explotats com nosaltres —excepte en l’aspecte lingüístic— per unes oligarquies terratinent, primer, i financeres, després, i unes màfies polítiques que actuaven al dictat d’aquesta mala gent. Em sento documentat per afirmar que no ha estat Espanya, sinó l’Antiespanya, qui ens ha oprimit. (Encara que a vegades, degudament manipulades, les gents d’altres llocs de l’Estat hagin col•laborat en l’opressió.) Tots aquests inconvenients són prou sabuts, però no és tan sabut que Catalunya ha tret grans beneficis de la nostra pertinença a aquest Estat. El primer és el del mercat. Durant els segles XVIII-XX, Catalunya ha desenvolupat una limitada però important Revolució industrial, que és la que ha configurat la Catalunya moderna, tal com la coneixem avui. Una de les circumstàncies que més han ajudat aquesta industrialització —feta amb mancances importants, com ara la de primeres matèries adients— ha estat el mercat espanyol d’exportació, degudament protegit de la competència estrangera pels governs espanyols. Fins i tot, durant el segle XVIII (el de l’arrencada econòmica), amb l’element decisiu del mercat sud-americà, de les colònies, també protegit. El primer element important de la nostra empenta econòmica va ser l’exportació del vi a Amèrica. L’altre gran benefici ha estat el de les inversions privades. Durant anys i panys (i gairebé segles) a Catalunya hi venien diners privats i se n’anaven diners públics. Durant molt temps, els beneficis i estalvis de la major part de l’Estat han anat a invertir-se prioritàriament al triangle de Madrid, Catalunya i Euskadi, perquè hi havia més expectatives de benefici. Mentre que la major part de regions espanyoles quedaven descapitalitzades. I encara moltes ho estan. Molt possiblement, fora de l’Estat espanyol, la Revolució industrial de Catalunya hauria estat molt més minsa. Plantejades així les coses, la meva opinió —i confio que coincideixi amb la majoritària del PSUC i d’EUiA— és que la independència de Catalunya, trencant la unitat de l’Estat espanyol, no és ni convenient ni, sobretot, solidària. Que és millor continuar un camí junts, encara que contradictori. Pels beneficis mutus. Això sí, amb el màxim d’autonomia possible. Dins un Estat federal. Potser ara, en el marc de la integració europea i de la mundialització, aquests beneficis de pertànyer a l’Estat espanyol ja no seran importants. Però no em sedueixen les posicions egoistes. I hi ha més: la llarga convivència, i sobretot la immigració, han creat «llaços sentimentals» entre pobles, que unes persones catalanes sentim més que altres i que volem continuar mantenint. Així, per exemple, abandonar els altres pobles espanyols a la voracitat de les seves màfies dominants, seria just i solidari? I encara hi ha una altra consideració, aquesta d’interès propi. Una «mica» madur per a la independència ho està, si de cas, el Principat de Catalunya, però de cap manera els altres països catalans. La independència del Principat sol, ¿no donaria lloc a una separació, que podria ser fatal, entre els Països Catalans? Ja n’hi ha prou amb el cas de la Catalunya Nord, en aquest sentit. Opto, doncs, per l’Estat federal, el qual, d’altra banda, representa la tradició de l’esquerra catalana (i no sols l’esquerra). Des de Roca i Farreres i Pi i Margall i el Partit Republicà, Democràtic i Federal, passant per Valentí Almirall i el Centre Català, Prat de la Riba i la Lliga, Rovira i Virgili i Acció Catalana, ERC dels anys 30, el PSUC i tota la tradició dels grups socialistes fins al PSC, la via federal ha estat la tradicional catalana. I suposo que per consideracions molt similars a les que jo he fet. Antoni Ferret http://www.moviments.net/aferret __________________________________________ POR QUÉ NO QUISIERA ROMPER ESPAÑA La pertenencia secular al Estado español nos ha ocasionado a los catalanes/as varios graves inconvenientes y varias ventajas importantes. Los principales inconvenientes han sido: falta de libertad, persecución de la lengua y apropiación de recursos públicos. Durante 300 años, la sucesión de gobiernos centrales absolutistas, primero, y después, sucesivamente, liberales moderados (con el voto censitario), conservadores (con el componente caciquista), y dictaduras militares, nos han comportado una falta muy grande de libertades, al margen de la evolución normal europea, que una Catalunya independiente seguramente no habría tenido que sufrir. Pocos periodos hemos tenido de regímenes de democracia liberal (en los cuales hemos obtenido estatutos, limitados pero valiosos). La persecución de nuestra lengua ha sido una obsesión enfermiza y anormal del centralismo castellano. Desde el día siguiente de la Nueva Planta (régimen impuesto por Felipe V tras la Guerra de Sucesión), y en todos los diferentes estadios políticos que hemos sufrido, ha habido una actitud psicológicamente demencial en el sentido de imponer el castellano, sobre todo como lengua de cultura. La escuela y la Iglesia han sido piezas preferentes en esta persecución. También aquí las excepciones han sido pocas y cortas (excepto la presente, que ya parece definitiva). La apropiación de recursos fiscales, más sutil y escondida que las otras, no solamente se ha producido en regímenes y gobiernos autoritarios, sino que también ha continuado manifestándose en situaciones de democracia liberal. Y todavía dura. Hace falta, sin embargo, ser valientes a afirmar que los culpables de estas lacras NO han sido los otros pueblos del Estado español, sometidos y explotados como nosotros —excepto en el aspecto lingüístico— por unas oligarquías terrateniente, primero, y financieras, después, y unas mafias políticas que actuaban al dictado de esta mala gente. Me siento documentado para afirmar que no ha sido España, sino la Antiespaña, quien nos ha oprimido. (Aunque a veces, debidamente manipuladas, las gentes de otros lugares del Estado hayan colaborado en la opresión.) Todos estos inconvenientes son lo bastante sabidos, pero no es tan sabido que Catalunya ha sacado grandes beneficios de nuestra pertenencia a este Estado. El primero es el del mercado. Durante los siglos XVIII-XX, Catalunya ha desarrollado una limitada pero importante Revolución industrial, que es la que ha configurado la Catalunya moderna, tal y como la conocemos hoy. Una de las circunstancias que más han ayudado a esta industrialización —hecha con carencias importantes, como por ejemplo la de materias primas adecuadas— ha sido el mercado español de exportación, debidamente protegido de la competencia extranjera por los gobiernos españoles. Incluso, durante el siglo XVIII (el del arranque económico), con el elemento decisivo del mercado sudamericano, de las colonias, también protegido. El primer elemento importante de nuestro empujón económico fue la exportación del vino a América. El otro gran beneficio ha sido el de las inversiones privadas. Durante años y años (y casi siglos) a Catalunya venía dinero privado y se iba dinero público. Durante mucho tiempo, los beneficios y ahorros de la mayor parte del Estado han ido a invertirse prioritariamente al triángulo de Madrid, Catalunya y Euskadi, porque había más expectativas de beneficio. Mientras que la mayor parte de regiones españolas quedaban descapitalizadas. Y todavía muchas lo están. Muy posiblemente, fuera del Estado español, la Revolución industrial de Catalunya habría sido mucho más exigua. Planteadas así las cosas, mi opinión —y confío que coincida con la mayoritaria del PSUC y de EUiA— es que la independencia de Catalunya, rompiendo la unidad del Estado español, no es ni conveniente ni, sobre todo, solidaria. Que es mejor continuar un camino juntos, aunque contradictorio. Por los beneficios mutuos. Eso sí, con el máximo de autonomía posible. Dentro de un Estado federal. Quizás ahora, en el marco de la integración europea y de la mundialización, estos beneficios de pertenecer al Estado español ya no serán importantes. Pero no me seducen las posiciones egoístas. Y hay más: la larga convivencia, y sobre todo la inmigración, han creado «lazos sentimentales» entre pueblos, que unas personas catalanas sentimos más que otras y que queremos continuar manteniendo. Así, por ejemplo, abandonar los otros pueblos españoles a la voracidad de sus mafias dominantes, ¿sería justo y solidario? Y todavía hay otra consideración, esta de interés propio. Un «poco» maduro para la independencia lo está, si acaso, el Principado de Catalunya, pero de ninguna manera los otros países catalanes. La independencia del Principado solo, ¿no daría lugar a una separación, que podría ser fatal, entre los Països Catalans? Ya tenemos suficiente con el caso de la Catalunya Norte, en este sentido. Opto, pues, por el Estado federal, el cual, por otra parte, representa la tradición de la izquierda catalana (y no solo la izquierda). Desde Roca i Farreres y Pi i Margall y el Partido Republicano, Democrático y Federal, pasando por Valentí Almirall y el Centre Català, Prat de la Riba y la Lliga, Rovira i Virgili y Acció Catalana, ERC de los años 30, el PSUC y toda la tradición de los grupos socialistas hasta el PSC, la vía federal ha sido la tradicional catalana. Y supongo que por consideraciones muy similares a las que yo he hecho. Antoni Ferret http://www.moviments.net/aferret
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more