Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: amèrica llatina
Entrevista a Rolan Denis, escriptor, activista i exviceministre del govern veneçolà
06 des 2007
?La maduració dins dels moviments socials és una maduració natural que té un ritme, que té desigualtats, és clar que també té reculades, però en tot cas anem a un ritme positiu en aquest sentit.?

Enrique RomeroImage
Rolan Denis ens dóna una visió des del treball de base del procés que s'està produint a Veneçuela.
la fabrica


Rolan Denis, exviceministre de Planificació i Desenvolupament (2002-2003) del govern veneçolà d’Hugo Chávez, va passar per Barcelona com a convidat a la IV Trobada de Solidaritat amb Veneçuela, realitzada en aquesta ciutat entre el 12 i el 14 de maig de 2006. Una trobada que va reunir prop d’una dotzena de comitès de solidaritat de l’Estat espanyol i alguns de l’Estat francès.



En l’actualitat Rolan Denis és activista de l’agrupació Proyecto Nuestra América (PNA) - Movimiento 13 de Abril, un moviment que sorgeix el 2003 arrel de les grans mobilitzacions davant l’efímer cop d’estat, encapçalat per Pedro Carmona, contra el govern legítim d’Hugo Chávez (abril 2002) i el posterior sabotatge a la indústria petrolífera i lock-out patronal (desembre 2002 - gener 2003).



Rolan Denis és autor dels llibres La Rebelión de Masas, (1989) on analitza els successos del Caracazo; i Fabricantes de la Rebelión (2001), un repàs històric dels moviments socials i la seva connexió amb el desenvolupament de la revolució bolivariana.


P- Quina és la teva impressió sobre la solidaritat europea cap al procés bolivarià?



R- Bé, per a mi ha estat sobretot un aprenentatge perquè a Veneçuela no tenim l’experiència de la solidaritat d’altres països amb nosaltres i, en aquest sentit, per a mi va ser tota una sorpresa que d’entrada no va ser fàcil assumir, o sigui, adaptar-me a aquesta circumstància; que des d’un lloc llunyà a la terra d’un s’organitzin col·lectius que en aquest cas no només són veneçolans sinó una quantitat de grups catalans i a més a més de tot l’Estat espanyol, de Còrdova, de Madrid, d’Euskadi, etc, venien de diferents llocs; jo m’esperava més veneçolans, però no, i per a mi va ser una sorpresa molt grata en aquest sentit.



En segon lloc, la dinàmica interna de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya em va semblar molt interessant, sobretot perquè es tracta d’una experiència no aliena a les lluites nacionals que s’estan donant per aquí, llavors en aquest sentit em semblen persones de molt compromís en general; això m’ha permès ampliar el radi de coneixement no només en si mateix del grup de solidaritat amb Veneçuela sinó de tot el que això implica des del punt de vista de les dinàmiques de lluita aquí.


P- Per què serveix l’activitat d’aquests col·lectius europeus de solidaritat amb Veneçuela? En què ajuda al procés que està vivint el país?



R- És clar, per a nosaltres és molt important perquè tot el que és la campanya de contrainformació sobre el que està succeint a Veneçuela i de la difamació en general, no només de la figura d’en Chávez sinó de la realitat mateixa del nostre país, és molt important. Ens interessa que hi hagi una contraofensiva informativa en altres llocs, però també hi ha una cosa important i és que puguem obrir un camp de solidaritats, és a dir, que no només sigui un exercici unilateral de solidaritat en aquest cas des de Catalunya cap a Veneçuela, sinó que puguem també trobar llocs de trobada en camps comuns, ja sigui en la lluita sindical, ja sigui en la lluita popular, en qualsevol, on puguem establir trobades, solidaritats, punts comuns entrant en el que és procés de lluita anticapitalista i antiglobal.


P- I a Amèrica Llatina, quin tipus de solidaritat es manifesta cap a Veneçuela?



R- Això és una cosa que, realment, em fa reflexionar. Per exemple, un poble que necessita, fins i tot jo diria que amb moltíssima més urgència, la solidaritat en general de qualsevol poble del món és Colòmbia. Perquè en el nostre cas, es tracta de solidaritat amb un procés que està viu i on les llibertats s’han obert, estem com a mínim conquerint camps de justícia social i camps d’igualtat importants encara que manca moltíssim; en fi, hi ha un debat feliç, una història feliç a Veneçuela, sigui el que sigui, amb totes les seves limitacions, amb totes les dificultats, per suposat. Però ara hi ha una història molt trista, de la qual molta gent no s’adona, no se n’adona, i que és terrible, perquè és pràcticament el genocidi d’un poble, i aquesta és la història de Colòmbia.


P- A més a més d’aquesta realitat interna, al govern del president ?lvaro Uribe se l’acusa de ser la punta de llança de la política de George W. Bush contra els processos polítics que actualment s’estan produint a països com Veneçuela, Bolívia, Brasil, Uruguai, etc.



R- És clar! Colòmbia és l’Israel d’Amèrica Llatina, juga exactament el mateix paper.


P- Com valores el Pla Colòmbia i les implicacions frontereres d’aquest?



R- El Pla Colòmbia, en el cas concret de Veneçuela, es tracta d’anar estratègicament empenyent les bases militars; per exemple, la presència militar a la frontera de l’exèrcit colombià com a tal s’ha multiplicat quasi per deu. Per una altra banda, la neteja de grups guerrillers on han tingut cert èxit des del punt de vista de la substitució dels grups guerrillers per una mena d’invasió paramilitar, primer cap als territoris colombians, i després cap al mateix territori veneçolà; i després la instal·lació d’una base, a Arauca, és una base nord-americana. Aquestes són tres etapes estratègiques d’un mateix pla que té altres arestes dins de la mateixa Colòmbia i dins l’Equador, o sigui que el Pla Colòmbia és un pla que ja cobreix territorialment molt més que Colòmbia, però que està cobrint les seves etapes estratègiques d’una manera bastant eficient i es converteix en un pla vertaderament perillós. Jo crec que actualment el Pla Colòmbia està avançant sobre Veneçuela. Crec que el mateix Chávez està immers en un embolic en aquest sentit perquè ell, com a president de la República, no pot estar denunciant el Pla Colòmbia, perquè estaríem en un conflicte nacional amb Colòmbia i seria provocar el que ells estan buscant.


P- En canvi, s’ha detectat incursió de paramilitars colombians a Veneçuela.



R- És clar, és clar, aquesta és una altra circumstància, perquè d’això sí que es podria parlar més clarament; i de fet hi va haver la famosa detenció de 120 paramilitars en un terreny prop de Caracas, pràcticament a Caracas mateix, i que va ser detectada a temps, com a mínim el que va ser la primera punta de llança del que ells van tirar per assassinar Chávez i per generar un caos dins de Caracas.


P- Dins del que es coneix com a “correcció política?, el discurs i les maneres del president Hugo Chávez no tenen gaire bona premsa internacional i se l’acusa de populista i irrespectuós amb les autoritats polítiques mundials. No creus que el president Chávez hauria de moderar o atenuar el seu discurs?



R- Bé, no ho sé, si jo fos Chávez, si hagués estat jo en el paper de Chávez no hauria caigut tant en les provocacions com hi cauen ell i, en general, el govern veneçolà. Jo hauria aplicat simplement una política de silenci actiu, és a dir, no respondre i continuar amb el procés tranquil·lament, o respondre quan no hi ha altra sortida, perquè ja és problema de principis, de defensa de la dignitat nacional. Chávez té la seva manera i, en aquest moment, en la meva opinió personal, crec que va caure per exemple en una provocació, una provocació elemental, infantil, que li va fer Alan García, just després que Ollanta Humala quedés primer i Alan García segon; aquest li diu “ridícul?, i no sé que carai més li va dir, i Chávez li responia quaranta mil insults més, el va tractar de corrupte, de lacai, allò va ser una provocació elemental, ho veus, per poder Alan García fer-se la imatge que defensa vertaderament el Perú davant l’altre candidat, que seria com un venut d’Hugo Chávez , oi? Encara que per una altra banda defenso..., ho vaig llegir ahir en un diari, quan diu Hugo Chávez una cosa així com que George Bush hauria de ser jutjat per un tribunal internacional per genocida i assassí contra la humanitat, ja això són punts de principis per situar el que és realment, el que significa el monstre de George Bush i, sobretot, distanciar-se de qualsevol diplomàcia moderada i diplomàcia mediadora davant el genocidi nazi que està generant el govern dels Estats Units, sobretot a Iraq, i, en fi, no només a Iraq.


P- Quines diferències hi ha entre el moviment que vostè representa, el PNA - Movimiento 13 de Abril, i el moviment oficial, el Movimiento Quinta República (MVR) de Chávez?



R- Bé, nosaltres venim de corrents molt diferents, nosaltres no som un partit tradicional, electoral, parlamentari, no som part d’aquesta esquerra (que també té la seva història a Veneçuela) i que es va afegir o gran part d’ella es va adjuntar al que va ser el front de suport a Hugo Chávez (estem parlant del MAS, estem parlant de Causa R, que es va dividir i es va constituir el PPT i la formació del MVR, on es van afegir moltíssims vells líders de l’esquerra tradicional a Veneçuela). Això és un camp de la política tradicional, això és un camp de la política representativa, de lideratges imposats, de figures mediàtiques, de figures amb un llenguatge absolutament extern al que són les dinàmiques reals de lluita, en fi, el que és la política tradicional, la política com a ofici, la política com a professió. Per a nosaltres la política no és una professió; jo faig documentals, jo escric, jo treballo. Per a mi la política no és un problema on jo em guanyo la vida; tu m’entens, jo em guanyo la vida treballant, per a mi la lluita és la lluita, per a mi la política no és un lloc on jo estic pensant si seré regidor o si seré, no ho sé... president de junta parroquial per guanyar-me la vida amb la política. I, desgraciadament, darrere de tot això, és llenguatge d’aquests partits, hi ha senzillament persones que estan buscant treball a través de la política i utilitzen el llenguatge d’esquerres, o de centre, o de dretes o el que sigui. Jo no tinc res a veure amb aquest món, ni el moviment que jo represento.


P- Segons això, com es donen les relacions entre vostès i el partit oficial en el Govern, el MVR?



R- El problema fonamental per a nosaltres és el procés en concret i allà hi tenim, desgraciadament, un bloqueig molt gran. Ara, això no vol dir que, per exemple, el MVR no tingui unes bases populars molt grans. Molta gent es va unir al MVR senzillament perquè Chávez personalment va legitimar el MVR a través de la seva presència, va legitimar aquest partit, això no vol dir que no hi hagi al MVR gent molt positiva amb la qual un parla i comparteix. I és que, de fet, el MVR no és només un partit , és una suma, és una federació d’interessos, una federació d’interessos que s’ajunten per a repartir-se càrrecs de govern, i per sota hi ha una massa popular que espera perquè la utilitzin pràcticament per garantir les victòries electorals necessàries, i no tenen cap problema que la utilitzin, perquè és clar el seu suport desinteressat cap a la figura del president. Llavors aquesta situació ens permet obrir flancs de diàleg, inclòs d’organització conjunta, i moltes vegades el que jo dic ho pot dir qualsevol militant de base del MVR.


P- A més a més del MVR i del seu PNA - Movimiento 13 de Abril, durant el procés bolivarià han sorgit diverses organitzacions polítiques interessades en el mateix procés, però amb diferents estratègies. Com està l’espectre polític de l’esquerra veneçolana en aquests moments?



R- Sí, en efecte se n’han format, hi ha aquesta tendència. Hi som nosaltres, el Movimiento Nuestra América, que és un espai molt gran de grups autònoms que es s’estan formant des dels anys vuitanta i que hem pogut mantenir una unitat estratègica i una unitat de diàleg, una unitat ideològica bastant important, relativament dispersa, però bé, que s’ha mantingut i per tant constituïm un espai que jo diria que no és menys, què sé jo, d’uns 300, 400 col·lectius a escala nacional; després hi ha altres partits més tradicionals, partits trotskistes que estan formant, el PRS, que és un intent per part d’una vella corrent trotskista del país que ja tenia uns feina obrera sindical molt important, sobretot en el camp tèxtil, de reprendre la tesis partidària i llançar-se de nou a la construcció d’un partit, un partit petit però amb líders sindicals que en aquests moments són molt importants; tant és així que Chirinos, per exemple, és el coordinador de la UNT, de tota la unitat central sindical que es va generant; n’hi ha un altre que és la Corriente Marxista Revolucionaria, que també són grups trotskistes però d’altres corrents del trotskisme; n’hi ha un altre que es diu Corriente Marxista Bolivariana, que són altres grups, però bolivarians marxistes que també constitueixen una espècie de coordinació de treball. Després també hi ha altres moviments, diguem, que vénen més del treball local, de grups locals que es converteixen en moviments i que aprofiten la referència que ells van generar a escala local per a constituir-se en moviment electoral a escala nacional, com és el cas dels Tupamaros, una cosa molt etèria, perquè els Tupamaros, en si mateixos, no tenen una unitat pròpia, programàtica. Hi ha, per suposat, altres moviments: n’hi ha un que es diu MBR 200 (1), una cosa així, que és un intent de restituir el vell MBR 200, que són... aquella noblesa nacionalista, de base, que intenta confrontar la dinàmica i la saturació que genera la presència del MVR i restituir l’herència bolivariana original, que ve dels anys noranta, i així successivament, i sobretot són moviments socials. I hi ha el Partit Comunista, que és el partit que segueix la tradició dels partits comunistes i és un partit que ha crescut, perquè el Partit Comunista no és que tingui una votació extraordinària ni res, però, pel que era, ha crescut bastant en vots, ja que molta gent ha utilitzat la targeta del MVR o dels altres partits, entenent que la targeta del Partit Comunista seria una targeta de la gent més conseqüent, de gent més de principis, indistintament que no tingui res a veure amb aquest partit com a tal, que continua sent un partit petit, però també té un valor.


P- Amb aquest paisatge, de cara a les eleccions presidencials de desembre de 2006, quina estratègia es plantegen totes aquestes formacions polítiques?



R- Bé, això és un gran debat, com a mínim en corrents com el nostre, que som un corrent que ve de base. Nosaltres com a moviment ens definim com a no electoral, o sigui que nosaltres no traurem cap targeta electoral, i no promourem candidats del moviment al qual pertanyo. Nosaltres podem tenir relacions, fins i tot participar dins de l’Estat des del punt de vista tàctic, però la nostra estratègia de poder no té res a veure amb l’apropiació del poder de l’Estat, sinó en la construcció d’un altre poder, un no-estat, etc. No obstant això, en aquests moments estem desenvolupant una campanya que s’ha denominat campanya de Todas nuestras luchas; és a dir, la suma de la lluita dels diferents col·lectius i moviments que en aquests moments mantenen un espai de mobilització al país. No oblidem que estem en un país capitalista, un país d’immenses desigualtats, i la lluita social s’ha de continuar desenvolupant a Veneçuela. O sigui, no només hi ha el Govern i el poble que dóna suport al Govern; en l’intermedi hi ha mil contradiccions i hi cap una altra cosa per respondre-hi, com tot poble respon, mobilitzant-se, organitzant-se, expressant les seves demandes, etc. Llavors, en aquest sentit, des d’aquesta campanya en què participem molts col·lectius i altres moviments s’està fent un debat sobre si és pertinent o no treure una única targeta per Todas nuestras luchas d’ordre electoral, que en aquest cas no tindria cap problema des del punt de vista de candidatura perquè l’únic candidat és Chávez i aquí no crec que hi hagi grans discussions. En el sentit de si hi anem o no, tothom està donant suport a la reelecció de Chávez, però és encara un debat difícil perquè la tradició que tenim els moviments de base a Veneçuela és una tradició molt antielectoral, encara que hem votat Chávez, però involucrar-nos i perdre’ns en aquest món de la participació, de la recerca de vots i aquest tipus de coses, per a nosaltres és un risc molt gran perquè podríem perdre el perfil de tot un corrent de lluita que ja fa molts anys que s’està construint.


P- No obstant això, una de les majors legitimacions que té Chávez, precisament, ve d’un instrument burgès com és el sufragi universal.



R- És clar, i és per això que votem i jo no tinc cap problema d’anar a votar. No és que estiguem en contra de les eleccions, el problema és si ens centrarem en això, quan hi ha tantes coses per fer, centrarem en això esforços que ens podrien desviar, un esforç on hi ha una pèrdua d’iniciativa en altres camps que ens poden semblar importants; però en tot cas, fins i tot dins de nosaltres mateixos, hi ha opinions diferents en aquest sentit. Llavors no és fàcil, és un debat difícil que espero que es pugui acabar de donar en aquest mes de juny o juliol per a poder treure aleshores una conclusió sobre aquest tema.


P- Independentment del procés que es viu, diguem, en l’aspecte burocràtic (eleccions, govern, gestió, etc.), com està el procés bolivarià a escala popular, en l’aspecte de la solució dels problemes de la gent, problemes de vivenda, de treball, d’educació, de salut, etc.? Sembla que hi ha una dualitat entre política oficial i el que s’entén, més o menys, pels moviments socials de base que estan autogestionant una mica el procés.



R- Com a mínim aquesta és la idea. Per tots els diners que s’inverteixen, les gegantines sumes que s’inverteixen per plusvàlua petroliera, que s’ha eixamplat molt, en els últims tres anys sobretot, hauríem de tenir resultats molt més importants, perquè es perden massa diners a través dels mecanismes burocràtics d’ineficiència endògena i endèmica que tenim nosaltres; i, per altra banda, els mecanismes com la corrupció i sabotatge polític etern des dels agents d’estat que, fins i tot amb “franela roja? (2), juguen al sabotatge, llavors per allà es perd molts diners, es perden esforços, però, per suposat, alguna cosa queda.


P- Però, fora de Veneçuela, el que més crida l’atenció és, precisament, la publicitat dels moviments de base, la democràcia participativa, l’autogestió, etc.



R- Ah, és clar! Això és el llenguatge, el discurs de la revolució bolivariana és un discurs dirigit a la tornada a l’exercici d’una sobirania popular immediata, és a dir, el govern directe per part de la ciutadania, per part dels treballadors, per part de les comunitats, del que incumbeix als seus interessos; llavors és com tornar-lo? La gent és aquí, però jo no et puc donar poder a tu; agafa això! Tu has d’estar organitzat i constituir-te en un espai en el qual tu puguis gestionar recursos, tu puguis prendre decisions, fer projectes, jugar un paper de convocatòria important, en fi, això és un procés que va acompanyat l’un amb l’altre, però llavors precisament allà és on hi ha el sabotatge, que en el moment de desconcertar el poder, agents del mateix estat, institucions, etc., comencen a bloquejar aquesta desconcentració i comencen a buscar la centralització de nou. Llavors hi ha una pugna, hi ha una espècie de lluita de classes interna, que és una lluita de poders, que és una lluita...


P- Les contradiccions en el sinus del poble?



R- No, no és una lluita en el sinus del poble perquè el que està a dalt és, en general, una petita burgesia, és la que s’encarrega dels estaments mitjans de l’administració de l’estat en general, mentre que el poble és poble i el proletariat és el proletariat, està a sota i d’això no participa. Llavors, es crea una confrontació entre bases i poder, que és una mena de confrontació de classes, i per una altra banda una confrontació de projectes; llavors aquesta petita burgesia, que comença també a anomenar-se, a construir la seva tendència i la seva interpretació del socialisme i del socialisme del segle XXI en el sentit que l'estat ha de ser fort, que l'estat ha de jugar un paper central, que no podem caure de morros, que això de l'autogestió i del control obrer i tal no podem estar fent bogeries, que l'estat per molt temps, per una primera etapa ha de jugar un paper fonamental; és a dir, el mateix discurs de tots els vells projectes socialistes que van fracassar.


P- És en aquest període que ha fet carrera el concepte de socialisme del segle XXI?



R- Bé, a mi no m'agrada gaire aquesta paraula, perquè, òbviament, és del segle XXI, no pot ser del segle XXV, ni pot ser del segle XIX. Estem en el segle XXI i hem de construir dins del nostre temps, hem de construir una alternativa. Això del segle XXI no vol dir res en si mateix, no defineix res, defineix el temps en què ho hem de fer, Ara, evidentment el socialisme del segle XXI és, en primer lloc, un socialisme que està sustentat en subjectes socials i no en subjectes polítics, és a dir, no hi ha partits sinó moviments; en segon lloc, el socialisme del segle XXI és profundament llibertari, anticapitalista i democràtic; en tercer lloc, és un socialisme de diversitats, és a dir, tu no pots aplicar models indiferenciats aquí a Europa, després a Amèrica Llatina i després a la Xina. Són dinàmiques molt diferents, fins i tot regionalment. A Amèrica Llatina la dinàmica d'aquests moviments és molt diferent a Veneçuela respecte a Bolívia, perquè són processos molt diferents en els seus contextos econòmics, socials, culturals... Per això avançar cap a aquí és un camp molt diferent, en fi, hi ha certes premisses bàsiques del que nosaltres anomenem la conquesta del socialisme aquell revolucionari, llibertari, el socialisme indoamericà de què parlava José Carlos Mariategui, el peruà marxista crític que a principis del segle XX va ser la primera veu cantant d'un marxisme crític a Amèrica Llatina.


P- Ja que parlem del socialisme, a Amèrica Llatina com veus la nova conjuntura boliviana i el govern d' Evo Morales?



R- Ben bo, perquè a més a més una de les coses dels bolivians és que allà el punt de partida no és el delegatiu; és a dir, a Veneçuela la revolució bolivariana parteix d'un delegatiu sobre el cabdill, de comandament de la massa popular sobre el cabdill que prendrà les regnes de l'estat i que, per suposat, liderarà el procés revolucionari. Això, per les raons que sigui, es va donar així, i la majoria pobre del país, doncs, senzillament, va construir les seves pròpies figures de lideratge, potser per absència de moviments socials, potser per absència de subjectes més orgànics, aquesta dispersió, aquesta marginalitat, aquesta revolució que l'hem de fer, a diferència de Chiapas, on la fan del blat de moro i de la terra, nosaltres l'hem de fer d'escombraries, m'entens? Perquè això és l'únic que tenim, sortim de les nostres cases i l'únic que hi ha són escombraries; i bé, en les escombraries hem d' aconseguir material per fer una revolució, metafòricament parlant; a Chiapas tenen una terra, tenen una mitologia, tenen un ancestre, tenen una identitat molt i molt més arrelada i per això la seva manera d'operar i de dir, la seva esperança, és molt diferent. A Bolívia, en aquest cas, tenen la gran sort que Evo Morales no és el líder sobre el qual s'ha delegat un procés revolucionari, és simplement un portaveu de moviments que, moltes vegades, el transcendeixen i que tenen una negociació molt clara amb ell; per exemple, si ell no hagués respost amb aquesta qüestió de la nacionalització dels hidrocarburs, crec que el govern d'Evo Morales trontollaria. Llavors allà hi ha una relació entre lideratge i moviment molt interessant.


P- Quines són les característiques del lideratge de Chávez amb la base social que li dóna suport?



R- Fixa't en el que va passar l'abril de 2002, durant l'efímer cop d'estat. L'abril de 2002 aquesta pregunta es va respondre d'una manera molt concreta: la gent va sortir sense la necessitat que Chávez els digués que sortissin, ni que “probrissonet jo salvin-me la vida?, senzillament la gent va sortir i va fer el que va fer i podríem dir que és el punt de partida perquè comenci a construir-se un messianisme col·lectiu. És a dir, parlant en termes maquiavèlics, El Príncep es va desfigurant en allò col·lectiu, es va socialitzant en allò col·lectiu, llavors apareix un camp on les avantguardes col·lectives comencen a sintetitzar-se, a prendre molta més personalitat. La maduració dins dels moviments socials és una maduració natural que té un ritme, que té desigualtats, és clar que també té reculades, però en tot cas anem a un ritme positiu en aquest sentit.


P- Sembla que la teva perspectiva del procés es fonamenta en l'anarquisme, en una estratègia de poder popular per la base, sense estat, etc.



R- Jo no sóc anarquista. I si em preguntes per les meves fonts ideològiques personals, jo diria que sóc autonomista i els autonomistes són marxistes, hi ha un cert autonomisme anarquista, però jo diria que sóc més un autonomista-marxista-bolivarià o què sé jo; zamorano, d'acord? Però m'interessa poc, perquè un també es redefineix doctrinàriament cada dia. El problema no és un model anarquista o un model marxista, el problema és que un en aquests moments realment pugui construir, en llibertat, això en què la gent tingui tots els dies més poder, on cada dia sigui menys poderós l'aparell burocràtic i més poderosa la màquina popular d'organització, aquest és el gran repte, i aquest és el repte per a marxistes, cristians, anarquistes i per a tots els que realment vulguem construir una societat alternativa. Jo crec que en això, si bé hi poden haver tots els debats del món, el punt de vista hegemònic des del punt de vista de qui està guanyant hegemonia en el món, és aquesta alternativa i no una alternativa de ratificar l'opció burocràtica i centralitzadora de l'estat com a vehicle de transició a una societat, què sé jo, sense classes, i sense estats, i sense govern...


P- S'estan assentant les bases a Veneçuela per a aquesta alternativa d'organització social?



R- El ritme, el ritme el marca el temps. En aquests moments el ritme és, diguem, mitjà, i molt probablement s’anirà accelerant cap a final d'any, quan es vagin tensant certs elements, no cap a l'aprofundiment del procés sinó cap a la defensa del procés. Per què? Perquè es va cap a les eleccions presidencials i, segurament, amb la quantitat de pressions que hi haurà per deslegitimar de qualsevol manera la reelecció de Chávez, doncs tothom o la majoria de la gent se situarà en una perspectiva de la defensa unitària del procés en conjunt. Després de les eleccions (de les quals, crec jo, sortirem airosos en el sentit que la reelecció de Chávez en efecte es donarà i no hi haurà manera de deslegitimar ni mentir sobre aquest tema), a partir de l'any vinent, començarà una tensió ja no de la defensa en si mateix del procés sinó sobre el seu aprofundiment, llavors sí que entrarem en un moment d'àmplies definicions, i és el que estem buscant en aquests moments. És per això que els ritmes depenen molt de les conjuntures. Això t'ho estic dient ara, però demà pot haver-hi un cop d'estat, demà pot accelerar-se la pressió del Pla Colòmbia i tot això, i ens obliga a cancel·lar certes expectatives des del punt de vista de l'aprofundiment i a concentrar-nos exclusivament en la defensa.



Aquesta ha estat la dialèctica que hem viscut en els últims anys, hem volgut que la cosa anés més de pressa, però massa circumstàncies ens han obligat a concentrar-nos no només en la defensa sinó, fins i tot moltes vegades, en tasques molt desagradables, que són a vegades molt carregoses, com haver d'enfrontar-se a l'aparell burocràtic i a aquell poder que està instal·lat. Un perd molt de temps en això, un perd molt de temps denunciant, movent les coses, la inseguretat de la gent davant d’això encara és molt gran. A Veneçuela hi ha, es vulgui o no, un culte a l'autoritat i això es un llast que nosaltres tenim, totes les societats llatinoamericanes el tenim, una por a l'autoritat... allà a un buròcrata tothom el tem simplement perquè té una xapa.


P- Hem començat aquesta xerrada parlant de la solidaritat europea amb el procés bolivarià. És suficient aquesta solidaritat o s'espera més del vell continent?



R- Als moviments d'aquí, com deien el vietnamites, la millor solidaritat amb Veneçuela és aprofundir la lluita aquí i això és el compromís de tots els que estem fotuts en embolics a escala mundial.


P- Però a Europa, la gran majoria de la gent sembla més interessada a canviar de cotxe cada tres anys o a tenir un segon automòbil.



R- Sí, però això és un món boig, això és un món que no s'aguanta. El que vull dir a molta gent és que prengui consciència, ja que perquè tu tinguis el dret de tenir un cotxe cada tres anys i perquè tinguis els mobles que tens i perquè tinguis el televisor o els televisors, perquè tinguis tot això, es necessita pràcticament devastar un món i humiliar tots els pobles del món i massacrar-los. Que tinguin en compte com de delirant és això i com de terrible és aquest món: que no hi hagi manera de conservar aquest status de societat, aquest status de consum, sense destruir la resta del planeta, no només des del punt de vista natural sinó explotant milions de persones, la força de treball de milions de persones; perquè això sigui possible, perquè ja no poden explotar aquí i llavors han d'explotar a través de les maquiles i a través de milions de coses, han d'obligar a països a pagar mil vegades el seu deute de manera que es finança des del sud cap al nord. En aquests moments, la desigualtat entre els diners que van del nord cap al sud i del sud cap al nord és de tres cents mil milions de dòlars i quatre cents mil milions de dòlars anuals, és a dir, nosaltres financem el cotxe que es compra cadascú cada tres anys, nosaltres el fiancem posant-li tres cents mil milions de dòlars que podrien anar evidentment a altres causes. Llavors que prenguin una miqueta de consciència d'això, que no siguin indiferents a aquestes circumstàncies; jo no sé quina necessitat té algú d'estar canviant de cotxe cada tres anys i tenir tres ordinadors cada dia més bons i què sé jo. Quina és l'alegria d'això? Quin és el furor d'aquestes coses? Que pensi quin n’és el cost, quin n’és el cost per a la humanitat i quin n’és el cost per als éssers humans. Això fins i tot podria crear una onada, en un moment donat, de gent desesperada del sud cap al nord per buscar senzillament un lloc per alimentar-se.


P- Ja està passant amb milers d'africans...



R- Exacte! perquè senzillament es fa absolutament inacceptable, inútil, continuar tractant de sobreviure en aquests països que els estan devastant, llavors que prenguin una mica de consciència i que en el punt de partida de les lluites d'aquí, si hi ha solidaritat vers nosaltres, es tingui en compte aquest punt. Jo veig que els moviments aquí estan molt centrats en el problema de la precarització del treball, cosa que tenen tota la raó de fer, però treball precari o treball no precari, en definitiva sembla ser que no hi ha un qüestionament del model de vida, sinó que més aviat hi ha una legitimació del model de vida. Perquè del vell estat del benestar s'ha passat ara a un estat de consum. No a un estat del benestar com era abans, en el qual tenies un sou segur, on tenies una jubilació segura, en fi, una quantitat d'assegurances que no et donaven molt de caler mensualment però et permetien assegurar la totalitat de la vida, per dir-ho així, la canalla, els fills, etc. Avui no, avui és un estat de consum permanent, on l'important és tot el que tu consumeixis avui i demà, independentment del fet que demà passat, pels crèdits i les coses i les hipoteques, et trobis amb l'aigua fins al coll. Aquest model de vida és inviable, insostenible. Hugo Chávez ho ha dit mil vegades i per això ho repeteixo, perquè estic totalment d'acord amb el president en aquest sentit, in-vi-a-ble, això matarà tot el món, ens matarà a nosaltres i els matarà a vostès.



Barcelona, 17 de maig de 2006


NOTES:

(1) Es refereix al MBR-200 (Movimiento Bolivariano Revolucionario 200), l'organització clandestina que va fundar Hugo Chávez dins l'exèrcit. Va funcionar amb aquestes sigles fins l'any 98 (aprox.), quan es va transformar en MVR (Movimiento Quinta República). El MBR 200 va desaparèixer llavors, però segons sembla alguns el volen reeditar.



(2) El Roig és el color chavista i s'usa en gorres, samarretes (franelas) i altres peces
Mira també:
http://www.fabrica.cat

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more