Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
17 nov 2007
Avui, dissabte 17 de novembre, el nostre President d'Honor i màxim dirigent del PSUC durant la major part dels duríssims anys de lluita contra la dictadura i el difícil període de la transició, Gregorio López Raimundo, ens ha deixat, víctima d'una sèrie de greus trastorns circulatoris. Les exèquies tindran lloc exclusivament dins de l'àmbit familiar.

Tots els membres del PSUC-Viu ens unim, en aquest moment de tristor, al dol dels seus familiars i retem homenatge a tota una vida heroica de lluita, sense claudicacions ni componendes, per la democràcia i el socialisme. L'exemple del company Gregorio romandrà per sempre entre nosaltres i servirà d'al·licient a futures generacions de lluitadors pels mateixos ideals que van guiar la seva vida. Els homes i les dones, també els grans homes i dones, passen; però les grans idees perviuen, gràcies fonamentalment a l'impuls que els hi donen aquells i aquelles. Aquest serà, sens dubte, el destí de les idees per les quals va lluitar Gregorio López Raimundo.
Mira també:
http://www.psuc.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
17 nov 2007
pudrete bastardo

tus discipulos de ICV-EUA son los jefes de los torturadores y asesinos con el mayo del 37
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
17 nov 2007
Descansa en pau company. Els comunistes sempre et recordarem com un gran exemple a seguir
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
17 nov 2007
Un staliniano monarkico meyns!!
Encare resta Carrillo.... iuns quans de centenars mes!!! el temps no perdona...
leninismo (inclus el monarkiq) = feixisme...
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
17 nov 2007
A los nazis de los comentarios anteriores: Ha muerto un símbolo, a pesar de las diferencias en cuanto a hechos que haya podido realizar desde su latitud política, del comunismo español. Un comunista honrado, honesto. A pesar de los pactos de la Moncloa y de esas cuestiones, debemos saber valorar su grandísima contribución a la lucha antifranquista, al socialismo y rendirle homenaje.

O como mínimo, RESPETAR.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
17 nov 2007
els meus respectes per Lopez Raimundo ("t'he conegut sempre igual"), malgrat les diferencies, el meu suport pels mes propers que senten més la perdua

el meu mes absolut rebuig pels que sota l'etiqueta d'unes idees doneu cobertura -fins a quin punt la decidiu nomes ho sabeu vosaltres- a la repressio, les carregues indiscriminades, la brutalitat policial (que provoca que gent que potser no es reinvidica d'unes idees faci comentaris com els anteriors)
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Tranquil, Gregori. No facis cas. Són els de sempre. Ho deien aleshores i cal dir-ho ara, en el teu honor: "a la meva esquerra, la CIA"
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
LES NOSTRES CONDOLÈNCIES WWW.KAOSENLARED.NET
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
carrillo i lopez raimundo comunistes monarquics que van signar els pactes de la moncloa
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Per cert, serà cosa de recordar, parlant de tot una mica, que el germà de López Raimundo, Antonio, fou assessinat durant la guerra no pels franquistes, sinó per pistolers de la CNT. No és per res. Però no està de més recordar-ho, sobre tot llegint el que alguns escriuen portats pel seu odi anticomunista, que al capdavall comparteixen amb els fatxes.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Un del PSUC,que forma part de iniciativa els verds que a la vegada tenen la conselleria d'interior,que a la vegada cada cop ofeguen mes les manifestacions com la manifestacio d'ahir en record del noi assesinat a Madrid,sense deixar que es comencin i provacant a la gent.No acabo de entendre quin tipus tenen gent com el Gregorio.
Nomes aixo.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
ups,perdo, l'ultima frase era que no acabo d'entendre quin tipus d'objetiu tenen gent com el Gregorio
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Un del PSUC,que forma part de iniciativa els verds que a la vegada tenen la conselleria d'interior,que a la vegada cada cop ofeguen mes les manifestacions com la manifestacio d'ahir en record del noi assesinat a Madrid,sense deixar que es comencin i provacant a la gent.No acabo de entendre quin tipus tenen gent com el Gregorio.
Nomes aixo.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
El PSUC no forma part d'Iniciativa, sinó d'EUiA. De fet, Esquerra Unida ha expressat nombroses vegades la seva disconformitat amb les polítiques d'Interior. Per exemple, en el cas de Núria Pòrtulas.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Una aclaració: Gregorio López Raimundo era del PSUC-viu, no d' ICV.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
doncs a veure si a més d'expressar la vostra "disconformitat" feu alguna cosa més i US MULLEU EL CUL
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
La nostra societat està plena de víctimes, però no de botxins.

Les coses són una merda ara per ara: reformes laborals, repressió, utilització de les institucions per desmovilitzar la gent... Però ningú no és responsable. Es veu que les esquerres no tenen res a veure amb tot això. Governen, però no tenen res a veure. De fet, deuen ser antisistemes, perquè els d'ERC, IC, etc, com que no tenen prou amb els mitjans que controlen, també estant constantment a Indymedia fent-nos veure que són alternatius.

Suposo que això no és sinó una prova més del TOTALITARISME que sempre els ha caracteritzat: no tenen prou a governar-nos, sinó que tampoc no volen que ningú no pugui criticar-los o pensar de manera diferent.

No criticar les esquerres perquè són esquerres no és sinó una manera més d'ofegar qualsevol possibilitat de progrés social.

Encara que hagi mort aquesta persona, no passa res, ni és cap mena de crueltat, assenyalar que el PSUC és una de les organitzacions que es va ocupar de canalitzar la transició i desmobilitzar la gent.

Potser era una bona persona, un bon pare, un bon veí... però no passa res si hi ha qui creu que era un polític no lloable. Recordo que Haro Tecglen, el dia després de morir Willy Brandt, va fer una columna a "El País" que no era una necrològica tòpica, sinó una anàlisi cruda del que havia estat la seva trajectòria política.

La llibertat, deia Orwell, és la possibilitat de dir als altres el que no volen sentir.
Comunisme, estat i repressió
18 nov 2007
http://www.psan.net/manifest/
"El poder estatal modern no és més que un comitè que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa" (Manifest Comunista)

L'Estat i la Revolucio de Lenin
http://www.revolution-socialiste.info/Estatrevolucio.htm
"L'ESTAT, PRODUCTE DEL CARÀCTER
IRRECONCILIABLE DE LES CONTRADICCIONS DE CLASSE"
"L'Estat - diu Engels, resumint la seua anàlisi històrica - no és, de cap manera, un Poder imposat des de fora a la societat; ni és tampoc 'la realitat de la idea moral, 'la imatge i la realitat de la raó’, com afirma Hegel. L'Estat és, més prompte, un producte de la societat quan arriba a una determinada fase de desenvolupament; és la confessió que aquesta societat s'ha enredat en una irremeiable contradicció amb ella mateixa, s'ha dividit en antagonismes irreconciliables, que és impotent per a conjurar.

I perquè aquests antagonismes, aquestes classes amb interessos econòmics en pugna, no es devoren a si mateixes i no devoren a la societat en una lluita estèril, per a això va fer-se necessari un Poder situat, aparentment, per damunt de la societat i cridat a amortir el conflicte, a mantindre'l dins dels límits del 'ordre'. I aquest Poder, que brolla de la societat, però que es col·loca per damunt d'ella i que es divorcia cada vegada més d'ella, és l'Estat" (ps. 177 i 178 de la sexta edició alemanya).

Ací apareix expressada amb tota claredat la idea fonamental del marxisme en punt a la qüestió del paper històric i de la significació de l'Estat. L'Estat és el producte i la manifestació del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe."

"Segons Marx, l'Estat és un òrgan de dominació de classe, un òrgan d'opressió d'una classe per una altra, és la creació de l’"ordre" que legalitza i referma aquesta opressió, amortint els xocs entre les classes. En opinió dels polítics petitburgesos, l'ordre és precisament la conciliació de les classes i no l'opressió d'una classe per una altra. Amortir els xocs significa per a ells conciliar i no privar a les classes oprimides de certs mitjans i procediments de lluita per a l'enderrocament dels opressors"

"L'actitud davant de l'Estat és un dels símptomes més patents que els nostres socialrevolucionaris i menxevics no són en manera alguna socialistes (el que nosaltres, els bolxevics, sempre hem demostrat), sinó demòcrates petitburgesos amb una fraseologia quasi socialista."

Com tots els grans pensadors revolucionaris, Engels s'esforça a dirigir l'atenció dels obrers conscients precisament cap a allò que el filisteisme dominant considera com el menys digne d'atenció, com el més habitual, santificat per prejudicis no ja sòlids, sinó podríem dir que petrificats. L'exèrcit permanent i la policia són els instruments fonamentals de la força del Poder de l’Estat. Però potser ser d'una altra manera?

"L’ESTAT, ARMA D'EXPLOTACIÓ DE LA
CLASSE OPRIMlDA"
Els demòcrates petitburgesos, per l'estil dels nostres socialrevolucionaris i menxevics, i els seus germans carnals, tots els socialxovinistes i oportunistes de l'Europa occidental, esperen, en efecte, "més" del sufragi universal. Comparteixen ells mateixos i inculquen al poble la falsa idea que el sufragi universal és, "en l’Estat actual ", un mitjà capaç d'expressar realment la voluntat de la majoria dels treballadors i de garantir la seua efectivitat pràctica.

Ací no podem fer més que assenyalar aquesta idea mentidera, posar de manifest que aquesta afirmació d'Engels completament clara, precisa i concreta, es falseja a cada pas en la propaganda i en l'agitació dels partits socialistes "oficials" (és a dir, oportunistes).

Més encara. Tot Estat és una "força especial per a la repressió" de la classe oprimida. Per això, tot Estat ni és lliure ni és popular. Marx i Engels van explicar açò reiteradament als seus camarades de partit en la dècada del 70

Els demòcrates petitburgesos, aquests seudosocialistes que han substituït la lluita de classes per somnis sobre l'harmonia de les classes, s'han imaginat la transformació socialista també d'una manera somiador, no com l'enderrocament de la dominació de la classe explotadora, sinó com la submissió pacífica de la minoria a la majoria, que haurà adquirit consciència de la seua missió. Aquesta utopia petitburgesa, que va inseparablement unida al reconeixement d'un Estat situat per damunt de les classes, ha conduït en la pràctica a la traïció contra els interessos de les classes treballadores

En El Manifest Comunista es resumeixen els resultats generals de la història, que ens obliguen a veure en l’Estat un òrgan de dominació de classe

L'oportunisme kautskià imperant avui en la socialdemocràcia oficial considera patrimoni especial i exclusiu de l'anarquisme la idea de l’Estat com un organisme parasitari. Es comprèn que aquesta tergiversació del marxisme siga extraordinàriament avantatjosa per a aqueixos filisteus...

Les formes dels estats burgesos són extraordinàriament diverses, però la seua essència és la mateixa: tots aqueixos estats són, sota una forma o sota una altra, però, en últim resultat, necessàriament, una dictadura de la burgesia.

En segon lloc, mereix especial atenció l'observació extraordinàriament profunda de Marx que la destrucció de la màquina burocràticomilitar de l’Estat és "condició prèvia de tota revolució vertaderament popular". Aquest concepte de revolució "popular " pareix estrany en boca de Marx, i els plekhanovistes i menxevics russos, aquests sequaços de Struve que volen fer-se passar per marxistes, podrien tal vegada explicar aquesta expressió de Marx com un "lapsus". Han reduït el marxisme a una deformació liberal tan mesquina, que, per a d’ells, no existeix més que l'antítesi entre revolució burgesa i proletària, i fins aquesta antítesi la comprenen d'una manera increïblement escolàstic.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Perdoneu companys, però aquest era un comunista com déu mana, i els darrers anys de la seva existència ho demostren. No seré a mi a qui trobeu en la seva trinxera, però malgrat tot s'ha de reconèixer que fou valent, coherent i força honest. Un dels líders comunistes més autènticament internacionalistes amb l'idea d'una Catalunya solidària amb tota Espanya i amb la resta del món, en una lluita inexorable pel socialisme i la llibertat (una llibertat que poc tenia a veure amb la que preconitzaven hipòcritament certs sectors estalinistes o els mateixos soviètics). La seva capacitat de renovació, actualització i entusiasme es veu reflectida en l'interès in crescendo que mostrà pel jove moviment antiglobalització i la seva lluita. Fou un comunista que, com tothom sap, mai tingué l'oportunitat de ser un dèspota, de convertir-se en l'horror totalitari i criminal en que es convertiren molts dels seus companys ideològics que posseïen càrrecs importants en el partit. I tot això fou degut a que Gregori fou un líder antilíder, el qual estava disposat a lluitar en la clandestinitat, sense sectarismes que el portessin a odiar altres ideologies antifeixistes, i, a més a més, sempre atrinxerat al costat dels més desfavorits, demostrant quina és la lluita real pel socialisme, sigui marxista o sigui llibertari.

Dit això, voldria expressar les més sinceres mostres de condol a Teresa Pàmies, escriptora, companya sentimental de Gregori i també una dirigent històrica del comunisme català. Els dos visqueren junts la clandestinitat francesa.

I d'igual manera, voldria manifestar el mateix sentiment de dol a l'escriptor Sergi Pàmies, fill de Gregori López i de Teresa Pàmies, al qual admiro molt com a literat. Ell, nascut a França, amb el seu talent narratiu, segur que sabrà recopilar la muntanya de records que suposà la lluita clandestina dels seus pares pel socialisme i la llibertat.

Oblidem per uns instants en quina organització i/o ideologia militava, així podrem oblidar les diferències ideològiques que ens separaven i recordar-lo com el que fou: un bon revolucionari català.

Salut i acràcia.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
18 nov 2007
Ah! Oblidava dir que, malgrat el que diuen certs indivius d'aquí d'alt, López Raimundo mai tingué cap problema amb els anarquistes. Ho demostra la seva enorme amistad amb el vell conegut anarcosindicalista Eduard Pons Prades, mort l' 01-06-07. De fet, com contà Sergi Pàmies en un article en homenatge al llibertari, Pons Prades era un visitant asidu de la casa on vivien López Raimundo i la seva família a França.

Aquí us deixo l'article de Pàmies, fill de López Raimundo:

«PONS PRADES»

Cuando era pequeño desarrollé un extraño pánico: asustarme cada vez que alguien llamaba a la puerta. Tenía mis motivos: cabía la posibilidad de que fuera la policía. Para evitar sobresaltos mayores, los familiares acordamos un código de timbre susceptible de ser aplicado por amigos y camaradas. A todos los demás había que interpretarlos por la manera de llamar y adivinar sus intenciones, generalmente buenas. Con el tiempo, aprendí a diferenciar el tímido timbrazo de la señora Claudina, la portera del edificio, y el del dirigente comunista Pere Ardiaca, que pulsaba el timbre siguiendo los principios de la contraseña pero con un plus de sobriedad y disciplina de partido. Una de las personas que de vez en cuando llamaba a aquella puerta era Eduard Pons Prades, que falleció el lunes a los 87 años.

Pons Prades fue una de esas personas que resumen los efectos devastadores de la Guerra Civil y sus dramáticas consecuencias, no sólo por su biografía (que incluye una adolescencia racionalista desde el punto educativo, una juventud de militancia libertaria, una participación en el ejército republicano y más tarde en el francés, combates clandestinos, detenciones y un titánico esfuerzo por recuperar la dignidad cultural perdida y participar en la construcción de la versión histórica de los perdedores), sino porque llamaba al timbre de un modo único, que enseguida te ponía sobre aviso, en guardia. Cuando abrías la puerta, allí estaba él, con sus gafas oscuras, su delgadez, su pelo rizado, su carpeta llena de papeles y una mirada viva, mirando siempre hacia atrás, dando a entender que probablemente le estarían siguiendo o vigilando. ¿Quiénes? Pues los malos de entonces.

Luego se ponía a hablar con mi madre y yo volvía a mis ocupaciones hasta que se marchaba, con los mismos andares nerviosos, apresurados y conspirativos. Pons Prades desprendía una energía peculiar, cargada de referencias a un siglo sangriento, marcado por idealismos como el suyo. No parecía ni un héroe ni una eminencia, ni tenía la labia de los dirigentes, pero transmitía una autenticidad que guardaba relación con su particular colección de enemigos ideológicos. Seguir su discurso resultaba difícil no porque no tuviera claro lo que contaba sino porque su propia biografía pasaba por afluentes, ríos y torrentes que iban constituyendo una red de causas por las que creyó necesario luchar. Ejemplos: alistamiento precoz en el ejército republicano, rematado por una herida de guerra, y, posteriormente, vuelta al combate en forma de resistente contra el nazismo o clandestino exiliado con modales apátridas.

La última vez que le vi, todavía no hace dos años, me citó en un bar de la calle de València y apareció enfundado en un jersey de sindicalista y arrastrando el carro de la compra. Podía parecer que contenía frutas y verduras, pero no: enseguida sonrió, abrió la funda del carro y sacó un libro y un fajo de papeles repletos de anotaciones hechas con bolígrafo azul que se referían a fotocopias adjuntas de documentos pertenecientes a esa memoria por la que tanto hizo y que siempre fue fiel a una de las máximas de Malraux que él mismo incluyó en uno de sus libros: "La guerra de España fue la apoteosis de la fraternidad" (resulta curioso que una tragedia fratricida genere, al mismo tiempo, tanta fraternidad).

Su manera de ser, incansable, le llevaba a desear compartir su entusiasmo o su indignación, a contarte, con esa peculiar tendencia a la digresión, quién era quién y de dónde venía cada cuál. Y, de vez en cuando, conseguía reunir el material y la energía para escribir uno de los muchos libros que nos ha dejado, algunos de ellos dedicados con esa firma ascendente, justo debajo de una de sus máximas: "Con un fraternal abrazo". A veces, llegaba una llamada al contestador, para avisar de una presentación o de un nuevo proyecto, y algunas de esas aventuras culminaban y, de repente, si podías, te encontrabas en algún lugar hablando de Pons Padres ante un público que le respetaba y entre los que, de pronto, localizabas a Loquillo. ¿Loquillo y Pons Prades? Pues sí, era una de esas mezclas que sólo él era capaz de conseguir. La simpatía que generaba no tenía categoría de adhesión, ni siquiera de entusiasmo incondicional por sus documentados libros, que contaron con el respaldo de su esposa Antonina Rodrigo; lo que admirabas de él era su tenacidad, su resistencia a abandonarse, su capacidad para sonreír con una expresión irónica, la luz de esa mirada siempre alerta y la capacidad para alegrarse de los éxitos ajenos (si leía un artículo sobre sus amigos en los muchos periódicos y revistas extranjeras que leía, te los fotocopiaba y te los mandaba, con alguna anotación vigorosa, escrita a mano). Cuando leí que acababa de morir, lo primero que me vino a la memoria fue su manera de llamar a la puerta y cómo, justo después de oírlo, yo apostaba conmigo mismo: "Seguro que es Pons Prades".

Sergi Pàmies.
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
19 nov 2007
"López Raimundo ha afirmado recientemente que las responsabilidades del PSUC en el caso de Nin "no han sido demostradas". Es realmente asombroso que se puedan decir cosas semejantes cuando la investigación que ha sido la base de Operación Nikolai demuestra que el húngaro Erno Gerö, el Pedro que dirigía el PSUC, estaba en Alcalá de Henares con el equipo de torturadores y asesinos y que su mano derecha, el militante del PSUC Victorio Sala, intervino activamente en la represión contra el POUM y en la confección de Espionaje en España (8), el libro infame con el que se quiso justificar todo lo que era injustificable, incluso las cosas más absurdas y delirantes. Por lo demás, la simple lectura de la prensa del PSUC de 1937-39 basta para demostrar que los amigos de López Raimundo, con Comorera, Valdés y demás, al frente, consagraron un esfuerzo especial a la preparación, justificación y ejecución de todos los actos represivos contra el POUM." W. Solana. fund. A. Nin
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
19 nov 2007
Semprun acusó Gregorio López Raimundo de haber estado involucrado en el asesinato de León Trosky (Jorge Semprún, Autobiografía de Federico Sánchez, octava edición. p196, Planeta, Barcelona 1978). Y debe ser verdad: Un artículo del ex-PSUC Xavier Folch el El País de ayer decía que López Raimundo fué "una de las escasas personas que visitó a Ramón Mercader, el asesino de Trotski, en su casa de Moscú"

No seré yo quien llore la muerte de semejante "revolucionario".
Re: Ha mort Gregorio Lopez Raimundo
28 nov 2007
La monarquía y la burgusía española deben mucho a Santigo Carrillo a la "Pasionaria" y López Raimundo, son ellos los que más deben sentir su muerte. Se ha ido al "otro mundo" sin dar explicaciones de lo ha hecho el PSUC en TODA su historia.
Sindicat