JORNARDES SOBRE SALUT MENTAL (BARCELONA)
Situació actual a Ità lia.
A cà rrec de Paola Minelli.
Divendres 16 de novembre, 19:00
Col·labora amb diferents editorials nocopyright a l'elaboració i difusió de material informatiu. Actualment està treballant a la versió actualitzada de "Effecti collateralli" (edicions Nautilius), llibre que tracta sobre els efectes secundaris de la medicació. Condueix amb Tristano Ajmone [president de OISM (Observatori Italià sobre la Salut Mental) www.oism.info], un programa radiofònic de cultura i prà ctica antipsiquià trica: Il Nido del Cuculo (www.nido-del-cuculo.antipsichiatria.com) a la radio lliure Radio Blackout (www.radioblackout.org).
Per a poder valorar en primera persona la realitat psiquià trica treballa com a educadora a un pis tutelat per a persones psiquiatritzades gestionat per una cooperativa social. El que ens explicarà anirà al voltant d'aquesta experiència. Per tant, el tema serà el de la coerció (fins i tot el control) de la persona psiquiatritzada a tots els seus aspectes essencials: fÃsic, quÃmic, ambiental o social, de pensament, de la sexualitat, de les seves activitats, dels seus diners...
Coerció és lligar a les persones, és aplicar-les un TSO (Tractament Sanitari Obligatori), internar-les a un manicomi o a estructures pseusosanità ries. Coerció és lligar mèdicament el pensament d'una persona en el moment que expressa la seva naturalitat, les seves necessitats, els seus conflictes (impedint, de fet, trobar una sortida al laberint en el que s'ha ficat i es veu aïllada, denominat "patologia psiquià trica", definició que rebutgem), i arribant a provocar-li mecanismes de patiment, tancament, aïllament, evasió mental i patologies fÃsiques (els anomenats efectes col·laterals). Coerció és substituir a les persones a la presa de decisions sobre les seves vides, ja siguin importants o quotidianes, proposant-li això com indispensable i atribuint-li incapacitat d'entendre o voler. Coerció és el control psicològic que s'efectua mitjançant la desvalorització de l'altre i de si mateix per mitjà de l'aplicació de l'estigma del diagnòstic, desvalorització que s'efectua mitjantçant la privatització de la dignitat (fins i tot si es proclama el contrari). Tot això s'anomena hipòcritament "cura" o "terà pia", i es fa en nom del "be de la persona"... Allò cert és que el interès de la psiquiatria no es el be de les persones anomenades "usuà ries", és el be de l'altre: de la familia (que aixà es treu un problema al si de la qual sempre es desenvolupa el germen de l'incòmode), de la societat (que pretén aparentar ser ordenada i feliç), dels enormes interessos de les farmacèutiques, dels interessos de la classe treballadora del sector (psiquià tres, psicolegs/gues, educadors/es...) Els i les quals no coincideixen en res amb els dels i les "usuà ries", a qui haurien d'ajudar.
Presentació del llibre U.H.P. ("¡UnÃos hermanxs psiquiatrizadxs en la guerra contra la mercancÃa!")
Dissabte 17 de novembre, 11:30
UHP és una compilació dels textos que formaven els 11 números del fanzine Enajenadxs i una sèrie d'articles, ponències i altres materials més recents sobre aquest entramat de diagnòstics, tancaments i fà rmacs que denominen “Salut Mentalâ€?. Però, com solem dir al presentar-ho, no es tracta d'un punt i final, d'una forma de concloure o donar per resolt el tema, sinó que pretén ser un punt i seguit: un pont entre la teoria desenvolupada els últims anys i les possibles prà ctiques futures encaminades al desmantellament de l'ordre psiquià tric i la seva dominació. Una lluita que creiem imprescindible per a qualsevol col·lectiu o individualitat que pretengui plantar-li cara al Sistema. Sent conscients del paper repressiu que la psiquiatrització massiva juga a la nostra societat i la violència dels seus mètodes, disfressats de cura i ciència, i partint de la convicció que la llibertat i la lluita contra el que ens oprimeix són per si mateix terapèutiques, ens proposem transformar els patiments Ãntims en col·lectius i inventar estratègies amb les quals disminuir el patiment a través de l'escolta i el suport mutu. Pot semblar utòpic, però qui dugui anys psiquiatritzat/da sap que és l'únic camÃ, l'única estratègia possible per a prendre'ls, d'una vegada per sempre, les nostres vides.
Situació dels i les menors als CRAE (centres residència d'acció educativa).
A cà rrec de Josep Alfons Arnau (educador social).
Dissabte 17 de novembre,17:00
“És veritat que no hi ha mes cera que la crema,
i massa vegades crema malament. I és mentida
que no quedi foc en els llavis per a incendiar
aquest arenal...�J .
S'accepta que uns/es quaranta mil menors estan a Espanya tutelats per l'Estat per via dels organismes d'atenció a la infà ncia i adolescència que són autonòmics, és a dir, declarats en situació de desemparament. D'ells/es a Catalunya més de dos mil viuen en cases llars i residències: Hospicis moderns a la majoria dels casos (que prenen noms com el de C.R.A.I.) Quina és la raó per a que es mantingui institucionalitzat en residències a tal nombre de menors? Per quins l'hospici no ha desaparegut sinó que només s'ha modernitzat? És lÃcit plantejar-se referent a això la següent hipòtesi: La matriu d'aquest problema sembla compondre's de dos factors:
El prescindir del fet que una institucionalització llarga – de més d'un any- d'un/a menor en residències sempre li crea problemes, amb l'alta probabilitat d'aparició del cridat sÃndrome de la institucionalització (baixa acte-estima, ansietat, baixa autonomia i greus problemes per a la socialització) NO situant-se els recursos destinats a la infà ncia en desemparament en la prioritat, i el focalitzar, de l'ajuda a les famÃlies amb problemes – econòmics i d'habilitats socials- per a cuidar dels seus fills/as i, quan és impossible en interès del/la menor que segueixi vivint amb la seva famÃlia nuclear d'origen, el NO optar per l'acolliment en famÃlia extensa o en defecte d'això, si això no és possible, en famÃlia aliena.
L'existència d'un entramat de relacions de l'administració- en el marc de la privatització salvatge dels serveis d'ajuda social- amb un "sin fin" d'entitats privades dedicades a allò “social� que fan de l'existència dels hospicis moderns (a Catalunya C.R.A.I.s) un negoci, entre altres formes a través de la creació de patrimoni immobiliari (els edificis dels hospicis moderns)
Què està passant als centres de menors? cel·les d'aïllament, medicació forçosa, motins, fugides,...
A cà rrec de Santiago AgustÃn RuÃz (psicòleg).
Dissabte 17 de novembre, 17:00
ETS CONSCIENT DEL DANY QUE FAS A L@S XAVALS EN EL TEU TREBALL?
Hola,
T'escrivim aquestes lÃnies pensant que alguns/es dels/les que treballeu a Centres de Menors esteu oberts/es a reflexionar sobre el paper que us està tocant fer.
Anem a parlar tant de la teva situació com de la dels/les xavals/es amb qui et relaciones dia a dia.
1. L@s educadors: Un treball que no és el qual pensaves.
Quan vas acabar d'estudiar segurament estaves il·lusionat/da amb el teu futur professional. Pensaves que anaves a tenir la sort de tenir una ocupació útil. Imaginaves que seria dur tractar amb nois/es que havien comès delictes, o que vivien en un entorn hostil, però pensaves que podries ajudar a que sortissin de la marginació.
Estudiant havies après que la majoria dels/les xavals/es que estan tancats/des procedeixen de famÃlies pobres, que molts/es han patit maltractament, abandó, abusos fÃsics i/o sexuals… Vas aprendre també que la violència amb la qual resolien qualsevol conflicte era només l'últim recurs que van aprendre davant un món que els tracta a ells/es amb violència fÃsica i econòmica des del seu naixement. Et van ensenyar que quan una persona és molt jove, els canvis a millor poden ser molt rà pids. Que envoltats/de d'un entorn sa, amb les nostres necessitats cobertes i rebent estÃmuls positius els éssers humans podem superar qualsevol situació difÃcil.
Des del teu primer dia de treball hagueres de notar que la realitat era molt diferent. L'entorn en el qual anaves “a intervenirâ€? no era pacÃfic, i els/les xavals a més no et rebien precisament amb un somriure en els llavis. Et vas veure envoltat/da en una guerra amb els/les nois/es en la qual vas acabar per fixar-te únicament en els cops que rebÃeu al teu “costatâ€? (les estadÃstiques de baixes psicològiques o per agressions entre els/les educadors/es farien tremolar a qualsevol). No obstant això, vas decidir continuar amb això. Si no vas llençar la tovallola canviant la teva ocupació per qualsevol altre, vam imaginar que serà perquè tens interès per ajudar a els/les xavals/es a viure millor o perquè vols aplicar professionalment allò que has estudiat. Ets conscient que cap d'aquests dos objectius es compleix?
2. No ajudes als/les nois/es a viure millor.
Davant dels teus nassos estan passant coses que els/les destruïxen emocionalment, que els/les empenyen encara més al cicle de violència en el qual viuen. Per exemple: Les cel·les d'aïllament duen temps eliminant-se dels centres sanitaris avançats. Han demostrat ser contraproduents. T'has plantejat com reaccionaries tu quan tenies 14, 15, 16 anys si et tanquessin 24 hores en una habitació sense absolutament gens que fer? Això és una forma de tortura. De debò creus que és bo per a ells/es? Que els/les educa d'alguna forma? Que els/les fa ser més felices? Que reduïx la seva agressivitat? Els llibres que trobes en qualsevol facultat de psicologia indiquen que l'aïllament, la falta d'intimitat i les terà pies basades en el cà stig potencien l'agressivitat tant en humans com en animals. Medicar de forma crònica als/les menors va contra la seva salut. Els ansiolÃtics, antidepressius, anticonvulsius, etc que dónes als/les xavals/es (de vegades ficant-se'ls al menjar) són medicaments pensats per a ser emprats per breus perÃodes de temps, o en moments de crisis. Llegix els prospectes. Està s danyant el seu sistema nerviós i està s creant dependència.
3. I perquè ocorre tot això?
La situació en la qual està s ficat/da ve de lluny. Aquest pas extrem arriba amb la privatització dels serveis socials i la cessió de la tutela o l'aplicació de mesures judicials a ONG´s que en realitat són empreses privades. Els teus caps reben per cada xaval/la una quantitat enorme de diners, i en lloc d'invertir-lo a crear per a ell/ella un ambient agradable i saludable, gasten una part en “contenir-liâ€? i la resta ho deriven a altres fins. És més dur per a tu i per als/les xavals/es, però més econòmic per a ells. Com es queden amb els diners? Per a començar els seus sous no són de mil i escaig euros com el teu. Però el gros ve a través de l'intercanvi de favors: Constructors, laboratoris farmacèutics, empreses d'alimentació i seguretat, investigadors universitaris… Tots volen tenir accés al gran pastÃs que són els/les nens/es i per això han de tenir contents als directius de les ONG´s que els guarden. Per això els donen grans dietes per anar a congressos, els paguen per escriure llibres, per presentar projectes o estudis, per fer ponències… Encara que el sou en paper dels teus caps no sigui tan alt, tingues per segur que els seus ingressos a fi de mes multipliquen els teus.
QUÈ ÉS EL QUE PASSARÀ.
Un grup de gent ens estem ajuntant per a denunciar tot això. Alguns/es treballem amb menors, altre som xavals/es que patim o hem patit els centres i la resta som gent solidà ria que no vol permetre que segueixin les tortures. Ens organitzem d'igual a igual, sense importar com hem arribat fins a aquÃ. Creiem que a tu també pot interessar-te actuar, o almenys això esperem. Ja s'ha comprovat que la “justÃciaâ€? no està del costat de qui està oprimit, aixà que actuarem nosaltres mateixos/es. Anem a denunciar públicament als membres d'aquestes “ONGsâ€?, als directors dels centres, als funcionaris que fan els ulls grossos, i també a aquells/es educadors/es que sent conscients del que hi ha col·laboren amb aquest horror. El camà serà dur, i és possible que si ens ajudes perdis el teu lloc de treball. Sent sincers/es, creiem que tots aquests centres no són salvables i han de ser destruïts. Si no desitges donar-nos un cop de mà , ho entenem. Però almenys hauries de reflexionar i pensar si et compensa seguir col·laborant amb una situació que et fa mal a tu i maltracta als/les xavals/es.
Esperem notÃcies teves.
Tindrà s notÃcies nostres.
Per a contactar: centrosychicxs ARROBA hotmail.com
Construcció històrica/cultural de la bogeria.
A cà rrec de MartÃn Urquiza (antropòleg)
Diumenge 18 de novembre, 11:30
"No hi ha solució per a l'enigma de la condició humana,
el misteri de l'existència no és develable. Les preguntes del perquè del
perquè insisteixen. Mentrestant cal permetre que la vida s'instal·li
en nosaltres.....Cal seguir. Desconfia dels apòstols de l'absolut."
Tomás Abraham. Filòsof
La construcció històrica/cultural de la bogeria. Foucault i l'apropiació de la bogeria per part de la psiquiatria. La noció de malaltia i els seus reduccionismes: conseqüències semà ntiques i fà ctiques. La necessitat de des-nomenar de malaltia la identitat del boig, ajudar-lo a sortir del "ser malalt" per a tornar a ser. Propostes per a relativitzar la idea de bogeria (sense oblidar el patiment) a partir d'una mirada transcultural, transversal, lateral. "Chamanismo" i bogeria. La visió de la bogeria en altres societats. La necessitat d'articular nous territoris d'escolta social que s'estructurin fora de les idees estereotipades al voltant de la bogeria. La Plaça �ntima. La inter-territorialitat com la necessitat de generar espais "altres" des d'on contar idees "altres" sobre la bogeria. Artaud. La noció d'obra.
Taula Rodona: Psiquiatritzats/des, experts/es en salut mental.
Diumenge 18 de novembre, 17:00
Són les persones que han estat psiquiatritzades les que saben perfectament que és la enfermetat mental i el patiment psÃquic. Són les persones, que al viure el patiment en primera persona saben més que qualsevo altre expert/a sobre la seva enfermetat o el seu patiment. Sistemà ticament se'ls nega la veu, la opinió, la sabiesa que han anat acumulant al llarg de la seva experiència amb la enfermetat o el patiment, al negar-les com a interlocutor "và lid" per estar "allenades", per estar "incapacitades". Creiem que arribat el moment d'acabar amb aquest silenci. Amb aquesta taula rodona ens agradaria crear un espai en el que també psiquiatritzades parlin i comparteixin els seus coneixements amb la restam de donar'ls-hi veu. Perque són els/les psiquiatritzats/des també experts/es en salut mental. |
