Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sense clasificar
La monarquia espanyola en qüestió
05 nov 2007
LA MONARQUIA ESPANYOLA, EN QÃESTIÃ

Les recents mobilitzacions, en particular a Catalunya, de rebuig de la monarquia anuncien un canvi qualitatiu en la relació del règim monàrquic amb les masses: per primera vegada, des de la realització, amb èxit, de la transició del franquisme a la democràcia, la Corona âinsubstituïble per unir a franquistes i demòcrates amb el propòsit comú de «mantenir la pau i lâordre» capitalistesâ comença a ser qüestionada per la població treballadora.

No es tracta tan sols del moviment creixent de manifestacions i accions de la joventut independentista catalana en les que es cremen obertament fotos del Rei o sâexigeix «un piset com el del principet»... Tot i lo representativa que és tal dinàmica âreforçada, de manera, així mateix, molt significativa, amb declaracions públiques antimonàrquiques i antiespanyoles de coneguts polítics i personatges dels mitjans de comunicació i, més amplament, del que es denomina «la societat civil catalana»; vegis, les forces vives de la burgesia del paísâ, cal buscar la clau del canvi que està venint i erosionant acceleradament la base social de la monarquia en una irritació general de la població treballadora (en augment directament proporcional a lâempitjorament al que sâassisteix de la seva situació material) contra els malbarataments propis a la Corona que, desbordant lâautocensura observada al respecte del tema, fins avui, pels medis de comunicació de masses, ha trobat expressió fins i tot en certs programes de TV âporqueriaâ? que simptomàticament han descobert en la crítica del Rei i de la seva família, en lâairejament dels seus excessos principescos i en la ridiculització dels seus actes regis el filó avui més adient per augmentar les seves audiències.

La línia actual de resposta de lâEstat âla repressióâ a aquests qüestionaments (segrestrant publicacions i solâ¢licitant, per exemple, condemnes de més dâun any de presó a joves que han cremat fotos del Monarca i perseguint, per aquest motiu, fins i tot a menors) no sols està destinada al més evident fracàs, sinó que, a més a més, fica llenya al foc dâun incendi que, a mida que sâestén amenaça amb colâ¢locar definitivament a la Corona espanyola en la picota de lâopinió treballadora.

Sâequivoca, del tot, qui pensi que aquest procés podrà aturar-se mitjançant la realització de «gestos democràtics» per part de La Zarzuela, tal com podrien ser, per al cas, el pagament dâimpostos (fins a la data, el Monarca i els seus estan lliures dâaquests!) o la transparència pública de lâonerós pressupost dedicat a mantenir la Casa Reial. A lâequiparar així el potencial dâactuació de la monarquia espanyola amb el de les monarquies parlamentaries dels països capitalistes avançats sâestà oblidant la natura específica, concreta, de la monarquia de Joan Carles.

El cas es que la monarquia parlamentària que corona lâEstat en algun dels països capitalistes més desenvolupats âcom ara el Regne Unit, per posar lâexemple més típicâ es lâexpressió històrica del pacte vergonyós que va tenir lloc el su dia, dâuna banda, entre una burgesia, que havia fet seu, de la mà de les revolucions populars, no solament el poder econòmic de la societat, detentat, en realitat, amb anterioritat a aquestes, sinó també, el polític, lâEstat, però que havia esdevingut reaccionària tan aviat, ja mestressa de la situació, es va veure enfrontada, sense embuts, a la seva pròpia classe explotada i, de lâaltra els restes de la vella classe feudal, derrotada, però encara amb medis econòmics i influència suficients per a vendre els seus serveis contrarrevolucionaris a la victoriosa classe capitalista a canvi de la seva integració dins dâaquesta. De tal manera, en els esmentats països (Regne Unit, però també els Països Baixos o Suècia...), la monarquia segueix dempeus en tant que, efectivament, ha estat capaç dâanar adaptant-se a les exigències del desenvolupament del capitalisme i ha pogut fer-ho pel seu caràcter âintrínsec i reconegut des dâel seu mateix origenâ dâinstitució de sosteniment de la democràcia burgesa, destinada a facilitar lâintegració en aquesta de aquelles capes de la classe capitalista que, provinents del vell règim feudal, subsisteixen paràsitament sense involucrar-se, de forma directa, en la direcció econòmica i política de la societat que porta a terme la burgesia en tant que totalitat. Lluny, doncs, de sostreure sobirania als seus respectius Parlaments i, globalment, al conjunt de les institucions de la democràcia capitalista, aquestes monarquies són obertament dependents respecte a lâEstat burgès i el sostenen i el serveixen al mateix títol que qualsevol altre dels aparells específics que el composen.

No és aquesta, sens dubte, la realitat específica de la monarquia espanyola de Joan Carles. El seu origen, concret, no es troba en les monarquies absolutistes de lâImperi Espanyol; ni tan sols, encara que li sigui molt més proper, amb la monarquia dictatorial del seu avi Alfons XIII, que tan covardament abandonara, en el seu moment, el país per a escapar de les ires de les masses. Històries passades i parentius dinàstics, i familiars, apart, Joan Carles es avui Rei, en primer lloc, per decisió del Cabdill Francisco Franco, qui va prendre aquesta determinació amb lâobjectiu declarat de garantir, en el pitjor dels casos, la supervivència,
sinó al seu agonitzant règim, sí, al menys, als seus servidors. Així va néixer i es va encimbellà al poder la monarquia espanyola actual: com a garant dâun sacrosant pacte mitjançant el qual el gruix de les forces franquistes âa canvi de deixar pas expedit a la democratització del país exigida per la valorització del capitalâ sâasseguraven el seu trànsit, intactes (gràcies a la defensa dâaquestes davant les masses treballadores, assumida explícitament per la burgesia democràtica i, en especial, pels partits reformistes pseudotreballadors), a la democràcia capitalista dâavui, units, tots plegats, franquistes i demòcrates, en la tasca comuna dâapartar al proletariat dâescena imposant, al preu de córrer un espès vel sobre els crims passats de la guerra civil i les dècades posteriors de dictadura militar, per tots els medis al seu abast, «la pau».

En el quadre general, ja inevitable, davant lâevident obstacle que el règim franquista representava per al desenvolupament de les forces productives a Espanya, de la fi del franquisme i de la transició a una democràcia no menys capitalista, el Monarca, mentre franquistes i demòcrates posaven la pistola al pit a les masses treballadores, amb lâamenaça del cop militar, fou erigit, per les forces del vell i del nou règim, a lâaixopluc de la Constitució Espanyola de 1978, com «comandament suprem» dâunes «Forces Armades» que, formades «per lâexèrcit de Terra, lâArmada i lâexèrcit de lâAire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència dâEspanya, defendre la seva integritat territorial i lâordenament constitucional», el qual, per la seva part, «es fonamenta en lâindissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols».

Així es el trampós resultat de la «modèlica transició pacífica espanyola»: una democràcia capitalista coixa âsituada, en última instància, més enllà de les aparences, sota lâespasa de Damocles de lâExèrcit (recordis la primera reunió del recent creat Consell de Defensa Nacional, que ha tingut lloc, sota la presidència del Rei, âcasualmentâ? en mig dels actuals esdeveniments, el passat 10 dâoctubre)â; una democràcia llastrada, de per vida, per la defensa inqüestionable dâaquesta presó de pobles que es lâEstat espanyol. La realitat concreta que defineix, per sobre de qualsevol similitud formal amb altres corones, a la monarquia de Joan Carles consisteix determinantment en això mateix: en que exerceix de símbol, de representació dâaquesta unitat dâEspanya, tan odiosament opressora com innegociable, que integra, de manera irrenunciable, a favor de tota la seva història, lâEstat capitalista espanyol modern.

Sota aquestes coordenades objectives, que defineixen el terreny de joc del règim, i en els vigents paràmetres dâempobriment de les masses treballadores al mateix temps que de reducció dels marges econòmics sobre la base dels quals lâEstat espanyol havia aconseguit, fins ara, comprant el silenci de les burgesies nacionals, estabilitzar la situació en les nacions que manté subjugades (Euskadi, Catalunya, Galiza), no cal esperar «gest democràtic», digne de menció, per part de la monarquia espanyola. Ans al contrari, cada nou intent en aquest sentit âel darrer, la boda de lâhereu de la Corona amb una divorciada, plebea, es alliçonadorâ, no podria fer més que alienar-li recolzaments de la seva base social no democràtica mentre, lluny dâaportar-li sosteniment entre les masses proletàries, així mateix li ho fa perdre en la mateixa mesura en que, davant dels ulls dâaquestes, es trenca la reaccionària aura fetitxista dâintangibilitat que havia protegit, fins ara, a la Casa Reial espanyola.

Es ara que es veu ben clar lâalt preu que pagarà la classe capitalista espanyola per les passades dècades «de pau», dâèxitosa «transició pacífica del franquisme a la democràcia»: a canvi dels indubtables beneficis recollits, el capitalisme espanyol sâha lligat al coll la pesada llosa dâuna precària monarquia que, afectada congènitament dâanèmia democràtica, està destinada a devenir âestà ja devenintâ punt de mira comú del moviment de resistència de les capes més profundes del proletariat i dels moviments dâalliberació de les nacions oprimides per Espanya.

En quin punt exacte ens trobem, a dia de la data, en el desenvolupament dâaquest moviment antimonàrquic en el que estan cridats a convergir espontàniament, fins lâesclat efectiu de la nova revolució social, el descontent creixent de les masses treballadores i les justes ànsies, cada cop més irrefrenables, dâemancipació nacional experimentades pels pobles sotmesos a lâEstat espanyol?... Es difícil dâapreciar amb total precisió, però el que sembla clar, innegable, a la llum dels recents esdeveniments, és que un primer dic de contenció âel que mantenia, fins avui, a la monarquia espanyola com intocable davant les massesâ sâestà enfonsant, sâestà venint avall ja sense remei. No és pas un proletari dâavantguarda, no és pas un anticapitalista avançat qui no sigui capaç de percebre aquest canvi profund que està sobrevenint en el substrat de la societat espanyola.

Lâinterès de la classe explotada, de la seva joventut anticapitalista es, per descomptat, irreconciliablement oposat no únicament a aquesta i a qualsevol altra Monarquia, sinó també a qualsevol possible República burgesa âval a dir, a qualsevol Estat en el que el poder no sigui directa i exclusivament en mans del proletariatâ que pogués reemplaçar al règim monàrquic en la gestió del capitalisme. Però aquesta realitat no autoritza, en absolut, el més mínim indeferentisme dels proletaris i anticapitalistes conscients davant el valent moviment real amb el que una part de la joventut, de forma particularment visible en les nacions oprimides com ara Catalunya, sâha llençat al carrer contra la monarquia espanyola. Pel contrari, tota autèntica lluita consegüentment proletària, tot combat consegüentment anticapitalista és i sols pot ser avui necessàriament, a Espanya, també una lluita per enderrocar la monarquia, el règim concret sota el qual lâEstat capitalista espanyol no només explota i precaritza als treballadors, sinó que, tanmateix, humilia i trepitja a les nacions subjugades. Sempre i en tot moment marxant darrera la seva pròpia bandera de la revolució anticapitalista, és i serà feina irrenunciable dels proletaris dâavantguarda deixar oberta la porta a la mobilització comú, per a la destrucció efectiva de lâEstat capitalista existent, amb tots aquells oprimits que es rebelâ¢len contra aquest.

Així doncs, oberta la veda que impedia el qüestionament de la monarquia, és deure de lâanticapitalisme conseqüent, de lâanticapitalisme roig, no sols prendre nota dâaixò, no únicament cridar a estendre aquest moviment que tan justificadament llença ja els seus dards contra la reaccionària, explotadora i opressora Corona, no sols sortir, sense condicions, en defensa de les víctimes del monàrquic i imperialista Estat capitalista espanyol, dels detinguts i represaliats (a Catalunya, a Euskadi, a Galiza, a qualsevol altre lloc) per gosar alçar la seva veu o/i les seves mans contra aquest... Ãs deure, igualment, de lâavantguarda revolucionària de lâanticapitalisme, de lâavantguarda històrica, comunista, del proletariat trobar el camí per a prendre part activa âsobre la base dels seus propis interessos classistes, però, a la vegada, impulsant la màxima unitat revolucionària possibleâ en el moviment real que es desenvolupa davant els seus ulls.

PER UN FRONT REVOLUCIONÃRI CONTRA LA MONARQUIA

Independentistes conseqüents, nacionalistes revolucionaris, anticapitalistes avançats, comunistes:

El camí cap a lâalliberació de les nacions oprimides per Espanya, el camí cap a la liquidació del capitalisme passa, indefugiblement, com a primer pas, per esfondrar la monarquia espanyola.

Treballem junts per a formar un FRONT REVOLUCIONÃRI CONTRA LA MONARQUIA que lluiti, per tots els mitjans al seu abast, per:

⢠    Lâimposició incondicional de lâautodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galiza
⢠    Lâenderrocament de la monarquia espanyola
⢠    La revolució anticapitalista

Per a tot contacte:
anticapitalismorojo ARROBA hotmail.com
Mira també:
http://anticapitalismorojo.blogspot.com

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La monarquia espanyola en qüestió
06 nov 2007
Interessant està sent l´operació mediàtica de la visita dels reis espanyols a ceuta i melilla. En aquest moments on les crítiques a la monarquia vénen de molts costats, es treuen de la màniga l´operació reconquista per a netejar la imatge dels reis... Bon intent, però això no és la década dels 80 on hom podia montar un 23F impunement i quedar com el rei del mambo durant gairebé 30 anys.

Ahir ceuta, avui melilla i demà a qui importarà, si és que importa a algú tret de la gent de ceuta i melilla.

Hauran d´esforçar-se molt més l´equip de la casa reial per a salvar la monaquia. Jo proposaria que en una de les regates reials el rei i la resta de la família reial recollissin de la deriva uns quants cayucos, això sí que seria una bomba mediàtica i els súbdits tornarien al redil i deixarien de criticar-los, tret de la cadena POPE.
Sindicat