|
|
|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
La monarquia espanyola en qüestió
|
|
|
per . |
05 nov 2007
|
|
|
LA MONARQUIA ESPANYOLA, EN QÜESTIÓ
Les recents mobilitzacions, en particular a Catalunya, de rebuig de la monarquia anuncien un canvi qualitatiu en la relació del règim monà rquic amb les masses: per primera vegada, des de la realització, amb èxit, de la transició del franquisme a la democrà cia, la Corona —insubstituïble per unir a franquistes i demòcrates amb el propòsit comú de «mantenir la pau i l’ordre» capitalistes— comença a ser qüestionada per la població treballadora.
No es tracta tan sols del moviment creixent de manifestacions i accions de la joventut independentista catalana en les que es cremen obertament fotos del Rei o s’exigeix «un piset com el del principet»... Tot i lo representativa que és tal dinà mica —reforçada, de manera, aixà mateix, molt significativa, amb declaracions públiques antimonà rquiques i antiespanyoles de coneguts polÃtics i personatges dels mitjans de comunicació i, més amplament, del que es denomina «la societat civil catalana»; vegis, les forces vives de la burgesia del paÃs—, cal buscar la clau del canvi que està venint i erosionant acceleradament la base social de la monarquia en una irritació general de la població treballadora (en augment directament proporcional a l’empitjorament al que s’assisteix de la seva situació material) contra els malbarataments propis a la Corona que, desbordant l’autocensura observada al respecte del tema, fins avui, pels medis de comunicació de masses, ha trobat expressió fins i tot en certs programes de TV “porqueriaâ€? que simptomà ticament han descobert en la crÃtica del Rei i de la seva famÃlia, en l’airejament dels seus excessos principescos i en la ridiculització dels seus actes regis el filó avui més adient per augmentar les seves audiències.
La lÃnia actual de resposta de l’Estat —la repressió— a aquests qüestionaments (segrestrant publicacions i sol•licitant, per exemple, condemnes de més d’un any de presó a joves que han cremat fotos del Monarca i perseguint, per aquest motiu, fins i tot a menors) no sols està destinada al més evident fracà s, sinó que, a més a més, fica llenya al foc d’un incendi que, a mida que s’estén amenaça amb col•locar definitivament a la Corona espanyola en la picota de l’opinió treballadora.
S’equivoca, del tot, qui pensi que aquest procés podrà aturar-se mitjançant la realització de «gestos democrà tics» per part de La Zarzuela, tal com podrien ser, per al cas, el pagament d’impostos (fins a la data, el Monarca i els seus estan lliures d’aquests!) o la transparència pública de l’onerós pressupost dedicat a mantenir la Casa Reial. A l’equiparar aixà el potencial d’actuació de la monarquia espanyola amb el de les monarquies parlamentaries dels països capitalistes avançats s’està oblidant la natura especÃfica, concreta, de la monarquia de Joan Carles.
El cas es que la monarquia parlamentà ria que corona l’Estat en algun dels països capitalistes més desenvolupats —com ara el Regne Unit, per posar l’exemple més tÃpic— es l’expressió històrica del pacte vergonyós que va tenir lloc el su dia, d’una banda, entre una burgesia, que havia fet seu, de la mà de les revolucions populars, no solament el poder econòmic de la societat, detentat, en realitat, amb anterioritat a aquestes, sinó també, el polÃtic, l’Estat, però que havia esdevingut reaccionà ria tan aviat, ja mestressa de la situació, es va veure enfrontada, sense embuts, a la seva pròpia classe explotada i, de l’altra els restes de la vella classe feudal, derrotada, però encara amb medis econòmics i influència suficients per a vendre els seus serveis contrarrevolucionaris a la victoriosa classe capitalista a canvi de la seva integració dins d’aquesta. De tal manera, en els esmentats països (Regne Unit, però també els Països Baixos o Suècia...), la monarquia segueix dempeus en tant que, efectivament, ha estat capaç d’anar adaptant-se a les exigències del desenvolupament del capitalisme i ha pogut fer-ho pel seu carà cter —intrÃnsec i reconegut des d’el seu mateix origen— d’institució de sosteniment de la democrà cia burgesa, destinada a facilitar l’integració en aquesta de aquelles capes de la classe capitalista que, provinents del vell règim feudal, subsisteixen parà sitament sense involucrar-se, de forma directa, en la direcció econòmica i polÃtica de la societat que porta a terme la burgesia en tant que totalitat. Lluny, doncs, de sostreure sobirania als seus respectius Parlaments i, globalment, al conjunt de les institucions de la democrà cia capitalista, aquestes monarquies són obertament dependents respecte a l’Estat burgès i el sostenen i el serveixen al mateix tÃtol que qualsevol altre dels aparells especÃfics que el composen.
No és aquesta, sens dubte, la realitat especÃfica de la monarquia espanyola de Joan Carles. El seu origen, concret, no es troba en les monarquies absolutistes de l’Imperi Espanyol; ni tan sols, encara que li sigui molt més proper, amb la monarquia dictatorial del seu avi Alfons XIII, que tan covardament abandonara, en el seu moment, el paÃs per a escapar de les ires de les masses. Històries passades i parentius dinà stics, i familiars, apart, Joan Carles es avui Rei, en primer lloc, per decisió del Cabdill Francisco Franco, qui va prendre aquesta determinació amb l’objectiu declarat de garantir, en el pitjor dels casos, la supervivència,
sinó al seu agonitzant règim, sÃ, al menys, als seus servidors. Aixà va néixer i es va encimbellà al poder la monarquia espanyola actual: com a garant d’un sacrosant pacte mitjançant el qual el gruix de les forces franquistes —a canvi de deixar pas expedit a la democratització del paÃs exigida per la valorització del capital— s’asseguraven el seu trà nsit, intactes (grà cies a la defensa d’aquestes davant les masses treballadores, assumida explÃcitament per la burgesia democrà tica i, en especial, pels partits reformistes pseudotreballadors), a la democrà cia capitalista d’avui, units, tots plegats, franquistes i demòcrates, en la tasca comuna d’apartar al proletariat d’escena imposant, al preu de córrer un espès vel sobre els crims passats de la guerra civil i les dècades posteriors de dictadura militar, per tots els medis al seu abast, «la pau».
En el quadre general, ja inevitable, davant l’evident obstacle que el règim franquista representava per al desenvolupament de les forces productives a Espanya, de la fi del franquisme i de la transició a una democrà cia no menys capitalista, el Monarca, mentre franquistes i demòcrates posaven la pistola al pit a les masses treballadores, amb l’amenaça del cop militar, fou erigit, per les forces del vell i del nou règim, a l’aixopluc de la Constitució Espanyola de 1978, com «comandament suprem» d’unes «Forces Armades» que, formades «per l’exèrcit de Terra, l’Armada i l’exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defendre la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional», el qual, per la seva part, «es fonamenta en l’indissoluble unitat de la Nació espanyola, pà tria comú i indivisible de tots els espanyols».
Aixà es el trampós resultat de la «modèlica transició pacÃfica espanyola»: una democrà cia capitalista coixa —situada, en última instà ncia, més enllà de les aparences, sota l’espasa de Damocles de l‘Exèrcit (recordis la primera reunió del recent creat Consell de Defensa Nacional, que ha tingut lloc, sota la presidència del Rei, “casualmentâ€? en mig dels actuals esdeveniments, el passat 10 d’octubre)—; una democrà cia llastrada, de per vida, per la defensa inqüestionable d’aquesta presó de pobles que es l’Estat espanyol. La realitat concreta que defineix, per sobre de qualsevol similitud formal amb altres corones, a la monarquia de Joan Carles consisteix determinantment en això mateix: en que exerceix de sÃmbol, de representació d’aquesta unitat d’Espanya, tan odiosament opressora com innegociable, que integra, de manera irrenunciable, a favor de tota la seva història, l’Estat capitalista espanyol modern.
Sota aquestes coordenades objectives, que defineixen el terreny de joc del règim, i en els vigents parà metres d’empobriment de les masses treballadores al mateix temps que de reducció dels marges econòmics sobre la base dels quals l’Estat espanyol havia aconseguit, fins ara, comprant el silenci de les burgesies nacionals, estabilitzar la situació en les nacions que manté subjugades (Euskadi, Catalunya, Galiza), no cal esperar «gest democrà tic», digne de menció, per part de la monarquia espanyola. Ans al contrari, cada nou intent en aquest sentit —el darrer, la boda de l’hereu de la Corona amb una divorciada, plebea, es alliçonador—, no podria fer més que alienar-li recolzaments de la seva base social no democrà tica mentre, lluny d’aportar-li sosteniment entre les masses proletà ries, aixà mateix li ho fa perdre en la mateixa mesura en que, davant dels ulls d’aquestes, es trenca la reaccionà ria aura fetitxista d’intangibilitat que havia protegit, fins ara, a la Casa Reial espanyola.
Es ara que es veu ben clar l’alt preu que pagarà la classe capitalista espanyola per les passades dècades «de pau», d’èxitosa «transició pacÃfica del franquisme a la democrà cia»: a canvi dels indubtables beneficis recollits, el capitalisme espanyol s’ha lligat al coll la pesada llosa d’una precà ria monarquia que, afectada congènitament d’anèmia democrà tica, està destinada a devenir —està ja devenint— punt de mira comú del moviment de resistència de les capes més profundes del proletariat i dels moviments d’alliberació de les nacions oprimides per Espanya.
En quin punt exacte ens trobem, a dia de la data, en el desenvolupament d’aquest moviment antimonà rquic en el que estan cridats a convergir espontà niament, fins l’esclat efectiu de la nova revolució social, el descontent creixent de les masses treballadores i les justes à nsies, cada cop més irrefrenables, d’emancipació nacional experimentades pels pobles sotmesos a l’Estat espanyol?... Es difÃcil d’apreciar amb total precisió, però el que sembla clar, innegable, a la llum dels recents esdeveniments, és que un primer dic de contenció —el que mantenia, fins avui, a la monarquia espanyola com intocable davant les masses— s’està enfonsant, s’està venint avall ja sense remei. No és pas un proletari d’avantguarda, no és pas un anticapitalista avançat qui no sigui capaç de percebre aquest canvi profund que està sobrevenint en el substrat de la societat espanyola.
L’interès de la classe explotada, de la seva joventut anticapitalista es, per descomptat, irreconciliablement oposat no únicament a aquesta i a qualsevol altra Monarquia, sinó també a qualsevol possible República burgesa —val a dir, a qualsevol Estat en el que el poder no sigui directa i exclusivament en mans del proletariat— que pogués reemplaçar al règim monà rquic en la gestió del capitalisme. Però aquesta realitat no autoritza, en absolut, el més mÃnim indeferentisme dels proletaris i anticapitalistes conscients davant el valent moviment real amb el que una part de la joventut, de forma particularment visible en les nacions oprimides com ara Catalunya, s’ha llençat al carrer contra la monarquia espanyola. Pel contrari, tota autèntica lluita consegüentment proletà ria, tot combat consegüentment anticapitalista és i sols pot ser avui necessà riament, a Espanya, també una lluita per enderrocar la monarquia, el règim concret sota el qual l’Estat capitalista espanyol no només explota i precaritza als treballadors, sinó que, tanmateix, humilia i trepitja a les nacions subjugades. Sempre i en tot moment marxant darrera la seva pròpia bandera de la revolució anticapitalista, és i serà feina irrenunciable dels proletaris d’avantguarda deixar oberta la porta a la mobilització comú, per a la destrucció efectiva de l’Estat capitalista existent, amb tots aquells oprimits que es rebel•len contra aquest.
Aixà doncs, oberta la veda que impedia el qüestionament de la monarquia, és deure de l’anticapitalisme conseqüent, de l’anticapitalisme roig, no sols prendre nota d’això, no únicament cridar a estendre aquest moviment que tan justificadament llença ja els seus dards contra la reaccionà ria, explotadora i opressora Corona, no sols sortir, sense condicions, en defensa de les vÃctimes del monà rquic i imperialista Estat capitalista espanyol, dels detinguts i represaliats (a Catalunya, a Euskadi, a Galiza, a qualsevol altre lloc) per gosar alçar la seva veu o/i les seves mans contra aquest... És deure, igualment, de l’avantguarda revolucionà ria de l’anticapitalisme, de l’avantguarda històrica, comunista, del proletariat trobar el camà per a prendre part activa —sobre la base dels seus propis interessos classistes, però, a la vegada, impulsant la mà xima unitat revolucionà ria possible— en el moviment real que es desenvolupa davant els seus ulls.
PER UN FRONT REVOLUCIONÀRI CONTRA LA MONARQUIA
Independentistes conseqüents, nacionalistes revolucionaris, anticapitalistes avançats, comunistes:
El camà cap a l’alliberació de les nacions oprimides per Espanya, el camà cap a la liquidació del capitalisme passa, indefugiblement, com a primer pas, per esfondrar la monarquia espanyola.
Treballem junts per a formar un FRONT REVOLUCIONÀRI CONTRA LA MONARQUIA que lluiti, per tots els mitjans al seu abast, per:
• L’imposició incondicional de l’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galiza
• L’enderrocament de la monarquia espanyola
• La revolució anticapitalista
Per a tot contacte:
anticapitalismorojo ARROBA hotmail.com |
Mira també:
http://anticapitalismorojo.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La monarquia espanyola en qüestió
|
|
per x |
06 nov 2007
|
Interessant està sent l´operació mediàtica de la visita dels reis espanyols a ceuta i melilla. En aquest moments on les crítiques a la monarquia vénen de molts costats, es treuen de la màniga l´operació reconquista per a netejar la imatge dels reis... Bon intent, però això no és la década dels 80 on hom podia montar un 23F impunement i quedar com el rei del mambo durant gairebé 30 anys.
Ahir ceuta, avui melilla i demà a qui importarà, si és que importa a algú tret de la gent de ceuta i melilla.
Hauran d´esforçar-se molt més l´equip de la casa reial per a salvar la monaquia. Jo proposaria que en una de les regates reials el rei i la resta de la família reial recollissin de la deriva uns quants cayucos, això sí que seria una bomba mediàtica i els súbdits tornarien al redil i deixarien de criticar-los, tret de la cadena POPE. |
|
|
