Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Maig»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: amèrica llatina
Via lliure per a canviar l’Equador
05 nov 2007
Els equatorians han atorgat a Rafael Correa la potestat de canviar les regles del joc politico-econòmic en les eleccions del 30 de setembre. Àmpliament derrotada a les urnes, la dreta s’ha proposat donar batalla al projecte Correa: regulació de l’economia, redistribució social, democràcia participativa, integració regional, «socialisme del segle XXI»... Els vents de canvi bufen arreu de la regió.

Per l’enviat especial HERNANDO CALVO OSPINA
Periodista
http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/modules.php?op=modload&name=New




"Ãs lâhora que comenci el desafiament del canviâ?, diu Rocío Peralbo, periodista i reconeguda militant dels drets humans. âTotes les condicions ens són favorables. Només nosaltres en serem els culpables si fracassem". Mai en la història de l'Equador el país no havia viscut un triomf electoral tan clar. El 30 de setembre, el 70% dels electors van votar pels candidats del moviment Alianza Pais (1), que comparteixen el projecte del president Rafael Correa. Amb vuitanta dels cent trenta representants, tindran una còmoda majoria a l'Assemblea Constituent, a través de la qual el cap d'Estat vol "refundar la República" i posar en marxa un model de desenvolupament rupturista amb el neoliberalisme (2).

Alianza Pais va néixer a finals del 2005. "No era un reagrupament d'il·luminats, sinó un moviment alimentat per les lluites i els esforços de nombrosos sectors socials i polítics", explica Alberto Acosta, exministre d'energia i mineria i futur president de l'Assemblea Constituent. D'aquest mateix moviment en procedeix Correa, economista, professor d'universitat i vencedor de les eleccions presidencials de novembre de 2006. "Ãrem uns especialistes de la protesta. Ara, al poder, hem hagut de començar a construir".

Al Palau de Carondelet de Quito, un monument d'arquitectura colonial, sâhi troba la seu del govern. El president Correa afirma des del seu sobri despatx que "hem emprès una «revolució ciutadana» que ens ha de portat a una transformació radical, profunda i ràpida de les estructures d'aquest país. Les que ara tenim ja no funcionen".

Xofers de taxis, venedores de diaris, enceradors de botes, empleats... Tots, o en qualsevol cas molts, creuen en aquest projecte comandat pel cap d'Estat. En un país que ha tingut vuit presidents en deu anys, ja no és té cap confiança en el Congrés, el qual consideren que és incompetent i corrupte. Un rebuig sorprenent a la "partitocràcia", tal i com Correa designa els partits, feus i grups dirigits per âcaudillosâ? que dominaven adés l'escena política. El rebuig és tal que en les eleccions que el van portar fins a la presidència, el moviment que representava, Alianza País, no va presentar candidat a les legislatives, amb la qual cosa deixava en mans de lâoposició el mandat al Congrés. Amb això pretenia jugar a fons la carta de l'Assemblea Constituent, que podria substituir-lo.

El bisbe d'Esmeraldas, Monsenyor Eugenio Arellano, viu des de fa més de trenta anys a l'Equador i "sempre molt a prop del poble", la qual cosa el porta a afirmar que coneix "el 90% dels seus habitants". "Aquest nou govern ha generat una gran esperança entre la població, que no és altra que la de millorar radicalment les seves condicions de vidaâ?. Afirma que l'Església equatoriana sâhi ha adit i afegeix que "hem de recolzar, acompanyar, fer-nos propagadors d'aquesta esperança". Però com diu una expressió popular, "el camí està sembrat de serps".

L'Equador compta amb aproximadament 13 milions d'habitants. El 2006, segons l'Institut Nacional d'Estadística i Padrons (INEC) (3), un 12,9% de ciutadans no disposaven ni de 75 cèntims d'euro per a lâalimentació diària i figuraven en la categoria dâ"indigents". De mitjana, un 38,3% dâequatorians vivien en la pobresa crònica; un 60% estaven subcontractats. Segons la mateixa font, un 26% de les famílies van haver de recórrer a l'endeutament, lâany 2006, per a fer front a despeses de salut, alimentació, educació, etc. La resta de dades socio-econòmiques estan el procés.

Els projectes de desenvolupament del govern Correa tenen una font immediata de finançament en el petroli, del qual l'Equador nâés el cinquè productor de lâAmèrica Llatina. La història de l'un i de l'altre âde l'Equador i del petroliâ està estretament lligada.

El 1972 un cop d'Estat situava al poder "els militars nacionalistes preocupats per la sobirania del país", explica el contralmirall Gustavo Jarrín, que, en aquell temps, va ser ministre de recursos naturals i energètics. L'explotació petroliera, que fins llavors estava en mans de multinacionals nord-americanes, passava a ser controlada per l'Estat. Diverses empreses estrangeres van abandonar del país i dâaltres van acceptar les condicions dels militars, inclosa la reducció de la durada dels contractes d'explotació, que van passar de cinquanta a vint anys. El novembre de 1973 l'Equador es va integrar a l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). Els Estats Units van suspendre lâajut militar. Però el fet és que l'Estat passava a percebre el 90% dels ingressos petroliers en lloc de l'aproximadament 5% anterior, la qual cosa va permetre que lâeconomia equatoriana visqués els dies més feliços.

Jarrín recorda amb passió que el 1978 es va restablir el sistema democràtic amb l'arribada al poder del candidat d'un petit partit de centre esquerres, Jaime Roldos. Aquest morirà el 24 de maig de 1981 en un sospitós accident d'avió. A partir dâaleshores, i en menys de trenta anys, la situació es trunca: de nou, el 80% dels beneficis petroliers van a parar a les butxaques de les transnacionals. "En determinats casos els terrenys cedits per a explotacions petrolieres afectaven fins i tot l'església i els parcs dels pobles!â?.

"Increïble però legalâ?, confirma Acosta. âTot això està escrit en la Constitució. L'argument? Llibertat per a inversions estrangeres". Acosta ha estat ministre dâenergia en el primer gabinet de Correa. Ha lluitat contra la impossibilitat de poder canviar qualsevol cosa en el marc legal en vigor (el Congrés sempre ha estat controlat per lâoposició), per la qual cosa va dimitir el mes de juny de les seves funcions per a poder presentar-se com a candidat a l'Assemblea Constituent. "El petroli no ha estat la garantia del desenvolupament de l'Equador, tot i que ha estat essencial per a l'economia". De fet, les poblacions afectades pels índex més alts de pobresa âi de càncer!â se situen en les províncies petrolieres. "S'ha destruït lâAmazones i dos pobles natius han desaparegut a causa de la manca de dignitat dels governs i de l'acció de les transnacionals, que han actuat com a empreses de destrucció".

La recuperació dels recursos petroliers ja estava a l'ordre del dia de la campanya de Correa. Com a Veneçuela i com a Bolívia, els inversors estrangers hi seran benvinguts si se sotmeten als interessos nacionals. "I l'obertura comercial a ultrança no sâacceptaràâ?, precisa Acosta. âCap dels països que lâha permesa no hi ha guanyat; al contrari, hi han sortit clarament perdent".

Una altra tasca estratègica: la recuperació de la sobirania regional. "Hem d'enterrar aquesta visió d'obertura a l'Imperi [dels Estats Units] i de tancament respecte als nostres veïns. Cal lluitar per la integració de lâAmèrica Llatina". âEn aquest sentitâ?, explica Correa, "jo sóc un «obrer» més, al costat dels presidents Chávez i Evo Morales. Sense oblidar els caps d'Estat del Brasil i l'Argentina, que també pensen el mateix". El mes dâagost Quito i Caracas signaven un acord d'integració energètica que es plasmava en la construcció d'una refineria a Manabí (Equador). El complex evitarà que l'Equador hagi d'exportar el seu petroli brut (al preu que dictaminin les multinacionals) per importar-lo una vegada refinat (al preu estipulat pel mercat mundial). "La integració és necessària i inevitableâ?, diu el president. âPotser molta gent no se nâadona, però aquesta part del món viu un moment extraordinari. Hem de contribuir a la construcció de la Gran Pàtria amb la qual somiava Simón Bolívar".

No cal que precisem que entre els mitjans conservadors aquest nou discurs no fa saltar dâalegria. Jorge Ortiz, periodista polític vedette de la cadena Teleamazonas, té pocs dubtes en relació a la direcció que prendrà el projecte de Correa: "Ãs molt probable que opti pel model econòmic «chavista»; ja ha copiat el concepte «socialisme del segle XXI», que ningú no sap ben bé què significa". Lâafinitat amb el seu homòleg veneçolà Hugo Chávez és l'argument més utilitzat per atacar el president Correa. La comparació, de fet, no és nova. Des de fa anys la gran premsa equatoriana el martelleja: Chávez és un "dimoni", un "boig", un "comunista" que ha empobrit i ha dividit el seu poble. I per a Ortiz no cal cap canvi estructural. "Per què no conservem el model econòmic actual que ha funcionat fins avui? El que cal és reforçar-lo".

Quan el president sâenfronta a entrevistes, el passat no existeix; sembla que els problemes del país van començar el 15 de gener de 2007, el dia que va assumir les funcions de cap dâEstat. Davant lâevidència que és lâobjectiu de determinats periodistes, Correa els desarma gràcies a la seva formació universitària, la seva excel·lent memòria i perquè sempre està ben informat. Els demostra que menteixen, que especulen amb les xifres i els fets. Desesperats, ataquen amb més força. Jorge Ortiz sosté que els periodistes actuen amb Correa de la mateixa manera que ho feien amb els seus predecessors. "La diferència és que els altres acceptaven la contradicció, mentre que Correa és visceralment intolerant. Desacredita la premsa per tal de treure's de damunt als crítics i poder, d'aquesta manera, destruir el sistema democràtic existent".

Rodrigo Santillán, que no és "correista", és lâexpresident de la Unió Nacional de Periodistes i president del Tribunal d'Honor de la mateixa institució. Reconeix que des de l'instant en què Correa "va començar a parlar de la necessitat de canvis en les estructures de la nacióâ?, ha hagut de fer front a una allau d'atacs i d'insults "procedents dels mitjans de comunicació més importants". Santillán reconeix que lâavergonyeix l'espectacle ofert per la professió: "En lloc de ser conduïts al Tribunal d'Honor, dos periodistes que [en una conferència de premsa] van insultar públicament el president sâhan convertit en herois" (4). L'agressivitat d'un d'ells va ser de tal magnitud que el servei de seguretat del cap d'Estat el va haver d'expulsar.

En un país en què no existeix cap cadena pública de televisió ni de ràdio, Correa, que pretén remeiar aquesta situació insòlita, es desplaça cada dissabte a una ciutat per a "retre comptes" a la població. Cada vegada hi convida dos o tres periodistes. Rocío Peralbo comprova que, per primera vegada, els dels mitjans de comunicació alternatius i de províncies hi tenen lâopció dâexpressar-se. âAquest fet ha augmentat el malestar de la premsa contra el president". La resposta d'aquest és clara: "Democratitzem la informació. Hem decidit no atorgar més privilegis a aquells que sempre han estat els privilegiats".

Durant el darrer any, i en coordinació amb els principals mitjans de comunicació equatorians, algunes organitzacions internacionals de defensa de la llibertat d'expressió, desviant lâatenció de la col·lisió entre mitjans de comunicació i poders econòmics i financers, han protestat contra la decisió presidencial de no concedir entrevistes a determinats periodistes. Però ni en aquest cas el president ha remugat: "Si alguns periodistes m'han insultat i han deformat les meves paraules, tinc, en tant que persona i president, la llibertat d'expressió de dir-los que no em presto a jugar al seu joc en nom de la llibertat de premsa".

L'exministre Acosta veu un altre motiu de tensió en el fet que, per primera vegada, el govern "no manté una relació incestuosa amb la premsa. No som l'únic país al món on això no passa, però aquí era normal que els amos dels mitjans de comunicació fossin designats als llocs directius més alts sense tenir res a veure amb la professió".

A l'Equador sis dels set canals de televisió pertanyen a grups bancaris o depenen de clans financers. Així no és difícil de confondre llibertat d'expressió i llibertat d'empresa. "La classe social formada per un centenar de famílies, la mateixa que ha portat les regnes del poderâ?, afirma el bisbe Arellano, âha fabricat l'opinió pública i ha generat una espècie de filosofia social en benefici propi perquè posseïa els més importants mitjans d'informació".

"La democràcia és bonaâ?, precisa el president, âfins el dia en què sâamenacen els interessos del sector oligàrquic. Fins el dia en què un govern pretén redistribuir la riquesa de la nació. En aquell moment es desperta l'agressivitat de la premsa. Perquè, encara que els grans mitjans de comunicació i els seus periodistes no són responsables dels mals del país, hi contribueixen seriosament". Per la part que li toca, Santillán "sap" que l'ambaixada nord-americana a Quito actua, discretament, però actua. "Cada cop més lâambaixada es conxorxa amb els grans mitjans de comunicació. I ells hi estan encantats. No hi perd res en el fet que sâestengui la satanització del president. Ãs un primer pas cap a un intent de desestabilització".

Vista des de Washington, la determinació actual del govern equatorià entra en la via de la insubmissió. "Esperem que els Estats Units, però també la Unió Europea o qualsevol altra nació, ens respectinâ?, declara amb fermesa Correa, âi que ningú no intenti dictar-nos les polítiques que hem de seguir, ni intenti cap mena d'intervenció".

Però més que una acció dels Estats Units contra el govern, és la guerra a Colòmbia el que actualment inquieta a Quito. Aproximadament 500.000 colombians viuen a l'Equador; molts d'ells formen part dels "desplaçats" que han hagut de fugir del conflicte. Cada dia centenars de persones busquen un refugi temporal a lâaltre costat de la frontera. En aquesta regió limítrofa la situació és tensa, tot i que el govern equatorià i les seves Forces Armades han actuat amb prudència i humanitat.

Correa ha anunciat que no interferirà en la guerra civil que assola el país veí. Que tampoc no qualificarà la guerrilla de les FARC com a grup "terrorista". Ha repetit que el seu govern està disposat a contribuir a la recerca d'una solució política al conflicte. Però continua sent categòric quan afirma que "el Pla Colòmbia, ordit per Bogotà i Washington, és un pla militarista i violent que, en lloc d'ajudar a resoldre una situació dramàtica, no fa més que agreujar-la".

Correa no només ha exigit del seu homòleg colombià �lvaro Uribe que interrompi les fumigacions de plantacions de coca properes a la frontera, sinó que ha advertit que, si és necessari, portarà el cas davant els tribunals internacionals. Diverses comissions governamentals i independents han reconegut els greus efectes en les persones, aigües, animals i plantes dels productes químics utilitzats. "El nostre veí és un país germà, però hem de posar límits al Pla Colòmbia".

Existeix un altre motiu dâinquietud a Quito: el govern colombià podria ser el Cavall de Troia de Washington per tal de recolzar un intent de desestabilització del govern equatorià. Ja ha actuat així en diversos intents contra Veneçuela.

Si el govern no comptés amb un suport popular dâaproximadament el 80%, molts pensen que "ja fa temps que hi hauria hagut un intent de cop d'Estat". No obstant això, i sempre en contacte amb els oficials dâalta graduació, el contralmirall Jarrín assegura que "no nâhe percebut la més mínima intenció".

La veritat és que el govern sâestà guanyant la simpatia dels militars gràcies a mesures que els han afavorit. Els militars i policies vivien adés unes condicions de vida i laborals lamentables. A més, ara hi ha importants projectes de desenvolupament nacional que han estat confiats al cos d'enginyers de les Forces Armades. La iniciativa no ha agradat les empreses privades i estrangeres, però el govern defensa la capacitat dels professionals militars i recorda que, amb la lògica a la mà, una part dels diners invertits en aquests projectes serà recuperada per l'Estat.

Fins ara, es diu al Palau de Carondelet, "tot girava al voltant del capital financer especulatiu, i no en funció dels generadors reals de riquesa". L'Equador ha patit contradiccions com els rècords de beneficis que aconseguia el sector financer mentre el sector productiu estava en crisi. "El problema és que molts dels patrons d'empresa defrauden: no paguen impostos, exploten els treballadors, no respecten el medi ambient, etc. Efectivament, ara han de tenir por al nostre projecte de nou Estat. Preferirien assistir a la desestabilització d'un govern que no podran dominar".

El periodista Jorge Ortiz veu un futur ben negre, per no dir que no hi veu futur. "Esclataran greus enfrontaments, perquè el president Correa és un home que provoca odis, rivalitats, divisions entre els equatorians". Dâaltra banda, el bisbe Arellano proposa una altra explicació a les dificultats futures: "La minoria de privilegiats volen posar fi a aquest projecte de vida. El xoc vindrà per la seva banda, perquè volen aferrar-se als seus desmesurats privilegis. Se senten com el nen a qui es retira el pit que l'alimenta: ploren".


Traduït per Ramon Usall

(1) Al qual s'hi van unir aliats com el Moviment Popular Democràtic (MPD) i el moviment indígena Pachakutik.
(2) El Partit Societat Patriòtica (PSP), dirigit per l'expresident Lucio Gutiérrez, que va haver de dimitir després dâuna mobilització popular l'abril de 2005, ha superat escassament el 7% dels vots. El Partit Renovador Institucional-Acció Nacional (PRIAN) del magnat del plàtan Ã?lvaro Noboa ha obtingut 6,5% dels sufragis. El quart lloc ha estat per al Partit Social Cristià (PSC, 3,7%), que va dirigir la política equatoriana durant dos dècades.
(3) Référence SVP. Referencia SVP. Referencia SVP. Referencia SVP. Referencia SVP. Referencia SVP.
(4) Emilio Palacios, del diari El Universal i Alfonso Espinosa de los Monteros, director de telenotícies del canal de televisió Ecuavisa. Aquest últim va rebutjar el lloc de vicepresident que li va proposar el PSC en les eleccions del 2006.
Mira també:
http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more