|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
Via lliure per a canviar l’Equador
|
|
|
per X. |
05 nov 2007
|
Els equatorians han atorgat a Rafael Correa la potestat de canviar les regles del joc politico-econòmic en les eleccions del 30 de setembre. Àmpliament derrotada a les urnes, la dreta s’ha proposat donar batalla al projecte Correa: regulació de l’economia, redistribució social, democràcia participativa, integració regional, «socialisme del segle XXI»... Els vents de canvi bufen arreu de la regió.
Per l’enviat especial HERNANDO CALVO OSPINA
Periodista |
http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/modules.php?op=modload&name=New
"És l’hora que comenci el desafiament del canviâ€?, diu RocÃo Peralbo, periodista i reconeguda militant dels drets humans. “Totes les condicions ens són favorables. Només nosaltres en serem els culpables si fracassem". Mai en la història de l'Equador el paÃs no havia viscut un triomf electoral tan clar. El 30 de setembre, el 70% dels electors van votar pels candidats del moviment Alianza Pais (1), que comparteixen el projecte del president Rafael Correa. Amb vuitanta dels cent trenta representants, tindran una còmoda majoria a l'Assemblea Constituent, a través de la qual el cap d'Estat vol "refundar la República" i posar en marxa un model de desenvolupament rupturista amb el neoliberalisme (2).
Alianza Pais va néixer a finals del 2005. "No era un reagrupament d'il·luminats, sinó un moviment alimentat per les lluites i els esforços de nombrosos sectors socials i polÃtics", explica Alberto Acosta, exministre d'energia i mineria i futur president de l'Assemblea Constituent. D'aquest mateix moviment en procedeix Correa, economista, professor d'universitat i vencedor de les eleccions presidencials de novembre de 2006. "Érem uns especialistes de la protesta. Ara, al poder, hem hagut de començar a construir".
Al Palau de Carondelet de Quito, un monument d'arquitectura colonial, s’hi troba la seu del govern. El president Correa afirma des del seu sobri despatx que "hem emprès una «revolució ciutadana» que ens ha de portat a una transformació radical, profunda i rà pida de les estructures d'aquest paÃs. Les que ara tenim ja no funcionen".
Xofers de taxis, venedores de diaris, enceradors de botes, empleats... Tots, o en qualsevol cas molts, creuen en aquest projecte comandat pel cap d'Estat. En un paÃs que ha tingut vuit presidents en deu anys, ja no és té cap confiança en el Congrés, el qual consideren que és incompetent i corrupte. Un rebuig sorprenent a la "partitocrà cia", tal i com Correa designa els partits, feus i grups dirigits per “caudillosâ€? que dominaven adés l'escena polÃtica. El rebuig és tal que en les eleccions que el van portar fins a la presidència, el moviment que representava, Alianza PaÃs, no va presentar candidat a les legislatives, amb la qual cosa deixava en mans de l’oposició el mandat al Congrés. Amb això pretenia jugar a fons la carta de l'Assemblea Constituent, que podria substituir-lo.
El bisbe d'Esmeraldas, Monsenyor Eugenio Arellano, viu des de fa més de trenta anys a l'Equador i "sempre molt a prop del poble", la qual cosa el porta a afirmar que coneix "el 90% dels seus habitants". "Aquest nou govern ha generat una gran esperança entre la població, que no és altra que la de millorar radicalment les seves condicions de vida�. Afirma que l'Església equatoriana s’hi ha adit i afegeix que "hem de recolzar, acompanyar, fer-nos propagadors d'aquesta esperança". Però com diu una expressió popular, "el camà està sembrat de serps".
L'Equador compta amb aproximadament 13 milions d'habitants. El 2006, segons l'Institut Nacional d'EstadÃstica i Padrons (INEC) (3), un 12,9% de ciutadans no disposaven ni de 75 cèntims d'euro per a l’alimentació dià ria i figuraven en la categoria d’"indigents". De mitjana, un 38,3% d’equatorians vivien en la pobresa crònica; un 60% estaven subcontractats. Segons la mateixa font, un 26% de les famÃlies van haver de recórrer a l'endeutament, l’any 2006, per a fer front a despeses de salut, alimentació, educació, etc. La resta de dades socio-econòmiques estan el procés.
Els projectes de desenvolupament del govern Correa tenen una font immediata de finançament en el petroli, del qual l'Equador n’és el cinquè productor de l’Amèrica Llatina. La història de l'un i de l'altre –de l'Equador i del petroli– està estretament lligada.
El 1972 un cop d'Estat situava al poder "els militars nacionalistes preocupats per la sobirania del paÃs", explica el contralmirall Gustavo JarrÃn, que, en aquell temps, va ser ministre de recursos naturals i energètics. L'explotació petroliera, que fins llavors estava en mans de multinacionals nord-americanes, passava a ser controlada per l'Estat. Diverses empreses estrangeres van abandonar del paÃs i d’altres van acceptar les condicions dels militars, inclosa la reducció de la durada dels contractes d'explotació, que van passar de cinquanta a vint anys. El novembre de 1973 l'Equador es va integrar a l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). Els Estats Units van suspendre l’ajut militar. Però el fet és que l'Estat passava a percebre el 90% dels ingressos petroliers en lloc de l'aproximadament 5% anterior, la qual cosa va permetre que l’economia equatoriana visqués els dies més feliços.
JarrÃn recorda amb passió que el 1978 es va restablir el sistema democrà tic amb l'arribada al poder del candidat d'un petit partit de centre esquerres, Jaime Roldos. Aquest morirà el 24 de maig de 1981 en un sospitós accident d'avió. A partir d’aleshores, i en menys de trenta anys, la situació es trunca: de nou, el 80% dels beneficis petroliers van a parar a les butxaques de les transnacionals. "En determinats casos els terrenys cedits per a explotacions petrolieres afectaven fins i tot l'església i els parcs dels pobles!â€?.
"Increïble però legalâ€?, confirma Acosta. “Tot això està escrit en la Constitució. L'argument? Llibertat per a inversions estrangeres". Acosta ha estat ministre d’energia en el primer gabinet de Correa. Ha lluitat contra la impossibilitat de poder canviar qualsevol cosa en el marc legal en vigor (el Congrés sempre ha estat controlat per l’oposició), per la qual cosa va dimitir el mes de juny de les seves funcions per a poder presentar-se com a candidat a l'Assemblea Constituent. "El petroli no ha estat la garantia del desenvolupament de l'Equador, tot i que ha estat essencial per a l'economia". De fet, les poblacions afectades pels Ãndex més alts de pobresa –i de cà ncer!– se situen en les provÃncies petrolieres. "S'ha destruït l’Amazones i dos pobles natius han desaparegut a causa de la manca de dignitat dels governs i de l'acció de les transnacionals, que han actuat com a empreses de destrucció".
La recuperació dels recursos petroliers ja estava a l'ordre del dia de la campanya de Correa. Com a Veneçuela i com a BolÃvia, els inversors estrangers hi seran benvinguts si se sotmeten als interessos nacionals. "I l'obertura comercial a ultrança no s’acceptarà â€?, precisa Acosta. “Cap dels països que l’ha permesa no hi ha guanyat; al contrari, hi han sortit clarament perdent".
Una altra tasca estratègica: la recuperació de la sobirania regional. "Hem d'enterrar aquesta visió d'obertura a l'Imperi [dels Estats Units] i de tancament respecte als nostres veïns. Cal lluitar per la integració de l’Amèrica Llatina". “En aquest sentitâ€?, explica Correa, "jo sóc un «obrer» més, al costat dels presidents Chávez i Evo Morales. Sense oblidar els caps d'Estat del Brasil i l'Argentina, que també pensen el mateix". El mes d’agost Quito i Caracas signaven un acord d'integració energètica que es plasmava en la construcció d'una refineria a Manabà (Equador). El complex evitarà que l'Equador hagi d'exportar el seu petroli brut (al preu que dictaminin les multinacionals) per importar-lo una vegada refinat (al preu estipulat pel mercat mundial). "La integració és necessà ria i inevitableâ€?, diu el president. “Potser molta gent no se n’adona, però aquesta part del món viu un moment extraordinari. Hem de contribuir a la construcció de la Gran Pà tria amb la qual somiava Simón BolÃvar".
No cal que precisem que entre els mitjans conservadors aquest nou discurs no fa saltar d’alegria. Jorge Ortiz, periodista polÃtic vedette de la cadena Teleamazonas, té pocs dubtes en relació a la direcció que prendrà el projecte de Correa: "És molt probable que opti pel model econòmic «chavista»; ja ha copiat el concepte «socialisme del segle XXI», que ningú no sap ben bé què significa". L’afinitat amb el seu homòleg veneçolà Hugo Chávez és l'argument més utilitzat per atacar el president Correa. La comparació, de fet, no és nova. Des de fa anys la gran premsa equatoriana el martelleja: Chávez és un "dimoni", un "boig", un "comunista" que ha empobrit i ha dividit el seu poble. I per a Ortiz no cal cap canvi estructural. "Per què no conservem el model econòmic actual que ha funcionat fins avui? El que cal és reforçar-lo".
Quan el president s’enfronta a entrevistes, el passat no existeix; sembla que els problemes del paÃs van començar el 15 de gener de 2007, el dia que va assumir les funcions de cap d’Estat. Davant l’evidència que és l’objectiu de determinats periodistes, Correa els desarma grà cies a la seva formació università ria, la seva excel·lent memòria i perquè sempre està ben informat. Els demostra que menteixen, que especulen amb les xifres i els fets. Desesperats, ataquen amb més força. Jorge Ortiz sosté que els periodistes actuen amb Correa de la mateixa manera que ho feien amb els seus predecessors. "La diferència és que els altres acceptaven la contradicció, mentre que Correa és visceralment intolerant. Desacredita la premsa per tal de treure's de damunt als crÃtics i poder, d'aquesta manera, destruir el sistema democrà tic existent".
Rodrigo Santillán, que no és "correista", és l’expresident de la Unió Nacional de Periodistes i president del Tribunal d'Honor de la mateixa institució. Reconeix que des de l'instant en què Correa "va començar a parlar de la necessitat de canvis en les estructures de la nació�, ha hagut de fer front a una allau d'atacs i d'insults "procedents dels mitjans de comunicació més importants". Santillán reconeix que l’avergonyeix l'espectacle ofert per la professió: "En lloc de ser conduïts al Tribunal d'Honor, dos periodistes que [en una conferència de premsa] van insultar públicament el president s’han convertit en herois" (4). L'agressivitat d'un d'ells va ser de tal magnitud que el servei de seguretat del cap d'Estat el va haver d'expulsar.
En un paÃs en què no existeix cap cadena pública de televisió ni de rà dio, Correa, que pretén remeiar aquesta situació insòlita, es desplaça cada dissabte a una ciutat per a "retre comptes" a la població. Cada vegada hi convida dos o tres periodistes. RocÃo Peralbo comprova que, per primera vegada, els dels mitjans de comunicació alternatius i de provÃncies hi tenen l’opció d’expressar-se. “Aquest fet ha augmentat el malestar de la premsa contra el president". La resposta d'aquest és clara: "Democratitzem la informació. Hem decidit no atorgar més privilegis a aquells que sempre han estat els privilegiats".
Durant el darrer any, i en coordinació amb els principals mitjans de comunicació equatorians, algunes organitzacions internacionals de defensa de la llibertat d'expressió, desviant l’atenció de la col·lisió entre mitjans de comunicació i poders econòmics i financers, han protestat contra la decisió presidencial de no concedir entrevistes a determinats periodistes. Però ni en aquest cas el president ha remugat: "Si alguns periodistes m'han insultat i han deformat les meves paraules, tinc, en tant que persona i president, la llibertat d'expressió de dir-los que no em presto a jugar al seu joc en nom de la llibertat de premsa".
L'exministre Acosta veu un altre motiu de tensió en el fet que, per primera vegada, el govern "no manté una relació incestuosa amb la premsa. No som l'únic paÃs al món on això no passa, però aquà era normal que els amos dels mitjans de comunicació fossin designats als llocs directius més alts sense tenir res a veure amb la professió".
A l'Equador sis dels set canals de televisió pertanyen a grups bancaris o depenen de clans financers. Aixà no és difÃcil de confondre llibertat d'expressió i llibertat d'empresa. "La classe social formada per un centenar de famÃlies, la mateixa que ha portat les regnes del poderâ€?, afirma el bisbe Arellano, “ha fabricat l'opinió pública i ha generat una espècie de filosofia social en benefici propi perquè posseïa els més importants mitjans d'informació".
"La democrà cia és bonaâ€?, precisa el president, “fins el dia en què s’amenacen els interessos del sector oligà rquic. Fins el dia en què un govern pretén redistribuir la riquesa de la nació. En aquell moment es desperta l'agressivitat de la premsa. Perquè, encara que els grans mitjans de comunicació i els seus periodistes no són responsables dels mals del paÃs, hi contribueixen seriosament". Per la part que li toca, Santillán "sap" que l'ambaixada nord-americana a Quito actua, discretament, però actua. "Cada cop més l’ambaixada es conxorxa amb els grans mitjans de comunicació. I ells hi estan encantats. No hi perd res en el fet que s’estengui la satanització del president. És un primer pas cap a un intent de desestabilització".
Vista des de Washington, la determinació actual del govern equatorià entra en la via de la insubmissió. "Esperem que els Estats Units, però també la Unió Europea o qualsevol altra nació, ens respectinâ€?, declara amb fermesa Correa, “i que ningú no intenti dictar-nos les polÃtiques que hem de seguir, ni intenti cap mena d'intervenció".
Però més que una acció dels Estats Units contra el govern, és la guerra a Colòmbia el que actualment inquieta a Quito. Aproximadament 500.000 colombians viuen a l'Equador; molts d'ells formen part dels "desplaçats" que han hagut de fugir del conflicte. Cada dia centenars de persones busquen un refugi temporal a l’altre costat de la frontera. En aquesta regió limÃtrofa la situació és tensa, tot i que el govern equatorià i les seves Forces Armades han actuat amb prudència i humanitat.
Correa ha anunciat que no interferirà en la guerra civil que assola el paÃs veÃ. Que tampoc no qualificarà la guerrilla de les FARC com a grup "terrorista". Ha repetit que el seu govern està disposat a contribuir a la recerca d'una solució polÃtica al conflicte. Però continua sent categòric quan afirma que "el Pla Colòmbia, ordit per Bogotà i Washington, és un pla militarista i violent que, en lloc d'ajudar a resoldre una situació dramà tica, no fa més que agreujar-la".
Correa no només ha exigit del seu homòleg colombià Ã?lvaro Uribe que interrompi les fumigacions de plantacions de coca properes a la frontera, sinó que ha advertit que, si és necessari, portarà el cas davant els tribunals internacionals. Diverses comissions governamentals i independents han reconegut els greus efectes en les persones, aigües, animals i plantes dels productes quÃmics utilitzats. "El nostre veà és un paÃs germà , però hem de posar lÃmits al Pla Colòmbia".
Existeix un altre motiu d’inquietud a Quito: el govern colombià podria ser el Cavall de Troia de Washington per tal de recolzar un intent de desestabilització del govern equatorià . Ja ha actuat aixà en diversos intents contra Veneçuela.
Si el govern no comptés amb un suport popular d’aproximadament el 80%, molts pensen que "ja fa temps que hi hauria hagut un intent de cop d'Estat". No obstant això, i sempre en contacte amb els oficials d’alta graduació, el contralmirall JarrÃn assegura que "no n’he percebut la més mÃnima intenció".
La veritat és que el govern s’està guanyant la simpatia dels militars grà cies a mesures que els han afavorit. Els militars i policies vivien adés unes condicions de vida i laborals lamentables. A més, ara hi ha importants projectes de desenvolupament nacional que han estat confiats al cos d'enginyers de les Forces Armades. La iniciativa no ha agradat les empreses privades i estrangeres, però el govern defensa la capacitat dels professionals militars i recorda que, amb la lògica a la mà , una part dels diners invertits en aquests projectes serà recuperada per l'Estat.
Fins ara, es diu al Palau de Carondelet, "tot girava al voltant del capital financer especulatiu, i no en funció dels generadors reals de riquesa". L'Equador ha patit contradiccions com els rècords de beneficis que aconseguia el sector financer mentre el sector productiu estava en crisi. "El problema és que molts dels patrons d'empresa defrauden: no paguen impostos, exploten els treballadors, no respecten el medi ambient, etc. Efectivament, ara han de tenir por al nostre projecte de nou Estat. Preferirien assistir a la desestabilització d'un govern que no podran dominar".
El periodista Jorge Ortiz veu un futur ben negre, per no dir que no hi veu futur. "Esclataran greus enfrontaments, perquè el president Correa és un home que provoca odis, rivalitats, divisions entre els equatorians". D’altra banda, el bisbe Arellano proposa una altra explicació a les dificultats futures: "La minoria de privilegiats volen posar fi a aquest projecte de vida. El xoc vindrà per la seva banda, perquè volen aferrar-se als seus desmesurats privilegis. Se senten com el nen a qui es retira el pit que l'alimenta: ploren".
Traduït per Ramon Usall
(1) Al qual s'hi van unir aliats com el Moviment Popular Democrà tic (MPD) i el moviment indÃgena Pachakutik.
(2) El Partit Societat Patriòtica (PSP), dirigit per l'expresident Lucio Gutiérrez, que va haver de dimitir després d’una mobilització popular l'abril de 2005, ha superat escassament el 7% dels vots. El Partit Renovador Institucional-Acció Nacional (PRIAN) del magnat del plà tan Ã?lvaro Noboa ha obtingut 6,5% dels sufragis. El quart lloc ha estat per al Partit Social Cristià (PSC, 3,7%), que va dirigir la polÃtica equatoriana durant dos dècades.
(3) Référence SVP. Referencia SVP. Referencia SVP. Referencia SVP. Referencia SVP. Referencia SVP.
(4) Emilio Palacios, del diari El Universal i Alfonso Espinosa de los Monteros, director de telenotÃcies del canal de televisió Ecuavisa. Aquest últim va rebutjar el lloc de vicepresident que li va proposar el PSC en les eleccions del 2006. |
Mira també:
http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html
|
This work is in the public domain |
|
|
