La classe obrera, abans i ara (Cat/Cast)

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Notícies :: laboral
La classe obrera, abans i ara (Cat/Cast)
per Antoni Ferret	28 oct 2007

LA CLASSE OBRERA, ABANS I ARA (Sobre unes notes preses en una ponència de Ramon Alòs Moner, en unes Jornades sobre Moviment Obrer organitzades pel PSUC) Al llarg dels anys 60-70 hi havia hagut un augment de la pressió sindical sobre les empreses. Es venia d’una situació de plena ocupació i d’hegemonia ideològica de l’esquerra. Però entre els anys 70 i 80 hi ha una autèntica reacció patronal, coincidint amb una situació d’augment de l’atur (augment de costos per la crescuda sobtada del preu del petroli, fallida d’empreses i atur). Els empresaris reaccionen amb 3 noves estratègies: * Externalitzar operacions o part del procés productiu en altres empreses dependents. Això divideix físicament els treballadors entre centres de treball diferents. * Fomentar el tracte individualitzat empresa-treballador. Sobretot en els nivells superiors de la plantilla. * Passar a l’ofensiva en la negociació col•lectiva. Tradicionalment la negociació girava entorn de la «plataforma» sindical i els patrons actuaven a la defensiva. Ara és cada vegada més freqüent que els empresaris presentin la seva plataforma reivindicativa, i a vegades és entorn d’aquesta que gira la negociació. Un dels resultats més importants d’aquestes estratègies patronals és la segmentació de la classe obrera. Aquesta havia estat sempre segmentada: era típica la diferència entre «operaris» i «peons» (o qualificats i no qualificats), en la indústria. Però a partir d’aleshores va apareixent cada vegada més una divisió entre els treballadors que es podrien anomenar «centrals» i els «perifèrics». Avui dia, i segons un treball realitzat a base d’una enquesta del Ministeri de Treball, es poden distingir 6 grups laborals: * Segment «primari independent». Treballadors qualificats, amb feina estable, ingressos relativament elevats, antiguitat en l’empresa, d’empresa gran o en serveis públics, adults, amb estudis, amb parella que també treballa, coberts per la representació sindical i la negociació col•lectiva i propensos a l’afiliació sindical i a l’acció col•lectiva. Un 20 per 100 de la població assalariada espanyola. * Segment «primari integrat». Treballadors de serveis en empreses petites, homes amb estudis mitjans, molt identificats amb l’empresa i reconeguts per aquesta, amb contracte fix, antiguitat mitjana, feina autònoma, sense representació sindical ni negociació col•lectiva, però amb tracte fonamentalment individual, satisfets amb la feina, que no deixen si no és per establir-se pel seu compte, poc propensos a afiliar-se a cap sindicat i a cap actuació col•lectiva. Un 17 per 100 de la població assalariada. * Segment «primari tradicional». Treballadors manuals de la indústria, amb feina fixa, homes amb estudis mitjans, amb parella que no treballa, antiguitat en l’empresa, cobertura amb la negociació col•lectiva, poca disponibilitat a afiliar-se a un sindicat i a participar en accions de protesta. Un 27 per 100 de la població assalariada. * Segment «secundari incert». Treballadors amb contracte temporal però relativament estable, poca antiguitat, homes joves, amb pocs estudis, sense parella, sense representació sindical, poc propensos a afiliar-se. Es pot considerar estadi de transició cap als sectors primaris. Un 15 per 100 dels treballadors assalariats. * Segment «secundari cert». Treballadors amb contracte temporal, o alguns fix, però amb una elevada inestabilitat en la feina, poca antiguitat, experiències anteriors d’atur, joves solters amb pocs estudis, baixos ingressos, sense possibilitat de promoció, amb desig d’una altra feina, sense representació sindical, amb una certa inclinació a l’afiliació i a l’acció col•lectiva. Un 11 per 100 dels treballadors assalariats. * Segment «secundari dèbil». Treballadors (més aviat treballadores) molt diversos entre si, amb contracte temporal, molts amb jornada reduïda i baixos ingressos, poc qualificats o no qualificats, en empreses petites, poca antiguitat, amb experiències d’atur, sense possibilitat de promoció, més aviat dones que homes, joves, sense parella i amb pocs estudis, sense representació sindical, amb poca propensió a afiliar-se i a participar en accions. Un 10 per 100 de la població assalariada. Aquesta segmentació de la classe obrera genera dos tipus d’actituds: * Individualisme. Aquest pot ser de tres menes: - El dels treballadors que tenen una situació marginal dins el mercat de treball. Aquests són individualistes per necessitat. No tenen altre recurs. - El dels treballadors que no creuen en els sindicats. Són individualistes per convicció. - El dels treballadors coberts pels sindicats i per la negociació col•lectiva, però que, per les característiques de la seva feina, tenen un poder de negociació individual, per obtenir condicions millors. * Microcorporativisme. És una actuació col•lectiva en petits grups o empreses, però egoista (amb egoisme de grup). Treballadors de petites empreses, pilots d’aviació, tècnics, grups de treballadors de sanitat (en un hospital hi pot haver fins a 6 grups professionals)... Avui els sindicats que convoquen més vagues són sindicats microcorporatius. Els grans sindicats afilien amb preferència treballadors de grups tradicionals. Com a resultat d’això, tant els quadres, com les preocupacions, del sindicat giren entorn d’aquest tipus de treballadors. I el resultat de la seva actuació farà que l’afiliació augmenti encara més entre aquests nuclis. Així va creixent la distància entre els sindicats i els treballadors perifèrics. Tot plegat ha estat una derrota, que hem de creure històricament provisional, de la classe obrera. Però no sols una derrota política, sinó també ideològica: el fet de no «creure» que és possible una «nova» societat. Antoni Ferret _______________________________ LA CLASE OBRERA, ANTES Y AHORA (Sobre unas notas tomadas en una ponencia de Ramon Alòs Moner, en unas Jornadas sobre Movimiento Obrero organizadas por el PSUC) A lo largo de los años 60-70 había habido un aumento de la presión sindical sobre las empresas. Se venía d’una situación de plena ocupación y de hegemonía ideológica de la izquierda. Pero entre los años 70 y 80 hay una auténtica reacción patronal, coincidiendo con una situación de aumento del paro (aumento de costes por la crecida repentina del precio del petróleo, quiebra de empresas y paro). Los empresarios reaccionan con 3 nuevas estrategias: * Externalizar operaciones o parte del proceso productivo en otras empresas dependientes. Esto divide físicamente a los trabajadores entre centros de trabajo diferentes. * Fomentar el trato individualizado empresa-trabajador. Sobre todo en los niveles superiores de la plantilla. * Pasar a la ofensiva en la negociación colectiva. Tradicionalmente la negociación giraba en torno a la «plataforma» sindical, y los patronos actuaban a la defensiva. Ahora es cada vez más frecuente que los empresarios presenten su plataforma reivindicativa, y a veces es en torno a ésta que gira la negociación. Uno de los resultados más importantes de estas estrategias patronales es la segmentación de la clase obrera. Ésta había estado siempre segmentada: era típica la diferencia entre «operarios» y «peones» (o cualificados y no calificados), en la industria. Pero a partir de entonces va apareciendo cada vez más una división entre los trabajadores que se podrían denominar «centrales» y los «periféricos». Hoy en día, y según un trabajo realizado a base de una encuesta del Ministerio de Trabajo, se pueden distinguir 6 grupos laborales: * Segmento «primario independiente». Trabajadores cualificados, con trabajo estable, ingresos relativamente elevados, antigüedad en la empresa, de empresa grande o en servicios públicos, adultos, con estudios, con pareja que también trabaja, cubiertos por la representación sindical y la negociación colectiva y propensos a la afiliación sindical y a la acción colectiva. Un 20 por 100 de la población asalariada española. * Segmento «primario integrado». Trabajadores de servicios en empresas pequeñas, hombres con estudios medianos, muy identificados con la empresa y reconocidos por ésta, con contrato fijo, antigüedad mediana, trabajo autónomo, sin representación sindical ni negociación colectiva, pero con trato fundamentalmente individual, satisfechos con el trabajo, que no dejan si no es para establecerse por su cuenta, poco propensos a afiliarse a ningún sindicato y a ninguna actuación colectiva. Un 17 por 100 de la población asalariada. * Segmento «primario tradicional». Trabajadores manuales de la industria, con trabajo fijo, hombres con estudios medianos, con pareja que no trabaja, antigüedad en la empresa, cobertura con la negociación colectiva, poca disponibilidad a afiliarse a un sindicato y a participar en acciones de protesta. Un 27 por 100 de la población asalariada. * Segmento «secundario incierto». Trabajadores con contrato temporal pero relativamente estable, poca antigüedad, hombres jóvenes, con pocos estudios, sin pareja, sin representación sindical, poco propensos a afiliarse. Se puede considerar un estadio de transición hacia los sectores primarios. Un 15 por 100 de los trabajadores asalariados. * Segmento «secundario cierto». Trabajadores con contrato temporal, o algunos fijo, pero con una elevada inestabilidad en el trabajo, poca antigüedad, experiencias anteriores de paro, jóvenes solteros con pocos estudios, bajos ingresos, sin posibilidad de promoción, con deseo de otro trabajo, sin representación sindical, con una cierta inclinación a la afiliación y a la acción colectiva. Un 11 por 100 de los trabajadores asalariados. * Segmento «secundario débil». Trabajadores (más bien trabajadoras) muy diversos entre sí, con contrato temporal, muchos con jornada reducida y bajos ingresos, poco cualificados o no cualificados, en empresas pequeñas, poca antigüedad, con experiencias de paro, sin posibilidad de promoción, más bien mujeres que hombres, jóvenes, sin pareja y con pocos estudios, sin representación sindical, con poca propensión a afiliarse y a participar en acciones. Un 10 por 100 de la población asalariada. Esta segmentación de la clase obrera genera dos tipos de actitudes: * Individualismo. Éste puede ser de tres clases: - El de los trabajadores que tienen una situación marginal dentro el mercado de trabajo. Éstos son individualistas por necesidad. No tienen otro recurso. - El de los trabajadores que no creen en los sindicatos. Son individualistas por convicción. - El de los trabajadores cubiertos por los sindicatos y por la negociación colectiva, pero que, por las características de su trabajo, tienen un poder de negociación individual, para obtener condiciones mejores. * Microcorporativismo. Es una actuación colectiva en pequeños grupos o empresas, pero egoísta (con egoísmo de grupo). Trabajadores de pequeñas empresas, pilotos de aviación, técnicos, grupos de trabajadores de sanidad (en un hospital puede haber hasta 6 grupos profesionales)... Hoy los sindicatos que convocan más huelgas son sindicatos microcorporativos. Los grandes sindicatos afilian con preferencia a trabajadores de grupos tradicionales. Como resultado de ello, tanto los cuadros, como las preocupaciones, del sindicato giran en torno a este tipo de trabajadores. Y el resultado de su actuación hará que la afiliación aumente todavía más entre estos núcleos. Así va creciendo la distancia entre los sindicatos y los trabajadores periféricos. En conjunto ha sido una derrota, que debemos creer históricamente provisional, de la clase obrera. Pero no sólo una derrota política, sino también ideológica: el hecho de no «creer» que es posible una «nueva» sociedad. Antoni Ferret
This work is in the public domain

Comentaris

El PSUC i CCOO-UGT, abans i ara
per Anarcosindicalista	28 oct 2007
"Ara és cada vegada més freqüent que els empresaris presentin la seva plataforma reivindicativa, i a vegades és entorn d’aquesta que gira la negociació" Bé, si considerem que els sindicats de la vostra corda (CCOO, UGT) no reivindiquen res i signen tot...