|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
498 mà rtirs o 498 vÃctimes manipulades?
|
|
|
per (penjat per) Antoni Ferret |
16 oct 2007
|
|
|
(Publicat a la web d’Església Plural)
La jerarquia espanyola, i també, però més discretament, la catalana, estan preparant amb molts mitjans la cerimònia de beatificació de 498 vÃctimes catòliques de la Guerra Civil espanyola.
El Catecisme de l’Església Catòlica, diu, en el seu 2473, “El martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; significa un testimoniatge que arriba a la mort ...â€? Discutir si a totes les vÃctimes catòliques de la guerra del 36 se’ls pot considerar mà rtirs o no seria molt llarg i costós, però si algun testimoniatge important ens van deixar una bona part d’aquestes persones va ser la voluntat de perdó envers els seus assassins. Aquest testimoniatge va ser, i és, oblidat sistemà ticament per la institució eclesià stica. La quasi totalitat dels jerarques que van protagonitzar aquells dramà tics moments i els de la posterior dictadura, van preferir triar, en lloc del camà del perdó, el de la revenja, el ressentiment, i la imposició, i instrumentalitzar el drama viscut per recuperar el poder perdut, afavorint, justificant i participant d’una cruel dictadura i repressió que va durar quaranta anys. Una «bona» manera de respectar la memòria de les vÃctimes, moltes de les quals van apostar per la República com a mitjà per avançar vers una major justÃcia social i una recuperació de les llibertats individuals i nacionals.
Des de fa uns anys, coincidint amb el perfil ultraconservador de molts membres de la jerarquia espanyola i dels nous aires vaticans que es van instaurar des de l’arribada al papat de Joan Pau II, s’està portant a terme un procés massiu de beatificació dels anomenats mà rtirs de la “creuada�. Ara són 498, però segons sembla hi ha en marxa altres processos que les poden fer arribar a una xifra total propera a les 3.000 persones.
Qui negui intencionalitat polÃtico-eclesià stica a aquestes beatificacions senzillament menteix, entre altres moltes coses perquè el promotor n'és un capellà proper a la ultradretana Fuerza Nueva. No es pot servir dos senyors... i la institució eclesià stica generalment, i des de fa molts segles, ja té feta la tria. Ha escollit el senyor del poder, del diner, dels privilegis, de la llibertat restringida, perquè de la seva mà pensa que podrà recuperar l’esplendorosa cristiandat perduda.
Tot el respecte per a totes les persones que vÃctimes d’una guerra que va ser culpa dels dos bà ndols, però ni ha un de bà ndol, el dels guanyadors, que s’ha passat quaranta anys retent homenatge a les seves vÃctimes i utilitzant-les per justificar crims igualment detestables. ¿Cal, quan els perdedors volen homenatjar les seves vÃctimes, entrar en una competició de qui ho és més? Tots và rem ser perdedors, tots và rem ser vÃctimes i botxins, i no pas l’oblit sinó el perdó ens pot ajudar a comprendre la inutilitat de tant de patiment.
L’Església té molta culpa de tot plegat, una culpa que ve de lluny i que ha anat enverinant el cor de les persones que han patit les seves accions injustes, la manipulació de tantes consciències, la complicitat amb els explotadors, quan no era ella mateixa qui feia aquest paper. I en un moment trà gic, degudament instrumentalitzada i planificada, arriba la venjança. L’Església feia nosa, no pas per la fe en Jesús, ni per l’acció social que desenvolupava, feia nosa perquè era la principal valedora d’un sistema econòmic i polÃtic que aixafava les classes més desafavorides.
L’Església és culpable i mentre no demani perdó sincer no té cap mena de reconeixement moral perquè la societat miri amb compassió les seves vÃctimes, no perquè aquestes no siguin plenament mereixedores de solidaritat, ho són totalment, sinó perquè la institució que patrimonialitza el dolor d’aquestes persones no n’és mereixedora perquè no ha manifestat en cap moment penediment, ben al contrari, ara, avui en dia, fa servir sovint la mateixa estratègia frontista dels anys previs i de durant la guerra.
En nom de Jesús, plenitud de l’amor de Déu, fem una crida a la jerarquia catòlica perquè assumeixi les responsabilitats i faci penediment públic de l’actuació que la institució eclesial va tindre durant el prop de mig segle de guerra i dictadura que van patir els pobles d’Espanya, i rectifiqui aquelles actituds presents que no estan de cap manera en sintonia amb la fe que volen representar. |
This work is in the public domain |
