Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: criminalització i repressió
Xirinacs: un home del poble (La Soca núm.2)
07 oct 2007
Xirinacs: un home del poble
Publicat a la revista "La Soca dels moviments socials del Vallès" núm.2
NzgwXzAwOF8xMjcwNjg3XzIwMDRfMTJfMDU=_60385_6536_1.jpg
Xiri-1.jpg
Xirinacs: un home del poble
Publicat a la revista "La Soca dels moviments socials del Vallès" núm.2

http://www.llibertat.cat/content/view/1435/1/

En els dies posteriors a la mort de Lluís Maria Xirinacs ha quedat la impressió, gràcies a la mà confusionària dels mitjans de comunicació, que va existir un Xirinacs mític, lluitador pacifista pels drets i llibertats del poble català que sâenfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, desligitimat per la premsa i la classe política (...)

(...) i condemnat a lâostracisme a la vegada que era titllat dââ?il.luminatâ? o âsenilâ? pel fet de denunciar la tirallonga de renúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només nâhi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que sâexercien durant el franquisme i que sâhavien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i en els seus actes.

El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó, arran dâunes declaracions realitzades a un acte públic, va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col.lectives. Primerament, a través de les vagues de fam reclamant la separació entre lâEstat i lâEsglésia, i en solidaritat amb els militants dâETA jutjats al Procés de Burgos, el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a lâAssemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà (sacerdoci que va abandonar el 1990) i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar en diverses ocacions davant el TOP (Tribunal de Orden Público, lâantecessor de lâAudiència Nacional espanyola actual), i que li van comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.

Xirinacs conegué de prop lâaparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i sentades davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments de 1975 (un dels quals, el de Juan Parades Manot âTxikiâ?, va ser comès a Cerdanyola). Sâenfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per lâaministia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament lâentrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema dâexplotació social i de dominació nacional. I contra la perpetuació dâaquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través dâactes de desobediència i de denúncia. Molt sovint sâhi deixava part de la salut, a les vagues de fam. Però el seu activisme va dinamitzar el poble català dâuna manera que ningú altre ho havia fet.

La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb lâaparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances dâobrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de lâAssemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i lâAutodeterminació van restar als calaixos de lâoblit. Així mateix, la llei dâamnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.

La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara dâentrada lâexercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc dâEsquerra dâAlliberament Nacional (BEAN), una experiència no reixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de lâAssemblea Unitària per lâAutodeterminació, esdevinguda Assemblea dâUnitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquest experiència recuperava lâesperit de lâAssemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a lâAutodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de lâorganització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a lâacte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant lâOperació Garzón dâaquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents dâERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.

Encara lâany 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través dâunes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou lâinici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran dâunes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument lâany 2005. La causa, haver-se mostrat solidari amb la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és lâEstat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.

El 6 dâagost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servís per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. Lâúltim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita dâuna vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

"Però una nació mai no serà lliure
Si els seus fills no volen arriscar
Llur vida en el seu alliberament i defensa".


(Fragment de la seva carta de comiat)

http://www.llibertat.cat/

This work is in the public domain
Sindicat