|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Xirinacs: un home del poble (La Soca núm.2)
|
|
|
per Autodeterminació |
07 oct 2007
|
Xirinacs: un home del poble
Publicat a la revista "La Soca dels moviments socials del Vallès" núm.2 |
|
|
Xirinacs: un home del poble
Publicat a la revista "La Soca dels moviments socials del Vallès" núm.2
http://www.llibertat.cat/content/view/1435/1/
En els dies posteriors a la mort de LluÃs Maria Xirinacs ha quedat la impressió, grà cies a la mà confusionà ria dels mitjans de comunicació, que va existir un Xirinacs mÃtic, lluitador pacifista pels drets i llibertats del poble català que s’enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, desligitimat per la premsa i la classe polÃtica (...)
(...) i condemnat a l’ostracisme a la vegada que era titllat d’â€?il.luminatâ€? o “senilâ€? pel fet de denunciar la tirallonga de renúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n’hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustÃcies i el terror que s’exercien durant el franquisme i que s’havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort aixà va ser, coherent amb el seu pensament i en els seus actes.
El tractament de la figura de LluÃs Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó, arran d’unes declaracions realitzades a un acte públic, va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col.lectives. Primerament, a través de les vagues de fam reclamant la separació entre l’Estat i l’Església, i en solidaritat amb els militants d’ETA jutjats al Procés de Burgos, el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l’Assemblea de Catalunya. Un compromÃs que exercia públicament com a capellà (sacerdoci que va abandonar el 1990) i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar en diverses ocacions davant el TOP (Tribunal de Orden Público, l’antecessor de l’Audiència Nacional espanyola actual), i que li van comportar diversos perÃodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.
Xirinacs conegué de prop l’aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polÃtics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i sentades davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments de 1975 (un dels quals, el de Juan Parades Manot “Txikiâ€?, va ser comès a Cerdanyola). S’enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l’aministia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l’entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d’explotació social i de dominació nacional. I contra la perpetuació d’aquestes injustÃcies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d’actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s’hi deixava part de la salut, a les vagues de fam. Però el seu activisme va dinamitzar el poble català d’una manera que ningú altre ho havia fet.
La mort fÃsica de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català . I les grans esperances d’obrir un nou marc democrà tic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Aixà mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort fÃsica de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels lÃders, publicats durant els anys 1993 i 1997.
La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la polÃtica parlamentà ria. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polÃtic més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurÃdic que nega encara d’entrada l’exercici democrà tic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reixida.
La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unità ria per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquest experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleà ria. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olÃmpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polÃtics dels presos independentistes.
Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat solidari amb la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el PaÃs Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.
El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servÃs per contrapuntar la covardia/ dels nostres lÃders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.
"Però una nació mai no serà lliure
Si els seus fills no volen arriscar
Llur vida en el seu alliberament i defensa".
(Fragment de la seva carta de comiat)
http://www.llibertat.cat/ |
This work is in the public domain |
