Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
28 set 2007
Com cada anys, milers de persones van sortir al carrer en els pobles i barris bascos a fi de recordar als militants morts en la lluita pels drets d'Euskal Herria i cridar a seguir el seu camí en favor d'un escenari democràtic per a aquest país. Mobilitzacions que en alguns casos van ser obstaculitzades per les forces policials, encara que aquestes no van impedir que les figures de «Txiki», Otaegi i centenars de lluitadors més fosin recordades.
gudari1.jpg
gudari2.jpg
p014_f01-97x180.jpg
gudari7.jpg
gudari3.jpg
gudari4.jpg
gudari6.jpg
gudari8.jpg
gudari5.jpg
El 27 de setembre és un dia marcat en vermell a Euskal Herria des que fa 32 anys el règim franquista afusellés als militants d'ETA Jon Parets Manot, *Txiki, i Anjel Otaegi, al costat d'altres tres militants antifeixistes del FRAP. Una data per a recordar als morts en la lluita pels drets d'aquest país i cridar a seguir el camí marcat durant dècades de compromís.

Ahir, com tots els anys, van anar milers les persones que van sortir al carrer per aquest motiu en els pobles i barris d'Euskal Herria. Així, a Bilbao van ser 700 les persones que es van mobilitzar a la tarda, i altres 600 van fer el mateix en Iruñea, amb forta presència de la Policia espanyola, que va fer "amago" de carregar, encara que finalment l'acte polític va poder desenvolupar-se sense problemes.

També va haver-hi manifestacions a Donostia (500), Zarautz (200), Usurbil (60), Azpeitia (150), Lezama (70), Derio (30), Loiu (20), Leioa (85), Errenteria (500), Andoain (50), Sudupe (50), Bergara (40), Eibar (120), Urretxu-Zumarraga (20), Etxarri-Aranatz (130), Urruña (40), Beasain (120), Mutriku (70), Arrasate (400), Laudio (120), Bermeo (50) i Tafalla (35).

En algunes localitats, a més de les mobilitzacions vespertines, també va haver aturades en els centres d'ensenyament, com va ser el cas de Leitza, on els alumnes van parar dues hores i es van reunir 100 persones, mentre que a la tarda es van ajuntar altres 85. A Markina-Xemein 90 es van mobilitzar al matí i altres 60 a la tarda. També va haver aturs i mobilitzacions, entre altres centres educatius, en la UPNA (40), en el campus de la UPV de Leioa (100), el campus de Gasteiz (50), Deba (50) i Elgoibar (100), a convocatòria de Segi.

---Identificacions i càrregues

Encara que la majoria de les mobilitzacions es van poder desenvolupar sense majors problemes -encara que amb presència policial-, l'Ertzaintza va obstaculitzar diverses d'elles, arribant a carregar i a identificar als participants en alguns casos.

Va ser el cas de Gernika, on al·legant que es tractava d'una convocatòria il·legal els policies van carregar amb porres contra les persones que pretenien manifestar-se, i fins i tot van retenir en una furgoneta a un edil d'ANV, a qui van identificar. A pesar d'això, 100 persones van fer en la plaça del mercat un acte d'homenatge i una ofrena floral.

A Hernani, 300 persones es van mobilitzar a pesar que la Policia autonòmica també va carregar, mentre que en Zornotza, on es van manifestar 75 persones, van ser identificats dos veïns. En Tolosa, al matí va haver aturs en els centres escolars, i quan s'anava a celebrar un acte polític en l'ikastola Laskurain, diversos ertzaines van fer acte de presència i van identificar mitjançant enregistrament en vídeo a cinc joves.

Mentrestant, a Amurrio va ser el propi alcalde qui va enviar a la Policia Municipal a retirar un pebeter amb les fotos de Txiki i Otaegi i d'un refugiat polític de la localitat.

L'Ertzaintza i la Policia espanyola no van ser els únics cossos policials a fer acte de presència, ja que a Lizarra la Gurdia Civil, per ordre del jutge de l'Audiència Nacional espanyola Fernando Andreu, va impedir la manifestació que havia estat convocada a la tarda.

--- «O l'opressió, o la lluita»

Una de les mobilitzacions més importants va ser la de Gasteiz, on unes 800 persones van participar en una manifestació encapçalada per una enorme ikurriña. A l'altura del carrer França es va recordar a José Mari Igerategi, Ijitu, mort en aquell mateix lloc a l'explotar l'artefacte que portava.

Un dantzari va ballar un aurresku en el seu honor abans de prosseguir la marxa fins a la plaça dels Furs. Allí es va celebrar un acte polític en el qual es va recordar als militants alabesos morts i es va projectar un vídeo evocant el que han estat totes aquestes dècades de lluita.

Així mateix, es va recordar que Euskal Herria «avui, igual que fa trenta anys, és un poble oprimit» al que «se li nega la seva pròpia existència». «Desenvolupar qualsevol projecte acord als desitjos i necessitats dels ciutadans i ciutadanes basques està prohibit», es va denunciar, al mateix temps que es destacava que «hem estat condemnats a triar contínuament entre admetre aquesta opressió o lluitar per la llibertat». Una situació davant la qual es va assenyalar, sens dubte, que «els gudaris són exemple de llibertat i de lluita per a milers de abertzales i demòcrates en la lluita en favor d'Euskal Herria».

Després d'indicar que «és la lluita la qual ens ha portat fins a aquí», fins a «crear una nova oportunitat per a la llibertat d'Euskal Herria», es va recordar la proposta de l'esquerra abertzale per un marc democràtic, «a la qual, una vegada més, li han dit que no». «I amb l'aposta pel no, els estats ha apostat al mateix temps per la repressió, la negació i per evitar el debat democràtic», van agregar.

Després de fer una crida a seguir lluitant i treballant per Euskal Herria, l' «Eusko *Gudariak» va posar fi a l'acte.

Segi també va fer ahir una crida a la lluita, «perquè s'ho val, ja que tenim la llibertat del nostre poble cada vegada més prop».

SABOTATGES

Ahir es van produir diversos actes de sabotatge a Euskal Herria. En la línia de Renfe a Errenteria desconeguts van tallar la catenària, impedint el tràfic durant hores. En Hernani, la seu del PSE va ser ruixada amb líquid inflamable.

---Ahaztuak recorda a totes les víctimes del règim feixista

En el context del Gudari Eguna, Ahaztuak ha volgut expressar una vegada més el seu compromís amb la memòria antifeixista i recordar a totes les víctimes de la dictadura franquista. Els cementiris de Zarautz, Derio i el de Santa Isabel, a Gasteiz, van ser escenari de sengles actes en els quals els representants d'aquesta associació van reivindicar «la memòria, la resistència i la lluita de tots els gudaris de diferents èpoques».

«Hem de socialitzar que no hi va haver ruptura democràtica amb la dictadura assassina imposada durant 40 anys, sinó que els poders fàctics i les elits polítiques de l'estat terrorista van gestionar una reforma formal a fi de mantenir els seus interessos i la seva quota de poder», va declarar Lander García en l'acte celebrat al capvespre en la capital alabesa.

Desenes de persones van acudir a l'homenatge, en el qual també van participar representants de l'Associació de Víctimes del 3 de Març. En el seu nom, José Luis Martínez Oci va valorar que «al recordar i homenatjar als gudaris caiguts en la lluita» resultava obligat citar als cinc obrers morts per la Policia espanyola en 1976. «Aquests companys, igual que tota la classe treballadora d'Euskal Herria, van lluitar no només per aconseguir unes condicions més justes i dignes de treball, sinó també per a recuperar les llibertats que ens havien estat arrabassades després del cop militar franquista per la força de les armes», va subratllar, recordant seguidament que «31 anys després de la massacre de Gasteiz, seguim exigint justícia per als treballadors assassinats i càstig per als responsables d'aquella acció terrorista dirigida de l'Estat».

García va portar a la memòria que «desenes de milers de persones van ser assassinades per defensar la llibertat i la democràcia enfront del feixisme», entre ells «més de 350 alabesos exterminats pel terror franquista».

Molts d'ells van morir en la tàpia del cementiri de Santa Isabel, lloc en el qual es va desenvolupar l'acte. Entre ells, el poeta i comandant d' Euzko Gudarostea Estepan Urkiaga, Lauaxeta, el conseller de Sanitat del Govern Basc Alfredo Espinosa i el dirigent d'ANB i gestor de la Diputació de Alaba José Plaer. «Les execucions es van succeir per milers durant els primers anys del règim i van continuar fins als últims dies de vida de Franco», va apuntar García, per a recordar també que ahir va fer 32 anys que els mateixos feixistes van afusellar a «Txiki», Otaegi i tres militants del FRAP.

«Mai hi ha hagut ruptura amb el franquisme, perquè ells van ser els quals van dirigir, van tutelar i van controlar el suposat canvi, amb una llei de punt i final al servei dels criminals feixistes»,

This work is in the public domain

Comentaris

ETA defiende la vía de la lucha en vísperas del Gudari Eguna
28 set 2007
txikiotaegi03.jpg
aritxulgia4.jpg
Gudari_Eguna_2006_-_Aritxulegi.jpg
gudarieguna0.jpg
GARA |

Euskadi Ta Askatasuna apela en el número 112 de su «Zutabe», correspondiente a este mes de setiembre, a «la dignidad y la coherencia» a la hora de defender la lucha como vía para la con- secución de la libertad de Eus-kal Herria. «Sólo los que han llegado a convertir en delito te- ner memoria y dignidad y aquellos que no saben lo que es la coherencia pueden intentar ha-cernos creer que un pueblo oprimido dejará de luchar sin conseguir lo que le corresponde», afirma.

Se trata de uno de los párrafos recogidos en el capítulo referido al Gudari Eguna, en el que destaca la trayectoria del exiliado político Sabin Euba, fallecido el pasado 5 de agosto en su Zornotza natal víctima de un cáncer. «Las amenazas, los insultos, los discursos y todas las estrategias opresoras del enemigo se vuelven estériles en un sólo instante ante la coherencia y el compromiso de gudaris como Sabin Euba, Pelopintxo, que han dado su vida en favor de la libertad de Euskal Herria», sostiene la organización armada, que agrega: «Sabin Euba ha dado lo mejor que tenía para lograr y crear una Euskal Herria libre formada por hombres y mujeres libres. Como los miles de gudaris muertos en la lucha, amaba a su pueblo y estaba convencido de que íbamos a conseguir la libertad, de que la conseguiremos. De que lograremos el Estado de Euskal Herria».

Insiste en que el zornotzarra demostró «en todos los apartados de su vida» que «el camino se hace luchando, día a día», y muestra su disposición a llevar «hasta el final» su testimonio: «Todavía habrá que luchar mucho para conseguir la libertad de Euskal Herria».

Es por ello que, a su juicio, «cuando aquellos que están oprimiendo y destruyendo a nuestro pueblo nos dicen que no hay razón para ejercer la lucha armada sólo pretenden que los vascos demos por buena la opresión de España y Francia y aceptemos que no somos más que una parte de sus grandes estados. Cuando nos repiten que no tiene sentido luchar, nos quieren trasladar que nuestros objetivos últimos no son más que utopías inalcanzables y que debemos perder toda esperanza y darnos cuenta de que somos los perdedores».

Pero sus críticas también alcanzan a quienes «aquí y hoy, colaboran con el enemigo y repiten el mismo mensaje, muchos de ellos tratando de calmar sus conciencias».

«Lo primero es una amenaza: rendíos o, por el contrario, su-friréis lo que nunca habéis padecido. Lo segundo, un insulto. Y lo tercero, traición y cobardía». En opinión de ETA, «sólo mentes que no han conocido la dignidad» pueden trasladar ideas de ese tipo.
Mira també:
http://es.youtube.com/watch?v=JIHv9VX8nyM
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
28 set 2007
ells defensen el seu país, defensem nosaltres el nostre
la luita del poble: homenatge a Txiki
28 set 2007
http://es.youtube.com/watch?v=BvQ2C2UPJOg

Actes d’homentge a ‘Txiki’, l’últim afusellat del franquisme
Morí assassinats a Cerdanyola, avui fa trenta-dos anys
Fou un dels cinc últims afusellats per la dictadura franquista
El 27 de setembre de 1975 a la matinada, Jon Paredes Manot, ‘Txiki’ era afusellat al cementiri de Collserola. Era l’últim condemnat a mort del franquisme, juntament amb quatre militants més, assassinats aquell mateix dia a Madrid i a Burgos. L’execució, presenciada pel seu germà i els advocats Magda Oranich i Marc Palmés, formava part de l’estratègia de Franco per a escarmentar el moviment opositor, que reclamava llibertat i democràcia.
Trenta-dos anys després, familiars, amics i entitats de defensa dels drets humans li reten homenatge. Com a part d’aquest homenatge, un llibre que el recorda, ‘Vents i Arrels’, es presentarà, avui a les set de la tarda, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Una hora i mitja més tard, al Teatre de l’Aliança del Poblenou, es projectarà un documental, acompanyat de parlaments i de l’actuació de l’Orfeó Euskeria Abesbatza.
Participen en l’homenatge l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans, la Plataforma pel Dret de Decidir, Memorial Democràticr, la Xarxa d’Entitats dels Països Catalans i ERC.
A Portbou, al davant del monument de Walter Benjamin, també s’hi fa avui un acte pels darrers afusellats del franquisme i pels morts per la llibertat. L’Associació Cultural Constantí Llombart presentarà l’edició en català de les ‘Tesis sobre la filosofia de la Història’, el darrer llibre de Walter Benjamin.
Una exeució a Cerdanyola
28 set 2007
Segons testimonis presencials, l’execució per afusellament d’en Txiki, militant d’ETA, va desenvolupar-se de manera força heterodoxa. El fet va tenir lloc a Cerdanyola, ara fa trenta-dos anys. L’escamot d’execució estava compost, segons sembla, per voluntaris de la policia armada –algunes fonts diuen de la Guardia Civil. Volien venjar la mort de companys seus en accions armades anteriors.

Tanmateix, quan l’oficial donà l’ordre de disparar sobre el condemnat, repeteixo sempre segons testimonis presencials, no sonà, com era d’esperar, una descàrrega tancada que acabés ràpidament amb la vida i el sofriment psicològic del reu. No. Els de l’escamot de voluntaris, sense cap dubte conxorxats, van anar disparant un després de l’altre, de manera que en Txiki va patir una mort lenta. A mesura que el cos queia anava rebent impactes de bala. Ignoro si quan va rebre el tret de gràcia, ja era mort. Però el cert és que els seus darrers segons de vida van ser dolorosos. El seu germà, si no vaig errat, present com a testimoni, va insultar, ple d’odi i de dolor, els de l’escamot.

Aquest detall monstruós, ens indica ben clarament, que el règim franquista, el mes de setembre del 1975, no només no havia perdut el costum de causar dolor i patiment. Sinó que els seus braços executors estaven assedegats de sang. De fet, aquell 27 de setembre , a més a més d’en Txiki, tingueren lloc quatre afusellaments més. Otaegi, un altre membre d’ETA, va ser afusellat a Burgos, mentre que tres membres del FRAP, Baena Alonso, Sanchez Bravo i Garcia Sanz, ho van ser a Madrid. Tots cinc van passar a ser coneguts com els darrers morts de Franco.

Naturalment, i atesa la manera com s’ha produït la transició de la dictadura al règim actual, titllat de monarquia constitucional, cap dels responsables d’aquestes morts ha hagut de passar comptes. Ni els jutges que els van condemnar, ni els policies, ni els responsables polítics. De fet, legalment, tant aquests cinc, com anteriorment, el cas d’en Puig Antich, i molts altres, continuen sent considerats criminals, atès que les seves sentències no han estat anul.lades i ni tan sols s’ha accedit a fer-ne una revisió. D’aquesta manera, l’Estat espanyol és l’únic, si més no a escala europea, on no s’ha procedit a una derogació legal i a una rehabilitació de les víctimes d’un règim que triomfà amb l’ajuda de les potències feixistes.

Probablement, una de les raons subjacents en la no revisió d’aquestes 5 sentències de mort, rau en l’actuació del llavors Príncep d’Espanya, i successor a la xefatura de l’Estat, en virtut de la Llei fonamental de 1969. Em refereixo, és clar, a Joan Carles de Borbó i Borbó. Efectivament, cal tenir en compte que ja feia mesos que l’estat de salut del dictador Franco, n’anunciaven la seva mort imminent –que tingué lloc, com es prou conegut, el 20 de novembre. Això féu que ja a l’estiu del 1974, Joan Carles assumís durant un mes i mig, interinament la xefatura de l’estat. Tenint present aquest precedent, si tant “demòcrata de tota la vida? era, com se’ns ha volgut vendre al llarg d’aquests trenta-dos darrers anys, com s’explica que no mogués un dit per evitar aquestes cinc execucions? Té Joan Carles de Borbó tacades les mans de sang per activa o per passiva? Hauria pogut pressionar Franco, amenaçant amb anar-se’n a casa, per exemple. No em consta que res d’això fes. Cal tenir en compte que en aquells anys, i contràriament , de nou, als relats apologètics de la seva figura, ningú no donava un duro per la seva consolidació al capdavant de la xefatura de l’Estat, i doncs com a successor de Franco. Començant pels propis Estats Units, autèntics valedors del règim franquista –conjuntament amb el Vaticà- des dels acords del 1951-53.

Cal també tenir present que l’actitud d’una part important de les forces anti-franquistes, probablement acoquinades per la reacció repressiva posterior a la mort per acció d’ETA, de Carrero Blanco, el primer i únic president del govern nomenat per Franco, va ser més aviat feble. A anys llum de la que havia tingut lloc arran de les nou condemnes a mort imposades en el procés de Burgos (1970), i que acabaren en indults. Llavors la mobilització a l’interior i a l’exterior de l’Estat, fou enorme. Cinc anys després, i amb el precedent de l’assassinat d’en Puig Antich (1974), res d’això no passà.

Probablement, alguns ja estaven més preocupats en trobar un bon lloc al sol en l’escenari del post-franquisme, que ja s’albirava i escalfaven els motors per passar de la lluita al carrer a la submissió a un full de ruta, que es diu ara, que en gran mesura va estar sempre marcat des de les pròpies elits franquistes. La traïció dels líders, estava servida.

http://annanoticies.com/wp-content/5novosoblidem.jpg
Una exeució a Cerdanyola
28 set 2007
Segons testimonis presencials, l’execució per afusellament d’en Txiki, militant d’ETA, va desenvolupar-se de manera força heterodoxa. El fet va tenir lloc a Cerdanyola, ara fa trenta-dos anys. L’escamot d’execució estava compost, segons sembla, per voluntaris de la policia armada –algunes fonts diuen de la Guardia Civil. Volien venjar la mort de companys seus en accions armades anteriors.

Tanmateix, quan l’oficial donà l’ordre de disparar sobre el condemnat, repeteixo sempre segons testimonis presencials, no sonà, com era d’esperar, una descàrrega tancada que acabés ràpidament amb la vida i el sofriment psicològic del reu. No. Els de l’escamot de voluntaris, sense cap dubte conxorxats, van anar disparant un després de l’altre, de manera que en Txiki va patir una mort lenta. A mesura que el cos queia anava rebent impactes de bala. Ignoro si quan va rebre el tret de gràcia, ja era mort. Però el cert és que els seus darrers segons de vida van ser dolorosos. El seu germà, si no vaig errat, present com a testimoni, va insultar, ple d’odi i de dolor, els de l’escamot.

Aquest detall monstruós, ens indica ben clarament, que el règim franquista, el mes de setembre del 1975, no només no havia perdut el costum de causar dolor i patiment. Sinó que els seus braços executors estaven assedegats de sang. De fet, aquell 27 de setembre , a més a més d’en Txiki, tingueren lloc quatre afusellaments més. Otaegi, un altre membre d’ETA, va ser afusellat a Burgos, mentre que tres membres del FRAP, Baena Alonso, Sanchez Bravo i Garcia Sanz, ho van ser a Madrid. Tots cinc van passar a ser coneguts com els darrers morts de Franco.

Naturalment, i atesa la manera com s’ha produït la transició de la dictadura al règim actual, titllat de monarquia constitucional, cap dels responsables d’aquestes morts ha hagut de passar comptes. Ni els jutges que els van condemnar, ni els policies, ni els responsables polítics. De fet, legalment, tant aquests cinc, com anteriorment, el cas d’en Puig Antich, i molts altres, continuen sent considerats criminals, atès que les seves sentències no han estat anul.lades i ni tan sols s’ha accedit a fer-ne una revisió. D’aquesta manera, l’Estat espanyol és l’únic, si més no a escala europea, on no s’ha procedit a una derogació legal i a una rehabilitació de les víctimes d’un règim que triomfà amb l’ajuda de les potències feixistes.

Probablement, una de les raons subjacents en la no revisió d’aquestes 5 sentències de mort, rau en l’actuació del llavors Príncep d’Espanya, i successor a la xefatura de l’Estat, en virtut de la Llei fonamental de 1969. Em refereixo, és clar, a Joan Carles de Borbó i Borbó. Efectivament, cal tenir en compte que ja feia mesos que l’estat de salut del dictador Franco, n’anunciaven la seva mort imminent –que tingué lloc, com es prou conegut, el 20 de novembre. Això féu que ja a l’estiu del 1974, Joan Carles assumís durant un mes i mig, interinament la xefatura de l’estat. Tenint present aquest precedent, si tant “demòcrata de tota la vida? era, com se’ns ha volgut vendre al llarg d’aquests trenta-dos darrers anys, com s’explica que no mogués un dit per evitar aquestes cinc execucions? Té Joan Carles de Borbó tacades les mans de sang per activa o per passiva? Hauria pogut pressionar Franco, amenaçant amb anar-se’n a casa, per exemple. No em consta que res d’això fes. Cal tenir en compte que en aquells anys, i contràriament , de nou, als relats apologètics de la seva figura, ningú no donava un duro per la seva consolidació al capdavant de la xefatura de l’Estat, i doncs com a successor de Franco. Començant pels propis Estats Units, autèntics valedors del règim franquista –conjuntament amb el Vaticà- des dels acords del 1951-53.

Cal també tenir present que l’actitud d’una part important de les forces anti-franquistes, probablement acoquinades per la reacció repressiva posterior a la mort per acció d’ETA, de Carrero Blanco, el primer i únic president del govern nomenat per Franco, va ser més aviat feble. A anys llum de la que havia tingut lloc arran de les nou condemnes a mort imposades en el procés de Burgos (1970), i que acabaren en indults. Llavors la mobilització a l’interior i a l’exterior de l’Estat, fou enorme. Cinc anys després, i amb el precedent de l’assassinat d’en Puig Antich (1974), res d’això no passà.

Probablement, alguns ja estaven més preocupats en trobar un bon lloc al sol en l’escenari del post-franquisme, que ja s’albirava i escalfaven els motors per passar de la lluita al carrer a la submissió a un full de ruta, que es diu ara, que en gran mesura va estar sempre marcat des de les pròpies elits franquistes. La traïció dels líders, estava servida.

http://annanoticies.com/wp-content/5novosoblidem.jpg
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
28 set 2007
NO SOM ESPANYOLS NI FRANCESOS

NI TAMPOC BASCOS

VISCA CATALUNYA LLIURE
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
28 set 2007
Tiu ja sabem ke no som bascos ni espanyols...no podem publicar una noticia d'un poble ke lluita pel mateix?

Internacionalistes i separatistes!
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
28 set 2007
solidaritat ara i sempre amb la lluita de gent com,txiqui i aotegi
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
29 set 2007
La cabeza de un aguila empieza a asomar por la parte inferior del estandarte, está claro que los nazis de finales del s XX, ya no llevan gabardina y botas de cuero. Llevan impermeable y botas de gore-tex.

Libertad... para desencajar caras!
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
29 set 2007
Mafiosos disfrazados de Nazional Socialistos...
¿para esto ha quedado el IMC BCN?
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
29 set 2007
Efectivament, l'àguila és un símbol de l'antic regne de Navarra. Molts països tenen l'àguila com a símbol, per exemple els Estats Units, però és demanar massa que això ho sàpiga el redado, perquè el pobre és tontet i no dóna més de si. Si la copoe li diu que Gernika la bombardearon los rojos i que los judíos son unos fascistas ell se ho traga sense més ni més.
Re: Milers de persones reclamen llibertat en el Gudari Eguna
30 set 2007
ostres Redado. Fas peneta peneta. Ets el típic ressentit que si estigués ben vistseria nacionalista espanyol però has d ejugar a fer coses extranyes per què en el fons t´avergonyeixes de la història d´aquest paìs. Us coloqueu la etiqueta d´antinacionalistes per defensar a ultranßa la nació espanyola. Fas tota la pinta de "Ciutadans" tot i que potser ets del PP.

Se us veu massa el plumero. Mai arribareu gaire lluny i si ho feu serà a costa del PP.
Sindicat Terrassa