Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
O amb l´estalinisme o amb la defensa de la terra
per flecha Correu-e: anticapitalismorojo@hotmail.com (no verificat!) Adreça: www.anticapitalismorojo@blogspot.com	17 set 2007
A propòsit de l’escrit d’en Joan Teran, militant d’Endavant
L’èxit de les «Candidatures d’Unitat Popular» (CUP), en les darreres eleccions municipals, ha sorprès a tot l’arc polític conegut, oficial i alternatiu, de Catalunya i de l’Estat espanyol. Els bons resultats obtinguts per aquesta coalició, autodefinida com independentista i revolucionària, han estat succeïts de múltiples manifestacions d’eufòria, des de diferents publicacions. Independentment de qualsevol altra consideració, es tracta, se’ns dubte, d’una expressió certa, per deformada que sigui, de l‘augment del sentiment independentista, cada vegada més gran, entre les masses del jovent català. Tot i així, més enllà del ressò de les manifestacions subjectives, la pregunta està a l’aire: són les CUP l’expressió política, realment independentista, revolucionària, del moviment nacional català, tal com els seus principals mentors i patrocinadors, això és, Endavant, afirmen? Un tal Joan Teran, comentava, fa ben poc, des de les pàgines del periòdic Directa (núm. 55, 27.06.2007, p. 7), en qualitat de «militant d’Endavant», que els bons resultats de les CUP permeten visualitzar per primera vegada «les potencialitats del vell projecte de la unitat popular». Potencialitats d’un “vell projecte�, aquest dels fronts i unitats populars, que, malgrat dels nuls ensenyaments històrics al voltant d’aquests que ens proporcionen les pàgines i escrits del mateix Endavant —molt en la línia, per altra banda, de l’apoliticisme històric i teòric que l’estalinisme ha potenciat sempre—, els comunistes coneixem bé. La Unitat Popular és el nom que ha pres històricament la unitat interclassista en la que l’estalinisme ha desfet tot tipus de moviments de resistència proletària i qualsevol altre que pogués molestar a l’imperialisme, per bé dels interessos reaccionaris, coincidents momentàniament, de les democràcies occidentals europees i de l’URSS de Stalin. El balanç de la passada contrarrevolució ens ha permès entendre als marxistes, a diferència de les històries maniquees difoses per trostquistes i anarquistes, l’encaix real i social de l’esmentat moviment com quelcom bastant més profund i material que una fraseologia, un programa, una ideologia o un conjunt de proclames. L’estalinisme neix com el moviment polític creat a l’entorn del aparell internacional al servei dels interessos exteriors de la Rússia contrarrevolucionària de Stalin, que va persistí i va ser tolerat en el sí de les grans potències occidentals —notablement a França, Itàlia i Espanya— degut a l’insubstituïble paper de control reformista que, a favor dels esmentats Estats, exercien els seus partits allà on el vell moviment obrer era més fort. L’estalinisme va viure d’aquesta manera el seu apogeu, com hem dit, sota l’aixopluc d’un pacte entre les burgesies europees i la russa que va permetre enquadrar al moviment obrer cap a la Segona Guerra Mundial imperialista i en el transcurs d’aquesta, però la seva influència va començar a declinar des del moment en que, d’una banda, després de la contesa, dit moviment obrer no precisava ja ser enquadrat, ni semblava inquietar, com antany, als diferents Estats europeus, i de l’altre, l’URSS perdia influència i entrava en crisi en l’ordre internacional… Des de l’esfondrament d’aquesta, els esmentats partits entraran, així mateix, en crisi, però alguns d’aquests mutaran de formes per a adequar la seva natura de força hegemònica de l’extrema esquerra burgesa a les noves realitats socials que imperen en la societat capitalista contemporània. A Catalunya, aquest fet se aprecia perfectament amb la formació de la PUA (Plataforma d´Unitat d´Acció), que no es més que l’estalinisme adaptat, a finals dels anys 90, a les condicions del moviment okupa i del anticapitalisme negre en gestació, com a cap de platja, des de on llençar, anys més tard, Endavant, és a dir, el primer intent d’estructurar, de nou, un partit estalinista, emprant, a consciència, els modus i l’ideari “assambleari� i “independentista� (fusionats amb les noves lluites obreres i veïnals) que vells i desprestigiats aparells com, per exemple, el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional; el vell estalinisme del vell moviment obrer) ja no podien, ni de lluny, assumir, en l’escena actual, amb el nou moviment anticapitalista en acció. Fins i tot si, per canviar de pell, Endavant avui no dubta —es pot llegir en algun dels seus textos—, d’acusar tant a la socialdemocracia com l’«estalinisme» de desprestigiar el projecte de construcció “socialista�, la seva reivindicació i ancoratge en l’estalinisme històric pot verificar-se perfectament en quan treu a lluir la seva defensa del BOC (Bloc Obrer i Camperol) dels anys 30, el primer antecedent frustrat de partit estalinista, ja del tot català, que, a diferència del PSUC, per intentar fer valer la seva autonomia i reformisme petitburgès, nacionals, davant la burgesia catalana, va perdre el seu lloc en la Komintern de Stalin. No per casualitat, la teoria que Joaquín Maurín, dirigent del BOC, defenia el 1931, pel que fa a que el moviment nacional català havia passat successivament per diferents etapes —d’estar dirigit per la burgesia (Lliga Regionalista) a ser-ho per la petita burgesia (Esquerra Republicana) i haver-ho d’estar, en el futur, per la classe treballadora— encaixa perfectament amb la nomenclatura actual del “poble treballador català� com protagonista de la lluita de alliberació nacional o de la classe obrera catalana com «classe nacional» que sosté Endavant. Si ens remuntem un xic més en el temps, haurà d’arribar 1968 per veure constituït, a Catalunya, el PSAN, la mare, com delaten els seus cognoms, dels actuals Endavant/OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), d’on ha sortit bona part dels seus quadres més veterans. El PSAN era un partit estalinista català, és a dir, reformista de extrema esquerra, que, per a sostenir, pràcticament en solitari, les idees de l’independentisme, va atreure, en la clandestinitat, a la seva faldilla, als elements més compromesos del veritable nacionalisme revolucionari. No obstant això, en la mida en que l’estalinisme i independentisme estan determinats per objectius diferents, la convivència entre ambdós sectors es va fer cada cop més difícil, fins arribar, a 1974, a l’escisió del PSAN-Provisional (que emulava el nom de l’IRA-Provisional) una vegada es va plantejar sobre la taula la qüestió de la lluita armada, que, no per res, es el punt cardinal que delimita, en la pràctica, d’una banda, als que, reclamant-se de “l’independentisme�, per no molestar a l’Estat espanyol i llur burgesia lacaia catalana, la neguen per principi (els estalinistes d’ahir i d’avui), i, de l’altra, als que, amb similar ideari, afermen la possibilitat i necessitat d’utilitzar tots els medis de lluita a l’abast, inclosa la resistència armada, contra l’Estat, en un determinat moment. Així doncs, per bé que, a grans trets, el corpus ideològic del PSAN-P fos estalinista —això es, el mateix que el del PSAN—, el PSAN-P no era un partit determinat per l’estalinisme, sinó pel nacionalisme revolucionari que acabaria donant lloc a Terra Lliure. Aquesta mateixa separació tindrà lloc, amb tota probabilitat, en un futur, entre els estalinistes d’Endavant —defensors, entre altres petiteses, de la Cuba de Castro, la Veneçuela de Chávez i altres règims crítics, però enquadrats, a tots els efectes, en l’ordre imperialista mundial— i els elements que, a dia de la data, participen en les seves CUP, però que, no determinats per la Unitat Popular interclassista sinó per la veritable «Defensa de la Terra», s’ organitzen al marge i trencaran, com va passar amb el PSAN-P, amb l’aparell estalinista, doncs, entre d’altres moltes coses, no estan disposats a enaltir, com ha fet, en el seu escrit, Joan Teran, al psuquer històric Raimon, autor de la famosa tornada pacifista, de reconciliació amb la burgesia espanyola, «No creiem en les pistoles»… Consultis, sinó, la mostra que ens confereixen els textos, on es verifica la natura, obertament diferent, d’ambdós moviments. Si bé, tal i com acabem de dir, la ideologia no és un criteri determinant per a catalogar, en última instància, el caràcter d’una força política, no es menys cert que, malgrat la mistificació de la realitat que aquesta comporta, necessàriament, han d’obrir-se camí, a través d’aquesta, alguns elements reals que, agafats amb criteri, d’entre el cabdell ideològic, ens permeten, a mena de sintonia, llegir entre línies i aportar pistes pel que fa al caràcter de la força analitzada. Entre els documents de presentació d’Endavant i, per exemple, de Maulets [l’altre component política de les CUP, donat que la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista), que també hi forma part, no és més, en realitat, que les joventuts d’Endavant], seguint aquest procedir, destaca, en primer lloc, pel que fa als estalinistes, la tradicional i laxa insistència, que per sí mateixa no diu res, en el «socialisme», mentre que els segons, que es defineixen com «revolucionaris», aposten obertament pel «comunisme», la «societat sense classes» i el «socialisme a nivell mundial». En segon terme, Endavant defineix com la «principal prioritat de l’esquerra independentista» construir la « Unitat Popular [interclassista]», oferint un espai que «il•lusioni a amplis sectors socials del nostre país» (això es, fins i tot a una part de la burgesia per a la que, doncs, treballen d’amagat,) mentre que Maulets, de fet a l’extrem oposat a aquest interclassisme estalinista, parla de buscar la «unitat de tots els joves anticapitalistes». Maulets diu fugir de «posicions reformistes», mentre que Endavant, repetint, no per casualitat, la cançoneta tantes vegades entonada per Esquerra Unida (IU) o Iniciativa per Catalunya (IC), no arriba més que a proposar una alternativa «veritablement d’esquerres»… Endavant diu voler «construir una societat socialista, adaptada a la nostra realitat nacional» (és això, sí o no, com venim dient, l’estalinisme adaptat a Catalunya?…) i Maulets, ans el contrari, «defendre el dret històric del nostre poble» a través de «dotar-se de tots els medis que es considerin convenients en cada situació històrica per a assegurar els nostres drets». Qui dels dos defèn «la Terra»?… Més clar l’ aigua! A tall de conclusió, com recolzament de la tesi sostinguda al llarg de tot aquest article —Endavant, tallafocs al servei de la burgesia catalana—, deixem que sigui el propi Endavant qui, des de el primer paràgraf del seu text Qui som, reconeixi el perquè de la seva formació a l’any 2000, just en un context de nou ascens de la lluita independentista, «creixent en els darrers anys»: Un dels principals objectius de la fundació d’Endavant era cobrir la necessitat que creiem havia a l’esquerra independentista d’una organització independentista i socialista que fos capaç de donar contingut i solidesa teòrica i organitzativa a la lluita independentista creixent en els darrers anys, però marcada per un excés de voluntarisme i de falta de reflexió i plantejaments estratègics. A què vénen i contra què i a qui estan dirigides aquestes crítiques?… A bon entenedor, amb poques paraules basten. flecha (Traduit de Anticapitalismo rojo, núm. 15, 01.08.2007) anticapìtalismorojo@hotmail.com
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more