|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
Els discursos sobre el victimisme
|
|
|
per R |
03 set 2007
|
"Victimisme" (*): aquest terme, inèdit a França fins fa ben poc i pel qual entenem una tendència a tancar-se en una identitat de víctima, ha entrat amb força en el llenguatge actual sense que se sàpiga massa bé per on ho ha fet. Sovint s’ha usat per referir-se a les minories que lluiten pels seus drets –particularment els descendents d’esclaus o dels colonitzats–, o les feministes, però s’aplica també, per extensió, a totes les formes de queixa, de disputa o de reivindicació.
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi |
Per MONA CHOLLET
Mofar-se del victimisme s’ha convertit en un exercici preuat pels assagistes i els cronistes: autoritza un posicionament de projecció moral molt valorada i permet abusar de l’adjectiu "compassiu", el qual sempre queda bé en un tÃtol de llibre o en un capÃtol. Per al lector, aquesta postura pot arribar a ser molesta ben aviat; una irritació reforçada, a més, per l’aspecte inevitablement de calaix de sastre dels llibres sobre el tema: si ens hi posem, qualsevol situació es pot abordar sota l’angle vÃctimes/culpables. Això genera dubtes sobre la validesa d’una eina conceptual que permet per exemple que Guillaume Erner desestimi –com dos representants del "pensament compassiu"– els plantejaments de Bernard-Henri Lévy i Pierre Bourdieu.
Caroline Eliacheff i Daniel Soulez Larivière, com Guillaume Erner, veuen en el prestigi i el crèdit inèdits atorgats a les vÃctimes una conseqüència de la presa de posició de la polÃtica-espectacle, i també una conseqüència de la fi de la guerra freda. És més fà cil defensar les vÃctimes de qualsevol flagell que introduir-se polÃticament en un món complex, consideren els primers, ja que almenys “hom pot estar segur que no s’equivoca de causa" –o almenys és el que es creuen. "Ara semblaâ€?, escriu Guillaume Erner, “que la sacralització de les vÃctimes és l’únic que roman després de la caiguda del marxisme". Ara bé, ell mateix, tot reunint en un mateix llibre temes molt diversos (des Lady Di a la causa animal, des dels programes de telerealitat fins a l’esclavitud) i unificant-los sota una mateixa etiqueta, contribueix a aquesta despolitització. I encara més, ell la practica també de manera retroactiva: sota la seva ploma el perÃode del Maig del 68, altament polititzat, en surt convertit en una "primavera de les vÃctimes"...
La moda dels assaigs sobre el victimisme en perllonga una altra: aquella que en els anys noranta consistia en criticar el "polÃticament correcte" –associat, ja, a una fragmentació de la societat en diversos grups amb reivindicacions tirà niques– i les destrosses que exercia sobre els campus nord-americans. Era tan fà cil com còmic: professores feministes que decidien impartir “ovularisâ€? en comptes de seminaris, veure Pipà el Breu convertit en "Pipà el Verticalment Desafiat", l’anècdota, autèntica, es barreja amb la remor bromista i amb la simple facècia on els intel•lectuals hi havien trobat, per divertir-se, un terreny de joc amb possibilitats il•limitades (1).
Culture of Complaint ("La cultura de la queixa"), publicat en 1993, és el pamflet de Robert Hughes, crÃtic d’art al Time, que tant va atraure els francesos. És però un llibre més ric i sòlid que les declinacions que va generar llavors en aquest costat de l’Atlà ntic. Si bé escriu amb una ploma sarcà stica, Hughes manifesta també una preocupació constant pel matÃs. Recorda que l’esquerra no té l’exclusiva de l’eufemisme púdic: punxa en l’argot de l’Estat major (la primera guerra del Golf i les "operacions quirúrgiques de precisió" són encara un record fresc) o el de la gestió d’empreses, el qual transforma una fallida en "retrocés borsari" i els acomiadaments en massa en "reestructuracions industrials" –observació que sembla trivial avui, ara que l’anà lisi del lèxic liberal s’ha popularitzat, però que no ho era tant en aquell temps. Ridiculitza els clams hipòcrites de la dreta conservadora que denuncia una pretesa ocupació dels marxistes de les universitats: a Berkeley, com a Los Angeles, recorda, la gran majoria de professors es declaraven conservadors. A més, els llocs clau estan ocupats per personalitats republicanes, per la qual cosa "és absurd pretendre que s’és apolÃtic".
Quan Hughes qüestiona els excessos de zel de l’esquerra intel•lectual no ho fa tant per desacreditar-la com sà per ensenyar fins a quin punt aquestes derives la perjudiquen. Li retreu "que s’interessi més per les qüestions de raça i sexe que per les qüestions de classe" i de "preocupar-se molt més per teoritzar sobre el sexe i la raça que d’involucrar-s’hi realment". Tem també que la focalització exclusiva en el llenguatge no esdevingui, per a l’esquerra, un mitjà per justificar la seva impotència per a canviar la condició global dels que defensa: "Resultat: els carques que ahir caçaven marietes ara cacen gais."
A més a més, aquest australià immigrat als Estats Units és un partidari entusiasta de la multiculturalitat. El que critica no és doncs la irrupció en el camp cultural occidental d’autors que parlen únicament des del punt de vista blanc, viril i procedent de les classes superiors, sinó que critica les conclusions de vegades precipitades que se’n desprenen. És indispensable analitzar les pressuposicions socials o culturals plantejades en els textos, afirma. Però és desastrós fer-lo l’únic criteri a través del qual els aprehenem. Recorda que Edward Saïd, un dels intel•lectuals que més han treballat per posar al dia aquestes pressuposicions (2), sempre ha alertat contra aquestes derives. Lamenta que l’esquerra sigui més propensa a sospitar, censurar i expurgar –com si certes obres continguessin un virus moral susceptible de contaminar el lector– que a sumar i comparar: "El saber és expansiu, no exclusiu."
Pascal Bruckner, en el pròleg a l’edició francesa del llibre de Robert Hughes, s’esforçava des de l’any següent a temperar les seves paraules. La tesi central de «La temptació de la innocència» és que l’home occidental és vist com un nen etern i alhora com una vÃctima que conjuga "el puerilisme i la jeremiada". Bruckner alinea aixà cites, generalment de segona mà o descontextualitzades, de tres o quatre feministes radicals americanes –aquestes ogresses que tot assagista veà de Saint Germain des Prés [barri associat a la gent més snob i “intel•lectualâ€? de ParÃs] ha d’invocar per a donar-se importà ncia. Roba a Robert Hughes, que ja l’havia citat amb indignació, unes paraules atribuïdes a Andrea Dworkin segons les quals tota penetració, fins i tot desitjada, és una violació. Poc importa si la interessada sempre ha refutat aquesta interpretació en els seus escrits (3): el 2003 Elisabeth Badinter el reprendrà a «Fausse route», consagrat als "excessos" del feminisme; després Eric Zemmour, xantre gal de la virilitat de poca volada, el mencionarà a «El Primer sexe», atribuint-lo aquesta vegada "als" feministes en general, tot afegint finament: "La qual cosa no és, d’altra banda, falsa" (4).
Després de concloure que el carà cter “de les� feministes americanes és fonamentalment no raonable, Bruckner fa una llarga arenga per a què França resisteixi a la temptació d’importar aquest puritanisme sinistre, i conservi aquest deliciós clima de broma i d’harmonia en què cavallers i dames barregen tranquil•lament jocs d’esperit i plaers carnals. Ens astora el sentiment de perplexitat davant d’aquestes llargues pà gines de lirisme desenfrenat, que convoquen Louise Labé, les dames, els llibertins i els trobadors, per esbotzar portes obertes. És clar que les relacions entre sexes, als Estats Units com a França i més enllà de les diferents modalitats culturals sota les quals s’organitzen socialment, poden cobrir un ample ventall, des del millor al pitjor. Lluitar contra el pitjor no significa que s’ignora el millor, de la mateixa manera com l’existència del millor no canvia res la de la pitjor. Llavors...?
És aquà que es comença a veure mutar el discurs sobre el victimisme: no es tracta tant de produir una anà lisi constructiva com d’ocupar l’espai, per diletantisme, d’imposar un assumpte per descartar-ne d’altres. Generalment, aquest discurs no discuteix frontalment la legitimitat d’una causa –ja sigui la de les dones, els immigrants vÃctimes del racisme, els homosexuals o els palestins: es limita a subratllar els propòsits d’alguns dels seus defensors i d’indignar-se pel seu excés, que jutja d’indecent i escandalós. Excepte que, a poc a poc, aquesta indignació esdevé ubiqua: ara, quan s’evoca una situació de domini o d’opressió, no són mai el domini o l’opressió en ella mateixa on se centra el debat i constitueix un objecte de preocupació unà nime, sinó en les relliscades verbals, reals o suposades, dels que lluiten contra ella.
De totes aquestes superacions de la lÃnia vermella, la invocació irreflexiva al genocidi és evidentment la que en fa més fà cil l’exercici, tot reduint al no-res la situació sobre la qual es tracta. Quan mencionen els descendents dels esclaus i dels colonitzats que, seguint el model dels descendents dels deportats, reclamen un reconeixement d’aquest passat, Caroline Eliacheff i Daniel Soulez Larivière es limiten a observar secament que "seria abusiu de comparar el que no és comparable".
Aquesta actitud de rebuig contrà ria a la realitat s’ha estès fins el punt d’esdevenir conversa de sobretaula. El presentador d’un programa cultural televisiu declarava per exemple: "A França hi ha cent dones que cada any són vÃctimes de la violència conjugal. És evidentment terrible, però d’aquà a què els militants d’aquesta causa gosin comparar això amb el genocidi..." (5). El llibre d’Elisabeth Badinter, que es refereix des de les primeres pà gines a «La Temptació de la innocència» de Pascal Bruckner, ha jugat un paper crucial en la propagació d’aquest lloc comú. En el transcurs de la promoció de «Fausse route», quan se li preguntava en una entrevista "si el concepte de victimisme que aplica a les dones es pot aplicar al tractament medià tic del conflicte entre israelians i palestins", responia: "És veritat que el poble palestà és un poble vÃctima [...] Però em va impressionar molt la gran cobertura dels mitjans de comunicació europeus que van cobrir Jenin. Tots parlaven amb molta alegria d’una massacre" (6). Quan el dit ensenya la lluna, el neofilòsof, esperant fer oblidar la lluna, convida a escrutar el dit amb sospita.
L’existència de la lluna, d’altra banda, a penes és present en la seva consciència. Aprofitant tots els recursos, encadenant afirmacions gratuïtes i exegesis arriscades en una llengua embriagada de la seva pròpia elegà ncia, la producció de Pascal Bruckner astora per la seva constant fugida de la realitat. AixÃ, a «La Tirania de la penitència», subratlla els severs qualificatius emprats per Giorgio Agamben o Enzo Traverso a propòsit de les zones d’arrest, veient-hi un sÃmptoma més del "masoquisme occidental"; o encara, lamenta el fet que els estudiants, que el 1968 es consideraven "treballadors intel•lectuals", es defineixen ara com a "precaris", és a dir, segons ell, com a vÃctimes. Pel que fa a què és realment una zona d’arrest, i si el que hi passa és defensable, o a interrogar-se sobre les mutacions del treball des de 1968, semblaria que es tracta de qüestions massa vulgars perquè s’hi pari atenció.
Aquesta ceguesa arriba al súmmum quan s’aborda el conflicte entre palestins i israelians, el qual provoca espectaculars evasions lògiques. AixÃ, si l’opinió mundial critica les maquinacions israelianes, aquest fet no hauria de ser imputat a aquestes mateixes maquinacions (hipòtesi vertaderament massa capritxosa) sinó que ben mirat "reprotxaria als jueus el fet de no avenir-se a l’estereotip de la vÃctima", i a Israel de “abraçar la força sense temor"... Bruckner practica l’argumentació en geometria variable: Pascal Boniface ja havia explicat que la seva argumentació per a la defensa dels txetxens, per exemple, es podria aplicar paraula per a paraula a la dels palestins (7). Quan es riu de la gent d’esquerres que s’il•lusiona veient en el palestà "l’últim bon salvatge", se li podria oposar el que ell mateix escrivia durant el conflicte dels Balcans a propòsit dels croats i dels bosnians: "Per què s’ha de voler que les vÃctimes surtin sense taques i ni retrets? [...] no acudiria al socors de ningú que busqués en l’esclavitzat la blancor del xai".
És un dià leg de sords entre els que lluiten en nom de les dones o les minories i els xerraires del victimisme. Els segons acusen els primers de criticar l’universalisme, repetint que no són els orÃgens o el sexe la distinció que dóna valor a l’individu –cosa que no deixa de tenir grà cia venint d’autors que, com Bruckner, semblen identificar-se cada vegada més estretament amb un Occident considerat en la seva accepció més pà l•lida i més arrogant. Ara bé, si les minories s’organitzen és justament per combatre la visió "essencialista" o francament hostil que els retorna el seu context. Descrivint l’aparició d’aquesta controvèrsia, François Cusset subratlla que la identitat homosexual i la SIDA, per exemple, "no és l’origen sinó la convergència de situacions: en aquest cas la malaltia, l’homofòbia i la solidaritat" (8).
Per accedir a l’existència en tant que individu, encara cal destravar-se del poder dels prejudicis, sobretot quan s’hi afegeix un poder econòmic feble. Però aquests handicaps inicials els nostres autors no els veuen, o els minimitzen constantment. "La possibilitat que tenim d’anar a viure o a estudiar a Londres, Amsterdam, Barcelona, Bolonya, Cracòvia, Praga o Budapest constitueix una ampliació espiritual extraordinà ria amb la qual la identificació exclusiva a una identitat minorità ria sembla d’una ceguesa patètica", escriu Bruckner a «La Tirania de la penitència» tot oblidant que aquesta possibilitat no la gaudeix tothom.
L’handicap també pot residir en una manca de confiança en si mateix: les dones que pateixen la violència conjugal es creuen el que els diu la parella (el que passa és per culpa teva). Per poder ser una altra cosa que vÃctimes, necessiten imperativament ser abans de res reconegudes com tals (9).
És aquest postulat ingenu d’una prestesa igualtat de sortida el que explica que, quan les dones o les minories reclamen la igualtat efectiva o l’accés a uns drets que per a elles només existeixen sobre el paper, els nostres autors l’interpreten com un despotisme o com la reivindicació d’un privilegi: "La col•lectivitat em deu tot i no li dec res" seria la seva mà xima segons Eliacheff i Soulez Larivière, que qualifiquen de "tractament preferent" les lleis contra la violència masclista aprovades, entre d’altres, a Espanya.
La desimboltura d’aquest "només cal" –“només cal obrir-se en tant que individu", "només cal viatjar", "només cal prendre les regnes", i, per a les dones maltractades, "només cal fer les maletes", segons Elisabeth Badinter– tradueix una bona dosi de morgue social. També recorda el "només cal" als aturats: qualifica les lluites socials com a victimistes, com es rebateja en "assistència" la protecció social. Nicolas Sarkozy va unir explÃcitament, durant la campanya presidencial, les dues nocions quan es va encarar "als que en lloc de molestar-se per guanyar-se la vida prefereixen buscar en la història un deute imaginari que França suposadament ha contret amb ells" (10). La mateixa mentalitat de fustigador presideix totes dues designacions. França es deixa guanyar per una "queixa de nen mimat" (la "desesperació mandrosa" de Bruckner) al si d’una Europa caracteritzada per “la incertesa i la tebiesa" –en oposició a l’orgull i a l’esperit de conquesta nord-americans (estem parlant, recordem-ho, d’un dels pocs partidaris francesos de la invasió de l’Iraq). En aquest punt, té més sentit que mai la història familiar sobre un paÃs que "desanima la iniciativa i l’esforç" i rebutja les reformes. D’altra banda, Eliacheff i Soulez Larivière lamenten que el projecte de Constitució europea hagi estat invalidat per... "les vÃctimes potencials del lampista polonès"! (11).
El menyspreu manifestat pels autors convida a considerar amb prudència l’argument de Robert Hughes segons el qual la preocupació per la discriminació sexual o ètnica superaria la qüestió social: és cert, però els que l’utilitzen no fan massa de cas de la qüestió social. Pascal Bruckner veia en la descripció d’Amèrica feta per Hughes, com ho escriu en el seu prefaci, la prova que "el món polÃtic francès té raó de continuar pensant en termes de classes". Però això no li impedeix, en els seus llibres, de criticar agrament aquesta extrema esquerra que voldria "castigar els rics" o d’estimar que no hi ha "res de dolent en què persones cèlebres o riques destinin una part del seu temps als indigents com a forma d’agrair a la sort la fortuna de la qual disposen". Això és el que vol dir “pensar en termes de classes". El tema del victimisme ofereix una nova oportunitat de qüestionar-nos sobre els "excessos" de la democrà cia (si tot el món reclama el seu lloc a taula, on anem?) i sobre l’error desastrós que es comet preferint els plantejaments igualitaris –grisos, mediocres i, per dir-ho aixÃ, criptosoviètics– a la brillant "llibertat". Una dècada després d’haver començat a denunciar el victimisme, Pascal Bruckner fustiga una esquerra radical "que mai no ha enterrat el comunisme", "la vertadera passió del qual no és la llibertat, sinó la servitud en nom de la justÃcia". Cal vertaderament sorprendre-se’n?
Traduït per Salvador Pallarès-GarÃ
(*) NdT: El terme en francès, “victimisationâ€?, fa referència (a banda del fet de tractar algú com a vÃctima) a la postura que adopta una suposada vÃctima de qualsevol tipus de violència avui en dia reconegudes com a delictes per raó de raça, sexe, condició sexual, de gènere, etc., i de la qual se’n serveix amb finalitats personals i/o econòmiques. El terme en català , que es traduiria com a victimització però que encara no ha recollit el diccionari normatiu malgrat ser usada amb d’altres significats, designa els segments de població que pateixen una depauperació de les condicions de vida i/o econòmiques i socials. Hem triat el significant “victimismeâ€? per a designar el significat “victimisationâ€?.
(1) Llegiu Philippe Mangeot, "Petite histoire du politiquement correct", Vacarme núm. 1, hivern de 1997: http://www.vacarme.eu.org/article77.html
(2) Sobretot a “Culture et impérialismeâ€?, Fyard/Le Monde Diplomatique, ParÃs, 2000.
(3) Llegiu Charles Johnson, "Andrea Dworkin no creu que tota relació heterosexual sigui una violació", Chiennesdegarde.org, 10 d’agost de 2006: http://www.chiennesdegarde.org/article.php3? id_article=450
(4) Eric Zemmour, «Le premier sexe», Denoël, ParÃs, 2006.
(5) Portrait de Frédéric Taddeï, Libération, 16 de febrer de 2007.
(6) L’Arche, núm. 549-550, novembre-desembre de 2003.
(7) Pascal Boniface, «Vers la quatrième guerre mondiale?», Armand Colin, ParÃs, 2005.
(8) François Cusset, «La Deécenie – Le grand cauchemar des années 80», La Découverte, ParÃs, 2006.
(9) Llegiu "Masclisme sense fronteres (de classes)", Le Monde diplomatique, maig de 2005.
(10) Llegiu Serge Halimi, "Les receptes ideològiques del president Sarkozy", Le Monde diplomatique, juny de 2007.
(11) L’any 2005 la figura del "lampista polonès" que, grà cies a la "directriu Bolkestein" hauria pogut fer la competència als seus homòlegs francesos treballant sobre el mateix territori amb el salari i la protecció social del seu paÃs, se la considera –segons els partidaris del tractat– com una figura clau en el rebuig de la Constitució europea. |
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html
|
This work is in the public domain |
|
|
