|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Últim passeig pel Hudson
|
|
|
per Coordinadora antifeixista d'Osona |
01 set 2007
|
|
Quan vàrem arribar a la "Fellowship of Reconciliation" (FOR), el col·lectiu de solidaritat amb Colòmbia, ja havia comencat la reunió, que dirigia l'amic John, expressament vingut de la costa oest dels USA, per organitzar el viatge d'una delegació solidària a aquell pais sud-americà. Aquest noi va estar a Barcelona, a principis dels anys noranta, abans de les olimpíades. Encara té contacte amb algun dels membres del Moviment d'Objecció de Consciència de l’època. |
New York 31.- L'últim passeig per la vorera del riu Hudson, en realitat varen ser dos. Un a primera hora del matà d'ahir, per la riba esquerra. I un altre, molt diferent, a última hora de la tarda, per la riba dreta. Un quan ja es desfà definitivament el riu, entre New York i New Jersey, en aigües de l'AtlÀntic. I l'altre mÉs a l'interior, quan l'estat de New York sembla que envaeixi el terreny de l'altre cantó del riu, que imaginà vem propi de New Jersey.
L'aigua del matà estava més bruta. En ple port, profanada des de fa tants anys per tota mena de motors de vaixells grans i petits, que hi deixen caure imperceptiblement els seus inevitables sucs negres. La zona zero està molt a prop del riu. Arribem a tot arreu a peu, però fent molta volta, perquèencara tenen tallats tots els carrers del voltant del Deutsche Bank, que ha quedat una mica més destruït, per obra del foc (fortuït?) que s'hi va declarar fa pocs dies i en què varen morir dos bombers més. Tant els bombers com els policies porten els cascos posats. Els dels bombers són molt més grossos i contrasten amb un que en veig en un aparador proper. Està ennegrit i encongit per les grans temperatures a què es va arribar, en el moment del col.lapse de les dues torres bessones, l'onze de setembre del 2001.
En el mateix aparador d'allò que sembla una botiga, també s'hi poden veure dues pistoles retorçades, enllaçades pels canons, soldades, inutilitzades per sempre més, a cops de calor. Aquesta no és una botiga convencional. És una mena de casa museu, en honor de les vÃctimes d'aquell atac d'Al Qaeda amb els avions segrestats. El ticket per entrar val deu dòlars, però els estudiants, jubilats, nens i personal uniformat de tots colors, gaudeixen d'un descompte del cinquanta per cent. Des de fora es veuen les samarretes, els bolÃgrafs, els medallons i tota mena d'objectes de record que un pugui imaginar. De vegades el mal gust és aclaparador. De totes maneres no veig res que superi els salers en forma de president Kennedy, que els venien a aquests ciutadans, a mitjans anys seixanta del segle passat, després d'aquell confús metrallament de John Fitzgerald Kennedy, als carrers de Dallas, Texas. Els anuncis que, a Barcelona, và rem poder veure fotografiats a la prensa de l’època, alabaven les virtuts dels bons ciutadans que vulguessin recordar aquell president, a cada à pat quan, asseguts a la taula del menjador de casa, fessin ús del saler per adobar els seus plats...
EL "WORLD FINANCIAL CENTER"
Fem el cercle complet de la zona devastada i la ruta ens endinsa, sense voler, en un edifici luxossÃssim. Tot és marbre del bo. Jo diria que de Carrara. Grans escales, corredors llarguÃssims. L'edifici es diu "World Financial Center". Trobo que el nom és massa semblant a l'atre, el derruÃt, aquell "World Trade Center". I passant per aquests llocs, mirant enlaire, un no pot evitar de pensar que torres més altes han caigut... En un lloc destacat, veiem els planells i les maquetes del que seran els nous edificis, els que han de remplaçar el WTC. Han posat especial cura per tal que l’alçada de l'edifici més alt que estan projectant sigui, més o menys, la mateixa dels antics. No veig res que faci al.lusió a cap protecció especial. Estaran pensant en variar la politica exterior d'aquest paÃs? Aquesta seria la millor protecció, la millor forma de prevenir atacs aeris o de qualsevol altre tipus: si ningú no tingués motius per queixar-se de les agressions de la primera potència mundial, tampoc ningú no tindria motius per pensar en cap revenja contra aquest paÃs. Veient aquests carrers, les barreres de totes classes que han posat davant de la Borsa i de tots els edificis oficials, es diria que cada vegada estan més preparats per evitar un atac terrestre, procedent de vehicles o depersones. Segons a quina hora circulis per aquÃ, és prà cticament impossible que no t'aturin i t'identifiquin. No importa quina edat tinguis o quina cara facis...
Els iots ancorats al riu, que se'm presenten molt més grans i luxosos que els que he vist per la Costa Brava, sembla que dormin, aliens a qualsevol perill. Aquest "Trinity", per exemple, que no deixa de rebre manguerades i galledes d'aigua d'una tripulació que s'endevina preocupada pel que dirà el patró, quan vingui a dinar... Els ferries van i vénen. N'hi ha de totes mides. Els més grans són els que van a Staten Island, que es divisa al fons de tot, unida a Brooklyn pel Verrazano Bridge. Els petits fan el taxi entre Ellys Island, Liberty Island i el Battery Park. I sempre aquests helicòpters de la policia, que no paren de patrullar, a escasos metres de les terrasses dels edificis més alts.
Al fons queda el gran forat de la zona zero, que la il.limitada especulació immobilià ria encara no sap ben bé com tapar, per tal que li sigui més rendible. Enmig de grues i formigoneres, es poden veure els túnels acabats de fer, per on circulen les lÃnies de metro que s'aturen a l'estació del WTC. Semblen els budells d'un animal molt gros, que estiguessin escorxant ara mateix; o que s’estiguessin cruspin aquestes formiguetes, amb cascos d'obrers de la construccioó, que no paren de bellugar-s’hi per sobre...
ELS CUBANS I LA CNN
De les trobades d'aquests dies, destaco la dels membres del "Jericho Movement", la dels qui fan solidaritat amb Palestina (probablement les persones més policialment vigilades de New York) i la de l'advocat Leonard Weinglass, antic defensor d'en Mumia Abu-Jamal i defen sor actual d' un dels acusats en el cas dels "Cinc de Miami", aquests cinc ciuadans cubans, agents especials que estaven infiltrats en els grups terroristes que, a Florida, no paren de conspirar contra la República Socialista de Cuba i que ara estan a les presons nord-americanes, acusats paradoxalment d'atemptar contra la seguretat dels USA.
Els del Jericho Movement ens parlen de Leonard Peltier, aquest indi nord-americà , empresonat des de principis dels anys setanta, en relació a la mort de dos membres de l'FBI. I els de Palestina parlen de les peripècies de tota mena que els ocasionen aquests seguiments tant estrets, per part de la policia.
L'advocat Weinglass està content, perquè últimament el Cas dels Cinc de Miami està progressant per a bé. La setmana passada, la CNN li va fer una entrevista precisament per parlar del cas. Mai en tots aquests anys havia tingut aquest advocat una oportunitat semblant per dirigir-se a l’opinió pública mundial. Ell no sap si atribuir aquest interès a l’evolució positiva del cas, o a l'interès que tindria la CNN, ara mateix, en aconseguir una entrevista en exclusiva, a nivell mundial, amb el propi Fidel Castro, al qual (segons suposen els periodistes de la cadena) l'advocat Weinglass pot tenir un accés relativament rà pid i directe...
EL HUDSON, AL VESPRE
Al vespre, per poc no se'ns espatlla la passejada per la riba esquerra del Hudson. Per arribar a les zones boscoses de la part alta del riu, primer haviem hagut d'agafar el metro fins al carrer 42 i allà un dels autobusos que travessen el riu per sota, a través del Lincoln Tunnel. Quan ens và rem apropar a la guixeta, per comprar els tiquets, hi havia un grup de músics de carrer, que estaven tocant sense parar i a un nivell de decibels que feia prà cticament impossible l'audició de les respostes que aquell empleat donava a les nostres preguntes sobre quina lÃnia ens convenia mes. Aquesta fou la causa que, al final del trajecte, al cap de més d'una hora, baixéssim en una parada equivocada. AixÃ, aquell passeig que havia de durar quinze minuts, es va allargar fins a més de tres quarts d'hora, entre les cases solità ries i aquells arbres tan grossos, que ja comencaven a dificultar el pas dels últims raigs de sol.
Quan và rem arribar a la "Fellowship of Reconciliation" (FOR), el col·lectiu de solidaritat amb Colòmbia, ja havia comencat la reunió, que dirigia l'amic John, expressament vingut de la costa oest dels USA, per organitzar el viatge d'una delegació solidà ria a aquell pais sud-americà . Aquest noi va estar a Barcelona, a principis dels anys noranta, abans de les olimpÃades. Encara té contacte amb algun dels membres del Moviment d'Objecció de Consciència de l’època.
De seguida m'atrau la manera com el John porta la reunió. Hi ha un grup d'unes vint o vint-i-cinc persones. La mitjana d'edat és clarÃssimament de més de quaranta anys. Es tracta de preparar una entrevista amb el congresista del districte, per tal de convèncer-lo que voti en contra del Tractat de Lliure Comerç amb Colòmbia i a favor de la suspensió immediata de tota ajuda econòmica al Govern Uribe. Està content, el meu amic Julian, ciutadà colombià i corresponsal de Rà dio Bronka, perquè aquesta classe de gent són els qui, d'una manera més efectiva i positiva, després telefonaran i enviaran tot tipus de missatges al Congrés, a la recerca d'aquests objectius polÃtics, humanitaris i solidaris. En John, primer, els fa uns esquemes a la pissarreta: "Aquà hi ha l'exèrcit i els paramilitars del president Uribe. Aquà les "Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia" (FARC). I aquÃ, al bell mig de tot això, la poblacio civil, vÃctima de tots els abusos i vulneracions de drets humans que vostès siguin capaços d'imaginar". Veig les cares d'aquesta ciutadania, entre sorpreses i angoixades: "Per què hem de demanar la suspensió de les ajudes econòmiques a aquest paÃs, si tenen tants problemes i estan tant necessitats?", pregunta una senyora d'uns seixanta anys, blanca, que no ha parat en tota la estona de prendre notes. "Doncs perquè el govern colombià utilitza els dòlars procedents dels nostres impostos per comprar més armes, per contractar més mercenaris, per continuar oprimint el poble treballador de Colòmbia", contesta en John. I clarivident afegeix: "Imaginin vostès que van ara mateix a comprar un martell, a la ferreteria de la cantonada. Segurament vostès pagaran uns quinze dòlars pel martell. No és veritat que, amb aquesta inversió de quinze dòlars, una sola persona pot causar destrosses incalculables a les intal.lacions d'aquesta casa on som? Doncs ara imaginin les destrosses que es poden causar amb quatre-cents vint milions de dòlars, que és només una de les partides pressupostà ries que estan pendents d'aprovació per a Colòmbia, en els propers mesos..." Més sorpresa, més preocupacio i més angoixa entre l'atent auditori.
I ara és quan el John demana dos voluntaris per escenificar , davant de tothom, com pot anar l'entrevista que tenen demanada amb el congressista. En John, que té moltes taules, fa de congressista i la seva manera de reaccionar em recorda la meva, quan preparo un judici a Barcelona, amb persones que mai abans s'han hagut de defensar davant d'un tribunal.
La reunió s'acaba amb un munt de promeses vagues, per part del “congressista�. I el John, després d'agrair molt afectuosament la col.laboració dels voluntaris, els critica perquè li han demanat poques coses concretes. Han de fer concretar el congresista, quines iniciatives legals està disposat a emprendre, per fer campanya. I a quin nivell...
I per saber el desenllaç d'aquesta iniciativa ciutadana del municipi de Hyack, a les afores de New York, haurem d'esperar a la crònica radiofònica corresponent, que en Julián fara d'aquà a uns mesos per Rà dio Bronka.
Francesc Arnau i Arias, setzena crònica 31-8-07. |
Mira també:
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com
http://desdosona.livejournal.com
|
This work is in the public domain |
|
|
