|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme : antifeixisme : altres temes |
|
Carta postuma de Lluis Maria Xirinacs (1932-2007)
|
|
|
per Manel Ebri |
22 ago 2007
|
|
El diari Avui publica en exclusiva el text, en què Lluis Maria Xirinacs defensa el dret de morir lliurement. Xirinacs va ser trobat mort el passat 11 d'agost en una zona boscosa |
Cultura de mort
Ací no ens mourem de la superfície fenomènica. L'òvul femení fecundat per l'espermatozou masculí dóna el zigot, la llavor humana. La vida d'un humà o, en general, la vida d'un pluricel·lular, ens agradi o no, a partir d'un zigot, en el seu desenvolupament, descriu una mena de corba semblant a la campana de Gauss, amb una pujada, primer, des de baix, lenta, després, ràpida i, finalment, a la part més alta, una altra vegada lenta, i una baixada simètrica, a dalt, lenta, després, ràpida i, finalment a la part més baixa, de nou lenta, fins que s'acaba.
Als humans necis els agradaria pujar, sempre pujar i expandir-se. La nostra és una cultura de vida exagerada en el sentit de voluntat de creixement permanent. No volem la cultura de mort que és la baixada inexorable. (I no oblidem que després de la mort no hi ha després, que el temps es fa en la vida i no la vida en el temps). Si parlem des de la biologia podríem dir que tota la nostra cultura és orientada, llevat de rares excepcions, gairebé sempre cruels i bel·licoses, a la preservació i a l'expandiment de la vida mèdicament, pedagògicament, socialment, jurídicament, religiosament, etc. La vida és sagrada! No acabem de creure en el sagrat. Però la vida és sagrada. Sembla que la mort, no!
Perllongar la vida
En un ésser vivent la cultura de la vida és un procés laboriós de creixement progressiu de l'individu des del zigot, la mínima expressió de la individualitat vivent, fins al desplegament ple, la maduresa. Aquest desenvolupament ple es pot entendre en dos sentits. Un de restringit: fins quan l'individu arriba a esdevenir fèrtil. I un d'ampli: fins quan el cos de l'individu arriba a la seva dimensió particular màxima. Considero cultura de la vida de l'individu tot l'esforç de cura i desenvolupament del propi cos fins que assoleix el límit màxim d'expandiment particular. Un arbre o un animal creixen i creixen fins que s'atura llur creixement. Després, durant un temps, es practica el manteniment, també cultura de vida a contrapèl, i, tot i que el cos cessi de créixer i iniciï la davallada, els costosos esforços individuals i socials que s'esmercen a favor de l'ancianitat i fins a la mort segueixen pertanyent, malgrat això, a la cultura de la vida. El manteniment en vida dels nostres vells representa un important pes en els pressuposts d'aquesta nostra societat de decrepituds inacabables mercès als avenços de la ciència mèdica. No hi ha manera de morir-se! No és que vulgui matar vells. Trobo exemplar i d'un molt alt valor ètic l'esforç que fan familiars i seguretat social per perllongar al màxim la vida de les persones, fins i tot la dels discapacitats o dels disminuïts. Crec que jo faria igual en aitals circumstàncies, i estic agraït d'antuvi a tots aquells amics que se m'han ofert o se m'oferirien a vetllar el possible llarg descens de la meva vida.
No parlo dels altres, em parlo a mi. I desitjaria que cadascú es parlés a ell mateix. Em sembla que tan important és la cultura de la vida com la de la mort. I, ¿què és la cultura de la mort? Així com la de la vida dura gairebé fins al final, fins als darrers auxilis, d'altra banda actualment obligats jurídicament, la de la mort pot començar molt d'hora. Considero que aquesta cultura tan marginada és molt positiva. El seu inici és en l'inici de la pubertat, en el moment en que el cos vivent esdevé fèrtil. Si la vida és el pas del zigot al cos desenvolupat de l'individu pluricel·lular, la mort és el pas invers de l'individu plenament desenvolupat al nou zigot. La vida és la descodificació de la informació emmagatzemada en el zigot. La mort no és res de negatiu, ans és la codificació de la vida individual en el nou zigot, en la nova llavor. Si mirem les coses antropomòrficament, sembla que té més mèrit codificar la complexa i llarga vida del metazou en una insignificant llavor que descodificar el programa de la llavor per construir el vivent madur. Sigui com sigui, podríem dir que codificar és la cultura de mort i descodificar és la cultura de vida.
Aquesta cultura de mort transforma tots els teixits, òrgans, aparells i sistemes i totes les experiències de la pròpia vida, fins al moment de crear un zigot, en un nanoprograma genètic, resultat de la síntesi dels cromosomes de dues cèl·lules d'individus de la mateixa espècie i de sexe oposat, programació ubicada en el nucli del zigot. Des de la pubertat i al llarg de tota llur vida els individus vivents van codificant i llançant codis (gàmetes) amb vista a la fecundació. En resulten llavors sempre diferents. No es el mateix la vida d'un jove que la vida d'un gran. Per consegüent tampoc ho són les seves llavors. Aquestes porten codificacions en part comunes i en part variades segons el ritme de la vida encara no viscuda o ja viscuda. A partir de la pubertat, biològicament, és més important la codificació mortuòria de la llavor que el desenvolupament i les aventures de l'individu, a la vida particular del qual la nostra civilització liberal concedeix tanta importància, seguretat, recursos i atencions.
Sembrar i collir
Deixem l'àmbit biològic i anem a l'àmbit social. En aquest cas la codificació no es fa a través de gens i cromosomes del zigot. Es realitza i es guarda en la memòria cerebral de cadascú, enriquida per l'herència i l'educació, i, cada dia més, es realitza i es guarda en els escrits, fotogrames, diagrames, pentagrames, etc., sobre paper o en cassets, cintes, disquets, discs compactes i altres mitjans o suports cada cop més sofisticats i sempre físics, que, per consegüent, descarreguen llur pes sobre la biologia dels individus.
Els humans en la societat, sobretot en les primeres etapes de la vida, descodifiquen la cultura rebuda a través de l'aprenentatge i l'educació, i en disposen per desenvolupar llur vocació lliure, més o menys ajudada per les circumstàncies i les oportunitats, en comunió amb tot l'entorn. Però cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant a poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors de moment silencioses amb l'experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida. Tant si es tenen fills (biològics) com si no, cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats ("en pròpia vida"). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres. Saber, en el confinament de la fase minvant de la vida, codificar tot allò de bo i socialment valuós que ha produït aquesta nostra vida és tot un art, humil i callat. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l'esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus.
Lluís Maria Xirinacs |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Carta postuma de Lluis Maria Xirinacs (1932-2007)
|
|
per Roser |
22 ago 2007
|
Una vida per Catalunya, una mort...personal.
http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com |
|
Hipòtesis de treball: desmitifiquem la mort d'en Xirinacs...
|
|
per un |
23 ago 2007
|
Fa dies que sento parlar de la mort d'en Xirinacs com si es tractés d'un autèntic mite, una espècie d'heroi nacional. Em sembla legítim que aquells i aquelles que ho considerin oportú, així el considerin, però a vegades les coses no són el que semblen i fariem bé de rascar una mica més enllà de la superficie perque potser la mort d'en Xirinacs no és un acte de protesta política, potser no és un últim acte d'autoafirmació personal d'un ésser incomprès socialment al més pur estil estoïc, potser tot plegat sigui menys heroïc i menys mític del que sembla. Llegint els textos que ha deixat en Xirinacs, jo no veig a un lluitador, veig algú que parla de la cultura de l'eterna joventut i el constant creixement en termes crítics però també hi veig una negativa a experimentar la vellesa, la decrepitud, la incapacitat, la dependència i en últim terme, la mort. Per què ningú es planteja que potser..i només potser en Xirinacs no estava bé de salut, que potser començava a necessitar dels altres per a desenvolupar les seves funcions més quotidianes, que potser tenia alguna enfermetat greu i va preferir treure's la vida en un moment en que encara estava més o menys bé a lluitar fins al final, a no claudicar devant del dolor. En Xirinacs va ser un gran lluitador polític en el seu moment, però era humà, un gran home també té les seves petiteses i les seves pors i le seves misèries. Ningú s'ha plantejat que simplement estigués passant un mal moment anímic motivat pel seu estat de salut i decidís treure's la vida i per no reconèixer la realitat i no perdre l'aureola mítica de la que s'ha rodejat durant tants anys deixés una carta jusitificant el suicidi per motius polítics? Tota la vida intepretant el paper de gran home de la política al marge del sistema, tota la vida sent un mite vivent..no es podia permetre sortir del teatre per la porta del darrere, potser per això va escriure la carta, per a escenificar la seva última gran obra i poder abandonar l'escenari per la porta gran, quedant als ulls de tothom com un heroi nacional...és que hi ha una forma millor de camuflar una fugida que maquillant-la d'enfrontament i d'acte d'autoafirmació?
No postulo que això sigui així de forma segura, però em sembla una hipòtesis interessant de treball. Pensem-hi |
|
Re: Carta postuma de Lluis Maria Xirinacs (1932-2007)
|
|
per Abel |
23 ago 2007
|
És una opinió. La meua, intranferible i personal, és que va afrontar la mort de la mateixa manera que ho va fer amb la vida, la va afrontar de cara.
En cap moment es postula per l'eutanàsia de la gent gran, simplement ell pren part en aquest joc de la vida i la mort a la seua manera, que no és ni millor ni pitjor que la de qualsevol altra.
Trobo molt aventurat jutjar les decisions personals de ningú.
Lo que és indubtable és que si ell portà una vida marcada pel seu compromís polític (per cert, allunyat del reconeixement oficial, el reconeixement a l'igual que el que tingué en vida li va fer el poble), pot ser comprensible que la mort sigui marcada pel mateix signe.
De la carta se n'entèn que hi ha diferents maneres de morir i de transmetre en teu ser per als que vinguin després, i ell va triar la seua. No ens explica els motius, simplement contextualitza uns fets que sobten de per si. |
|
Re: Carta postuma de Lluis Maria Xirinacs (1932-2007)
|
per CataluÑaEspañola
aaa@hotmail.com |
19 set 2007
|
|
Lo siento, pero al igual que deseais la muerte a otras personas, yo se la deseaba a este hombre. A la hoguera le hubiera echado yo. |
|
|
