Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs: Ells han perdut un esclau
14 ago 2007
El dissabte 11-VIII, en un bosc proper a la pista dâOgassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona, una persona va veure un embalum que semblava el dâun home reposant. Era mort. Va avisar els Mossos dâEsquadra. El cadàver era el de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: âEn ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!â?

Ãbviament els que el van trobar van deduir-ne un suïcidi. I, anteposant els deures cívics a la seva voluntat de fondreâs ambla natura, no la van respectar. Alguns mitjans, prudents (per exemple TV3 i Catalunya Informació) no van donar detalls de la seva mort. Dâaltres van parlar de suïcidi tot seguit. Van saltar als diaris que estava malalt (era dâaquells malalts que ens podria haver enterrat a tots) i les dades biogràfiques. Lluís M. Xirinacs i Damians (1932), candidat al premi Nobel de la Pau 1975, impulsor de lâAssemblea de Catalunya (1971-1977), lluitador pacifista contra el franquisme mitjançant diferents vagues de fam així com de la de la Marxa de la Llibertat (1976), captaire de la pau i lâamnistia davant la presó Model de Barcelona durant gairebé dos anys des del Nadal de 1975, exsenador independent per Barcelona (1977-79), un dels promotors i dirigents del Bloc dâEsquerres dâAlliberament Nacional (1979-82), autor de llibres tan polèmics com La traïció dels líders, retirat de la política activa dâençà de 1980, doctor en filosofia⦠Etcètera.

La gent es demanava si la seva cardiopatia se li havia agreujat, si havia sofert alguna crisi, si patia alguna depressió⦠Us puc ben assegurar que no. En Lluís Maria es trobava a ple rendiment del seu treball i en uns moments de felicitat extrema. Encara va dictar els cursos de âGlobàliumâ? fa unes setmanes. El 19 de juliol vam dinar junts. Una setmana abans mâhavia insistit que vinguessin a dinar la meva muller i el meu fill. (Lligant caps a posteriori, ara imagino el perquè!) Estava feliç dâhaver reviscut la seva infantesa a Sant Felip Neri de Gràcia, feia pocs dies, gràcies al projecte-realitat dââ?El Camíâ?. Fins ens va parlar de lâorgue de casa el seu avi (Xirinacs provenia de la classe burgesa alta barcelonina), retrobat en una església de Barcelona. Va prendre la infusió amb el whisky habituals. (Xirinacs, menjant, cosa que pot sobtar, era un sibarita: un dels seus amics, amb qui es va asseure a taula no fa gaire, era Santi Santamaria.) Per sant Jordi havia sortit el seu llibre curt de Globalisme sobre les categories del seu model de realitat i estava enllestint el llarg. âNecessitaria un lexicògraf. Meân veig un bull a lâhora de definir cada categoria perquè no sé prou filologiaâ, em comentava. Era un home humil.

Als amics ens costa de pair-ho, però en Lluís Maria se nâha anat el dia del seu 75è aniversari perquè ha volgut. Millor dit: perquè ho tenia decidit així. Lâendemà de la festa de la Transfiguració també sâhavia volgut transfigurar en misteri, just en el territori del bressol de Catalunya, on es va forjar la nostra nació. Ara, lligant caps, ho veig claríssim. Cada estiu, a primers dâagost, dâençà de la nostra retrobada lâany 2000, venia a la Garrotxa, ell. Hi fèiem una excursió amb el 4 x 4. Li agradava que el portés a Santa Bàrbara de Pruneres o a Baget, als contraforts del Puigsacalm o a la Mare de Déu del Món. Després, el deixava a Ripoll o a sant Joan. âEnguany tinc ocupats els quinze primers dies dâagostâ, em va dir. âEns trobem després, això rai! Quan et va bé?â, que li faig. Va agafar lâagenda. âDesprés del 15, quan vulguisâ¦â? âMillor un dissabte perquè així en Lluc no té casalâ¦â? Vam quedar pel vint-i-cinc. Ara sé que, tot i que havia après a dir que no, tenia lâagenda plena de compromisos des del 15 dâagost en avall, inclòs tot el setembre.

Quan els amics van furetejar la seva taula de treball a Randa, hi van trobar aquesta carta datada el dia del seu aniversari:

ACTE DE SOBIRANIA

âHe viscut esclau setanta-cinc anys/ en uns Països Catalans/ ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)/des de fa segles./He viscut lluitant contra aquesta esclavitud/ tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de lâunivers./ Però una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa./ Amics, accepteu-me/ aquest final absolut, victoriós,/ de la meva contesa,/ per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble./ Avui la meva nació/ esdevé sobirana absoluta en mi./ Ells han perdut un esclau./ ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics!




âLluís M. Xirinacs i Damians/Barcelona, 6 dâagost de 2007â³

Quan durant la plantada de la Plaça de Sant Jaume lâany 2000 es va començar a trobar malament, mâho va deixar ben clar: âMorir-me no em faria por; em sabria greu fer un espectacle. No voldria, per culpa de les vèrtebres, per exemple, haver de caminar de quatre grapes i que mâhaguessin dâevacuar públicamentâ. Va anar dâun dit. Darrerament, hem parlat fins i tot de la mort, amb ell. Lâany passat em va dur un escrit preciós sobre la tempiternitat, un concepte, crec, pouat de Panikkar. Vivia sol dâençà dâanys i li empipava molestar a algú, tot i que sabia on anar a raure si es posava malalt. Hi tenia estança i sostre. âAixò em dóna una gran seguretat per anar treballant...â?

Em temo que ell pensava que el 15 dâagost ja sâhauria fos amb la natura, que el seu cadàver ja seria irrecognoscible, que hauria fet mutis sense que ningú pogués fer cap espectacle amb la seva mort. Se lâha trobat abans de temps i, com sempre ho ha resultat ell, ara també resultarà molest aquest adéu. Josep-Lluís Carod-Rovira va escriure a lââ?Avuiâ? del 12-I-00: âEll és un home dret pels gestos i per les idees que defensa; i sap, perfectament, que les úniques batalles que es perden són aquelles que prèviament han estat abandonadesâ. I Josep-Maria Terricabras hi tornava, a lââ?Avuiâ?, el 6-II-00, escrivint que si el seu gest dâaleshores, la plantada, creava mala consciència o incomodava a algú, sâho hauria de fer mirar. I seguia: âJa va bé que algú ens vulgui desvetllar del nostre son patriòtic de mel i mató. El gest de Xirinacs és un gest pacífic de llibertat sobirana. Fa goig de veure que encara hi ha algú capaç de plantar-se a favor dels seus idealsâ.

Plantar-se era la seva especialitat. Els darrers afers viscuts amb la justícia humana són de novel·la. El van detenir perquè li van robar la cartera i es va anar a refer el DNI. Estava en recerca i captura per les declaracions que havia fet lâ11 de setembre. Extrec, de la seva declaració al jutge del 17-XII-02 aquests punts: 6).- La frase compromesa i conflictiva és: âEm declaro amic dâETA i de Batasunaâ?, que certament vaig dir, que havia dâanar acompanyada de âi em declaro enemic de lâEstat espanyolâ? i que em vaig oblidar de dir.7).- Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: âEl no violent, davant dâun conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de lâoprimit, de lâenvaït, i que es declari enemic de lâopressor, de lâinvasorâ?. Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya. Ho poden llegir en un llibre dâeditorial Mediterrània que no va tenir tota la difusió que mereixia: El terror, la pau i el sagrat (2003).

Ara sâha plantat definitivament. Sense massificar ningú. I la seva darrera paraula ha estat âGràcies!â? amb admiració, us hi heu fixat?

lbusquetsg ARROBA campus.uoc.es

This work is in the public domain

Comentaris

Re: L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs: Ells han perdut un esclau
14 ago 2007
Potser es una estrategia respectable, pero si prenem nota i agafef exemple, els espanyols es faran els amos de Catalunya amb molta facilitat. Jo demano a tots els patriotes catalans que no ho facin! No li posem al enemic tot tan facil.
Re: L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs: Ells han perdut un esclau
15 ago 2007
ximple. Magnífic l'article, llàstima d'aquests comentaris tan... mínims.
Re: L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs: Ells han perdut un esclau
15 ago 2007
Des d'avui, al cel dels Països Catalans hi ha un nou estel que regala humanisme i llibertat.

Fins sempre Xirinacs
Re: L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs: Ells han perdut un esclau
23 ago 2007
no més els valents son capassos de fer gestos com el de Xirinacs. Allá a la foscor i la soletat estic amb tú, Xiri. Descansa ja per fí de aquest maleït mon absurd que tant vas estimar, malgrat tot, com no més els grans son capassos de fer.
Re: L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs: Ells han perdut un esclau
24 ago 2007
Que l'Univers et Vetlli, amic, germà, company... Hi ha moltes formes subtils dins l'engranatge creixent de l'Oblit universal; la de la nostra essència, la nostra llengua, la nostra Parla...i tu, amb el teu gest, obres ferides ja gairebé oblidades.
edelweys
06 set 2007
admiro la seva triectoria personal i politica, ara be una crisis depresiva profunda el va porta a aquet final de gran perdedor, no capaç de saguir la seva vida llevat tots els entrabancs i contrarietats que ens pot aporta. que ningu el compari (com s,ha fet) amb grans personatges de la nostra historia. e.p.r.
Sindicat