Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder : amèrica llatina
Si la democràcia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
09 ago 2007
article d’opinió de Joan Subirats, a la revista Illa Crua
La participació ciutadana sâha anat convertint en un concepte que serveix tant per mirar dâexplicar accions encaminades a millorar la legitimitat de les actuacions de les institucions públiques, com també expressa la reivindicació dâentitats, associacions, moviments i persones que demanen més protagonisme en els processos de presa de decisions. També sentim parlar de participació ciutadana com una manera de millorar la definició i posada en pràctica de les polítiques públiques. Pertot arreu es diu que la participació ciutadana és la
resposta, però no sempre queda clara quina és la pregunta o el problema que motiva aquesta proposta de resposta. Illacrua ens proposa pensar en els propers quinze anys, i, en el meu cas, fer-ho mirant de veure el futur de la democràcia participativa al nostre país. Revista IllaCrua www.illacrua.cat




Dâon venim?

Podríem començar assumint que una part de la pregunta que busquem vindria determinada per unes relacions entre poders públics i societat que no han estat fàcils en la nostra història contemporània. Els llargs anys dâautoritarisme van comportar un allunyament entre estructures institucionals, societat política, i societat civil. Es va anar consolidant una peculiar dependència social vers lâEstat que venia acompanyada dâuna arrelada (i segurament justificada) desconfiança envers un espai públic vist com aliè. I aquesta tradició ha deixat seqüeles en la nostra forma dâentendre lâespai públic, que és vist molts cops com un terreny que, o bé és ocupat per les administracions públiques o el mercat, o bé és un terreny de ningú. El país no ha assumit del tot una concepció de la cosa pública que la vegi com un àmbit de responsabilitat col·lectiva, ni tampoc hem acabat de consolidar una presència forta, estructurada i responsable per part del que sâha anat anomenant societat civil. Els pocs anys que portem de democràcia no han permès superar aquests dèficits, tot i que els esforços realitzats per reforçar i mobilitzar el moviment cívic en moments específics ha estat força significatiu. El binomi desresponsabilització social - impotència institucional és particularment perillós en un moment en què coincideixen fenòmens com els de globalització econòmica, mercantilisme exacerbat, estructures complexes de govern multinivell i reducció del marge dâacció dels poders públics. Entenem que els països que poden reaccionar millor serien aquells que comptin amb els contrapesos dâuna societat civil forta o, dit dâuna altra manera, dâuna sòlida xarxa de lligams socials, de tradicions de responsabilitat cívica i de pautes dâinteracció social basades en valors com la confiança i lâautocapacitat dâorganització social.
Encarant els propers quinze anys, ens trobem sense uns poders públics ben preparats per al que sâacosta i amb una societat civil encara no del tot ben arrelada, poc capaç dâassumir responsabilitats i estructurar mecanismes de vigilància i control sobre un espai públic que ha anat fragilitzant-se. Ãs ara quan el nostre handicap històric dâinstitucions públiques usades amb finalitats privades i actors socials que, excepte en períodes històrics determinats, més aviat han estat febles, dependents i amb pocs recursos autònoms, pot passar factura de forma greu. Avui dia, tenir un sentit comunitari potent, una xarxa social ben estructurada i amb capacitat de resposta, és garantia de futur, sinònim de fiabilitat i confiança social.
Tres etapes, tres dinàmiques
Des dâaquestes premisses i tractant de respondre la pregunta del títol, voldríem contribuir a reflexionar sobre el que han estat i pensem que són les relacions entre entitats i associacions i els poders públics. Pensem que podríem distingir tres grans etapes. La primera seria aquella que es va desenvolupar als anys 70, on es contrapesava un teixit associatiu molt polititzat, estructurat en lâeix antifranquista, i que mantenia una posició dâenfrontament i reivindicació constant davant els poders dictatorials. La segona entenem que és la que sâha estès entre els moments finals de la transició i la darreria de segle, on es va produir, al mateix temps, una clara institucionalització de bona part del moviment associatiu i una certa crisi-replegament de les entitats cap a nous terrenys de col·laboració-conflicte amb les administracions. I la tercera és la que travessem, on noves i velles entitats i moviments busquen i exploren noves vies de relació entre elles i amb els poders públics, en un escenari més obert, on, si bé segueix predominant la confusió entre política i institucions, comencen a estar en qüestió molts dels vells paradigmes de funcionament i on tothom ha dâaprendre a moureâs en una nova època.
En el quadre que reproduïm, volem resumir el que són, des del nostre punt de vista, les principals característiques, per una banda de la manera dâentendre lâexercici del poder en les etapes ja presentades i, per lâaltra, la manera com les associacions i els moviments sâhan plantejat les relacions amb les institucions públiques en aquestes mateixes grans etapes. Creiem que, al marge de lâevident canvi produït pel final de la dictadura, és també significatiu el canvi en la concepció del poder que, en la nostra opinió, sâha anat desencadenant en els darrers anys, avançant cap a formes més compartides dâentendre lâexercici de les responsabilitats públiques i reduint notablement lâespai per a les formes jeràrquiques tradicionals. Termes com âgovernançaâ?, âgovern de xarxesâ? o âgovern relacionalâ?, tracten de descriure una realitat on predomina la interdependència entre actors de tota mena i la continuïtat en les relacions entre aquests actors, i on es busquen formes participatives de prendre decisions, no acceptant el paper formalment superior i jeràrquic de les institucions públiques. Ãs en aquest context on hem de situar avui, pensem, el tema de la democràcia participativa, com a resposta precisament a les insuficiències i âpromeses incomplertesâ? (Bobbio) de la democràcia representativa.
Tal com de manera molt esquemàtica es pot veure al quadre, està en joc anar avançant cap a una forma dâentendre lâexercici del poder molt més vinculada a la gent, on les âautoritatsâ? fan més de mediadors que ajuden a construir col·lectivament els interessos generals que no pas dâadministradors legals del monopoli de legitimitat pública. I això vol dir acceptar que no existeix un monopoli de legitimació i que les polítiques âper a la gentâ? sâhan de fer âamb la gentâ?, que no nâhi ha prou dâinformar, sinó que cal aprendre conjuntament. I que tot això no és tan sols no contradictori amb lâeficiència de lâacció pública, sinó que molts cops nâés la garantia. Això vol dir acceptar que el conflicte no és un element de distorsió de la vida democràtica, sinó una font dâinnovació social i política.
Volem també posar en relleu el canvi significatiu que, des del nostre punt de vista, sâha anat produint en la concepció de lâespai públic. Des de la clàssica visió en què lâespai públic sâentenia com un espai a disposició dels que ocupaven les institucions, patrimonialitzant-ne lâús i clientelitzant les relacions que seân derivaven, fins a la situació actual on cada cop més és més evident la necessitat dâavançar en una corresponsabilització col·lectiva dâaquest espai públic.





La democràcia igualitària

Malgrat aquestes tendències que voldríem veure consolidar, el cert és que el canvi dâèpoca a què assistim està provocant una reducció creixent de la nostra capacitat dâinfluir en lâacció de govern. La democràcia ha anat perdent la seva càrrega de valors i sâha anat refugiant en lâexercici de les seves regles de funcionament. Amb aquest creixent desapoderament de la capacitat popular dâinfluir i condicionar les decisions, es va perdent part de la legitimitat dâuna democràcia que només manté els ritus formals i institucionals. Diu Hirschman que un règim democràtic aconsegueix legitimitat quan les seves decisions emanen dâuna completa i oberta deliberació entre els seus grups, òrgans i representants, però això és cada vegada menys cert per als ciutadans i ho és cada vegada més per a empreses, corporacions i lobbies econòmics que escapen de la lògica estat-mercat-sobirania i aprofiten les seves noves capacitats de mobilitat global. Els poders públics són cada vegada menys capaços de condicionar lâactivitat economicoempresarial i, en canvi, les corporacions segueixen influint i pressionant unes institucions que no disposen dels mateixos mecanismes per equilibrar aquest joc dels que disposaven abans.
La mateixa evolució dels règims liberal-democràtics ha mantingut sempre fora del sistema polític sectors socials que no disposaven de les mínimes capacitats i condicions vitals per poder exercir amb plenitud la seva ciutadania. El que està passant els darrers anys és que aquesta âperifèria políticaâ? no para de créixer. I això és així perquè creixen les situacions dâexclusió social (que comporta sempre processos de reducció de lâexercici de ciutadania) i perquè creix la sensació dâinutilitat de lâexercici democràtic-institucional en aquesta âdemocràcia de baixa intensitatâ?.
Política i institucions
Com avançar? A quins dèficits volem respondre quan parlem de renovació democràtica? Des dâun punt de vista estrictament polític, el primer és entendre que la política no sâacaba en les institucions. I el segon és que política vol dir capacitat de donar resposta a problemes col·lectius. Per tant, sembla important avançar en noves formes de participació col·lectiva i dâinnovació democràtica que no es desvinculin del canvi concret de les condicions de vida de la gent. No té massa sentit seguir parlant de democràcia participativa, de noves formes de participació política, si ens limitem a treballar en lâestret camp institucional, o en com millorem els canals de relació-interacció entre institucions politicorepresentatives i societat. Sobretot quan aquestes institucions parteixen dâun principi que està lluny de complir-se, el principi segons el qual tots els ciutadans tenen les mateixes condicions dâaccés a qualsevol forma dâexpressió política legalment establerta, quan, per contra, aquestes condicions dâaccés estan socialment determinades i diferencialment distribuïdes. Per avançar en la universalització de la capacitat i propensió a actuar i pensar políticament hauríem dâuniversalizar els mitjans reals que permetin accedir a aquesta concreció històrica de lâexercici de la ciutadania que hem denominat democràcia. Probablement, a causa de aquestes tensions, moltes vegades fa lâefecte que les organitzacions polítiques que apunten a la transformació social es debaten entre diferents alternatives que semblen excloents. Per a alguns, si vols tenir incidència política i/o sobreviure com a organització, has de treballar en i des de les institucions. Només així arribes a àmplies capes de la població i canvies realment coses. Per a dâaltres, tan sols és possible la transformació des de fora de les institucions. Estar âdintreâ? implica, de fet, reforçar aquestes institucions, legitimar la seva manera de fer i dâactuar, una manera de fer i dâactuar que va perdent capacitat de transformació real. Des dâaquest punt de vista, no hi ha transformació possible dins dels estrets límits que marca el joc democràtic-mediàtic.
Lâacció política no transforma si es limita a les institucions. Ãs evident que situar-se al marge de les institucions fa disminuir les contradiccions internes, però també és cert que la capacitat dâincidència i de difusió dâidees i missatges en un escenari mediàtic molt focalitzat en la interacció entre les elits, pot reduir-se significativament.




Alternatives

La qüestió és saber si és possible treballar en la cruïlla dâaquestes diferents alternatives, expressant la âresistènciaâ?, la ârebel·lióâ? enfront dâuna realitat que seâns presenta com âlâúnica possibleâ?, construint âalternativesâ? a aquesta realitat, i pressionant i tensionant les institucions per âincidir-hiâ? i assolir que modifiquin substantivament la seva manera de fer i dâoperar, però sobretot que avancin en els processos de canvi dâun sistema que segueix mantenint fortes dosis de desigualtat social i dâinequitat política. I això exigeix superar el debat sobre la democràcia participativa i la seva relació amb la democràcia representativa, com si només es tractés de complementar, millorar, reforçar lâuna (la representativa) a través de la nova saba que aportés lâaltra (la participativa). Si parlem de democràcia igualitària i transformadora estarem probablement marcant un punt dâinflexió. I unirem innovació democràtica i política amb transformació econòmica i social. Sabem molt bé que la igualtat de vot no resol ni la desigualtat econòmica ni la desigualtat cognitiva ni la desigualtat de poder i de recursos de tot tipus dels uns i els altres. Si parlem de democràcia igualitària estem assenyalant la necessitat dâenfrontar-nos a aquestes desigualtats des dâun punt de vista global i transformador. I des dâaquesta perspectiva convindria analitzar i impulsar noves experiències i processos participatius a casa nostra

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Si la democràcia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
10 ago 2007
Malgrat tot, em continua quedant pendent saber quina és la pregunta...

http://totum-revolutum.blogspot.com
Re: Si la democràcia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
10 ago 2007
eso
Re: Si la democràcia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
11 ago 2007
De intelectual en Indymedia?... aqui la gente solo lee cosas cortas.
Vete a alasbarricadas.org, allí se aburren más.
Sindicat