|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder : amèrica llatina |
|
Si la democrà cia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
|
|
|
per wmw |
09 ago 2007
|
|
article d’opinió de Joan Subirats, a la revista Illa Crua |
La participació ciutadana s’ha anat convertint en un concepte que serveix tant per mirar d’explicar accions encaminades a millorar la legitimitat de les actuacions de les institucions públiques, com també expressa la reivindicació d’entitats, associacions, moviments i persones que demanen més protagonisme en els processos de presa de decisions. També sentim parlar de participació ciutadana com una manera de millorar la definició i posada en prà ctica de les polÃtiques públiques. Pertot arreu es diu que la participació ciutadana és la
resposta, però no sempre queda clara quina és la pregunta o el problema que motiva aquesta proposta de resposta. Illacrua ens proposa pensar en els propers quinze anys, i, en el meu cas, fer-ho mirant de veure el futur de la democrà cia participativa al nostre paÃs. Revista IllaCrua www.illacrua.cat
D’on venim?
PodrÃem començar assumint que una part de la pregunta que busquem vindria determinada per unes relacions entre poders públics i societat que no han estat fà cils en la nostra història contemporà nia. Els llargs anys d’autoritarisme van comportar un allunyament entre estructures institucionals, societat polÃtica, i societat civil. Es va anar consolidant una peculiar dependència social vers l’Estat que venia acompanyada d’una arrelada (i segurament justificada) desconfiança envers un espai públic vist com aliè. I aquesta tradició ha deixat seqüeles en la nostra forma d’entendre l’espai públic, que és vist molts cops com un terreny que, o bé és ocupat per les administracions públiques o el mercat, o bé és un terreny de ningú. El paÃs no ha assumit del tot una concepció de la cosa pública que la vegi com un à mbit de responsabilitat col·lectiva, ni tampoc hem acabat de consolidar una presència forta, estructurada i responsable per part del que s’ha anat anomenant societat civil. Els pocs anys que portem de democrà cia no han permès superar aquests dèficits, tot i que els esforços realitzats per reforçar i mobilitzar el moviment cÃvic en moments especÃfics ha estat força significatiu. El binomi desresponsabilització social - impotència institucional és particularment perillós en un moment en què coincideixen fenòmens com els de globalització econòmica, mercantilisme exacerbat, estructures complexes de govern multinivell i reducció del marge d’acció dels poders públics. Entenem que els països que poden reaccionar millor serien aquells que comptin amb els contrapesos d’una societat civil forta o, dit d’una altra manera, d’una sòlida xarxa de lligams socials, de tradicions de responsabilitat cÃvica i de pautes d’interacció social basades en valors com la confiança i l’autocapacitat d’organització social.
Encarant els propers quinze anys, ens trobem sense uns poders públics ben preparats per al que s’acosta i amb una societat civil encara no del tot ben arrelada, poc capaç d’assumir responsabilitats i estructurar mecanismes de vigilà ncia i control sobre un espai públic que ha anat fragilitzant-se. És ara quan el nostre handicap històric d’institucions públiques usades amb finalitats privades i actors socials que, excepte en perÃodes històrics determinats, més aviat han estat febles, dependents i amb pocs recursos autònoms, pot passar factura de forma greu. Avui dia, tenir un sentit comunitari potent, una xarxa social ben estructurada i amb capacitat de resposta, és garantia de futur, sinònim de fiabilitat i confiança social.
Tres etapes, tres dinà miques
Des d’aquestes premisses i tractant de respondre la pregunta del tÃtol, voldrÃem contribuir a reflexionar sobre el que han estat i pensem que són les relacions entre entitats i associacions i els poders públics. Pensem que podrÃem distingir tres grans etapes. La primera seria aquella que es va desenvolupar als anys 70, on es contrapesava un teixit associatiu molt polititzat, estructurat en l’eix antifranquista, i que mantenia una posició d’enfrontament i reivindicació constant davant els poders dictatorials. La segona entenem que és la que s’ha estès entre els moments finals de la transició i la darreria de segle, on es va produir, al mateix temps, una clara institucionalització de bona part del moviment associatiu i una certa crisi-replegament de les entitats cap a nous terrenys de col·laboració-conflicte amb les administracions. I la tercera és la que travessem, on noves i velles entitats i moviments busquen i exploren noves vies de relació entre elles i amb els poders públics, en un escenari més obert, on, si bé segueix predominant la confusió entre polÃtica i institucions, comencen a estar en qüestió molts dels vells paradigmes de funcionament i on tothom ha d’aprendre a moure’s en una nova època.
En el quadre que reproduïm, volem resumir el que són, des del nostre punt de vista, les principals caracterÃstiques, per una banda de la manera d’entendre l’exercici del poder en les etapes ja presentades i, per l’altra, la manera com les associacions i els moviments s’han plantejat les relacions amb les institucions públiques en aquestes mateixes grans etapes. Creiem que, al marge de l’evident canvi produït pel final de la dictadura, és també significatiu el canvi en la concepció del poder que, en la nostra opinió, s’ha anat desencadenant en els darrers anys, avançant cap a formes més compartides d’entendre l’exercici de les responsabilitats públiques i reduint notablement l’espai per a les formes jerà rquiques tradicionals. Termes com “governançaâ€?, “govern de xarxesâ€? o “govern relacionalâ€?, tracten de descriure una realitat on predomina la interdependència entre actors de tota mena i la continuïtat en les relacions entre aquests actors, i on es busquen formes participatives de prendre decisions, no acceptant el paper formalment superior i jerà rquic de les institucions públiques. És en aquest context on hem de situar avui, pensem, el tema de la democrà cia participativa, com a resposta precisament a les insuficiències i “promeses incomplertesâ€? (Bobbio) de la democrà cia representativa.
Tal com de manera molt esquemà tica es pot veure al quadre, està en joc anar avançant cap a una forma d’entendre l’exercici del poder molt més vinculada a la gent, on les “autoritatsâ€? fan més de mediadors que ajuden a construir col·lectivament els interessos generals que no pas d’administradors legals del monopoli de legitimitat pública. I això vol dir acceptar que no existeix un monopoli de legitimació i que les polÃtiques “per a la gentâ€? s’han de fer “amb la gentâ€?, que no n’hi ha prou d’informar, sinó que cal aprendre conjuntament. I que tot això no és tan sols no contradictori amb l’eficiència de l’acció pública, sinó que molts cops n’és la garantia. Això vol dir acceptar que el conflicte no és un element de distorsió de la vida democrà tica, sinó una font d’innovació social i polÃtica.
Volem també posar en relleu el canvi significatiu que, des del nostre punt de vista, s’ha anat produint en la concepció de l’espai públic. Des de la clà ssica visió en què l’espai públic s’entenia com un espai a disposició dels que ocupaven les institucions, patrimonialitzant-ne l’ús i clientelitzant les relacions que se’n derivaven, fins a la situació actual on cada cop més és més evident la necessitat d’avançar en una corresponsabilització col·lectiva d’aquest espai públic.
La democrà cia igualità ria
Malgrat aquestes tendències que voldrÃem veure consolidar, el cert és que el canvi d’època a què assistim està provocant una reducció creixent de la nostra capacitat d’influir en l’acció de govern. La democrà cia ha anat perdent la seva cà rrega de valors i s’ha anat refugiant en l’exercici de les seves regles de funcionament. Amb aquest creixent desapoderament de la capacitat popular d’influir i condicionar les decisions, es va perdent part de la legitimitat d’una democrà cia que només manté els ritus formals i institucionals. Diu Hirschman que un règim democrà tic aconsegueix legitimitat quan les seves decisions emanen d’una completa i oberta deliberació entre els seus grups, òrgans i representants, però això és cada vegada menys cert per als ciutadans i ho és cada vegada més per a empreses, corporacions i lobbies econòmics que escapen de la lògica estat-mercat-sobirania i aprofiten les seves noves capacitats de mobilitat global. Els poders públics són cada vegada menys capaços de condicionar l’activitat economicoempresarial i, en canvi, les corporacions segueixen influint i pressionant unes institucions que no disposen dels mateixos mecanismes per equilibrar aquest joc dels que disposaven abans.
La mateixa evolució dels règims liberal-democrà tics ha mantingut sempre fora del sistema polÃtic sectors socials que no disposaven de les mÃnimes capacitats i condicions vitals per poder exercir amb plenitud la seva ciutadania. El que està passant els darrers anys és que aquesta “perifèria polÃticaâ€? no para de créixer. I això és aixà perquè creixen les situacions d’exclusió social (que comporta sempre processos de reducció de l’exercici de ciutadania) i perquè creix la sensació d’inutilitat de l’exercici democrà tic-institucional en aquesta “democrà cia de baixa intensitatâ€?.
PolÃtica i institucions
Com avançar? A quins dèficits volem respondre quan parlem de renovació democrà tica? Des d’un punt de vista estrictament polÃtic, el primer és entendre que la polÃtica no s’acaba en les institucions. I el segon és que polÃtica vol dir capacitat de donar resposta a problemes col·lectius. Per tant, sembla important avançar en noves formes de participació col·lectiva i d’innovació democrà tica que no es desvinculin del canvi concret de les condicions de vida de la gent. No té massa sentit seguir parlant de democrà cia participativa, de noves formes de participació polÃtica, si ens limitem a treballar en l’estret camp institucional, o en com millorem els canals de relació-interacció entre institucions politicorepresentatives i societat. Sobretot quan aquestes institucions parteixen d’un principi que està lluny de complir-se, el principi segons el qual tots els ciutadans tenen les mateixes condicions d’accés a qualsevol forma d’expressió polÃtica legalment establerta, quan, per contra, aquestes condicions d’accés estan socialment determinades i diferencialment distribuïdes. Per avançar en la universalització de la capacitat i propensió a actuar i pensar polÃticament haurÃem d’universalizar els mitjans reals que permetin accedir a aquesta concreció històrica de l’exercici de la ciutadania que hem denominat democrà cia. Probablement, a causa de aquestes tensions, moltes vegades fa l’efecte que les organitzacions polÃtiques que apunten a la transformació social es debaten entre diferents alternatives que semblen excloents. Per a alguns, si vols tenir incidència polÃtica i/o sobreviure com a organització, has de treballar en i des de les institucions. Només aixà arribes a à mplies capes de la població i canvies realment coses. Per a d’altres, tan sols és possible la transformació des de fora de les institucions. Estar “dintreâ€? implica, de fet, reforçar aquestes institucions, legitimar la seva manera de fer i d’actuar, una manera de fer i d’actuar que va perdent capacitat de transformació real. Des d’aquest punt de vista, no hi ha transformació possible dins dels estrets lÃmits que marca el joc democrà tic-medià tic.
L’acció polÃtica no transforma si es limita a les institucions. És evident que situar-se al marge de les institucions fa disminuir les contradiccions internes, però també és cert que la capacitat d’incidència i de difusió d’idees i missatges en un escenari medià tic molt focalitzat en la interacció entre les elits, pot reduir-se significativament.
Alternatives
La qüestió és saber si és possible treballar en la cruïlla d’aquestes diferents alternatives, expressant la “resistènciaâ€?, la “rebel·lióâ€? enfront d’una realitat que se’ns presenta com “l’única possibleâ€?, construint “alternativesâ€? a aquesta realitat, i pressionant i tensionant les institucions per “incidir-hiâ€? i assolir que modifiquin substantivament la seva manera de fer i d’operar, però sobretot que avancin en els processos de canvi d’un sistema que segueix mantenint fortes dosis de desigualtat social i d’inequitat polÃtica. I això exigeix superar el debat sobre la democrà cia participativa i la seva relació amb la democrà cia representativa, com si només es tractés de complementar, millorar, reforçar l’una (la representativa) a través de la nova saba que aportés l’altra (la participativa). Si parlem de democrà cia igualità ria i transformadora estarem probablement marcant un punt d’inflexió. I unirem innovació democrà tica i polÃtica amb transformació econòmica i social. Sabem molt bé que la igualtat de vot no resol ni la desigualtat econòmica ni la desigualtat cognitiva ni la desigualtat de poder i de recursos de tot tipus dels uns i els altres. Si parlem de democrà cia igualità ria estem assenyalant la necessitat d’enfrontar-nos a aquestes desigualtats des d’un punt de vista global i transformador. I des d’aquesta perspectiva convindria analitzar i impulsar noves experiències i processos participatius a casa nostra |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Si la democrà cia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
|
per Jose MartÃn
joseignacio ARROBA lleida.org |
10 ago 2007
|
Malgrat tot, em continua quedant pendent saber quina és la pregunta...
http://totum-revolutum.blogspot.com |
|
Re: Si la democrà cia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
|
|
per antidemocrata |
10 ago 2007
|
|
eso |
|
Re: Si la democrà cia participativa és la resposta, quina és la pregunta?
|
|
per democrata |
11 ago 2007
|
De intelectual en Indymedia?... aqui la gente solo lee cosas cortas.
Vete a alasbarricadas.org, allí se aburren más. |
|
|
