Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme
La multinacional Starbucks de cafeteries, contra els sindicalistes
07 ago 2007
No puc evitar d' imaginar-me aquests nois --juntament amb les noies que
els aplaudeixen i que semblen més masclistes que ells-- vestits amb l'
uniforme dels marines ianquis, en un altre escenari i amb el mateix alcohol
i les mateixes cridòries... se' m posa la pell de gallina només de pensar
que, amb aquest estat d'ànim, els permetin anar armats i utilitzar les armes,
enmig d' un país que no sigui el seu i on no coneguin ningú, on res ni
ningú els importi res...
LA MULTINACIONAL STARBUCKS DE CAFETERIES, CONTRA ELS SINDICALISTES


New York 6.- Aquest matí, a dos quarts de deu, quan entràvem a la sala del
judici, encara em ressonaven al cap els crits que feien, la tarda del
dissabte, aquells nanos (i no tant nanos) que s'emborratxaven davant
nostre, a la destilâ¢leria de cervesa de Brooklyn. Tot d' un plegat, un d'
ells s' estirava al terra i començava a fer flexions amb els braços, fins
que no podia més. Dos o tres vigilaven que les flexions es fessin
correctament, és a dir, que el cos no toqués a terra per a res. I tots els
altres, que eren vuit o deu més, cridaven com a energúmens i entrecreuaven
juguesques amb dòlars. Quan el de les flexions va superar el numero mínim
que li havien marcat, la cridòria va ser sensacional. Mitja concurrència estava pendent d' això. L' altra mitja seguia bevent cervesa i anaven a la seva. El de les flexions va fer-ne alguna més, però ja ningú no li feia cas. Els vuit o deu anaven passant comptes de les juguesques amb dòlars. La taula estava plena de gots de plàstic, plens i buits. De cop, s' aixeca un noi que estava molt prim i comença a menjar-se les pizzes, que havien sobrat i
que encara estaven dins les capses de cartró, que diuen "to take away".
Mastega amb les dues galtes inflades. No dóna l' abast. Comencen altra
vegada les juguesques i els crits d'ànim. El noi s' ho va empassant tot.
Han de treure-li un tros de cartró de la mà. Per poc no se l' empassa... No
queda ni una engruna de pizza... i tornen a passar comptes amb els dòlars.
Uns han guanyat i altres han perdut. I així dissabte rera dissabte, juguesca
rera juguesca...

No puc evitar d' imaginar-me aquests nois --juntament amb les noies que
els aplaudeixen i que semblen més masclistes que ells-- vestits amb l'
uniforme dels marines ianquis, en un altre escenari i amb el mateix alcohol
i les mateixes cridòries... se' m posa la pell de gallina només de pensar
que, amb aquest estat d'ànim, els permetin anar armats i utilitzar les armes,
enmig d' un país que no sigui el seu i on no coneguin ningú, on res ni
ningú els importi res...

LA JUTGESSA DIU BON DIA I SOMRIU

Però entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament d'un sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks. La sala no és gran ni petita. No hi ha restriccions per entrar-hi. Hi entra tothom que vol. No som gaires. Hem passat el control de la planta baixa i ara estem al pis número 14 d' un d' aquests gratacels del carrer 45, prop de Times Square, al mig de Manhattan.

Els advocats de l' empresa i els dels treballadors seuen en taules
diferents i ben separats. Una mampara de mig metre els separa dels quatre
bancs destinats al públic. I sobre una discreta estrada, d' encara no un pam
d' alçada, hi ha la taula del jutge i al seu costat la del secretari.
Entremig, la cadira destinada als testimonis que han de declarar.

Quan és lâhora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, però
sense toga. De toga no en porta ningú. Ãs la Jutgessa i a mi em sorprèn que
somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s' asseu en el seu lloc. No hi
estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial.

Abans que res, pregunta als advocats si volen parlar alguna cosa "off the
record", abans de començar el judici. L' advocat del treballador s' afanya a
contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta el
cassette i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els
advocats de l' empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les
fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador. Daniel
Gross, el sindicalista acomiadat, riu i ens comenta en veu baixa que sembla
mentida, que una empresa que ven cafè a mes de quaranta països, a tot el
món, estigui rondinant perquè ha de fer unes quantes fotocòpies.

Després entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en
qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers", que
és el que son en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així no afluixen i continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu
de l'acomiadament diuen que és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un
sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a
dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta
(segons els advocats de la cadena Starbucks), és enfonsar l' empresa. I
a més diuen que el Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals i
que tampoc no li agraden els jutjats socials...

ESTÃ PROHIBIT PORTAR LES INSÃ?GNIES DEL SINDICAT

La jutgessa diu de seguida que es farà un descans per dinar i per això
mâadono que el judici pot durar tot el dia. Efectivament, ens hi
passarem vuit hores, repartides entre el matí i la tarda. I a més, no hi ha ningú a la porta esperant. Ningú no es queixa perquè el judici s' allarga. Avui és l'únic judici que han convocat. Això també és es nou, per a mi, acostumat com estic al fet que els jutges, a Barcelona, mâapressin per acabar les meves defenses, amb l' excusa que hi ha encara molts altres judicis pendents i que la gent s'està esperant a la porta.

El plat fort de la sessió d' avui ve donat per la declaració d' un
testimoni de l' empresa, el manager de l' Starbucks de l' Avinguda Madison,
a Manhattan, on treballava el Daniel. Ãs el típic encarregat, que té com a
missió no dir-li la veritat al tribunal, sinó dir només allò que convingui
als interessos de l' empresa. Després de cada resposta, mira cap on estan
asseguts els seus caps, per assegurar-se que mereix la seva aprovació.

Hi ha episodis que resultarien francament ridículs i ens en riuríem, si no
fos que el que està en joc és el lloc de treball... Com quan el manager
explica que no fan cap discriminació entre els treballadors que porten les
xapes oficials de l' empresa i els que prefereixen portar les insígnies del
sindicat. O quan explica que alguns treballadors s' han queixat, perquè el
Daniel els fa "mobbing". En Daniel ens comenta que hi ha hagut dos
treballadors que han estat objecte de pressions, per part de l' empresa, per
tal que els denunciïn, amb l' excusa els hauria insistit en la conveniència
d'organitzar-se en el Sindicat IWW.

L' interrogatori d' aquest testimoni ha durat gairebé tres hores, entre
mati i tarda. Al final ha acabat reconeixent que la decisió d' acomiadar al
Daniel va ser exclusivament seva, quan en realitat legalment un manager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat
laboralista.

QUIN CONTRAST AMB EL SINDICALISME DE COLÃMBIA!

Entre el públic també hi ha present l' amic Julián, originari de Colòmbia,
treballador de la construcció a New York i corresponsal de l'emissora Ràdio Bronka, de Barcelona. La seva presència em fa recordar que, en els últims deu anys, han estat assassinats dos mil cinc cents (2.500.-) sindicalistes colombians, per obra del terrorisme d' estat, finançat sobretot per les grans empreses multinacionals. Aquests dies, un altre amic colombià m' ha fet veure uns quants documentals: "Fosas Comunes", que ja l' han passat, fa pocs mesos, al programa "Contravias" de la TV colombiana, presentat pel periodista Hollman Morris. "La Sierra", de l' any 2003, on s' explica la lluita entre els paramilitars i la guerrilla de ELN (Ejército de Liberación Nacional) en aquest barri de Medellín; recentment ha aconseguit un premi al Miami Film Festival. "The Hidden Story", de l' any 2001, realitzada per unes ONG, per explicar la guerra bruta, a càrrec de l' estat colombià. I "La Ley del Monte", de 1989, realitzada per la cadena de TV anglesa Channel Four. Tot plegat resulta francament esgarrifós...

"NO HI HA RES MÃS FORT QUE EL SOLDAT IANQUIâ?

En acabar el judici, ens acomiadem fins demà, que ha de continuar. I jo
vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del
centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà. Molt sovint van canviant
els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos.
Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les
lletres diuen: "No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort
que un soldat de l' Exèrcit dels USA".

Menys mal que, al costat d' això, ja he vist que a diverses llibreries tenen
l'última obra de Noam Chomsky: "Failed States" ("Estats Fracassats"), que
comença recordant aquell manifest que varen fer, ja en els anys cinquanta del segle passat, Bertrand Russell i Albert Einstein, on recordaven al
món que cal renunciar a la guerra, si no volem acabar amb la raça humana...


Francesc Arnau i Arias (segona crònica, 6-8-07)
Mira també:
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa