|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Armes de guerra farmacològiques
|
|
|
per B. |
06 ago 2007
|
La guerra contra les idees de vegades no és res més que una metàfora. Un cop militaritzades, les innovacions que aporten les neurociències i la investigació farmacològica permeten crear armes radicalment noves. Algunes ja s’utilitzen al camp de batalla de l’Iraq i, en nom de l’antiterrorisme, continuen les investigacions a tots nivells.
Per STEVE WRIGHT
Professor a l’School of Applied Global Ethics, Leeds Metropolitan University, Regne Unit. |
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi
La farmacologia de guerra és ineluctable. Com a mÃnim és l’afirmació que fa la BMA (Associació Mèdica Brità nica) en l’últim informe que ha publicat sobre l’ús de medicaments com a armes (1).
Ja fa quaranta anys que els medicaments són objecte d’estudi per la capacitat que tenen per transformar-se en armes de guerra. Des del cèlebre LCD fins al gas BZ, s’han provat diverses drogues militars en els humans: el gas CS va ser utilitzat a gran escala durant la guerra del Vietnam. Bonfire, un programa soviètic secret, va intentar transformar hormones humanes encarregades de les principals funcions del cos en armes. Això sense tenir en compte els productes quÃmics que s’utilitzen durant els interrogatoris i les diverses substà ncies psicoactives o paralitzants que es fan servir per inhibir les transmissions nervioses o causar dolor o irritacions (2).
A causa de la naturalesa radicalment tècnica d’aquests estudis, s’han confinat els debats als organismes especialitzats en armes no-convencionals, com ara el CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja), el Programa Harvard-Sussex sobre les armes quÃmiques i bacteriològiques o l’organització Pugwash (3). Tanmateix, la revolució dels coneixements sobre les ciències de la vida ha transformat de cap a peus el temps d’espera i les capacitats dels militars quant a armament bioquÃmic.
Les neurociències modernes obren unes perspectives inimaginables. Actualment sabem reprogramar les molècules perquè determinin certs mecanismes per regular el funcionament neuronal o el ritme cardÃac. La part més feixuga de les investigacions està cada vegada més informatitzada i els compostos bioactius més prometedors es poden identificar i provar amb una rapidesa prodigiosa. Totes aquestes proeses que fan les delÃcies dels joves farmacèutics i ofereixen esperances per al tractament de malalties que ara per ara no tenen remei, també interessen els militars.
L’aplicació segura de les neurociències no es destina només als enemics i als opositors. A l’Iraq les forces aliades amb els Estats Units han començat a utilitzar unes drogues que permeten millorar la capacitat de vigilà ncia dels soldats. En un futur proper veurem com les tropes marxen a lluitar carregades de medicines per millorar-ne l’agressivitat i la resistència a la por, al dolor i a la fatiga (4). L’eliminació dels records també és un dels objectius de la farmacologia que estan a tocar; el fet de veure en el camp de batalla militars sense sentiment de culpabilitat grà cies a les drogues i protegits de l’estrès post-traumà tic per un rentat selectiu de la memòria ja no és cosa de ciència ficció.
La temptació econòmica és forta, sobretot quan se sap que les seqüeles mentals de la guerra afecten cinc vegades més soldats que els danys fÃsics, i costen un ull de la cara a l’exèrcit.
Aixà doncs, l’informe de la BMA alerta que malgrat les convencions que impedeixen les armes biològiques i quÃmiques els governs “demostren un interès considerable per la possibilitat de fer servir les drogues com a armesâ€?. Una part d’aquest interès prové de la recerca d’armes no-letals (llegiu la peça a banda).
El 1999, la Comissió d’afers exteriors, seguretat i polÃtica de defensa del Parlament Europeu va reclamar “un acord internacional per impedir a nivell global tot projecte de recerca i de desenvolupament, tant militar com civil, que tingui com a fi aplicar el coneixement sobre els processos de funcionament del cervell humà (ja sigui a nivell quÃmic, elèctric, de les ondes sonores o de qualsevol altra mena) al desenvolupament d’armament, cosa que podria obrir les portes a tota mena de manipulació de l’homeâ€? (5). Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 van acabar amb aquesta voluntat de control democrà tic de les tecnologies de la seguretat. El complex de seguretat industrial s’ha trobat sol pilotant la nau i amb pressupostos il·limitats (6).
Per la BMA el concepte d’arma farmacològica no-letal “esdevé del tot impossible sense engendrar una mortalitat significativa en la població objectiu. L’agent [quÃmic] que permetria provocar una incapacitat [...] sense perill de mort en una situació tà ctica no existeix i té poques possibilitats de fer-ho en un futur properâ€?.
L’informe té en compte una llista molt llarga de temors que implica: el personal sanitari que participarà en l’elaboració o execució d’un atac medicalitzat; la recol·lecció de dades sobre els efectes d’aquests medicaments; el rol de la medicina i del coneixement mèdic per desenvolupar les armes; el doble rol dels metges si, d’una banda, no han de causar danys i, de l’altra, han de defensar la seguretat nacional, o el rol dels professionals mèdics si han de deixar al marge el dret internacional.
Totes aquestes inquietuds van trobar una representació colpidora el 23 d’octubre del 2002 durant l’assalt al Teatre de Moscou per part de les forces especials russes. Van morir més de 130 dels 912 ostatges (una taxa de mortalitat superior a la d’un combat sobre el terreny, que acostuma a ser d’1 de cada 16). Acusades d’haver maquillat els certificats de defunció, les autoritats no han desvetllat mai el nom de l’agent quÃmic que van utilitzar durant l’assalt. Un col·lectiu va enumerar en més de 174 morts i seqüeles irreversibles entre els supervivents (7). A més, l’exterminació de tots els presumptes terroristes txetxens reforça la idea que l’ús de gas facilita les execucions arbitrà ries i evita haver de recórrer a la justÃcia.
L’informe de la BMA també expressa el temor que la dependència dels fabricants d’armes a la indústria farmacèutica contribueixi a abaixar el nivell d’exigència de qualitat i de seguretat aplicat als medicaments. Rebutjades per culpa d’efectes secundaris indesitjables, milers de molècules reposen sobre les prestatgeries dels laboratoris. Es podrien reciclar (8), donar un nou impuls a les recerques i descentralitzar els assaigs clÃnics cap a països més generosos. A partir d’aquest moment es podrien incloure les substà ncies en les operacions contra el terrorisme; el mercat coneixerà una evolució sorprenent.
La inventiva també passa per la distribució dels medicaments: dards estabilitzats, morter que dispersa grans quantitats d’agents quÃmics, pistoletes de paintball modificades (9), grà nuls que alliberen agents quÃmics cada vegada que se’ls sacseja, vehicles robotitzats... I ja de pas, a qui es podria imputar la mort d’un vianant a qui un robot amb un algoritme de decisió “autònomaâ€? ha ruixat amb gas incapacitant?
Les conseqüències poden arribar a causar danys immediats a l’aparició del cà ncer en un horitzó de... vint anys, després d’haver viscut escenes de modificació genètica o de control de les emocions, de la fertilitat o del sistema immunitari de la població. Recentment el projecte Sunshine, elaborat per un grup especialitzat en la informació sobre les armes biològiques, ha publicat uns documents contra l’exèrcit d’aire nord-americà on deia que, des del 1994, es volien començar a fer investigacions sobre el concepte “desagradable però completament no-letal d’afrodisÃacs forts, sobretot si provoquen comportaments homosexualsâ€? (10). Com reaccionaria el món si un estat militar utilitzés drogues d’aquesta mena?
Sembla molt més important aturar aquestes investigacions que no garanteixen res que no pas unes armes que, un cop desenvolupades, es quedaran en mans d’estats “responsablesâ€?. Però que no estan prohibides per la convenció sobre les armes quÃmiques? Aquà és on grinyola tot: una de les disposicions –la II.9(d)– d’aquesta convenció autoritza l’ús d’armament quÃmic en alguns casos. Bà sicament per conservar la pena de mort per injecció i per mantenir l’ordre amb els gasos lacrimògens. Però aixà aquesta disposició crea el buit on s’hi ha refugiat l’antiterrorisme.
Els negociadors que durant l’any 2008 avaluaran i revisaran la convenció afronten una gran responsabilitat perquè les investigacions que facin poden obrir la porta a nous enfocaments repressius per gestionar les revoltes. Si no es delimiten els casos amb molta claredat, uns quants laboratoris es llençaran de cap a fabricar noves armes farmacològiques.
En un perÃode marcat per la violació de les normes internacional, tant els civils com els militars s’arrisquen a veure’s ben aviat encanonats amb aquestes noves armes. I a continuació hi haurà comandos especials encarregats de dur a terme execucions extrajudicials enmig d’una massa en estat de xoc.
Traduït per Elisenda Riera
(1) The Use of Drugs As Weapons: The concerns and responsibilities of healthcare professionals, British Medical Association, 2007 – http://www.bma.org.uk/ap.nsf/Content/drugsasweapons
(2) Julian Perry Robinson, “Disabling Chemical Weapons: A Documentary Chronology of Events, 1945-2003)�, versió de treball no publicada, Harvard-Sussex programme, novembre del 2003.
(3) Va ser fundada el 1995 pel filòsof brità nic Bertrand Russell, amb el suport d’Albert Einstein, per lluitar contra la cursa d’armament nuclear.
(4) Mark Wheelis i Malcolm Dando, “Neurobiology: A case study of the imminent militarisation of biology�, International Review of the Red Cross, Ginebra, núm. 859, 2005.
(5) Parlament Europeu, Comissió dels afers exteriors, seguretat i polÃtica de defensa, Report on the environment, security and foreign policy, 14 de gener del 1999.
(6) Llegiu Ben Hayes, «Arming Big Brother: The EU’s Security Research Programme», TNI/Statewatch, Amsterdam, abril del 2006.
(7) “Investigation Unfinished�, Regional Public Organization for Support of Victims of Terrorist Attacks, 26 d’ abril del 2006, Moscou.
(8) Joan M. Lakoski, W. Bosseau Murray, John M. Kenny, “The Advantages and Limitations of Calmatives For Use as A Non-Lethal Technique�, College of Medicine Applied Research laboratory, Pennsylvania State University, 3 d’octubre del 2000.
(9) Aquestes pistoletes disparen pintura i això permet detenir els manifestants.
(10) http://www.sunshine-project.org/incapacitants/jnlwdpdf |
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com
|
This work is in the public domain |
