|
|
|
Anàlisi :: corrupció i poder |
|
Volem diners pels ponts i les ciutats! No per la guerra!
|
|
per Coordinadora antifeixista
Correu-e: coordinadoraantifeixista@hotmail.com (no verificat!) |
04 ago 2007
|
Pel Sistema,
aquest és l'únic punt important: emmarcar el fet en la seva guerra
particular contra el terrorisme, encara que sigui per exclusió... No són
importants, les persones que han mort. El que compta es que no les ha matat AlQaeda. |
New York 4.- Per distreure la gent que fa les llargues cues de viatgers,
davant del control de passaports de l'aeroport Kennedy, la policia ha
instal•lat pantalles gegants a les sales d' espera, on van passant
butlletins informatius. La nit de dijous passat, quan va arribar el meu
avió, la notÃcia estrella era l' enfonsament del pont de Minneapolis, sobre
el riu Mississippi, al seu pas per l' estat de Minnessota. El locutor només
fa que repetir que tothom ha d' estar tranquil, perquè no hi ha cap indici
que es tracti d' una acció terrorista, encara que el cap de policia de la
zona assegura que s'està muntant, sobre el terreny, un dispositiu policial
com els que estan previstos per a qualsevol "escena del crim". Pel Sistema,
aquest és l'únic punt important: emmarcar el fet en la seva guerra
particular contra el terrorisme, encara que sigui per exclusió... No són
importants, les persones que han mort. El que compta es que no les ha matat AlQaeda.
Ara bé, a les cares d' alguna gent es nota que no en tenen prou, amb això.
Es recorden de New Orleans, el 2005. Va quedar clarÃssim que aquell
desastre s'hauria pogut evitar. Que hi havia hagut un problema de falta de
manteniment de les infraestructures. Per això, amb motiu de l' enfonsament
del pont, ja han sortit comunicats acusadors, com el de la plataforma popular "Troops out now!" ("Que tornin les tropes ja !"). I el titular del seu
comunicat diu: "Money for bridges and cities ! Not war!" es a dir, "Volem
diners pels ponts i les ciutats! No a la guerra!". I jo recordo l'enfonsament del túnel del metro al barri del Carmel, a Barcelona, el 2006. I
l'apagada general a la mateixa ciutat, a mitjans de juliol passat: diferents
països, mateixos problemes, mateixos responsables.
SOLIDARITAT AMB COLÃ’MBIA.
Com sempre, en arribar, els meus amics de Nova York em posen al dia sobre les campanyes que s' estan desenvolupant aquÃ. La que es fa contra el
Tractat de lliure Comerç amb Colòmbia, per exemple. Es tracta de fer veureals congressistes nord-americans que no poden, ara mateix, centrar-se en tirar endavant aquest tractat econòmic --que no és ni més ni menys que una manera mal dissimulada de seguir explotant els països de Llatinoamèrica, sinó que, abans, cal que es preocupin de la quotidiana violació de drets humans a Colòmbia.
Em parlen molt d' un senador colombià , Gustavo Petro, militant d' un
partit d' esquerres, que es diu "Polo Democrático". Sembla que aquest home s' està jugant la vida a diari, a Bogotà , amb les seves intervencions
parlamentà ries d' oposició al president �lvaro Uribe que, com tothom sap, té vincles molt estrets amb els esquadrons de la mort dels paramilitars
contra-revolucionaris. Per cert, que aquest senador va venir a Barcelona, el
maig passat, i va participar en actes públics amb el recolzament de la Mesa
Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.
Una altra de les fites solidà ries d' aquests dies, a Colòmbia, la
constitueix una iniciativa del pare d' una de les persones segrestades per
les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), que és la guerrilla més antiga del continent sudamericà . Aquest pare, conegut com el professor Moncayo o també com "El Caminante de la Paz", ha recorregut uns mil quilòmetres a peu, juntament amb la mare, des del departament de Narino fins a Bogotà , per reivindicar l' inici de converses entre govern i guerrilla, de manera que es faci possible un acord humanitari, que faciliti una sortida a la guerra civil, amb el consegüent alliberament d'ostatges.
La famÃlia Moncayo, encara que el seu fill segrestat és policia i fa deu
anys que el tenen les FARC, ha aconseguit polaritzar l' atenció de l'opinió
pública, de tal manera que moltÃssima gent, tant de dretes com d' esquerres,
li està fent costat. Es per això que el president Uribe s' ha vist obligat a
prestar-li atenció i ha acceptat un debat públic amb ell, fa pocs dies, al
mig de la plaça Bolivar, al bell mig de la capital colombiana. Ara bé, la
inflexible postura oficial de què va fer ostentació el president, contrari a
tota posició negociadora, va fer que el debat no tingués cap resultat
prà ctic, a part de constatar quina és la trista realitat.
Mentre escric aquesta crònica, tenim sintonitzada l’emissora colombiana
"Radio Caracol". En un moment donat, el locutor es refereix al professor
Moncayo, qualificant-lo de "profeta", segons la visió que popularment es té
d' ell. Aquest professor nega rotundament que pensi presentar-se a cap
elecció. No vol liderar res més que no sigui la reivindicació de l'apertura
de negociacions entre guerrilla i govern. La música de fons que se sent
per la rà dio, mentre parlen d'això, és aquella d'en Joan Manel Serrat,
quan canta els versos machadians "Caminante no hay camino... se hace camino al andar..." I algun dels colombians presents, s' emociona.
I el dilema de la lluita armada. En parlar de profetes, jo recordo
aquelles paraules de Maquiavel, en el capÃtol sisè de "El PrÃncep", quan
constata que "... tots els profetes armats han triomfat i els desarmats han
estat destruïts..."
SOLIDARITAT AMB ELS TREBALLADORS D' STARBUCKS.
Daniel Gross, sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks, ja fa un
any que està acomiadat. El dilluns que ve té judici, davant de la
jurisdicció laboral, juntament amb altres treballadors acomiadats. Aquest
noi, que és molt jove, ja ha acabat Econòmiques i ara està estudiant Dret.
Està molt content, quan li ensenyo un exemplar de la revista "Directa", de
Barcelona, on es va publicar una referència crÃtica contra Starbucks. I a
continuació em convida a assistir com observador al judici de dilluns. Hi seré.
I pels barris del Lower East Side, a Manhattan, els canvis se succeeixen i
augmenten any rera any. Cada vegada hi ha més bars per a yuppies. I
els lloguers són cada vegada mes cars. I una nena de quatre anys plora,
perquè la seva mare l’escridassa, enmig d' un jardà públic. Una
mare que sembla que no entén res. I els trossos d' entrepans, abandonats per
terra, són trepitjats una i altra vegada... quina disbauxa... quina
ignorà ncia...!
Francesc Arnau i Arias, NY, 4-8-07 |
Mira també:
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
|
Re: Volem diners pels ponts i les ciutats! No per la guerra!
|
|
per Llibertari |
04 ago 2007
|
Ara tots som culpables, complices del que fan els nostres amics, familiars, coneguts?
Fora demagogia. Quina poca feina |
|
Re: Volem diners pels ponts i les ciutats! No per la guerra!
|
|
per anarco |
04 ago 2007
|
el francesc em mereix tots els meus respectes,un lluitador del que molt jovent te molt que aprendre,
escolteu els dijosu a la nit a radio bronka i els sentireu parlar del abusos judicials i moltes altres coses |
