Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: sense clasificar
Ràdios lliures a Barcelona. Una reflexió necessària.
per El lladrucs de la Laika 13 jul 2007
Article extret del web www.comunicant.info
A l’Europa dels anys 70, les Ràdios Lliures van ser una de les plasmacions potser més significatives de la càrrega innovadora que travessava els moviments i fortes dinàmiques socials que van caracteritzar aquella dècada. Innovació de llenguatges, innovació de formes participatives, innovació de la pròpia idea d’espai de comunicació.

Era l’època dels espais alliberats, que no “ocupats� (diferència, ben mirat, no gens subtil), dimensions on experimentar, canviar, crear. Respecte als mitjans clàssics de premsa escrita, la ràdio oferia la possibilitat de crear dinàmiques horitzontals, intercanvis bidireccionals. Una mica com internet, amb la diferència que un aparell de ràdio és a l’abast de tothom.

A Catalunya també va haver-hi, al començament de la transició algun intent, però l’expansió del model fou neutralitzada de seguida per una mesura política-vacuna que ja anunciava clarament el tarannà de la socialdemocràcia local respecte a les iniciatives autònomes de la societat civil: recuperar substituint. La mateixa filosofia que va inspirar la creació dels centres cívics (sovint espais sostrets a l’especulació per lluites veïnals i regularment apropiats pel ’papa’ ajuntament) va portar també a inventar les Ràdio Municipals, emissores locals amb una normativa que contemplava la participació ciutadana, això sí, degudament filtrada i mediatitzada per l’administració local...

Han passat més de 30 anys anys d’aquells primers intents de crear espais de comunicació diferents (lliures, alternatius, antagonistes o, més recentment i modestament, independents) a Catalunya. Però què en queda, aquí, de la voluntat d’elaborar nous llenguatges, nous models de comunicació, subversius en forma, funcions i continguts? D’aquella declarada intenció de “donar veu a aquelles que no tenen veu�? Del moviment de Ràdios Lliures?

En els darrers anys, on l’efervescència contestatària a Catalunya ha estat notòria, s’ha parlat molt, dins i fora de l’àrea movimentista, de comunicació – si més no, se n’ha parlat força més del que era habitual-: s’ha parlat d’internet, de crear escletxes als mitjans de comunicació oficials, de fer noves publicacions, d’elaborar xarxes contra-informatives. I en tot aquest debat les RRLL han brillat per la seva absència, com si la nova militància n’ignorés l’existència.

I tanmateix a Barcelona hi ha 3 ràdios lliures. Més ben dit: hi ha tres freqüències destinades a emissores “alternatives�, un luxe que la majoria de ciutats, petites i grans, europees, ignoren.

La història: a començaments dels anys 90, una coordinadora d’emissores de barri controlada per l’MC (Moviment Comunista) i que incloïa, entre d’altres, Ràdio Bronka (Nou Barris), Ràdio Inoksidable (Santa Koloma de Gramanet) i Ràdio Korkó (l’Hospitalet), juntament amb ràdio Pica (emissora monopersonal i fenòmen de costum mediàtic), ràdio Music Club (actualment Punt 6, de Reus) i Contrabanda FM (àrea metropolitana de BCN), aconsegueixen negociar l’assignació (no formalitzada fins avui) d’unes freqüències destinades “a incrementar el pluralisme a l’espai radioelèctric ciutadà�. La reivindicació d’aquest grup de ràdios era avalada per desenes i, en alguns moments, centenars de col.lectius i entitats.

Es tractava, en definitiva, de que les emissores que ocupessin aquestes freqüències aportessin un nou model d’entendre la radiodifusió i la comunicació en general i que fossin no “obertes a�, sino “una part del� teixit associatiu critic i propositiu de Catalunya. Fora d’alguns moments puntuals (jornades especials per a vagues o efemèrides concretes) la realitat ha estat ben diversa.

Gràcies a un parell de vicis que fan estralls en el món alternatiu –el victimisme, amb la consegüent manca de capacitat autocrítica, i la idea que els draps bruts sempre s’han de rentar a casa– no hi ha hagut cap debat al llarg d’aquesta dècada sobre la naturalesa i destinació d’ús d’aquests espais comuns.

En concret no hi ha hagut cap debat sobre aspectes de tanta transcendència com l’accessibilitat (qui, quan, com i si pot accedir a una emissora alternativa, amb el corol·lari de qui decideix i a partir de quins criteris –públics, transparents?– la configuració dels espais de programació), el control (la famosa assemblea: qui n’és membre? La vintena/trentena de persones que fan programes? i perquè no la gent associada, la gent que escolta –sovint més compromesa amb un plantejament de comunicació diferent– o el conjunt de moviments alternatius?), la propietat (en general reivindicada i defensada per una associació de pocs membres o pel grup d’usuaris més actius), els objectius...

El resultat d’aquesta manca de discussió és l’existència d’una emissora com Ràdio Pica, una mena de petit negoci familiar que fins i tot subarrenda la meitat de la freqüència a una emissora comercial, o Ràdio Contrabanda (ex Contrabanda FM), emissora per la qual han anat passant al llarg dels anys persones i plantejaments polítics i radiofònics molt diferents, tenint en comú, això sí, una tendència a defensar aferrissadament el control del mitjà contra qualsevol “enemic exterior�.

En aquestes emissores les graelles de programació són calaixos de sastre, espais ocupats on pots trobar les coses més insòlites, encadenats sense cap objectiu comunicacional visible que no sigui una retòrica “llibertat individual� (que en tot cas només és privilegi de poques desenes d’individus), amb absència d’espais que permetin una accessibilitat fàcil, immediata i transparent per part de la gent i dels moviments.

Cal dir que també s’hi troben programes excelents que, malauradament, queden ofegats enmig d’un batibull de consignes, missatges alliçonadors i imperatius (no has/has de votar, has de ser anarquista/comunista, has de matar fatxes, has de...), de continguts destinats a sectors de mercat –en diuen nínxols– delimitats, però sectors de mercat al cap i a la fi, amb molta música d’amiguets, de relativisme cultural demagògic, acrític i sovint intolerant, de narcisisme...

La configuració d’una programació diu molt –o gairebé tot– dels objectius i de la filosofia que inspira un mitjà: si es tracta d’una proposta oberta, integrada en una dinàmica de lluites i crítica social, els espais principals seràn franjes horàries diàries, fàcilment identificables per l’audiència, gestionades per redaccions que en garantitzin la coherència tècnica i formal i alhora la màxima accessibilitat, espais on les idees i les informacions generades pels diversos moviments poden circular amb immediatesa i sense impediments. Si, en canvi, es tracta d’una “guingueta� de gent més o menys ben avinguda, la graella serà una constel.lació de regnes de Taifa, de petites propietats custodiades amb determinació pels respectius titulars i en les quals es pot entrar només amb invitació prèvia.

La impressió que se’n treu de tot plegat és d’una paròdia d’espai obert on regnen el conformisme “progre�, el "heavy alternatiu� o “post-modern�, l’autoafirmació d’egos malmesos, i on, en comptes de diversitat i pluralisme, hi ha una barreja bigarrada de persones que no tenen ni busquen cap llenguatge comú. On l’expressió és vista com un privilegi individual, no com un dret col·lectiu.

Així doncs, no és gens estrany que els moviments hagin tractat amb indiferència (tot i que benèvola) aquests mitjans alternatius que plantegen les mateixes dificultats d’accés i d’articulació d’un discurs comunicactiu realment diferent, que proposen sovint programes pèssims i, en molts casos, amb un llenguatge agressiu i tancat, que mantenen la mateixa distància i relació de poder entre oïdora/emissora que els altres i que, a més a més, se senten poc i malament.

I, malgrat tot, la ràdio continua essent un mitjà fantàstic que permet establir canals de comunicació directa entre sectors molt amplis de població, un mitjà barat, accessible per a tothom, espai on és possible crear dinàmiques d’intercanvi entre moviments i el conjunt de la societat civil. Un espai que avui és més necessari que mai.

S’imposa per tant una reflexió col·lectiva, en primer lloc entre els moviments, on continua triomfant la idea del mitjà de comunicació alternatiu com a “espai-en-propietat� on vehicular les veritats de la pròpia organització, àrea o secta, cap a un públic curosament seleccionat i per definició simpatitzant.

Una reflexió col.lectiva sobre objectius, naturalesa, abast, formes d’uns espais de comunicació que es puguin presentar com a alternativa real i que, en els casos de les ràdios lliures al nostre país, hauria de desembocar en una honesta renúncia al control i a la propietat dels mitjans per part dels grups que els estan gestionant actualment i en el seu traspàs a un espai assembleari de decisió comú on participarien totes les xarxes, organitzacions, entitats i col·lectius interessats i obert al conjunt de la societat civil. Una assemblea que analitzaria i debatria les diverses opcions i propostes de gestió elaborades per comissions específiques (programació, gestió econòmica, gestió tècnica, contra-informació...) que, en tot moment, serien revocables i substituïbles.

Només d’aquesta manera s’aconseguiria per a Barcelona crear un mitjà de comunicació sentit com a propi per la societat crítica, un mitjà que esdevindria alhora un recurs preciós per a la vida dels moviments i un revulsiu per un panorama mediàtic anquilosat i conformista.

La resta acabarà traduint-se en una aportació més al ja insuportable soroll ambiental que ens afligeix a tots plegats com a ciutadania, públic, espectadors i societat civil.
Mira també:
http://www.comunicant.info

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Ràdios lliures a Barcelona. Una reflexió necessària.
per vds 13 jul 2007
En part no està malament. Em recorda molt a un artícle que va aparèixer a Eima fa 3 anys si no recordo malament.

De tota manera sembla que oblidis que aquesta tasca es fa la major part de les vegades de forma anònima i voluntària. El fet mateix de dissenyar una graella amb les coses amb un poc més de sentit i coherència interna seria molt bo, però d'on es treu el temps? Ara a tu et moc al matí per que va millor per coherència, però resulta que al matí aquesta persona treballa, ...

I d'altre banda crec que confons el tema de dir que cada espai esdevé una propietat privada per abocar frustracions i egos.

Totes les persones necessitem un cert reconeixement per tot el que fem, i veure que par de la nostra personalitat també està en lo que fem. No pot ser que ningú rebi instruccions de lo que ha de fer, ja que aleshores ofega la seva part de creativitat, tot i que si que estic d'acord en que si la persona només està interessada en volcar-se a si mateixa cau en un hedonisme absurd i sense sentit.

Doncs, això que el text no està mal, però cal situar-ho en el context una mica, les persones no som robots i tenim molts condicionants i sembla que això s'oblida.
Re: Ràdios lliures a Barcelona. Una reflexió necessària.
per Diexista 13 jul 2007
En Barcelona Capital son 5 las Radios Libres y no 3.

De estas 5, una está trabajando para volver a emitir.

No os digo los 5 nombres, resultará más divertido para todas buscarlos!
Re: Ràdios lliures a Barcelona. Una reflexió necessària.
per la cançó de l'enfadós 13 jul 2007
Mira, si vols una ràdio lliure, te la curres i conquereixes el dial, i no malparlis dels altres projectes.

"a Barcelona hi ha tres freqüències destinades a emissores “alternatives�"

Tal com parles, sembla com si l'administració hagués reservat el dial per a tres emissores lliures. I això no és cert, recorda-te'n de com Ràdio 5 va aixafar el dial de Ràdio Bronka. O dels problemes que va tenir en diverses ocasions Ràdio Contrabanda per emetre.

Aquestes emissores encara existeixen perquè la gent que les fa han conquerit el dial i l'han defensat. Així que no critiquis tant i ja saps munta la teva emissora com a tu i al teu grup us agradi: monopersonal, llibertària, de moviments socials o com vulgueu. Que les emissores que cites no t'impedeixen de cap manera que facis l'emissora que vulguis.
Sindicato Sindicat