Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
Valoració d’Endavant (OSAN) dels resultats electorals al País València
per e	25 jun 2007
TAmbé ho podeu consultar ací: http://www.endavant.org/documents/resultatselectoralsPV07 Les dades objectives Després de les eleccions municipals i autonòmiques 2007 des d’Endavant (OSAN) constatem: 1.- El PP ha reforçat el seu domini electoral al PV amb un 52’32% sobre un 70’87% de participació a les autonòmiques, i un 46’55% a les municipals sobre un 69’43% de les i els votants. Així doncs, el PP ha obtingut a les autonòmiques 1.272.369 sufragis sobre 3.436.601 electors/es, és a dir al voltant d’un 37% dels i les valencianes amb dret a vot. Pel que fa a les municipals, el PP ha obtingut 1.148.943 vots sobre 3.582.310 electors/es, és ha dir, al voltant d’un 32% dels i les valencianes amb dret a vot. El PP ha aconseguit 125.589 més que el 2003, que representen 54 diputats a Corts sobre 99. El PP ha obtingut la majoria absoluta en 267 municipis valencians, i relativa en 62. Els conservadors han obtingut la victòria en la majoria de ciutats importants i capitals de comarca. Aquest increment general demostra en part que el PP no s’ha desgastat electoralment per la seua política de govern, per les creixents mobilitzacions populars, ni per les divisions internes. 2.- Tot i que en relació amb altres territoris la participació ha estat elevada, cal constatar que 1.095.261 electores/s (30’57%) s’abstingueren en les municipals, mentre que 999.842 (29’13%) ho feren en les autonòmiques. D’aquesta manera, la abstenció ha pujat un punt i mig percentual respecte al 2003. La xifra no és menyspreable ja que l’abstenció se situa com a segona opció electoral. 3.- El PSOE no és vist com alternativa de gestió administrativa autonòmica, i perd pes a nivell municipal. Amb 833.737 ha perdut 40.551 vots autonòmics respecte al 2003. Ha obtingut un 34’9% dels vots emesos, el que representa un suport del 24’26% de l’electorat. El fet que haja aconseguit tres diputats a Corts més que el 2003 no té a veure doncs amb un increment de vots, sinó amb l’ampliació del nombre de diputats de 89 a 99. En total ha aconseguit 38 diputades i diputats sobre 99. Pel que fa a les municipals, el PSOE ha guanyat 2.042 vots respecte al 2003. En línies generals ha perdut suport electoral en la majoria de comarques i molt especialment en el cinturó industrial de València i a Elx; però en canvi ha millorat els seus resultats a Alacant i Castelló de la Plana. En total ha obtingut un 34,7% dels sufragis, el que representa un 23,9% de les electores i electors. El PSOE ha obtingut la majoria absoluta en 122 municipis i relativa en 53. Pel que fa a les capitals de comarques manté la majoria a Gandia, Dénia, Bunyol, Requena, i Elx (tot i la davallada de vots). Perd, però, la majoria de pobles de l’àrea metropolitana de València, inclosos feus històrics com Paterna o Torrent. 4.- El Compromís pel País Valencià (CPV), coalició progressista abanderada per EUPV i BNV, no ha aconseguit l’objectiu de traduir en vots els creixents moviments populars que es desenvolupen al Sud. La suma autonòmica dels seus dos principals artífexs el 2003, any en el qual es presentaven per separat, fou de 268.616 vots. Els 194.359 vots d’enguany suposen un retrocés de 74.257 vots. En conjunt han obtingut un 8,1% dels sufragis, cosa que representa un 5,6% dels i les valencianes amb dret a vot. A les municipals, el BNV s’ha mantingut com a tercera força en nombre de regidores i regidors, tot i que amb 276 ha perdut 22 regidors respecte al 2003. També cal constatar que els seus 105.762 vots suposen una davallada de 33.545 vots respecte al 2003. També cal ressenyar que ha perdut un regidor a l’ajuntament de Castelló de la Plana. En total ha obtingut un 4,28% dels vots, el que representa un 2,9% de l’electorat. Té la majoria absoluta a 8 municipis i relativa a 4, i en un poble ha empatat . Pel que fa als resultats municipals d’EUPV, amb 141 electes i 114.546 vots ha perdut 30 regidors/es i 32.097 sufragis respecte el 2003. Especialment greu sembla la pèrdua, per primera vegada des de l’era autonòmica dels regidors de les dues principals ciutats del Sud: Alacant i València; mentre que a Elx i d’altres ciutats importants únicament s’ha salvat pel pacte preelectoral local amb el BNV. En total un 4,64% dels vots, el que representa un 3,19% de l’electotat. EUPV ha obtingut la majoria absoluta a un municipi, mentre que té la relativa a 3 més. EUPV ha concorregut en diverses coalicions, entre elles el CPV, en diverses poblacions. Aquests pactes li han atorgat 9.181 més i 14 regidors/es més. 5.- El blaverisme polític, dividit en Unió Valenciana —moderat— i Coalición Valenciana —ultradretà—, s’ha enfonsat electoralment en obtenir 22.615 vots UV i 17.305 CV. Si comparem aquestes xifres amb les del 2003, contesa en la qual UV obtingué 72594 vots, ens n’adonem que el blaverisme polític ha perdut 32.674 vots. Això suposa, sumats, un 1’6% dels vots emesos i un 1’16% del conjunt de l’electorat. S’observa en els últims anys en el blaverisme social, una tendència a diluir el seu vot en el PP. UV ha patit una forta davallada en poder municipal, passant de 86.539 vots i 131 regidors/es en 2003, a 19.376 i 29 regidors/es el 2007. En conjunt, un 0,79% de l’electorat i un 0,54% de l’electorat valencià. UV ha aconseguit la majoria absoluta en un municipi. CV ha aconseguit 21.088 vots i 19 regidors/es, el que suposa un 0,58% de l’electorat valencià. Especialment significatiu ha estat el seu fracàs electoral a València on havien centrat la majoria dels esforços electorals, que han suposat una important despesa econòmica i mediàtica. Al Cap i Casal només han obtingut un 1,3% dels vots. Pel que fa als seus regidors/es, en general ha estat en pobles on els seus membres havien pertangut al PP o UV i havien ostentat regidories el 2003. 6.- L’estratègia d’Esquerra Republicana del País Valencià de presentar el màxim de llistes sense altra consideració que disponibilitat financera per fer una forta campanya propagandística ha resultat un fracàs. Malgrat passar de 3 a 5 regidors en el País Valencià, els poc més de 10.000 vots en les eleccions municipals són un cop dur a aquest partit que s’autodefineix com a independentista.. La interpretació dels resultats A continuació tractarem d’interpretar el per què d’aquests resultats: 1.- S’albira una despolitització creixent en la majoria de la població valenciana. Hi ha una tendència a considerar els càrrecs autonòmics i municipals com a simples gestors. Això ha fet que es desfidelitze el tradicional vot socialdemòcrata o progressista de les barriades populars i pobles dels cinturons industrials. En aquest sentit també s’albira una tendència al personalisme polític, deixant de banda projectes polítics es vota a les persones que els abanderen en funció del seu carisma i suposada capacitat de gestió. Els importants moviments populars desenvolupats en els darrers temps al País Valencià no s’han traduït en una politització social. No s’ha produït l’efecte polititzador per: Amb alguna excepció, en general són impulsats per una minoria social polititzada que no ha estat capaç d’estendre’ls. Moviments esperançadors des del punt de vista de la unitat popular, però febles socialment. Molts d’aquests moviments moren després de les lluites concretes, no hi ha en general cap nexe d’unió entre ells, ni dibuixen cap projecte global de país. Bona part d’aquestes lluites populars s’han format des d’un punt de vista “anti� (sobretot anti-PP) sense plantejar projectes alternatius creïbles per a la societat. Hi ha també un cert confusionisme en la societat valenciana entre el que pertoca a l’Estat i el que pertoca a la Generalitat. Existeix una tendència majoritària a considerar que la Generalitat és quelcom pràcticament simbòlic, reivindicatiu front Madrid, que és considerat el responsable últim de tota l’administració. Això ha permès instrumentalitzar al PP els problemes quotidians dels valencians i valencianes atribuint-los a la desatenció territorial de Zapatero. 2.- El País Valencià vota en clau territorial i municipal. Abans de les eleccions alguns sectors progressistes feien la lectura que el País Valencià votaria en clau espanyola. Argumentaven una suposada despersonalització de les valencianes i els valencians que els faria votar als que controlen el govern del Regne d’Espanya. Tanmateix, aquesta interpretació és errònia des de l’inici: al llarg de l’era autonòmica el País Valencià ha votat en funció de la seua percepció política i no dels vents de ponent. Això s’ha evidenciat en aquestes eleccions autonòmiques definitivament, on els valencians han donat suport molt majoritàriament al PP. 3.- El mite de la “crispació�. Corresponent a aquesta percepció pròpia de la política, hom no pot llegir els resultats valencians com si es tractara d’un duel Rajoy-Zapatero on el tema estrella fos el procés de pau del Poble Basc. La política valenciana ha portat una dinàmica pròpia i amb uns temes de debat propis. En aquest sentit, cal ressenyar que la “crispació� a la valenciana (la que afectava a temes valencians com l’aigua, la corrupció, la llengua, TV3, etc…), no han passat de ser debats perifèrics de la societat valenciana, en cap cas determinants en els resultats electorals. 4.- La manca de projecte de la socialdemocràcia valenciana. El PSOE valencià ha travessat d’ençà el 1996 múltiples crisis internes, fonamentalment basades en lluites de poder de les seues capelletes. El PSOE valencià sempre s’ha caracteritzat pel seu seguidisme a la direcció estatal. La lluita entre renovadors i continuistes, adobat per un intervencionisme constant des de Ferraz, no s’ha aclarit fins ben poc. Però el resultat no pot ser més estèril donat que es feu una direcció de pedaços, que incloïa la majoria de capelletes i encapçalada un líder no problemàtic per la seua manca d’idees: Joan Ignasi Pla. Aquesta cúpula “Frankestein� ha estat incapaç d’articular cap projecte propi ja que fer-ho haguera suposat obrir debats que hagueren alçat de nou les tensions soterrades entre els diferents sectors. Així doncs, el PSOE valencià ha tingut un discurs que amb prou feines passava de les crítiques al govern del PP. Aquesta manca de projecte no ha permès que siga considerat com a alternativa de gestió per la majoria de les classes populars i capes mitjanes, ja que per una part no s’hi veia cap model de país i per altra tampoc es confiava en que pogués aportar quelcom diferent al PP. En aquest sentit, escau assenyalar que el PSOE valencià decidí trencar amb els sindicats i moviments socials d’ençà la vaga general de 1988. D’aquesta manera, no només ha perdut credibilitat i potencialitat de transmissió de discurs en els seus aliats tradicionals sinó que hi ha tot un nou associacionisme que s’ha gestat fora del seu paraigües. Només darrerament ha tractat de reconduir la situació bastint ponts amb el feminisme i d’altres moviments socials, tot i que precàriament per les seues evidents contradiccions discursives. Per últim l’efervescent burgesia valenciana tampoc ha vist en el PSOE un delegat fiable per gestionar l’administració pròpia. 5.- La fortalesa del discurs del PP i el model de desenvolupament. Les conservadores i els conservadors han aconseguit bastir un discurs en el qual ells personifiquen el progrés i la modernització del País Valencià, mentre que el PSOE seria el culpable de l’endarreriment i la marginació dels valencians i valencianes. A nivell pràctic el PP ha fonamentat el seu projecte en la potenciació del turisme i la construcció. Això li ha permès justificar les grans obres i els grans esdeveniments com a atractors del turisme cap al País Valencià. La construcció seria per una part generadora d’ocupació i per altra resultat lògic d’aquesta renovada atracció turística. Aquest model de govern ha situat als dos sectors econòmics predominants al País Valencià en l’agenda política de la Generalitat. Difícilment es pot guanyar el suport de les valencianes i els valencians plantejant una política “anti� model de desenvolupament econòmic valencià actual. La població sap que no hi ha alternatives reals a aquest model de desenvolupament que per altra part està generant beneficis econòmics importants. En efecte, si bé la burgesia valenciana és la primera beneficiada per aquest model de “creixement�, no podem obviar que a curt termini bona part de les capes mitjanes i dels xicotets propietaris de terrenys o immobles especulables s’estan beneficiant d’això. Com també ho està fent a curt termini la petita burgesia botiguera i hostalera, els propietaris d’immobles en zones turístiques, i bona part dels obrers de la construcció. Així doncs, el projecte del PP comptaria amb el beneplàcit d’una part important de les classes populars valencianes. La burgesia valenciana, per la seua banda, percep en el PP el gestor més adequat per al seu enriquiment, per tant l’aliança empresariat-dreta signada a principis dels 1990 a la Cimera Empresarial d’Oriola gaudeix de bona salut. Evidentment, el model econòmic del PP és curterminista. L’auge de noves zones turístiques pot posar en perill això, d’aquesta manera s’entén: el seu interès en mantenir la política de grans esdeveniments; la introducció massiva d’inputs com el golf i en menor mesura dels parcs temàtics i zones recreatives; i la conquesta per al turisme de les zones d’interior. Pel que fa a la construcció, peça clau de l’economia, previsiblement entrarà en crisi per la davallada de la demanda, cosa que es pot veure reforçada si en efecte hi ha un reflux del turisme. Així doncs, el model de desenvoluament valencià pot estar en els seus últims moments, de manera que per a la burgesia i part de les capes mitjanes és millor esprémer la taronja abans d’iniciar una reconversió que es preveu plena d’incerteses. 6.- El factor identitari valencià és un dels eixos claus de la identificació de l’electorat valencià amb el discurs del PP. El conflicte identitari valencià ha generat transversalment en la societat una profunda manca d’autoestima en la societat valenciana. Una manca d’autoestima que ha pres formes tan diverses com la “síndrome de l’oncle Tom�, l’emmirallament amb Barcelona, el complex d’inferioritat vers la resta de territoris de l’Estat, o l’autoodi. Com a eix transversal, el conflicte identitari valencià ha impregnat tots els discursos polítics. En el PSOE, les múltiples renúncies estatutàries de 1982 i 2006 i les contradiccions discursives que suposen, han fet que deliberadament s’obvie aquesta qüestió i que només es tracte des d’un punt de vista totalment acomplexat i amb la boca petita. Mentre que EUPV i BNV han sigut arraconats en l’àmbit identitari tant per la dreta com per la socialdemocràcia, i cada vegada han anat rebaixant més els seus plantejaments. Al contrari que el BNV (que ha apostat pel valencianisme de centre-esquerra), EUPV ha mantingut una defensa discursiva dels plantejaments fusterianistes tradicionals, tot i que ha estat més quelcom simbòlic i electoralista que no de projecte real de país. Pel que fa al PP, al nostre parer ha estat qui ha adaptat més hàbilment el seu discurs a la qüestió identitària, tot i que en una direcció que la desvirtua totalment i la converteix en una arma electoral de la dreta. Des dels 1990 el PP se n’adonà que per aconseguir la victòria electoral al País Valencià havia d’adaptar el seu discurs. El 1995 Eduardo Zaplana, primer president popular de la Generalitat, començava a articular allò que anomenà “Poder valencià�, és a dir, aconseguir que el País Valencià esdevinguera l’avantguarda de la modernització a l’Estat Espanyol. Sota aquest discurs s’albirava la possibilitat de representar a tota la dreta passant per damunt del blaverisme polític d’UV, que en eixe moment era soci de govern a la Generalitat. Així, el PP aconseguia una reformulació identitària molt més moderna de la que plantejava UV, el discurs de la qual començava a destapar-se com quelcom buit de contingut. En les eleccions autonòmiques de 1999 UV es queda fora de les Corts Valencianes, i en les posteriors conteses electorals anirà minvant en nombre de sufragis. Conforme es donava aquest traspàs de vots d’UV al PP, el “valencianisme tecnocràtic� del PP s’anava enriquint d’aquells elements discursius del blaverisme polític tradicional que li podien servir. El procés es completa en adoptar el discurs del PP tints anticatalanistes tradicionals des de principis del 2000, fet que és paral·lel al pas d’UV a la marginalitat política. Així doncs, el PP ha basat el seu discurs identitari en dos puntals bàsics: Abanderar la modernització i el progrés econòmic del País Valencià. Aquest element colpeja profundament en el complex d’inferioritat dels valencians. En la mateixa direcció va la política de grans obres i grans esdeveniments, que crea la il·lusió, no totalment errada, que València torna a ser important en el món. El PP ha aconseguit fer vore positivament aquests projectes a la majoria de l’electorat valencià i fer que qualsevol oposició a ells s’interprete com una postura antivalenciana. Aconsegueix doncs eixamplar l’estrangerització de tota l’oposició (que des de la transició ja s’assajava amb les postures fusterianes). Discurs d’arrel blavera. Defensa dels símbols i posicions lingüístiques (teòriques que no pràctiques) del moviment blaver. Connecta directament amb la “síndrome d’Oncle Tom�, lautoodi, i l’anticatalanisme. Posaria al seu servei totes les iniciatives del blaverisme social ja que serien impulsades i/o manipulades pel PP. Cosa que ha culminat en l’adscripció electoral del blaverisme social al PP. A aquests dos punts s’afegeix, conjunturalment, un de nou que contraresta el discurs “anti� del PSOE: Marginació del País Valencià. Es basaria en un fictici enfrontament amb Madrid. Suposaria que el PP valencià tracta de fer avançar el País Valencià malgrat els constants entrebancs del govern de Madrid. Aquest punt contrarestaria una articulació política d’un valencianisme anticentralista. En qualsevol cas, és quelcom conjuntural i que es deu, tot i que no s’enfoque així, al color del govern a Madrid. 7.- Dels resultats electorals s'extrau, sobretot en les grans ciutats, una tendència creixent al bipartidisme. Aquesta dinàmica va marginant progressivament els espais polítics d'esquerres i dreta alternatius al PSOE i al PP. D'aquesta manera en la dreta s'observa un traspàs de vots del blaverisme polític, que sembla haver entrat en un coma permanent, al PP. Pel que fa a l'esquerra institucional s'observa un traspàs de vots d'EU i BNV al PSOE. Aquest darrer moviment, però, no ha elevat els vots del PSOE donat que també s'ha produït un traspàs de vots equivalent des dels socialdemòcrates al PP, relacionat amb el canvi de vots de les capes mitjanes. En relació amb el creixent bipartidisme, cal constatar que de no haver-se produït el Compromís pel País Valencià, és molt probable que les Corts resultants de les autonòmiques hagueren inclòs únicament a PP i PSOE. Constatem un canvi de postura de BNV i EUPV respecte al PSOE. La feblesa electoral socialdemòcrata al territori valencià, i l’agressiva política dels conservadors, han motivat que els nacionalistes i els progressistes advoquen clarament per un “govern d’esquerres�. Han renunciat doncs a mantenir postures alternatives dins de les institucions per tal de reforçar una aposta per l’esquerra gestora difusa. Així doncs, no han fet sinó reforçar la dicotomia burgesa de govern esquerra-dreta, i a mitjà termini el bipartidisme. En aquest context cal entendre la important pèrdua de vots a favor del PSOE (electorat progressista moderat) i l’abstenció (postures descontentes amb el nou paper de comparsa política d’un hipotètic govern socialdemòcrata) . Conclusions polítiques d’Endavant (OSAN) Fent balanç del procés electoral al País Valencià podem extreure algunes conclusions significatives. 1.- En primer lloc que la victòria de la dreta representada pel PP, malgrat ser aclaparadora, no suposa un creixement numèric significatiu del suport social al seu projecte. Així i tot no hem de menystenir el seu predomini, el qual es deu a que és capaç de presentar davant de la població un projecte atractiu, els valencians són capaços d’identificar un model econòmic i social que tracta de projectar internacionalment el País Valencià, territori que sempre s’ha caracteritzat per la seua baixa autoestima. Això s’aconsegueix mitjançant grans obres i events i en l’extensió d’un model de creixement basat en la construcció i el turisme. Per contra açò no ocorre amb les diferents opcions d’esquerra socialdemòcrata, tant la majoritària, representada pel PSPV-PSOE, com en el cas d’EUPV o els nacionalistes del BNV. 2.- Podem dir sense equivocar-nos, que l’esquerra institucional està mancada de projecte i model social, existeix una distància insalvable entre el seu discurs i la realitat de les seues possibilitats i la seua gestió. Açò provoca que aquests partits vagen a la deriva, incapaços de contrarestar el model de la dreta valenciana i amb l’únic recurs de fer campanyes en un sentit negatiu. El discurs de la socialdemocràcia valenciana consisteix en oposar-se amb la boca xicoteta, de manera més o menys activa (depenent del partit) a tots els macroprojectes, però sense plantejar propostes alternatives, açò fa que siguen percebuts per la societat com a forces polítiques que no tenen res a oferir, o que, fins i tot, s’oposen al creixement i la projecció internacional del País Valencià. 3.- Aquesta crisi aguda de l’esquerra socialdemòcrata institucional contrasta però amb el relatiu ressorgiment dels moviments socials al PV, organitzats sobretot al voltant de plataformes que combaten la destrucció del territori, que el model econòmic basat en la construcció i el turisme provoca. Aquestes plataformes i col·lectius socials representen un sentir i una forma d’interpretar el desenvolupament del País Valencià diferent a la sensibilitat dominant. Darrere de totes aquestes agrupacions, en la majoria dels casos, trobem demandes de creixement sostenible, respecte al medi ambient, repartiment més equitatiu de la riquesa, etc. Però també és cert que aquests moviments socials, en molts casos, manquen d’una perspectiva global, sovint s’articulen buscant objectius concrets i tan bon punt la lluita arriba al seu clímax comencen a caure irremissiblement sense solució de continuïtat. En aquest sentit un cas paradigmàtic fou el de la iniciativa legislativa popular per a la preservació i aprofitament de l’Horta fa uns anys. Un cop aquesta fou refusada, el moviment entrà en un descens sostingut fins esdevenir quelcom residual. Precisament aquesta indefinició històrica dels moviments socials els ha fet sempre permeables a la manipulació i posterior reconducció per part dels partits de l’esquerra institucional, que sempre els han fet servir en funció dels seus interessos partidistes, basats en el desgast a la dreta mitjançant la mobilització al carrer. 4.- El panorama que resta després del procés electoral és un repte per a l’Esquerra Independentista ja que s’aprecia una certa tendència d’aquests moviments socials a espolsar-se el control de la socialdemocràcia i a funcionar per lliure. La presència tradicional dels autoanomentats socialistes i comunistes, malgrat ser encara important, cada cop hi és menor, com també ho és la seua incidència. Aquest fenomen no és més que el reflex d’aquest descrèdit a què fèiem referència abans i és que, no són pocs els casos en què representants autonòmics i municipals d’aquests partits han impulsat projectes semblants als que en l’actualitat impulsa el PP. És per això que en molts casos aquests moviments fugen de l’adscripció i la identificació amb cap partit. Aquesta tendència no ha des ser obviada per organitzacions i col·lectius de l’esquerra revolucionària, els quals han de ser capaços d’oferir a aquests moviments populars un projecte i un discurs globals, una alternativa veritable que siga capaç d’il·lusionar i crear consciència, de fer creure a les classes populars que el canvi és possible. Aquest ha de ser el repte en el futur per a l’Esquerra Independentista, crear la Unitat Popular, ser capaç d’articular un discurs global on tinguen cabuda coherent totes aquestes lluites identificant la part en el tot. Serà una tasca llarga i dura, però alhora motivant i engrescadora, una responsabilitat històrica a la qual Endavant (OSAN) no pot renunciar. 5.- El resultat electoral de les passades eleccions ha sigut una lliçó contundent per als que centraven les seues esperances d’aturar les polítiques del PP en el joc electoral. L’horitzó 2011 queda, a hores d’ara, massa llunyà i, per tant, davant quatre anys més de polítiques antisocials, antivalencianes i destructives amb el territori, l’única alternativa que tenim és l’organització, la resistència i la lluita al carrer. Ara és el torn de l’Esquerra Independentista i del conjunt dels moviments socials per bastir una veritable Unitat Popular per impedir els abusos de poder, siguen del color que siguen el govern de la Generalitat Valenciana i els nostres ajuntaments. Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional) Països Catalans, 19 de juny de 2007
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more