Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
Valoració d’Endavant (OSAN) dels resultats electorals al País València
25 jun 2007
TAmbé ho podeu consultar ací:
http://www.endavant.org/documents/resultatselectoralsPV07


Les dades objectives

Després de les eleccions municipals i autonòmiques 2007 des dâEndavant (OSAN) constatem:

1.- El PP ha reforçat el seu domini electoral al PV amb un 52â32% sobre un 70â87% de participació a les autonòmiques, i un 46â55% a les municipals sobre un 69â43% de les i els votants. Així doncs, el PP ha obtingut a les autonòmiques 1.272.369 sufragis sobre 3.436.601 electors/es, és a dir al voltant dâun 37% dels i les valencianes amb dret a vot. Pel que fa a les municipals, el PP ha obtingut 1.148.943 vots sobre 3.582.310 electors/es, és ha dir, al voltant dâun 32% dels i les valencianes amb dret a vot. El PP ha aconseguit 125.589 més que el 2003, que representen 54 diputats a Corts sobre 99.

El PP ha obtingut la majoria absoluta en 267 municipis valencians, i relativa en 62. Els conservadors han obtingut la victòria en la majoria de ciutats importants i capitals de comarca.
Aquest increment general demostra en part que el PP no sâha desgastat electoralment per la seua política de govern, per les creixents mobilitzacions populars, ni per les divisions internes.

2.- Tot i que en relació amb altres territoris la participació ha estat elevada, cal constatar que 1.095.261 electores/s (30â57%) sâabstingueren en les municipals, mentre que 999.842 (29â13%) ho feren en les autonòmiques. Dâaquesta manera, la abstenció ha pujat un punt i mig percentual respecte al 2003. La xifra no és menyspreable ja que lâabstenció se situa com a segona opció electoral.

3.- El PSOE no és vist com alternativa de gestió administrativa autonòmica, i perd pes a nivell municipal. Amb 833.737 ha perdut 40.551 vots autonòmics respecte al 2003. Ha obtingut un 34â9% dels vots emesos, el que representa un suport del 24â26% de lâelectorat. El fet que haja aconseguit tres diputats a Corts més que el 2003 no té a veure doncs amb un increment de vots, sinó amb lâampliació del nombre de diputats de 89 a 99. En total ha aconseguit 38 diputades i diputats sobre 99.

Pel que fa a les municipals, el PSOE ha guanyat 2.042 vots respecte al 2003. En línies generals ha perdut suport electoral en la majoria de comarques i molt especialment en el cinturó industrial de València i a Elx; però en canvi ha millorat els seus resultats a Alacant i Castelló de la Plana. En total ha obtingut un 34,7% dels sufragis, el que representa un 23,9% de les electores i electors.
El PSOE ha obtingut la majoria absoluta en 122 municipis i relativa en 53. Pel que fa a les capitals de comarques manté la majoria a Gandia, Dénia, Bunyol, Requena, i Elx (tot i la davallada de vots). Perd, però, la majoria de pobles de lâàrea metropolitana de València, inclosos feus històrics com Paterna o Torrent.

4.- El Compromís pel País Valencià (CPV), coalició progressista abanderada per EUPV i BNV, no ha aconseguit lâobjectiu de traduir en vots els creixents moviments populars que es desenvolupen al Sud. La suma autonòmica dels seus dos principals artífexs el 2003, any en el qual es presentaven per separat, fou de 268.616 vots. Els 194.359 vots dâenguany suposen un retrocés de 74.257 vots. En conjunt han obtingut un 8,1% dels sufragis, cosa que representa un 5,6% dels i les valencianes amb dret a vot.

A les municipals, el BNV sâha mantingut com a tercera força en nombre de regidores i regidors, tot i que amb 276 ha perdut 22 regidors respecte al 2003. També cal constatar que els seus 105.762 vots suposen una davallada de 33.545 vots respecte al 2003. També cal ressenyar que ha perdut un regidor a lâajuntament de Castelló de la Plana. En total ha obtingut un 4,28% dels vots, el que representa un 2,9% de lâelectorat. Té la majoria absoluta a 8 municipis i relativa a 4, i en un poble ha empatat .
Pel que fa als resultats municipals dâEUPV, amb 141 electes i 114.546 vots ha perdut 30 regidors/es i 32.097 sufragis respecte el 2003. Especialment greu sembla la pèrdua, per primera vegada des de lâera autonòmica dels regidors de les dues principals ciutats del Sud: Alacant i València; mentre que a Elx i dâaltres ciutats importants únicament sâha salvat pel pacte preelectoral local amb el BNV. En total un 4,64% dels vots, el que representa un 3,19% de lâelectotat. EUPV ha obtingut la majoria absoluta a un municipi, mentre que té la relativa a 3 més.
EUPV ha concorregut en diverses coalicions, entre elles el CPV, en diverses poblacions. Aquests pactes li han atorgat 9.181 més i 14 regidors/es més.

5.- El blaverisme polític, dividit en Unió Valenciana âmoderatâ i Coalición Valenciana âultradretàâ, sâha enfonsat electoralment en obtenir 22.615 vots UV i 17.305 CV. Si comparem aquestes xifres amb les del 2003, contesa en la qual UV obtingué 72594 vots, ens nâadonem que el blaverisme polític ha perdut 32.674 vots. Això suposa, sumats, un 1â6% dels vots emesos i un 1â16% del conjunt de lâelectorat. Sâobserva en els últims anys en el blaverisme social, una tendència a diluir el seu vot en el PP.

UV ha patit una forta davallada en poder municipal, passant de 86.539 vots i 131 regidors/es en 2003, a 19.376 i 29 regidors/es el 2007. En conjunt, un 0,79% de lâelectorat i un 0,54% de lâelectorat valencià. UV ha aconseguit la majoria absoluta en un municipi.
CV ha aconseguit 21.088 vots i 19 regidors/es, el que suposa un 0,58% de lâelectorat valencià. Especialment significatiu ha estat el seu fracàs electoral a València on havien centrat la majoria dels esforços electorals, que han suposat una important despesa econòmica i mediàtica. Al Cap i Casal només han obtingut un 1,3% dels vots. Pel que fa als seus regidors/es, en general ha estat en pobles on els seus membres havien pertangut al PP o UV i havien ostentat regidories el 2003.
6.- Lâestratègia dâEsquerra Republicana del País Valencià de presentar el màxim de llistes sense altra consideració que disponibilitat financera per fer una forta campanya propagandística ha resultat un fracàs. Malgrat passar de 3 a 5 regidors en el País Valencià, els poc més de 10.000 vots en les eleccions municipals són un cop dur a aquest partit que sâautodefineix com a independentista..

La interpretació dels resultats

A continuació tractarem dâinterpretar el per què dâaquests resultats:

1.- Sâalbira una despolitització creixent en la majoria de la població valenciana. Hi ha una tendència a considerar els càrrecs autonòmics i municipals com a simples gestors. Això ha fet que es desfidelitze el tradicional vot socialdemòcrata o progressista de les barriades populars i pobles dels cinturons industrials.

En aquest sentit també sâalbira una tendència al personalisme polític, deixant de banda projectes polítics es vota a les persones que els abanderen en funció del seu carisma i suposada capacitat de gestió.
Els importants moviments populars desenvolupats en els darrers temps al País Valencià no sâhan traduït en una politització social. No sâha produït lâefecte polititzador per:
Amb alguna excepció, en general són impulsats per una minoria social polititzada que no ha estat capaç dâestendreâls. Moviments esperançadors des del punt de vista de la unitat popular, però febles socialment.
Molts dâaquests moviments moren després de les lluites concretes, no hi ha en general cap nexe dâunió entre ells, ni dibuixen cap projecte global de país.
Bona part dâaquestes lluites populars sâhan format des dâun punt de vista âantiâ? (sobretot anti-PP) sense plantejar projectes alternatius creïbles per a la societat.
Hi ha també un cert confusionisme en la societat valenciana entre el que pertoca a lâEstat i el que pertoca a la Generalitat. Existeix una tendència majoritària a considerar que la Generalitat és quelcom pràcticament simbòlic, reivindicatiu front Madrid, que és considerat el responsable últim de tota lâadministració. Això ha permès instrumentalitzar al PP els problemes quotidians dels valencians i valencianes atribuint-los a la desatenció territorial de Zapatero.

2.- El País Valencià vota en clau territorial i municipal. Abans de les eleccions alguns sectors progressistes feien la lectura que el País Valencià votaria en clau espanyola. Argumentaven una suposada despersonalització de les valencianes i els valencians que els faria votar als que controlen el govern del Regne dâEspanya. Tanmateix, aquesta interpretació és errònia des de lâinici: al llarg de lâera autonòmica el País Valencià ha votat en funció de la seua percepció política i no dels vents de ponent. Això sâha evidenciat en aquestes eleccions autonòmiques definitivament, on els valencians han donat suport molt majoritàriament al PP.

3.- El mite de la âcrispacióâ?. Corresponent a aquesta percepció pròpia de la política, hom no pot llegir els resultats valencians com si es tractara dâun duel Rajoy-Zapatero on el tema estrella fos el procés de pau del Poble Basc. La política valenciana ha portat una dinàmica pròpia i amb uns temes de debat propis. En aquest sentit, cal ressenyar que la âcrispacióâ? a la valenciana (la que afectava a temes valencians com lâaigua, la corrupció, la llengua, TV3, etcâ¦), no han passat de ser debats perifèrics de la societat valenciana, en cap cas determinants en els resultats electorals.

4.- La manca de projecte de la socialdemocràcia valenciana. El PSOE valencià ha travessat dâençà el 1996 múltiples crisis internes, fonamentalment basades en lluites de poder de les seues capelletes. El PSOE valencià sempre sâha caracteritzat pel seu seguidisme a la direcció estatal. La lluita entre renovadors i continuistes, adobat per un intervencionisme constant des de Ferraz, no sâha aclarit fins ben poc. Però el resultat no pot ser més estèril donat que es feu una direcció de pedaços, que incloïa la majoria de capelletes i encapçalada un líder no problemàtic per la seua manca dâidees: Joan Ignasi Pla. Aquesta cúpula âFrankesteinâ? ha estat incapaç dâarticular cap projecte propi ja que fer-ho haguera suposat obrir debats que hagueren alçat de nou les tensions soterrades entre els diferents sectors. Així doncs, el PSOE valencià ha tingut un discurs que amb prou feines passava de les crítiques al govern del PP.
Aquesta manca de projecte no ha permès que siga considerat com a alternativa de gestió per la majoria de les classes populars i capes mitjanes, ja que per una part no sâhi veia cap model de país i per altra tampoc es confiava en que pogués aportar quelcom diferent al PP. En aquest sentit, escau assenyalar que el PSOE valencià decidí trencar amb els sindicats i moviments socials dâençà la vaga general de 1988. Dâaquesta manera, no només ha perdut credibilitat i potencialitat de transmissió de discurs en els seus aliats tradicionals sinó que hi ha tot un nou associacionisme que sâha gestat fora del seu paraigües. Només darrerament ha tractat de reconduir la situació bastint ponts amb el feminisme i dâaltres moviments socials, tot i que precàriament per les seues evidents contradiccions discursives.
Per últim lâefervescent burgesia valenciana tampoc ha vist en el PSOE un delegat fiable per gestionar lâadministració pròpia.

5.- La fortalesa del discurs del PP i el model de desenvolupament. Les conservadores i els conservadors han aconseguit bastir un discurs en el qual ells personifiquen el progrés i la modernització del País Valencià, mentre que el PSOE seria el culpable de lâendarreriment i la marginació dels valencians i valencianes. A nivell pràctic el PP ha fonamentat el seu projecte en la potenciació del turisme i la construcció. Això li ha permès justificar les grans obres i els grans esdeveniments com a atractors del turisme cap al País Valencià. La construcció seria per una part generadora dâocupació i per altra resultat lògic dâaquesta renovada atracció turística.
Aquest model de govern ha situat als dos sectors econòmics predominants al País Valencià en lâagenda política de la Generalitat. Difícilment es pot guanyar el suport de les valencianes i els valencians plantejant una política âantiâ? model de desenvolupament econòmic valencià actual. La població sap que no hi ha alternatives reals a aquest model de desenvolupament que per altra part està generant beneficis econòmics importants.
En efecte, si bé la burgesia valenciana és la primera beneficiada per aquest model de âcreixementâ?, no podem obviar que a curt termini bona part de les capes mitjanes i dels xicotets propietaris de terrenys o immobles especulables sâestan beneficiant dâaixò. Com també ho està fent a curt termini la petita burgesia botiguera i hostalera, els propietaris dâimmobles en zones turístiques, i bona part dels obrers de la construcció. Així doncs, el projecte del PP comptaria amb el beneplàcit dâuna part important de les classes populars valencianes. La burgesia valenciana, per la seua banda, percep en el PP el gestor més adequat per al seu enriquiment, per tant lâaliança empresariat-dreta signada a principis dels 1990 a la Cimera Empresarial dâOriola gaudeix de bona salut.
Evidentment, el model econòmic del PP és curterminista. Lâauge de noves zones turístiques pot posar en perill això, dâaquesta manera sâentén: el seu interès en mantenir la política de grans esdeveniments; la introducció massiva dâinputs com el golf i en menor mesura dels parcs temàtics i zones recreatives; i la conquesta per al turisme de les zones dâinterior. Pel que fa a la construcció, peça clau de lâeconomia, previsiblement entrarà en crisi per la davallada de la demanda, cosa que es pot veure reforçada si en efecte hi ha un reflux del turisme. Així doncs, el model de desenvoluament valencià pot estar en els seus últims moments, de manera que per a la burgesia i part de les capes mitjanes és millor esprémer la taronja abans dâiniciar una reconversió que es preveu plena dâincerteses.

6.- El factor identitari valencià és un dels eixos claus de la identificació de lâelectorat valencià amb el discurs del PP. El conflicte identitari valencià ha generat transversalment en la societat una profunda manca dâautoestima en la societat valenciana. Una manca dâautoestima que ha pres formes tan diverses com la âsíndrome de lâoncle Tomâ?, lâemmirallament amb Barcelona, el complex dâinferioritat vers la resta de territoris de lâEstat, o lâautoodi.
Com a eix transversal, el conflicte identitari valencià ha impregnat tots els discursos polítics. En el PSOE, les múltiples renúncies estatutàries de 1982 i 2006 i les contradiccions discursives que suposen, han fet que deliberadament sâobvie aquesta qüestió i que només es tracte des dâun punt de vista totalment acomplexat i amb la boca petita. Mentre que EUPV i BNV han sigut arraconats en lâàmbit identitari tant per la dreta com per la socialdemocràcia, i cada vegada han anat rebaixant més els seus plantejaments. Al contrari que el BNV (que ha apostat pel valencianisme de centre-esquerra), EUPV ha mantingut una defensa discursiva dels plantejaments fusterianistes tradicionals, tot i que ha estat més quelcom simbòlic i electoralista que no de projecte real de país. Pel que fa al PP, al nostre parer ha estat qui ha adaptat més hàbilment el seu discurs a la qüestió identitària, tot i que en una direcció que la desvirtua totalment i la converteix en una arma electoral de la dreta.
Des dels 1990 el PP se nâadonà que per aconseguir la victòria electoral al País Valencià havia dâadaptar el seu discurs. El 1995 Eduardo Zaplana, primer president popular de la Generalitat, començava a articular allò que anomenà âPoder valenciàâ?, és a dir, aconseguir que el País Valencià esdevinguera lâavantguarda de la modernització a lâEstat Espanyol. Sota aquest discurs sâalbirava la possibilitat de representar a tota la dreta passant per damunt del blaverisme polític dâUV, que en eixe moment era soci de govern a la Generalitat. Així, el PP aconseguia una reformulació identitària molt més moderna de la que plantejava UV, el discurs de la qual començava a destapar-se com quelcom buit de contingut. En les eleccions autonòmiques de 1999 UV es queda fora de les Corts Valencianes, i en les posteriors conteses electorals anirà minvant en nombre de sufragis. Conforme es donava aquest traspàs de vots dâUV al PP, el âvalencianisme tecnocràticâ? del PP sâanava enriquint dâaquells elements discursius del blaverisme polític tradicional que li podien servir. El procés es completa en adoptar el discurs del PP tints anticatalanistes tradicionals des de principis del 2000, fet que és paral·lel al pas dâUV a la marginalitat política.
Així doncs, el PP ha basat el seu discurs identitari en dos puntals bàsics:

Abanderar la modernització i el progrés econòmic del País Valencià. Aquest element colpeja profundament en el complex dâinferioritat dels valencians. En la mateixa direcció va la política de grans obres i grans esdeveniments, que crea la il·lusió, no totalment errada, que València torna a ser important en el món. El PP ha aconseguit fer vore positivament aquests projectes a la majoria de lâelectorat valencià i fer que qualsevol oposició a ells sâinterprete com una postura antivalenciana. Aconsegueix doncs eixamplar lâestrangerització de tota lâoposició (que des de la transició ja sâassajava amb les postures fusterianes).
Discurs dâarrel blavera. Defensa dels símbols i posicions lingüístiques (teòriques que no pràctiques) del moviment blaver. Connecta directament amb la âsíndrome dâOncle Tomâ?, lautoodi, i lâanticatalanisme. Posaria al seu servei totes les iniciatives del blaverisme social ja que serien impulsades i/o manipulades pel PP. Cosa que ha culminat en lâadscripció electoral del blaverisme social al PP.
A aquests dos punts sâafegeix, conjunturalment, un de nou que contraresta el discurs âantiâ? del PSOE:
Marginació del País Valencià. Es basaria en un fictici enfrontament amb Madrid. Suposaria que el PP valencià tracta de fer avançar el País Valencià malgrat els constants entrebancs del govern de Madrid. Aquest punt contrarestaria una articulació política dâun valencianisme anticentralista. En qualsevol cas, és quelcom conjuntural i que es deu, tot i que no sâenfoque així, al color del govern a Madrid.
7.- Dels resultats electorals s'extrau, sobretot en les grans ciutats, una tendència creixent al bipartidisme. Aquesta dinàmica va marginant progressivament els espais polítics d'esquerres i dreta alternatius al PSOE i al PP. D'aquesta manera en la dreta s'observa un traspàs de vots del blaverisme polític, que sembla haver entrat en un coma permanent, al PP. Pel que fa a l'esquerra institucional s'observa un traspàs de vots d'EU i BNV al PSOE. Aquest darrer moviment, però, no ha elevat els vots del PSOE donat que també s'ha produït un traspàs de vots equivalent des dels socialdemòcrates al PP, relacionat amb el canvi de vots de les capes mitjanes.
En relació amb el creixent bipartidisme, cal constatar que de no haver-se produït el Compromís pel País Valencià, és molt probable que les Corts resultants de les autonòmiques hagueren inclòs únicament a PP i PSOE.
Constatem un canvi de postura de BNV i EUPV respecte al PSOE. La feblesa electoral socialdemòcrata al territori valencià, i lâagressiva política dels conservadors, han motivat que els nacionalistes i els progressistes advoquen clarament per un âgovern dâesquerresâ?. Han renunciat doncs a mantenir postures alternatives dins de les institucions per tal de reforçar una aposta per lâesquerra gestora difusa. Així doncs, no han fet sinó reforçar la dicotomia burgesa de govern esquerra-dreta, i a mitjà termini el bipartidisme. En aquest context cal entendre la important pèrdua de vots a favor del PSOE (electorat progressista moderat) i lâabstenció (postures descontentes amb el nou paper de comparsa política dâun hipotètic govern socialdemòcrata) .

Conclusions polítiques dâEndavant (OSAN)

Fent balanç del procés electoral al País Valencià podem extreure algunes conclusions significatives.

1.- En primer lloc que la victòria de la dreta representada pel PP, malgrat ser aclaparadora, no suposa un creixement numèric significatiu del suport social al seu projecte. Així i tot no hem de menystenir el seu predomini, el qual es deu a que és capaç de presentar davant de la població un projecte atractiu, els valencians són capaços dâidentificar un model econòmic i social que tracta de projectar internacionalment el País Valencià, territori que sempre sâha caracteritzat per la seua baixa autoestima. Això sâaconsegueix mitjançant grans obres i events i en lâextensió dâun model de creixement basat en la construcció i el turisme.
Per contra açò no ocorre amb les diferents opcions dâesquerra socialdemòcrata, tant la majoritària, representada pel PSPV-PSOE, com en el cas dâEUPV o els nacionalistes del BNV.

2.- Podem dir sense equivocar-nos, que lâesquerra institucional està mancada de projecte i model social, existeix una distància insalvable entre el seu discurs i la realitat de les seues possibilitats i la seua gestió. Açò provoca que aquests partits vagen a la deriva, incapaços de contrarestar el model de la dreta valenciana i amb lâúnic recurs de fer campanyes en un sentit negatiu.
El discurs de la socialdemocràcia valenciana consisteix en oposar-se amb la boca xicoteta, de manera més o menys activa (depenent del partit) a tots els macroprojectes, però sense plantejar propostes alternatives, açò fa que siguen percebuts per la societat com a forces polítiques que no tenen res a oferir, o que, fins i tot, sâoposen al creixement i la projecció internacional del País Valencià.

3.- Aquesta crisi aguda de lâesquerra socialdemòcrata institucional contrasta però amb el relatiu ressorgiment dels moviments socials al PV, organitzats sobretot al voltant de plataformes que combaten la destrucció del territori, que el model econòmic basat en la construcció i el turisme provoca. Aquestes plataformes i col·lectius socials representen un sentir i una forma dâinterpretar el desenvolupament del País Valencià diferent a la sensibilitat dominant. Darrere de totes aquestes agrupacions, en la majoria dels casos, trobem demandes de creixement sostenible, respecte al medi ambient, repartiment més equitatiu de la riquesa, etc.
Però també és cert que aquests moviments socials, en molts casos, manquen dâuna perspectiva global, sovint sâarticulen buscant objectius concrets i tan bon punt la lluita arriba al seu clímax comencen a caure irremissiblement sense solució de continuïtat. En aquest sentit un cas paradigmàtic fou el de la iniciativa legislativa popular per a la preservació i aprofitament de lâHorta fa uns anys. Un cop aquesta fou refusada, el moviment entrà en un descens sostingut fins esdevenir quelcom residual.
Precisament aquesta indefinició històrica dels moviments socials els ha fet sempre permeables a la manipulació i posterior reconducció per part dels partits de lâesquerra institucional, que sempre els han fet servir en funció dels seus interessos partidistes, basats en el desgast a la dreta mitjançant la mobilització al carrer.

4.- El panorama que resta després del procés electoral és un repte per a lâEsquerra Independentista ja que sâaprecia una certa tendència dâaquests moviments socials a espolsar-se el control de la socialdemocràcia i a funcionar per lliure. La presència tradicional dels autoanomentats socialistes i comunistes, malgrat ser encara important, cada cop hi és menor, com també ho és la seua incidència.
Aquest fenomen no és més que el reflex dâaquest descrèdit a què fèiem referència abans i és que, no són pocs els casos en què representants autonòmics i municipals dâaquests partits han impulsat projectes semblants als que en lâactualitat impulsa el PP. Ãs per això que en molts casos aquests moviments fugen de lâadscripció i la identificació amb cap partit.
Aquesta tendència no ha des ser obviada per organitzacions i col·lectius de lâesquerra revolucionària, els quals han de ser capaços dâoferir a aquests moviments populars un projecte i un discurs globals, una alternativa veritable que siga capaç dâil·lusionar i crear consciència, de fer creure a les classes populars que el canvi és possible.
Aquest ha de ser el repte en el futur per a lâEsquerra Independentista, crear la Unitat Popular, ser capaç dâarticular un discurs global on tinguen cabuda coherent totes aquestes lluites identificant la part en el tot. Serà una tasca llarga i dura, però alhora motivant i engrescadora, una responsabilitat històrica a la qual Endavant (OSAN) no pot renunciar.

5.- El resultat electoral de les passades eleccions ha sigut una lliçó contundent per als que centraven les seues esperances dâaturar les polítiques del PP en el joc electoral. Lâhoritzó 2011 queda, a hores dâara, massa llunyà i, per tant, davant quatre anys més de polítiques antisocials, antivalencianes i destructives amb el territori, lâúnica alternativa que tenim és lâorganització, la resistència i la lluita al carrer. Ara és el torn de lâEsquerra Independentista i del conjunt dels moviments socials per bastir una veritable Unitat Popular per impedir els abusos de poder, siguen del color que siguen el govern de la Generalitat Valenciana i els nostres ajuntaments.


Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional)
Països Catalans, 19 de juny de 2007

This work is in the public domain

Comentaris

Ni més ni menys. Com l’autonomia de Portugal. En això estem. Article d’opinió d’Agustí Cerdà, d’ERC-ERPV
25 jun 2007
(reedició de lâarticleâ¦, pel seu interés)



Deixem-ho clar des del principi: lâautonomia que ens cal és la de Portugal. Ni més, ni menys. Més suposaria no estar a la Unió Europea, i nosaltres sempre hem tingut una sòlida vocació dâeuropeus i de mediterranis. Menys, tampoc: que el País Valencià quede reduït a una âregión de Españaâ?, no és lâhoritzó que necessitem per garantir els nivells de llibertat i benestar que volem.
Ara bé, entre la situació política actual i âlâautonomia de Portugalâ? hi ha estadis polítics que haurem de recórrer, entenent, com entenem nosaltres, que el poble valencià forma part dâuna comunitat nacional diferent de lâespanyola, que té dret a decidir lliurement el seu destí, que té dret a organitzar-se políticament tal i com democràticament decisdesca.
Un dret, el de lâautodeterminació, encara no contemplat en lâordenament jurídic valencià, bandejat en la redacció del Tractat constitucional de la Unió Europea, satanitzat a la política espanyola, i, amb tota certesa obviat en la presumpta reforma de lâEstatut que es perpetrarà cap al 25 dâabril del 2005 a les Corts Valencianes.
Potser la data siga alguna cosa més que simbòlica: la celebració dâuna victòria definitiva, la dâhaver reduït el poble valencià a un no-res regional, o, la commemoració dâuna derrota amb el propòsit seriós dâesmenar-la i reprendre així el tren de la nostra història, una història que comença al segle XIII amb la constitució del Regne de València, un estat medieval confederat amb Catalunya, el Regne de Mallorca i lâAragó, antecedent polític de lâactual País Valencià modern. I aquesta és la cruïlla en la qual ens trobem: o regió dâEspanya o País dâEuropa. O per què si no seâns proposa una reforma âurgentâ? de lâEstatut? Per què es vol que aquesta reforma siga la primera, el primer estatut dâautonomia que es reforma? Què hi ha multitudinàries manifestacions al carrer reclamant els drets històrics dels valencians? Doncs sí que les hi ha. Cada 25 dâabril a la vesprada. Però la majoria dels i les que hi anem no tenim un sol diputat o diputada a les Corts Valencianes que defense els nostres interessos allà on es discuteixen, sâaproven o es rebutgen una xicoteta part de les lleis i ordenaments que regeixen la vida i la vida política dels valencians.
A les Corts Valencianes, hi ha, ara per ara, les formacions o lâevolució de les formacions que redactaren i aprovaren, amb el vot a favor o lâabstenció, lâactual estatut. I amb aquesta mateixa composició política de les Corts Valencianes, quins problemes polítics, econòmics o identitaris trobaran solució en aquesta nova redacció de lâEstatut? Es podran arbitrar mecanismes per a la defensa integral del camp valencià, de la taronja a lâarròs? Protegiran el nostre model agrari com una âsenya dâidentitatâ?? O això de les âsenyes dâidentitatâ? quedarà només per a la cíclica crispació identitària que sempre acaba dient âque vienen los catalanesâ?!!!
Podrem defensar els postres productes als mercats europeus sense que siguen moneda de canvi, com fins ara, en mans de Madrid, que de taronges sap que hi ha de dos tipus: les de menjar i les de fer suc?
O és que amb aquesta reforma de lâEstatut els valencians ens quedarem a casa els nostres impostos i podrem decidir com, quan i en què ens els podrem gastar?
O serà després de la reforma de lâEstatut que deixarem de fer el ridícul internacional i admetrem en la nostra legislació autonòmica que el valencià és la nostra manera dâanomenar la llengua catalana? O és que Canal 9 serà tota en valencià i serà plural i democràtica i de qualitat i â¦â¦?
O és que les escoles i la sanitat seran públiques, gratuïtes, laiques, en valencià i de qualitat (republicanes, vaja) perquè amb aquesta reforma hi haurà el finançament suficient com per mantindre aquests serveis públics?
El nou Estatut serà capaç dâestablir un marc propi de relacions laborals que garantesca els drets dels treballadors/res i la competitivitat de les empreses?
O es què després de la reforma podrem garantir que espais urbans com els del Cabanyal-Canyamelar o el barri del Carme de València, o espais naturals com la Renegà o els ullals de Miravet, lâAlbufera i el Xúquer, la Calderona, les salines de Calp o el Montgó seran preservats per sempre més per a que les noves generacions de valencians i valencianes puguen gaudir-ne ?
Podrem parar amb la nova llei a la mà la sagnia de llicenciats i llicenciades que seân van del País Valencià perquè ací no tenen on treballar i que a hores dâara ja superen els 50.000? O podrem garantir, a la gent dâaltres països que venen a treballar a ca nostra, els mateixos drets i deures que tenim els que hem nascut ací? Podrem dir quants raonablement en poden vindre cada any per poder-los garantir les condicions dâacollida i convivència a les quals tot ésser humà té dret? O serà que podrem aturar la deslocalització de les empreses del tèxtil, curtits, moble, joguinesâ¦i la corresponent coreanització de les condicions de treball?
Podrem, amb el nou estatut, garantir a la majoria de la ciutadania del País Valencià lâaccés barat a les noves tecnologies, a la dita âsocietat de la informacióâ??
I aquesta nova legislació, garantirà que els valencians continuarem essent un poble amb llengua i cultura pròpia perquè aquesta és lâúnica possibilitat que tenim de participar en un mon globalitzat sense ser absorbits per altres cultures?
Tot açò i alguna cosa més són els perques pels quals nosaltres reformaríem lâEstatut, perquè aquest fóra un instrument polític útil i al servei dels valencians, amb la capacitat política i econòmica per solucionar els problemes estructurals que té la nostra terra. Com estem convençuts que, amb lâactual composició política de les Corts Valencianes, aquest desig no serà possible. I no ho serà mentre Esquerra Republicana no hi siga al Parlament Valencià.

Ni més, ni menys. Com Portugal. En això estem.

Salut i República.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more