|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
Foix dins "Doce poetas catalanes"
|
|
per Marc Romera
Correu-e: floresdeuxmal@yahoo.com.mx (no verificat!) |
15 jun 2007
|
|
Aquest text és un anàlisi de l'obra de J. V. Foix dins de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén, llibre encara inèdit |
De com i perquè Orlando Guillén transparenta
les “Cròniques de l’ultrason� de J. V. Foix
convertint-les en les “Crónicas del ultrasueño�
MARC ROMERA
[Anà lisi de l’obra de J. V. Foix dins de “Doce poetas catalanes del Siglo XX con Tres Añadiduras y un Apéndice de Varia Intención�, d’Orlando Guillén, encara inèdit]
Sobta, a voltes, constatar com, tants anys després d’haver escrit i publicat les proses poètiques que constitueixen “Gertrudisâ€? (1918), i, tractant-se d’una obra ja prà cticament de comiat o de testament literari, J. V. Foix dicti els poemes de “Les cròniques de l’ultrasonâ€? (1985) i hi destil•li un llenguatge, un estil i una mateixa intenció estètica. Es podria parlar d’un cas de persistència i fidelitat creativa, però també, potser, si ens situem en el moment de la creació de “Gertrudisâ€?, d’un cas d’extrema maduresa i clarividència literà ria, d’un haver arribat a la conclusió final en una primera etapa d’especulació i aprenentatge. Quasi setanta anys d’evolució artÃstica que persisteix en un mateix llenguatge i en unes molt poc variades dispersions creatives fan de l’obra foixiana un cas especial i únic de fidelitat i coherència amb el posicionament inicial. No és d’estranyar, doncs, que el llibre comenci amb una suposada carta (“¿Què us podria dir...?â€? - “¿Qué os podrÃa decir...?â€?, en versió d’Orlando Guillén) en la qual el primer personatge que apareix al costat de la veu del poeta és, precisament, Gertrudis. I apareix precisament, seixanta-set anys després, en un text que és alhora poema en prosa, i posicionament poètic. És a dir, J. V. Foix ens transmet el seu testament poètic, que remet inconfusiblement, malgrat els detalls que s’han anat perfilant, als orÃgens, i ho fa utilitzant el personatge on es recolzaven aquests orÃgens.
Però quina és aquesta voluntat poètica? Evidentment, Gertrudis és aprofitada per preguntar a la veu del poeta quin és el seu concepte de versificació perquè no li queda clar si allò que fa Foix és poesia. La resposta del poeta sembla clara i, essent la que dóna al final del seu trajecte, podria ben bé ser la que hagués donat quan va crear Gertrudis: “Vaig contestar-li que jo em proposava d’anar més enllà . I, amb mots malgirbats, vaig afegir que jo creia fer ‘versos’ en prosaâ€? (que en la traducció de Guillén es converteix en: “Le contesté que lo que yo me proponÃa era ir mucho más lejos. Y con palabras mal hilvanadas añadà que yo estaba seguro de hacer ‘versos’ en prosaâ€?). I el poeta afegeix, quasi en clau de manifest, que ja és hora “d’expressar ensems el fet i les seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substà nciaâ€? (“de expresar a un mismo tiempo el asunto y sus hendiduras, con palabras chorreantes exprimidas para sacarles su propia sustanciaâ€?). El fet i les seves clivelles! ¿No és això el desdoblament del real a partir d’un objecte artificial o fantasiós que ja era el desencadenant dels textos de “Gertrudisâ€? o de “Krtuâ€?? Aquesta mena de coses estranyes, com els bonys que, en el precÃs moment fugaç en què s’aixeca el vel del son, apareixen en un terrat i que espanten la gent del poble fins que el bony desapareix, no són més que la reaparició, o l’aparició que no ha deixat d’aparèixer en l’obra foixiana, d’aquella Realitat del Real que es pot copsar a través dels simulacres o de les aparences en l’instant en què s’aixeca aquest vel del son que no és més que el món de les opinions admeses tot d’una, sense atenció o racionalització, i que converteix la tasca del poeta en un deixar constà ncia d’aquesta realitat absoluta en què s’acaba convertint la “crònica de l’ultrasonâ€?. Curiosament, doncs, malgrat certs detalls evolutius, el desencadenament poètic és exactament el mateix en el Foix nonagenari que en el de vint-i-cin anys.
Tot això ens hauria de servir per entendre els motius que haurà tingut Orlando Guillén per escollir precisament aquest llibre de J. V. Foix com a representació de la seva obra. Tenint en compte que “Cròniques de l’ultrasonâ€? és un llibre dictat, donat que Foix ja havia quasi perdut la vista -i això pot ser un dels motius que en el seu prosificar desapareguin els rastres de mètrica que anterioment es dissimulava en les seves proses-, podrÃem dir que el ritme o la cadència, la música, no acaba de ser la mateixa que en la resta de la seva obra. Potser, com assenyala Martà de Riquer, en aquest sentit aquests poemes s’assemblen, més que a cap altra cosa, als llarguÃssims tÃtols que acompanyen una bona part de la seva obra en vers. Però deixant de banda aquesta caracterÃstica formal, que permet una llibertat o un relaxament a l’hora de traduir, podem dir que l’encert de l’elecció rau en què Guillén opta per traduir el veritable testament poètic de l’autor, un testament, a més, que és fidel, com hem vist, i per tant representatiu, i alhora sentenciatiu, de tota l’obra anterior. Aixà doncs, malgrat no ser la seva obra més coneguda -suposem que l’elecció més normal hagués estat el “Sol, i de dolâ€?, el primer poema del qual el podem trobar virtuosament traduït al “Apéndice de varia intenciónâ€? (“Solo, y de duelo, y con vetusta sayaâ€?)-, sà que podem considerar, tenint en compte, fins i tot, el posicionament del text inicial, que en pot ser la més representativa, perquè és la que posa un punt i final, juntament amb “L’estacióâ€?, que fixa els parà metres de l’obra foixiana convertint-la en una de les més coherents i concentrades de la lÃrica catalana del segle XX, com també ho podria ser la de Salvat-Papasseit, que curiosament va ser l’altre poeta que va saber o pretendre unir modernitat amb tradició, tot i que la seva curta vida podria ser la causa d’aquesta unitat, tot el contrari d’aquest Foix nonagenari i quasi cec que segueix fidel a la seva elecció de camins subterranis per fer percebre la mentida com a mentida i convertir-ho en la tasca fonamental del poeta, que ha de ser l’encarregat, el vigia, de mantenir el poble despert perquè la veritat, que apareix en aquests instants únics, pugui ser percebuda i fixada. La seva tasca, l’objectiu d’aquestes “Cròniques de l’ultrasonâ€?, és fer-ne, precisament, la crònica perquè se’n guardi la memòria, la qual cosa és essencial perquè cadascú i cada cosa restin fidels a allò que són, sense concessions a la mÃstica i a les deformacions del son, mantenint, d’aquesta manera, la diginitat del ser, la de la humanitat i la del poeta.
I resulta que aquesta tasca del poeta ha caigut en mans d’un altre poeta. No d’un artesà del vers que en podria haver més o menys endevinat la intenció traspassant-la al castellà , sinó d’un creador. Perquè en mans d’Orlando Guillén els textos de Foix sembla que es reinventin, que s’hagin tornat a escriure de nou, que siguin, malgrat l’absoluta fidelitat a l’original, una nova creació poètica. Però una creació poètica que no només dóna la mesura exacta del que Foix transmet en català , sinó que a més a més sap explicar el text i la intenció foixiana. Perquè l’aferrament de Foix al llenguatge cru i dur i quasi estellós, aquesta mena de medievalisme que cercava en els seus versos i en el seu vocabulari i que era aquest lligament que aconseguia entre la modernitat d’allò que pretenia transmetre i el medievalisme amb què, amb voluntat de recuperació, volia acostar i alhora distanciar el lector, Orlando Guillén l’allunya del medievalisme que hagués donat un to envellit a la traducció i, sense embellir-lo ni caure en manierismes innecessaris, i trobant solucions excel•lents a les dificultats d’alguns girs o expressions foixanes, aconsegueix que el text sigui alhora traducció i creació, i, a més, actui com una llum clarificadora que permet acostar-se amb molta més simplicitat a aquesta obra que aparenta cripticisme però que sota la il•luminació verbal d’Orlando Guillén esdevé transparent. Com els lloms aquells. |
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
J. V. Foix en "Doce poetas catalanes"
|
per Marc Romera
floresdeuxmal@yahoo.com.mx |
15 jun 2007
|
De cómo y por qué Orlando Guillén transparenta
las “Cròniques de l’ultrason� de J. V. Foix
convirtiéndolas en las “Crónicas del ultrasueño�
MARC ROMERA
[Análisis de la obra de J. V. Foix en “Doce Poetas Catalanes del Siglo XX con Tres Añadiduras y un Apéndice de Varia Intenciónâ€?, de Orlando Guillén, todavÃa inédito]
Sorprende, a veces, constatar que muchos años después de haber escrito y publicado las prosas poéticas que constituyen “Gertrudisâ€? (1918), y, tratándose ahora de una obra prácticamente de despedida o de un testamento literario, J. V. Foix dicte los poemas de “Las crónicas del ultrasueñoâ€? (1985) y en ellos destile un lenguaje, un estilo y una misma intención estética. Se podrÃa hablar de un caso de persistencia y fidelidad creativa, pero también, quizá, si nos situamos en el momento de la creación de “Gertrudisâ€?, de un caso de extrema madurez y clarividencia literaria, de un haber llegado a la conclusión final en una primera etapa de especulación y aprendizaje. Casi setenta años de evolución artÃstica que persiste en un mismo lenguaje y en unas muy poco variadas dispersiones creativas hacen de la obra foixiana un caso especial y único de fidelidad y coherencia con su posicionamiento inicial. No es de extrañar entonces que el libro comience con una supuesta carta (“¿Què us podria dir...?â€?- “¿Qué os podrÃa decir...?â€?, en la versión de Orlando Guillén), en la que el primer personaje que aparece al lado de la voz del poeta es, precisamente, Gertrudis. Y aparece precisamente, sesenta y siete años después, en un texto que es al mismo tiempo poema en prosa y posicionamiento poético. Es decir, J. V. Foix nos transmite su testamento poético, que remite inconfundiblemente a sus orÃgenes, y lo hace utilizando al personaje en quien estos se apoyaban.
Pero, ¿cuál es esta voluntad poética? Evidentemente, Gertrudis es aprovechada para preguntar a la voz del poeta cuál es su concepto de versificación porque no tiene muy claro si lo que Foix hace es poesÃa. La respuesta del poeta parece clara y, siendo la que da al final de su trayecto, podrÃa muy bien ser la que hubiera dado cuando creó “Gertrudisâ€?: “Vaig contestar-li que jo em proposava d’anar més enllà . I, amb mots malgirbats, vaig afegir que jo creia fer ‘versos’ en prosaâ€? (que en la traducción de Guillén es convierte en “Le contesté que lo que yo me proponÃa era ir mucho más lejos. Y con palabras mal hilvanadas añadà que yo estaba seguro de hacer ‘versos’ en prosaâ€?). Y el poeta añade, casi en clave de manifiesto, que ya es hora “d’expressar ensems el fet i les seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substà nciaâ€? (“de expresar a un mismo tiempo el asunto y sus hendiduras, con palabras chorreantes exprimidas para sacarles su propia sustanciaâ€?). ¡El asunto y sus hendiduras! ¿No es eso el desdoblamiento de lo real a partir de un objeto artificial o fantasioso que ya era el desencadenante de los textos de “Gertrudisâ€? o de “Krtuâ€?? Este tipo de cosas extrañas, como los chichones que, en el preciso momento fugaz en que se levanta el velo del sueño, aparecen en una azotea y que espantan a la gente del pueblo hasta que el chichón desaparece, no son más que la reaparición, o la aparición que no ha dejado de aparecer en la obra foixiana, de aquella Realidad de lo Real que se puede percibir a través de los simulacros o de las apariencias en el instante en que se alza este velo del sueño que no es más que el mundo de las opiniones admitidas súbitamente, sin atención o racionalización, y que convierte la tarea del poeta en un dejar constancia de esta realidad absoluta en que se acaba convirtiendo la “crónica del ultrasueñoâ€?. Curiosamente, pues, a pesar de ciertos detalles evolutivos, el desencadenamiento poético es exactamente el mismo en el Foix nonagenario que en el de veinticinco años.
Todo esto nos deberÃa de servir para entender los motivos que habrá tenido Orlando Guillén para escoger precisamente este libro de J.V. Foix en representación de su obra. Teniendo en cuenta que “Cròniques de l’ultrasonâ€? es un libro dictado, dado que Foix ya habÃa casi perdido la vista -y ese puede ser uno de los motivos de que en su prosificar desaparezcan los rastres de métrica que anteriomente disimulaba en sus prosas-, podrÃamos decir que el ritme o la cadencia, la música, no acaba de ser la misma que en el resto de su obra. Quizá, como señala Martà de Riquer, en este sentido estos poemas se parecen, más que a ninguna otra cosa, a los larguÃsimos tÃtulos que acompañan una buena parte de su obra en verso. Pero dejando de lado esta caracterÃstica formal, que permite una libertad o un relajamiento a la hora de traducir, podemos decir que el acierto de la elección radica en que Guillén opta por traducir el verdadero testamento poético del autor, un testamento, además, que es fiel, como hemos visto, y por tanto representativo, y al mismo tiempo sentenciativo, de toda su obra anterior. Asà pues, pese a no ser su obra más conocida -suponemos que la elección más normal hubiese sido “Sol, i de dolâ€?, el primer poema del cual podemos encontrar virtuosamente traducido en el “Apéndice de varia intenciónâ€? (“Solo, y de duelo, y con vetusta sayaâ€?)-, sà que podemos considerar, teniendo en cuenta, incluso, el posicionamiento del texto inicial, que puede ser la más representativa, porque es la que le pone punto final junto con “La estaciónâ€?, y fija los parámetros de la obra foixiana convirtiéndola en una de las más coherentes y concentradas de la lÃrica catalana del siglo XX, como también podrÃa serlo la de Salvat-Papasseit, que curiosamente fue el otro poeta que supo o pretendió unir modernidad con tradición, aunque su corta vida podrÃa ser la causa de esta unidad, todo lo contrario que este Foix nonagenario y casi ciego que sigue fiel a su elección de caminos subterráneos para poder percibir la mentira como mentira y convertirla en la tarea fundamental del poeta, que ha de ser el encargado, el vigÃa, de mantener al pueblo despierto para que la verdad, que aparece en estos instantes únicos, pueda ser percibida y fijada. Su tarea, el objetivo de estas “Cròniques de l’ultrasonâ€?, es escribirle, precisamente, su crónica, para que la guarde la memoria, lo que es esencial para que cada quien y cada cosa permanezcan fieles a aquello que son, sin concesiones a la mÃstica y a las deformaciones del sueño, manteniendo, de esta manera, la diginidad del ser, la de la humanidad y la del poeta.
Y resulta que esta tarea del poeta ha caÃdo en manos de otro poeta. No de un artesano del verso que le podrÃa haber más o menos adivinado la intención traspasándola al castellano, sino de un creador. Porque en manos de Orlando Guillén los textos de Foix parece que se reinventen, que se hayan vuelto a escribir de nuevo, que sean, a pesar de su absoluta fidelidad al original, una nueva creación poética. Pero una creación poética que no nomás da la medida exacta de lo que Foix transmite en catalán, sino que además sabe explicar el texto y la intención foixiana. Porque el aferramiento de Foix al lenguaje crudo y duro y casi astilloso, esta suerte de medievalismo que buscaba en sus versos y en su vocabulario y que era ese ligamento que conseguÃa entre la modernidad de aquello que pretendÃa transmitir y el medievalismo con que, con voluntad de recuperación, querÃa acercar y al mismo tiempo distanciar al lector, Orlando Guillén lo aleja del medievalismo que hubiese dado un tono envejecido a la traducción y, sin embellecerlo ni caer en manierismos innecessarios, y encontrando soluciones excelentes a las dificultades de algunos giros o expresiones foixianas, consigue que el texto sea simultáneamente traducción y creación, y, además, actúe como una luz clarificadora que permite acercarse con mucha más simplicitad a esta obra que aparenta cripticismo pero que bajo la iluminación verbal de Orlando Guillén se vuelve transparente. Como los lomos aquellos. |
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com
|
|
|
