Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme
Abstenció i polarització
31 mai 2007
El mapa que deixen les eleccions municipals de diumenge confirma la profunda fragmentació de l’electorat català.
El mapa que deixen les eleccions municipals de diumenge confirma la profunda fragmentació de l’electorat català. L’elevada abstenció facilita l’entrada en els consistoris d’opcions minoritàries amb una base electoral molt mobilitzada però, a més, ens trobem amb el fenomen que aquesta diversitat respon a perfils ideològics molt oposats. Al costat de l’increment espectacular de les CUP, amb 20.000 vots més i l’entrada per la porta gran en municipis mitjans de la segona àrea metropolitana de Barcelona (Manresa, Vilafranca, Mataró...), s’hi afegeix la inquietant irrupció de Plataforma per Catalunya amb el seu perfil xenòfob i les seves ramificacions nacionals properes al falangisme espanyol a municipis com Vic o el Vendrell. Ciudadanos ha punxat tot i els seus 60.000 vots, però veiem que hi ha opcions del mateix caire espanyolista que s’obren pas en el territori, com la mateixa Plataforma per Catalunya, o tot un al·luvió de partits independents que han esgarrapat algun regidor, això sense comptar amb opcions grotesques com La Cori, amb el seu flamant Elvis català incorporat a l’Ajuntament de Reus, una bona metàfora del desconcert i de la decepció que inspiren els grans partits.


Aquests partits tradicionals es troben al final d’un cicle. Ni tan sols el PSC, que ha mantingut l’alcaldia de Barcelona, ha arrabassat Tarragona i ha obtingut uns bons resultats a la ciutat de Lleida, pot sortir indemne d’haver perdut 180.000 vots. Convergència no ha acabat de materialitzar una reacció al tripartit; més aviat al contrari: tot i haver escurçat distàncies respecte al PSC, ha perdut vots, no ha guanyat a Barcelona i, com s’esdevé a la Generalitat, la majoria obtinguda a molts ajuntaments no li servirà per formar govern. ICV i Esquerra també han registrat una significativa davallada, per bé que Esquerra ha aconseguit endolcir la seva fuga de vots amb el guany de 300 regidors.


Una de les claus d’interpretació d’aquest quadre pot fonamentar-se en el creixent rebuig a l’aigualiment ideològic. Si durant els anys 80 i 90 Catalunya pertanyia a qui abastava un centre ideològic, un catch all party marcat per l’amnèsia nacional i el descafeïnament de les ambicions en polítiques socials (sigui a la Generalitat amb CiU o sigui als ajuntaments amb el PSC), els electors catalans del segle XXI semblen reclamar fermesa en la defensa dels principis estructurals de cada formació. Per això és tan preocupant en el cas d’Esquerra que l’obsessió per aparèixer com a opció de govern i com a partit de gestió s’hagi traduït en una moderació de les seves posicions: aquesta tendència és contrària al signe dels temps. Per això, per exemple, Esquerra ha patit el sorpasso de les CUP a llocs com Berga o Vilafranca (o han estat al llindar de la debacle a Vilanova i la Geltrú o a Vic).


El futur serà d’aquells partits que aglutinin una força fidel al voltant d’un perímetre ideològic intangible i que despleguin aquest embalum d’objectius amb totes les seves conseqüències. No es tracta d’imitar un procés com el del PSC o com el de CiU als anys vuitanta, perquè també aquestes formacions estan abocades a una agònica decadència. El panorama serà el d’una CiU amb menys suport però més de dretes (i tal vegada més sobiranista), un PSC amb profunds riscos de ruptura, un PP més espanyol i més a la dreta que mai si no vol perdre el compàs a causa de Ciudadanos o de Plataforma per Catalunya i una Esquerra i una ICV que hauran de triar a favor de la línia més pura del seu ideari si no es volen continuar veient amenaçades per elements de l’esquerra independentista radical.


En definitiva, un espectre polític més polaritzat per una societat cada cop més esqueixada. Vet aquí el resultat d’haver amagat el cap sota l’ala durant tants anys.



Hèctor López Bofill

(publicat a www.directe.cat)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Abstenció i polarització
01 jun 2007
Dedicat als abstencionistes :


âBuda, assegut encara sota lâarbre del pa, als qui no li ho havien demanat, els contà la següent paràbola:

âNo fa gaire vaig veure una casa en flames. El trespol ja cremava pels quatre cantons.
En atansar-mâhi, em vaig adonar que encara hi havia gent adins. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el trespol llançava flamerades, i els vaig enzar a sortir-ne ràpid. Però aquella gent no pareixia tenir pressa. Un em demanà, mentre el foc li socarrimava les celles,
lâoratge que feia afora, si plovia, si no feia vent, si hi havia una altra casa, i coses per lâestil. Sense respondre,vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, es cremarà abans que no acabi de preguntar. De debò us dic, amics,
a qui el terra no li cremi els peus fins al punt de desitjar de gust propi canviar de lloc, res no haig de dir-liâ?

(Dâ âHistòries de Calendariâ?, 1939, escrit davant la passivitat general dels europeus tot just abans de la 2ª Guerra Mundial que els havia de castigar la indolència idiota, dâEugen Bertoldt Brecht, 1898-1956, dramaturg alemany).
Re: Abstenció i polarització
01 jun 2007
Els partits tenen, per definició, aquest objectiu: arribar a les institucions per poder canviar lâestat de les coses. I si no, que s´ho diguin a la dreta i al seu partit únic, el PP, i el seu més dâ1.000.000 dâafiliats, una militància organitzada i mobilitzada i un desplegament de mitjans perfecte, on si és precís dur a votar lâàvia en cadira de rodes, es contracta minyona. Aquesta és la realitat de la dreta: una militància perfectament mobilitzada i que també és capaç de convocar manifestacions multitudinàries (en altres paraules, ha guanyat el carrer). Serà cert que molts militants de dretes ho són per clientelisme o perquè guanyen satisfaccions monetàries o dâaltra mena. Cert. Però tot i això, la realitat és tossuda i avui dia la caverna nazi-franquista té un poder propagandístic, militant i de mobilització com mai havia tingut. Sense una militància engrescada, exclusivament amb el poder mediàtic, no haguessin tingut prou per guanyar unes eleccions al País Valencià o a les Illes Balears. Que és la desfeta que suposa que Esquerra Unida (Izquierda Unida) no ha tret ni representació a grans capitals com valència o Alacant, ja no parlem d´altres -istes.

Front a això, lâesquerra ha anat perdent gas des de la transició al conjunt dels Països Catalans i ha anat desmobilitzant-se a marxes forçades. La dreta ha tingut la recepta ideal per a aconseguir-ho: el desprestigi dels partits polítics, el fer-li veure a la gent que això dels partits âja no es portaâ?, que ara els âprogresâ? i âmodernsâ? sâorganitzen en moviments adaptats, cívics, ciutadans, ONG o lâetiqueta que hi vulgueu posar i que no sâha de fer política, mentre âellsâ? anaven organitzant-se, fent partit i preparant la confluència de les distintes expressions dretanes (AP, PDP, PL, CDSâ¦) en una de sola (PP). I efectivament, desenes de milers de persones en altre temps militants de partits polítics dâesquerres, comencen el seu procés dâabandó de la militància partidista (de âdesencantâ?, en diuen) i de buscar, davant la impotència de no poder assolir a curt termini objectius maximalistes (la revolució, l´anarquia, el socialisme o el que sigui) tot cristo abandona els partits i es tanca en sa casa o es refugia en âels moviments ciutadansâ?, en plataformes i en ONG, en allò que se´n diu la âsocietat civilâ?.

Ara sâha fet evident quin és el resultat de tot això: el PP arrassa a on pot i lâesquerra oficial, front a aquesta marea dretana, inexplicablement fa autisme i lâúnic que se li ocurreix dir és âno hem sabut mobilitzarâ?, âno hem sabut arribar a lâelectoratâ? o âlâelectorat està adormit, no és prou madurâ?. El problema de lâesquerra és un altre: és el de la salut dels partits dâesquerres. No nâhi haurà més participació política (i per tant, més adhesions al projecte de lâesquerra) si no hi ha més organització i afiliació als partits dâesquerres. Apuntant-se, comboiant-se i enfortint els partits serà lâúnica manera dâevitar que el ciutadà sâabstingui i culpi als âpolíticsâ? de no fer la feina que ell voluntàriament ha renunciat a fer. Ãs molt més reconfortant, potser, apuntar-se a una falla, a una associació d´escacs o a uns cursos parroquials. La dreta, a més, ajudada moltes vegades pels mitjans dâintoxicació i propaganda, ha aconseguit convéncer molta gent que és inútil treballar amb els partits i que el poder polític sobra. Ãs millor que els âprogresâ? facin cultureta o ajuda assistencial. El PP ha guanyat el combat ideològic, ha aconseguit desmoralitzar molta gent i ha animat antics militants dâesquerres a desvincular-se dels partits polítics, mentre âellsâ? van fent camí. Ãs impensable que es pugui derrotar una maquinària de màrqueting i de diners com el PP amb allò que seân diu la âsocietat civilâ?. Només des de lâesquerra, només des de lâesquerra dels Països Catalans es podrà véncer lâabstenció i canviar el model depredador, corrupte i destructor del territori, i il·lusionar la gent de la nostra terra en un projecte col·lectiu integrador i sòlid (més enllà del pa i circ: pa per avui i fam per a demà del neoliberalisme).
Sindicat Terrassa