Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
Ferrater en "doce poetas catalanes"
15 mai 2007
Des del 16 al 20 de maig al Espai Brossa de Barcelona es farà l'espectacle bilingüe "¡Úntame la barba!", presentació de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén. Text sobre Ferrater dins d'aquest llibre
Ferrater en els âDoce Poetasâ? dâOrlando Guillén

Jordi Cornudella



Els Doce poetas catalanes del siglo XX dâOrlando Guillén no són una selecció de poemes, com solen ser-ho les antologies. Són una tria de llibres. En això hi ha implícita una idea que els lectors (i no diguem els autors, si hi fossin o des dâon siguin) han dâagrair, o com a mínim assentir-hi. Perquè el que els poetes ofereixen a la bona gent perquè sâho enduguin a casa o a passeig, el que la bona gent compra a les llibreries o agafa dâalgun prestatge, el que generalment llegim (o hauríem de llegir), no són poemes solts sinó llibres que els autors han escrit sencers, han concebut i han ordenat com a conjunts. Que lâantòleg els preservi íntegres, doncs, és un senyal inequívoc de respecte cap a les obres que ha decidit de servir al lector. Ãs clar que, fora de les antologies, lâentitat dels llibres de poesia és un fet comú, i no pas un tret idiosincràtic dâun cert autor; però també és clar que aquest fet comú adquireix una rellevància molt notòria en el cas de Gabriel Ferrater, que va teixir amb una cura extrema el sentit orgànic i va vigilar minuciosament lâaparença corpòria dels tres volums de versos que va publicar âDa nuces pueris (1960), Menjaât una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966)â abans de refondreâls en un nou conjunt orgànic, Les dones i els dies (1968), tan teixit i vigilat com els altres. Els lectors dâOrlando Guillén ho podem comprovar, ara, fixant-nos en lâarquitectura explícita de les tres parts de Teoría de los cuerpos (Teoria dels cossos) i en lâarticulació subtil del desplegament temàtic i formal a Chúpate el dedo grande (Menjaât una cama).
Que en el tronc central dels Doce poetas, dâentre els llibres de Ferrater, Orlando Guillén hi hagi posat precisament Teoria dels cossos em sembla una decisió inobjectable. Encara avui, més de quaranta anys després de sortir per primera vegada a trobar lectors, és un llibre que revela ben a les clares, amb les seves obscuritats i tot, una contundència angular, una altura de vèrtex. De seguida tâadones que és allò que els asservits als clixés en diuen un tombant decisiu, ni que no sàpigues ben bé de què (¿un tombant de la teva vida?, ¿de la poesia de lâautor?, ¿de la literatura autòctona?, ¿de la de més enfora?). Quan un llibre diu tant, imposa silenci. Al mateix Ferrater, en primer lloc (pràcticament no va escriure més versos), però també a algú altre; almenys, a Joan Fuster, que el 1968 explicava la seva renúncia a publicar dos poemaris inèdits que tenia al calaix, davant dels canvis produïts en la poesia catalana aleshores recent, en uns termes molt explícits: âEn aquestes circumstàncies, les meves darreres ilâ¢lusions âlíriquesâ hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menjaât una cama, i no diguem de la Teoria dels cossosâ?. Llegir aquest llibre de Ferrater encara avui fa impacte. I el fa, també, en la versió dâOrlando Guillén.Les raons dâaquest impacte són dâordres molt diversos, però (almenys tal com jo lâhe rebut sempre) em sembla que provenen fonamentalment de tres àmbits alhora: el contingut, el to de la veu i la forma diguem-ne externa. (Naturalment, la gràcia és que aquests tres factors es fan indestriables en la forma diguem-ne interna de cada poema, però ara vaig cap a una altra banda.) Posem per exemple 21 versos dels 1334 del âPoema inacabatâ?; convé recordar, com tot lector del poema sap, que som al setembre del 1961 i que Ferrater parla amb una noia que llavors té poc més de vint anys, Helena, per explicar-li com era la joventut dels que, com el mateix Ferrater, vint anys abans rondaven els vint (o passaven poc dels trenta, en el cas dels pares de lâHelena):

A la vida autèntica, doncs,
ningú, ni els teus pares ni jo,
no li deixàvem agafar-se
els dits a gaires engranatges
del nostre país post-guerrer,
però ens esquitxàvem de fems.
Jo, que tenia el seny a dida,
tâhe confessat que em convencia
allò del nou ordre europeu
i que vaig llançar marrameus
quan el Reich va ensenyar la panxa.
Anava servint a Barbastre,
i un coronel de cap més fluix
que el meu, i jo, fets un garbuix,
vam poder plorar la gran trompa
per la rendició teutona.
Vam barrejar vòmits al sol
i et dic que lâúnic que no em dol
és dâhaver vomitat. Tu jutja,
i no tâempesquis que ara en pugen
de gaire més llestos que jo.

El contingut es revela sense entrebancs: tant lâescena de quan Ferrater feia la mili a lâAlt Aragó com el sentit que pren en el record al cap dels anys, dins el context en el qual lâemmarquen els sis primers versos. La dicció, tan neta, no sâallunya gens del to colâ¢loquial; només, si de cas, en el vers âper la rendició teutonaâ?, on dringa el distanciament irònic en lâèmfasi de lâadjectiu final. Per la seva banda, el motlle formal dels octosílâ¢labs apariats en assonant no imposa cap cantarella al discurs, ni tan sols en els casos esporàdics en què la rima es fa consonant: en conjunt queda volgudament atenuat, com en un segon pla.
Davant la impossibilitat de conservar tots els elements en el traspàs, Orlando Guillén ha hagut de triar, com qualsevol traductor conscienciós: decidir quins llençols no es podien perdre en la bugada i resignar-se a deixar córrer lâaltre. I, pel meu gust, ha fet la millor tria possible: sâha esforçat a preservar el contingut i, provant sempre dâencertar el to de la veu, ha renunciat a forçar-se a donar equivalències formals gaire estrictes en els seus versos castellans.

A la vida auténtica, pues,
nadie, ni tus padres ni yo,
la dejábamos pillarse los dedos
en demasiados engranajes
de nuestro país posguerrero,
pero nos salpicábamos de estiércol.
A mí, que tenía el coco lleno de musarañas,
ya te confesé que me convencía
aquello del nuevo orden europeo
y que pegué alaridos de gato
cuando el Reich enseñó la barriga.
Estaba de servicio en Barbastro,
y un coronel con más pájaros
en la cabeza que yo, y yo, hechos un lío,
pudimos llorar la gran borrachera
por la rendición teutona.
Unimos vómitos al sol, y déjame decirte
que lo único que no me duele
es haber vomitado. Tú juzga,
y ni se te ocurra que ahora crecen
otros mucho más listos que yo.


Alliberat de servituds formals massa severes, el castellà dâOrlando Guillén dóna amb precisió tant el sentit com el to del discurs ferraterià; per tant, en serveix als seus lectors, sense distorsions afegides, el que hi és més essencial. En aquest ordre de consideracions, és alliçonadora la comparació amb una altra versió castellana del âPoema inacabatâ?, la de Joan Margarit i Pere Rovira; aquesta altra versió parteix del criteri de mantenir els apariats de rima assonant (per bé que, en contra de la regularitat del poema català, el castellà dâells dos alterna indiscriminadament versos de set i de vuit sílâ¢labes âoctosílabos i eneasílabos):

A la vida auténtica, sabes,
ni tus padres ni yo, nadie,
le dejábamos pillarse
los dedos en los engranajes
de nuestro país post-guerrero,
mas nos salpicaba el estiércol.
Yo, que estaba entonces en Babia,
te he confesado que aceptaba
lo del nuevo orden europeo
y que rabié igual que un perro
el día que al Reich tumbaron.
Hacía la mili en Barbastro,
y con un coronel más ido
que yo, hechos ambos un lío,
pude llorar la gran trompa
por la rendición teutona.
Al sol mezclamos nuestros vómitos,
y, de aquel asunto, tan sólo
el vómito hoy no me pesa.
Tú juzga, y no te me creas
que son más listos los que hoy crecen.

La subjecció formal al metre i a lâesquema de rimes porta els traductors a incorporar al seu text bastantes solucions que distorsionen el to de lâoriginal. Admeten substitucions com sabes en lloc de lâesperable pues al primer vers, com aceptaba (âlo del nuevo orden europeoâ?) en lloc de me convencía, o com rabié como un perro en lloc dels marrameus de gat de lâoriginal, i admeten lâafegitó del sintagma expletiu de aquel asunto on caldria âte digoâ? (o âdéjame decirteâ?, com proposa Orlando Guillén); adopten inversions com la del segon vers i fan ús de termes purament literaris en lloc dels neutres o familiars de lâoriginal (com lâadversativa mas en lloc de pero); o, en fi, accepten hipèrbatons completament estranys al to de lâoriginal (com âel día que al Reich tumbaronâ? o âAl sol mezclamos nuestros vómitosâ?). Res dâaixò, en canvi, no entrebanca la versió dâOrlando Guillén, i els lectors lâhi agrairan.
Respecte als dos llibres que Gabriel Ferrater havia publicat anteriorment, Teoria dels cossos aporta dues novetats remarcables en el treball formal: lâús dâun estrofisme regular en la majoria de poemes del llibre i lâadopció generalitzada de la rima assonant (una rima molt més inusual, val a dir, i per tant molt més sorprenent, en la poesia catalana dels anys seixanta que no pas en la poesia castellana dâaleshores). Ãs només en aquest sentit que lâopció de renunciar a donar equivalències de metre i rima per poder preservar amb exactitud el sentit i el to âuna opció presa a consciència per Orlando Guillénâ, defensable com és, pot deixar un punt de recança al lector que acudeixi al seu castellà coneixent prèviament el català de Ferrater. Aquesta possible recança, però, sâesvairà del tot quan, a lâapèndix, aquest mateix lector llegeixi la traducció, esplèndidament reeixida, de Menjaât una cama. Com tots els catalanoparlants saben, la frase del títol és la resposta tradicional a lâafirmació âTinc ganaâ?; i Chúpate el dedo grande és, semblantment, la resposta mexicana a âTengo hambreâ?. Lâencert en la traducció del títol es repeteix generosament en els 31 poemes del llibre i els dos més que hi fan dâepígrafs inicial i final. Per tant, la idea que es faran de la poesia de Gabriel Ferrater els lectors dâOrlando Guillén, dels seus Doce poetas catalanes del siglo XX, serà, al capdavall, una idea precisa dels valors que fan que lâautor de Les dones i els dies, sent com era en bona mesura un outsider respecte a la tradició catalana del seu temps, hagi acabat sent un punt de referència fonamental en la tradició posterior, gràcies a poemes tan bons com âCambra de la tardorâ?. I tan ben traduïts:

HABITACIÃN DE OTOÃO

La persiana, no cerrada del todo, como
un espanto que se retiene de caer por tierra,
no nos separa del aire. Mira: se abren
treintaysiete horizontes rectos y delgados,
pero los olvida el corazón. Sin nostalgia
se nos va muriendo esa luz que fuera color
de miel y ahora es del color del olor de la manzana.
Qué lento el mundo, qué lento el mundo, qué lento
el dolor por las horas que se van
de prisa. Dime, ¿te acordarás
de esta habitación?
            âLa quiero mucho.
Aquellas voces de obreros... ¿Qué son?â?
                        Albañiles:
falta una casa en esta manzana.
                    âCantan,
pero hoy no los escucho. Gritan, ríen,
y que callen hoy me parece muy raroâ?.
                        Qué lentas
las hojas rojas de sus voces, qué inciertas
cuando acuden a taparnos. Adormecidas,
las hojas de mis besos van cubriendo
los escondrijos de tu cuerpo, y mientras olvidas
las hojas altas del verano, los días
abiertos y sin besos, en lo más hondo
recuerda el cuerpo: todavía
la mitad de tu piel tienes del sol; la otra mitad de la luna.
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat