Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
Ferrater en "doce poetas catalanes"
15 mai 2007
Des del 16 al 20 de maig al Espai Brossa de Barcelona es farà l'espectacle bilingüe "¡Úntame la barba!", presentació de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén. Text sobre Ferrater dins d'aquest llibre
Ferrater en els “Doce Poetas? d’Orlando Guillén

Jordi Cornudella



Els Doce poetas catalanes del siglo XX d’Orlando Guillén no són una selecció de poemes, com solen ser-ho les antologies. Són una tria de llibres. En això hi ha implícita una idea que els lectors (i no diguem els autors, si hi fossin o des d’on siguin) han d’agrair, o com a mínim assentir-hi. Perquè el que els poetes ofereixen a la bona gent perquè s’ho enduguin a casa o a passeig, el que la bona gent compra a les llibreries o agafa d’algun prestatge, el que generalment llegim (o hauríem de llegir), no són poemes solts sinó llibres que els autors han escrit sencers, han concebut i han ordenat com a conjunts. Que l’antòleg els preservi íntegres, doncs, és un senyal inequívoc de respecte cap a les obres que ha decidit de servir al lector. És clar que, fora de les antologies, l’entitat dels llibres de poesia és un fet comú, i no pas un tret idiosincràtic d’un cert autor; però també és clar que aquest fet comú adquireix una rellevància molt notòria en el cas de Gabriel Ferrater, que va teixir amb una cura extrema el sentit orgànic i va vigilar minuciosament l’aparença corpòria dels tres volums de versos que va publicar –Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966)– abans de refondre’ls en un nou conjunt orgànic, Les dones i els dies (1968), tan teixit i vigilat com els altres. Els lectors d’Orlando Guillén ho podem comprovar, ara, fixant-nos en l’arquitectura explícita de les tres parts de Teoría de los cuerpos (Teoria dels cossos) i en l’articulació subtil del desplegament temàtic i formal a Chúpate el dedo grande (Menja’t una cama).
Que en el tronc central dels Doce poetas, d’entre els llibres de Ferrater, Orlando Guillén hi hagi posat precisament Teoria dels cossos em sembla una decisió inobjectable. Encara avui, més de quaranta anys després de sortir per primera vegada a trobar lectors, és un llibre que revela ben a les clares, amb les seves obscuritats i tot, una contundència angular, una altura de vèrtex. De seguida t’adones que és allò que els asservits als clixés en diuen un tombant decisiu, ni que no sàpigues ben bé de què (¿un tombant de la teva vida?, ¿de la poesia de l’autor?, ¿de la literatura autòctona?, ¿de la de més enfora?). Quan un llibre diu tant, imposa silenci. Al mateix Ferrater, en primer lloc (pràcticament no va escriure més versos), però també a algú altre; almenys, a Joan Fuster, que el 1968 explicava la seva renúncia a publicar dos poemaris inèdits que tenia al calaix, davant dels canvis produïts en la poesia catalana aleshores recent, en uns termes molt explícits: “En aquestes circumstàncies, les meves darreres il•lusions ‘líriques’ hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menja’t una cama, i no diguem de la Teoria dels cossos?. Llegir aquest llibre de Ferrater encara avui fa impacte. I el fa, també, en la versió d’Orlando Guillén.Les raons d’aquest impacte són d’ordres molt diversos, però (almenys tal com jo l’he rebut sempre) em sembla que provenen fonamentalment de tres àmbits alhora: el contingut, el to de la veu i la forma diguem-ne externa. (Naturalment, la gràcia és que aquests tres factors es fan indestriables en la forma diguem-ne interna de cada poema, però ara vaig cap a una altra banda.) Posem per exemple 21 versos dels 1334 del “Poema inacabat?; convé recordar, com tot lector del poema sap, que som al setembre del 1961 i que Ferrater parla amb una noia que llavors té poc més de vint anys, Helena, per explicar-li com era la joventut dels que, com el mateix Ferrater, vint anys abans rondaven els vint (o passaven poc dels trenta, en el cas dels pares de l’Helena):

A la vida autèntica, doncs,
ningú, ni els teus pares ni jo,
no li deixàvem agafar-se
els dits a gaires engranatges
del nostre país post-guerrer,
però ens esquitxàvem de fems.
Jo, que tenia el seny a dida,
t’he confessat que em convencia
allò del nou ordre europeu
i que vaig llançar marrameus
quan el Reich va ensenyar la panxa.
Anava servint a Barbastre,
i un coronel de cap més fluix
que el meu, i jo, fets un garbuix,
vam poder plorar la gran trompa
per la rendició teutona.
Vam barrejar vòmits al sol
i et dic que l’únic que no em dol
és d’haver vomitat. Tu jutja,
i no t’empesquis que ara en pugen
de gaire més llestos que jo.

El contingut es revela sense entrebancs: tant l’escena de quan Ferrater feia la mili a l’Alt Aragó com el sentit que pren en el record al cap dels anys, dins el context en el qual l’emmarquen els sis primers versos. La dicció, tan neta, no s’allunya gens del to col•loquial; només, si de cas, en el vers “per la rendició teutona?, on dringa el distanciament irònic en l’èmfasi de l’adjectiu final. Per la seva banda, el motlle formal dels octosíl•labs apariats en assonant no imposa cap cantarella al discurs, ni tan sols en els casos esporàdics en què la rima es fa consonant: en conjunt queda volgudament atenuat, com en un segon pla.
Davant la impossibilitat de conservar tots els elements en el traspàs, Orlando Guillén ha hagut de triar, com qualsevol traductor conscienciós: decidir quins llençols no es podien perdre en la bugada i resignar-se a deixar córrer l’altre. I, pel meu gust, ha fet la millor tria possible: s’ha esforçat a preservar el contingut i, provant sempre d’encertar el to de la veu, ha renunciat a forçar-se a donar equivalències formals gaire estrictes en els seus versos castellans.

A la vida auténtica, pues,
nadie, ni tus padres ni yo,
la dejábamos pillarse los dedos
en demasiados engranajes
de nuestro país posguerrero,
pero nos salpicábamos de estiércol.
A mí, que tenía el coco lleno de musarañas,
ya te confesé que me convencía
aquello del nuevo orden europeo
y que pegué alaridos de gato
cuando el Reich enseñó la barriga.
Estaba de servicio en Barbastro,
y un coronel con más pájaros
en la cabeza que yo, y yo, hechos un lío,
pudimos llorar la gran borrachera
por la rendición teutona.
Unimos vómitos al sol, y déjame decirte
que lo único que no me duele
es haber vomitado. Tú juzga,
y ni se te ocurra que ahora crecen
otros mucho más listos que yo.


Alliberat de servituds formals massa severes, el castellà d’Orlando Guillén dóna amb precisió tant el sentit com el to del discurs ferraterià; per tant, en serveix als seus lectors, sense distorsions afegides, el que hi és més essencial. En aquest ordre de consideracions, és alliçonadora la comparació amb una altra versió castellana del “Poema inacabat?, la de Joan Margarit i Pere Rovira; aquesta altra versió parteix del criteri de mantenir els apariats de rima assonant (per bé que, en contra de la regularitat del poema català, el castellà d’ells dos alterna indiscriminadament versos de set i de vuit síl•labes –octosílabos i eneasílabos):

A la vida auténtica, sabes,
ni tus padres ni yo, nadie,
le dejábamos pillarse
los dedos en los engranajes
de nuestro país post-guerrero,
mas nos salpicaba el estiércol.
Yo, que estaba entonces en Babia,
te he confesado que aceptaba
lo del nuevo orden europeo
y que rabié igual que un perro
el día que al Reich tumbaron.
Hacía la mili en Barbastro,
y con un coronel más ido
que yo, hechos ambos un lío,
pude llorar la gran trompa
por la rendición teutona.
Al sol mezclamos nuestros vómitos,
y, de aquel asunto, tan sólo
el vómito hoy no me pesa.
Tú juzga, y no te me creas
que son más listos los que hoy crecen.

La subjecció formal al metre i a l’esquema de rimes porta els traductors a incorporar al seu text bastantes solucions que distorsionen el to de l’original. Admeten substitucions com sabes en lloc de l’esperable pues al primer vers, com aceptaba (“lo del nuevo orden europeo?) en lloc de me convencía, o com rabié como un perro en lloc dels marrameus de gat de l’original, i admeten l’afegitó del sintagma expletiu de aquel asunto on caldria “te digo? (o “déjame decirte?, com proposa Orlando Guillén); adopten inversions com la del segon vers i fan ús de termes purament literaris en lloc dels neutres o familiars de l’original (com l’adversativa mas en lloc de pero); o, en fi, accepten hipèrbatons completament estranys al to de l’original (com “el día que al Reich tumbaron? o “Al sol mezclamos nuestros vómitos?). Res d’això, en canvi, no entrebanca la versió d’Orlando Guillén, i els lectors l’hi agrairan.
Respecte als dos llibres que Gabriel Ferrater havia publicat anteriorment, Teoria dels cossos aporta dues novetats remarcables en el treball formal: l’ús d’un estrofisme regular en la majoria de poemes del llibre i l’adopció generalitzada de la rima assonant (una rima molt més inusual, val a dir, i per tant molt més sorprenent, en la poesia catalana dels anys seixanta que no pas en la poesia castellana d’aleshores). És només en aquest sentit que l’opció de renunciar a donar equivalències de metre i rima per poder preservar amb exactitud el sentit i el to —una opció presa a consciència per Orlando Guillén—, defensable com és, pot deixar un punt de recança al lector que acudeixi al seu castellà coneixent prèviament el català de Ferrater. Aquesta possible recança, però, s’esvairà del tot quan, a l’apèndix, aquest mateix lector llegeixi la traducció, esplèndidament reeixida, de Menja’t una cama. Com tots els catalanoparlants saben, la frase del títol és la resposta tradicional a l’afirmació “Tinc gana?; i Chúpate el dedo grande és, semblantment, la resposta mexicana a “Tengo hambre?. L’encert en la traducció del títol es repeteix generosament en els 31 poemes del llibre i els dos més que hi fan d’epígrafs inicial i final. Per tant, la idea que es faran de la poesia de Gabriel Ferrater els lectors d’Orlando Guillén, dels seus Doce poetas catalanes del siglo XX, serà, al capdavall, una idea precisa dels valors que fan que l’autor de Les dones i els dies, sent com era en bona mesura un outsider respecte a la tradició catalana del seu temps, hagi acabat sent un punt de referència fonamental en la tradició posterior, gràcies a poemes tan bons com “Cambra de la tardor?. I tan ben traduïts:

HABITACIÓN DE OTOÑO

La persiana, no cerrada del todo, como
un espanto que se retiene de caer por tierra,
no nos separa del aire. Mira: se abren
treintaysiete horizontes rectos y delgados,
pero los olvida el corazón. Sin nostalgia
se nos va muriendo esa luz que fuera color
de miel y ahora es del color del olor de la manzana.
Qué lento el mundo, qué lento el mundo, qué lento
el dolor por las horas que se van
de prisa. Dime, ¿te acordarás
de esta habitación?
“La quiero mucho.
Aquellas voces de obreros... ¿Qué son??
Albañiles:
falta una casa en esta manzana.
“Cantan,
pero hoy no los escucho. Gritan, ríen,
y que callen hoy me parece muy raro?.
Qué lentas
las hojas rojas de sus voces, qué inciertas
cuando acuden a taparnos. Adormecidas,
las hojas de mis besos van cubriendo
los escondrijos de tu cuerpo, y mientras olvidas
las hojas altas del verano, los días
abiertos y sin besos, en lo más hondo
recuerda el cuerpo: todavía
la mitad de tu piel tienes del sol; la otra mitad de la luna.
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more