|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
Ferrater en "doce poetas catalanes"
|
|
per Jordi Cornudella
Correu-e: floresdeuxmal@yahoo.com.mx (no verificat!) |
15 mai 2007
|
|
Des del 16 al 20 de maig al Espai Brossa de Barcelona es farà l'espectacle bilingüe "¡Úntame la barba!", presentació de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén. Text sobre Ferrater dins d'aquest llibre |
Ferrater en els “Doce Poetas� d’Orlando Guillén
Jordi Cornudella
Els Doce poetas catalanes del siglo XX d’Orlando Guillén no són una selecció de poemes, com solen ser-ho les antologies. Són una tria de llibres. En això hi ha implÃcita una idea que els lectors (i no diguem els autors, si hi fossin o des d’on siguin) han d’agrair, o com a mÃnim assentir-hi. Perquè el que els poetes ofereixen a la bona gent perquè s’ho enduguin a casa o a passeig, el que la bona gent compra a les llibreries o agafa d’algun prestatge, el que generalment llegim (o haurÃem de llegir), no són poemes solts sinó llibres que els autors han escrit sencers, han concebut i han ordenat com a conjunts. Que l’antòleg els preservi Ãntegres, doncs, és un senyal inequÃvoc de respecte cap a les obres que ha decidit de servir al lector. És clar que, fora de les antologies, l’entitat dels llibres de poesia és un fet comú, i no pas un tret idiosincrà tic d’un cert autor; però també és clar que aquest fet comú adquireix una rellevà ncia molt notòria en el cas de Gabriel Ferrater, que va teixir amb una cura extrema el sentit orgà nic i va vigilar minuciosament l’aparença corpòria dels tres volums de versos que va publicar –Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966)– abans de refondre’ls en un nou conjunt orgà nic, Les dones i els dies (1968), tan teixit i vigilat com els altres. Els lectors d’Orlando Guillén ho podem comprovar, ara, fixant-nos en l’arquitectura explÃcita de les tres parts de TeorÃa de los cuerpos (Teoria dels cossos) i en l’articulació subtil del desplegament temà tic i formal a Chúpate el dedo grande (Menja’t una cama).
Que en el tronc central dels Doce poetas, d’entre els llibres de Ferrater, Orlando Guillén hi hagi posat precisament Teoria dels cossos em sembla una decisió inobjectable. Encara avui, més de quaranta anys després de sortir per primera vegada a trobar lectors, és un llibre que revela ben a les clares, amb les seves obscuritats i tot, una contundència angular, una altura de vèrtex. De seguida t’adones que és allò que els asservits als clixés en diuen un tombant decisiu, ni que no sà pigues ben bé de què (¿un tombant de la teva vida?, ¿de la poesia de l’autor?, ¿de la literatura autòctona?, ¿de la de més enfora?). Quan un llibre diu tant, imposa silenci. Al mateix Ferrater, en primer lloc (prà cticament no va escriure més versos), però també a algú altre; almenys, a Joan Fuster, que el 1968 explicava la seva renúncia a publicar dos poemaris inèdits que tenia al calaix, davant dels canvis produïts en la poesia catalana aleshores recent, en uns termes molt explÃcits: “En aquestes circumstà ncies, les meves darreres il•lusions ‘lÃriques’ hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menja’t una cama, i no diguem de la Teoria dels cossosâ€?. Llegir aquest llibre de Ferrater encara avui fa impacte. I el fa, també, en la versió d’Orlando Guillén.Les raons d’aquest impacte són d’ordres molt diversos, però (almenys tal com jo l’he rebut sempre) em sembla que provenen fonamentalment de tres à mbits alhora: el contingut, el to de la veu i la forma diguem-ne externa. (Naturalment, la grà cia és que aquests tres factors es fan indestriables en la forma diguem-ne interna de cada poema, però ara vaig cap a una altra banda.) Posem per exemple 21 versos dels 1334 del “Poema inacabatâ€?; convé recordar, com tot lector del poema sap, que som al setembre del 1961 i que Ferrater parla amb una noia que llavors té poc més de vint anys, Helena, per explicar-li com era la joventut dels que, com el mateix Ferrater, vint anys abans rondaven els vint (o passaven poc dels trenta, en el cas dels pares de l’Helena):
A la vida autèntica, doncs,
ningú, ni els teus pares ni jo,
no li deixà vem agafar-se
els dits a gaires engranatges
del nostre paÃs post-guerrer,
però ens esquitxà vem de fems.
Jo, que tenia el seny a dida,
t’he confessat que em convencia
allò del nou ordre europeu
i que vaig llançar marrameus
quan el Reich va ensenyar la panxa.
Anava servint a Barbastre,
i un coronel de cap més fluix
que el meu, i jo, fets un garbuix,
vam poder plorar la gran trompa
per la rendició teutona.
Vam barrejar vòmits al sol
i et dic que l’únic que no em dol
és d’haver vomitat. Tu jutja,
i no t’empesquis que ara en pugen
de gaire més llestos que jo.
El contingut es revela sense entrebancs: tant l’escena de quan Ferrater feia la mili a l’Alt Aragó com el sentit que pren en el record al cap dels anys, dins el context en el qual l’emmarquen els sis primers versos. La dicció, tan neta, no s’allunya gens del to col•loquial; només, si de cas, en el vers “per la rendició teutonaâ€?, on dringa el distanciament irònic en l’èmfasi de l’adjectiu final. Per la seva banda, el motlle formal dels octosÃl•labs apariats en assonant no imposa cap cantarella al discurs, ni tan sols en els casos esporà dics en què la rima es fa consonant: en conjunt queda volgudament atenuat, com en un segon pla.
Davant la impossibilitat de conservar tots els elements en el traspà s, Orlando Guillén ha hagut de triar, com qualsevol traductor conscienciós: decidir quins llençols no es podien perdre en la bugada i resignar-se a deixar córrer l’altre. I, pel meu gust, ha fet la millor tria possible: s’ha esforçat a preservar el contingut i, provant sempre d’encertar el to de la veu, ha renunciat a forçar-se a donar equivalències formals gaire estrictes en els seus versos castellans.
A la vida auténtica, pues,
nadie, ni tus padres ni yo,
la dejábamos pillarse los dedos
en demasiados engranajes
de nuestro paÃs posguerrero,
pero nos salpicábamos de estiércol.
A mÃ, que tenÃa el coco lleno de musarañas,
ya te confesé que me convencÃa
aquello del nuevo orden europeo
y que pegué alaridos de gato
cuando el Reich enseñó la barriga.
Estaba de servicio en Barbastro,
y un coronel con más pájaros
en la cabeza que yo, y yo, hechos un lÃo,
pudimos llorar la gran borrachera
por la rendición teutona.
Unimos vómitos al sol, y déjame decirte
que lo único que no me duele
es haber vomitado. Tú juzga,
y ni se te ocurra que ahora crecen
otros mucho más listos que yo.
Alliberat de servituds formals massa severes, el castellà d’Orlando Guillén dóna amb precisió tant el sentit com el to del discurs ferraterià ; per tant, en serveix als seus lectors, sense distorsions afegides, el que hi és més essencial. En aquest ordre de consideracions, és alliçonadora la comparació amb una altra versió castellana del “Poema inacabatâ€?, la de Joan Margarit i Pere Rovira; aquesta altra versió parteix del criteri de mantenir els apariats de rima assonant (per bé que, en contra de la regularitat del poema català , el castellà d’ells dos alterna indiscriminadament versos de set i de vuit sÃl•labes –octosÃlabos i eneasÃlabos):
A la vida auténtica, sabes,
ni tus padres ni yo, nadie,
le dejábamos pillarse
los dedos en los engranajes
de nuestro paÃs post-guerrero,
mas nos salpicaba el estiércol.
Yo, que estaba entonces en Babia,
te he confesado que aceptaba
lo del nuevo orden europeo
y que rabié igual que un perro
el dÃa que al Reich tumbaron.
HacÃa la mili en Barbastro,
y con un coronel más ido
que yo, hechos ambos un lÃo,
pude llorar la gran trompa
por la rendición teutona.
Al sol mezclamos nuestros vómitos,
y, de aquel asunto, tan sólo
el vómito hoy no me pesa.
Tú juzga, y no te me creas
que son más listos los que hoy crecen.
La subjecció formal al metre i a l’esquema de rimes porta els traductors a incorporar al seu text bastantes solucions que distorsionen el to de l’original. Admeten substitucions com sabes en lloc de l’esperable pues al primer vers, com aceptaba (“lo del nuevo orden europeoâ€?) en lloc de me convencÃa, o com rabié como un perro en lloc dels marrameus de gat de l’original, i admeten l’afegitó del sintagma expletiu de aquel asunto on caldria “te digoâ€? (o “déjame decirteâ€?, com proposa Orlando Guillén); adopten inversions com la del segon vers i fan ús de termes purament literaris en lloc dels neutres o familiars de l’original (com l’adversativa mas en lloc de pero); o, en fi, accepten hipèrbatons completament estranys al to de l’original (com “el dÃa que al Reich tumbaronâ€? o “Al sol mezclamos nuestros vómitosâ€?). Res d’això, en canvi, no entrebanca la versió d’Orlando Guillén, i els lectors l’hi agrairan.
Respecte als dos llibres que Gabriel Ferrater havia publicat anteriorment, Teoria dels cossos aporta dues novetats remarcables en el treball formal: l’ús d’un estrofisme regular en la majoria de poemes del llibre i l’adopció generalitzada de la rima assonant (una rima molt més inusual, val a dir, i per tant molt més sorprenent, en la poesia catalana dels anys seixanta que no pas en la poesia castellana d’aleshores). És només en aquest sentit que l’opció de renunciar a donar equivalències de metre i rima per poder preservar amb exactitud el sentit i el to —una opció presa a consciència per Orlando Guillén—, defensable com és, pot deixar un punt de recança al lector que acudeixi al seu castellà coneixent prèviament el català de Ferrater. Aquesta possible recança, però, s’esvairà del tot quan, a l’apèndix, aquest mateix lector llegeixi la traducció, esplèndidament reeixida, de Menja’t una cama. Com tots els catalanoparlants saben, la frase del tÃtol és la resposta tradicional a l’afirmació “Tinc ganaâ€?; i Chúpate el dedo grande és, semblantment, la resposta mexicana a “Tengo hambreâ€?. L’encert en la traducció del tÃtol es repeteix generosament en els 31 poemes del llibre i els dos més que hi fan d’epÃgrafs inicial i final. Per tant, la idea que es faran de la poesia de Gabriel Ferrater els lectors d’Orlando Guillén, dels seus Doce poetas catalanes del siglo XX, serà , al capdavall, una idea precisa dels valors que fan que l’autor de Les dones i els dies, sent com era en bona mesura un outsider respecte a la tradició catalana del seu temps, hagi acabat sent un punt de referència fonamental en la tradició posterior, grà cies a poemes tan bons com “Cambra de la tardorâ€?. I tan ben traduïts:
HABITACIÓN DE OTOÑO
La persiana, no cerrada del todo, como
un espanto que se retiene de caer por tierra,
no nos separa del aire. Mira: se abren
treintaysiete horizontes rectos y delgados,
pero los olvida el corazón. Sin nostalgia
se nos va muriendo esa luz que fuera color
de miel y ahora es del color del olor de la manzana.
Qué lento el mundo, qué lento el mundo, qué lento
el dolor por las horas que se van
de prisa. Dime, ¿te acordarás
de esta habitación?
“La quiero mucho.
Aquellas voces de obreros... ¿Qué son?�
Albañiles:
falta una casa en esta manzana.
“Cantan,
pero hoy no los escucho. Gritan, rÃen,
y que callen hoy me parece muy raro�.
Qué lentas
las hojas rojas de sus voces, qué inciertas
cuando acuden a taparnos. Adormecidas,
las hojas de mis besos van cubriendo
los escondrijos de tu cuerpo, y mientras olvidas
las hojas altas del verano, los dÃas
abiertos y sin besos, en lo más hondo
recuerda el cuerpo: todavÃa
la mitad de tu piel tienes del sol; la otra mitad de la luna. |
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com
|
This work is in the public domain |
|
|
