Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
El que ells anomenen democràcia, de lògica aparent a l’absurditat
10 mai 2007
Els partidaris del parlamentarisme com a mètode de treball preferent (els parlamentaristes) ens diuen: âtots i cadascun dels canvis que proposeu âabsolutament legítims la majoria dâells- han de ser impulsats única i exclusivament a través de lâacció dels vostres representants a les institucions, doncs aquests són lâexpressió de la voluntat popular, que ha pres la forma de vot per tal dâésser entesa de forma nítida i pacífica.â?
El que ells anomenen democràcia, de lògica aparent a lâabsurditat
Els partidaris del parlamentarisme com a mètode de treball preferent (els parlamentaristes) ens diuen: âtots i cadascun dels canvis que proposeu âabsolutament legítims la majoria dâells- han de ser impulsats única i exclusivament a través de lâacció dels vostres representants a les institucions, doncs aquests són lâexpressió de la voluntat popular, que ha pres la forma de vot per tal dâésser entesa de forma nítida i pacífica.â? Ens diuen, a més, que el seu espai âles institucions democràtiques- són lâúnic espai legítim per a la resolució dels conflictes i friccions existents entre els diferents grups socials (abans anomenats classes socials), doncs tots i cadascun dels seus membres poden expressar la seva veu en condicions dâigualtat i llibertat cada cert temps. A més, poden participar lliurement del sistema polític, tot creant organitzacions concretes âpartits- per tal dâaspirar a convèncer als seus conciutadans de que la seva visió de la realitat i les seves propostes són les més adients per a la societat. A més a més, si ho creuen convenient, poden fer ús dels seus drets civils per tal dâexpressar la seva opinió a través de formes alternatives i respectant sempre la legalitat vigent.
La lluita de classes ha quedat diluïda al parlament i per tant ja no existeix; de la mateixa manera que han quedat enrere i obsoletes totes les alternatives polítiques i econòmiques al capitalisme i a la democràcia parlamentària; doncs suposadament sâha demostrat que són les menys dolentes que ha conegut mai la humanitat.

Dâaquesta consecució dâidees, aparentment lògica, sâextreu que totes i cadascuna de les característiques dâaquesta societat són el resultat de la voluntat popular, fet que ens porta a la conclusió, potser no tan lògica, de que la majoria de la població fa del masoquisme un mode de vida.

Els partidaris del parlamentarisme ens expliquen que el sistema econòmic en el que vivim (en el qual les mercaderies necessàries per viure sâintercanvien per diners, i la única forma dâobtenir diners per a la majoria de gent és treballant per altres a canvi dâun sou) ha estat regulat a través de la voluntat popular feta vot fins a convertir-se en un sistema que propicia pactes justos (contractes) fets per persones lliures (empresaris i treballadors). Així doncs, quan les persones que no tenen altra forma dâobtenir allò que necessiten decideixen (lliurement) vendre el seu temps i la seva capacitat de treballar a canvi dâun salari, no són obligades a acatar una legislació que objectivament els és desfavorable. El que passa és que, democràticament, han decidit rebaixar el seu benestar per tal que lâaltra part signant del contracte âlâempresa- obtingui majors beneficis. Es tracta, segons els parlamentaristes, de la clàssica solidaritat dels i les treballadores envers els empresaris. Ãs la mateixa clara solidaritat democràtica que existeix, per exemple, quan les persones decideixen (lliurement) intercanviar el seu dret a la vivenda a canvi de 50 anys dâhipoteca; per tal de permetre lâexistència de tot un entramat dâempreses que són les responsables de sobredimensionar el preu de lâhabitatge fins a la situació actual. Podríem fer i desenvolupar àmpliament una llarga llista dâexemples dâaquesta solidaritat democràtica dels i les treballadores dâaquest país envers els més rics; però aquest no és lâobjectiu de lâarticle i ens limitarem a citar els més destacats, com ara la destrucció mediambiental, el salari mínim interprofessional de menys mil euros, la existència de bosses de pobresa que superen el 20% de la població total, els barracons a les escoles públiques, les llistes dâesperes dâanys, el transport públic deficient, la existència de les Empreses de Treball Temporal o la deslocalització dâempreses del país a països amb legislacions encara més desfavorables per les treballadores.

Segons ells, democràticament i per pròpia voluntat en forma de vot, la majoria de la població decideix limitar i reduir el seu benestar en pro del benefici âcada cop major- dâuna minoria selecta.

Per als parlamentaristes no és cap absurd que la voluntat popular sigui diametralment diferent a la defensa dels interessos objectius de la majoria de la població. Per a nosaltres, sí.
Per a nosaltres, democràcia és, ha de ser, sinònim de voluntat popular i aquesta és sinònim de defensa dels interessos objectius de la majoria de la població. Així doncs, no ens tremola la veu a lâhora dâafirmar que sistema capitalista i democràcia són conceptes antagònics. De la mateixa manera, no ens fa vergonya afirmar que no creiem en la democràcia parlamentària actual, doncs implícitament és com defensar lâabsurditat de que la majoria de la població és partidària del masoquisme.

Ãbviament, hi haurà qui repliqui que, tot i que una determinada persona ocupi una posició social objectivament desfavorable en comparació a com estaria si tots fóssim realment iguals (com és el cas de la majoria dels ciutadans dâaquest país), el que passa és que aquesta persona determinada ha entès que la seva situació és responsabilitat seva i, per tant, acata sense miraments un sistema econòmic i legal -que crea riqueses incalculables- en detriment del seu benestar. Com tots i totes tenim la possibilitat legal de ser rics i ocupar posicions més favorables en lâescala social, tots i totes les que no ho som ho hem triat per voluntat pròpia. Es tracta de la clàssica pregunta de: âI tu, per què ets pobre?â? No ens estendrem més en les seves absurditats.


        El cas concret dels socialdemòcrates
Entre els parlamentaristes també existeixen aquells que ens diuen: âteniu raó, capitalisme i democràcia són conceptes antagònics. No obstant, hem aconseguit obrir una escletxa que ens permetrà, des de les seves pròpies institucions modificar el sistema fins arribar a la justícia social.â? Aquesta classe de parlamentaristes, també anomenats socialdemòcrates, són aquells que han vist la injustícia i qualifiquen com a ilâ¢legítimes les actuals lleis perquè no defensen els interessos de la majoria. Es tracta dâaquella classe de parlamentaristes que -en el seu camí situat exactament entre el idealisme i la ignorància i en el qual es camina a cegues i contra la realitat- han acabat legitimant més que modificant lâactual estat de les coses, entre conselleries dâinterior i responsabilitats amb els excessos policials i jurídics. Aquests són els que en altres temps defensaven la desobediència a les lleis ilâ¢legítimes i ara, per una dâaquestes coses que tenen les escletxes inexistents, defensen el càstig judicial i policial contra tot aquell que desobeeixi. Es tracta dâaplicar la legislació amb la qual, a través de la esmentada solidaritat democràtica, sâha dotat la societat per fer front als incontrolats i antidemocràtics, alhora que per rebaixar el seu benestar.

        Una simple classificació social
Segons aquest anàlisi, la pràctica totalitat de persones dâaquest país es poden dividir en els següents blocs segons la seva actitud enfront la democràcia parlamentària.
1. Resignada. Es tracta dâaquella persona que creu que tot i que la seva situació podria millorar âper exemple, amb un repartiment just de la riquesa que produïm entre tots- la seva situació és només responsabilitat seva, doncs el sistema li ofereix la possibilitat jurídica de canviar-la.
Aquest tipus de persona abunda molt en les societats de tradicions cristianes, com la nostra.
2. Enganyada. Es tracta dâaquella persona que ha estat convençuda de que triant determinat producte electoral, les coses poden canviar fins a aconseguir millorar la seva situació i la del conjunt dels seus conciutadans. Aquest bloc és segurament cada cop més nombrós degut a la deriva aparentment imparable de la població cap a la societat del consum âaquesta deriva té culpables i no és un fet casual-. Els parlamentaristes aprofiten les conseqüències dâaquest fet en relació a les conductes que seân deriven (actuació per impulsos propagandístics, manca de reflexió i voluntat crítica, superficialitat ideològica, consumisme com a eina de satisfacció personal, etc). Fins i tot els parlamentaristes afirmen que la democràcia parlamentària deriva cada cop a major velocitat âimpulsada per la voluntat dels partits polítics dâaconseguir un major número de vots- cap a una competició entre productes publicitaris âen aquest cas els partits- on les empreses de publicitat i assessorament dâimatge han cobrat més importància que els continguts reals dels programes.
Es tracta dâun bloc molt nombrós, però ni de bon tros el major. En aquest bloc entrarien els sectors més honestos dels parlamentaristes socialdemòcrates.
3. Aprofitada. Es tracta dâaquella persona que després dâanalitzar la situació ha decidit treballar consciençosament per treure profit personal.
En aquest bloc entrarien persones com ara els empresaris, les classes mitges i mitges altes, els socialdemòcrates no honestos, els trapitxeros varis o els marbellistes de tot lâestat.
4. Passiva. Es tracta dâaquella persona que ha arribat a la conclusió de que la democràcia parlamentària no pot canviar les seves condicions de vida ni les dels seus conciutadans i, a més, no ha visualitzat cap alternativa viable de canvi. Lâargument popular dâaquesta postura seria: âSurti qui surti al final sempre manen els rics i poderosos, per tant, no em molesto ni en desplaçar-me al colâ¢legi electoralâ?. Ãs, segurament, el bloc més nombrós de tots.
5. Marginada: Es tracta dâaquella persona que, per la seva condició concreta, és indiferent si pertany a algun dels quatre punts previs doncs té prohibits els seus drets civils.
En aquest grup entrarien la majoria de treballadors immigrants de lâestat, així com els ciutadans que pretenguin votar opcions polítiques que han estat excloses de la democràcia parlamentària democràticament.
6. Autoorganitzada. Es tracta dâaquella persona que creu que la autoorganització és el millor mètode alternatiu dâacció política i de defensa dels seus interessos concrets. Parteix de la base que lâactual sistema polític, econòmic, legal i social no té ni la intenció ni la capacitat de resoldre les necessitats de la majoria i que, per tant, cal destruir-lo per tots els mitjans necessaris per tal de construir-ne un de nou amb la capacitat i la voluntat de situar la satisfacció de les necessitats de la majoria de la població al centre de lâactivitat humana, desplaçant el capital privat el més lluny possible, fins destruir-lo.
En aquest grup ens situem nosaltres, és a dir, tota la malgama de colâ¢lectius revolucionaris anticapitalistes que, potser sense els passos a seguir gaire definits, potser massa marcats per la nostra joventut âpolítica i biològica- encara no hem desplegat, ni de bon tros, tot el nostre potencial. Podríem començar per unir tot el grup sis âtot evitant que els seus membres acabin al grup dos i tres-, per tal de convèncer al grup ú, al dos, al quatre i al cinc i destruir, per sempre més, al maleït grup tres junt amb les seves estructures i els seus interessos. No en va el nostre argument principal és:

âSols el poble salva el poble.â?

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat