|
Notícies :: sense clasificar |
El que ells anomenen democrà cia, de lògica aparent a l’absurditat
|
|
per CTR |
10 mai 2007
|
Els partidaris del parlamentarisme com a mètode de treball preferent (els parlamentaristes) ens diuen: “tots i cadascun dels canvis que proposeu –absolutament legÃtims la majoria d’ells- han de ser impulsats única i exclusivament a través de l’acció dels vostres representants a les institucions, doncs aquests són l’expressió de la voluntat popular, que ha pres la forma de vot per tal d’ésser entesa de forma nÃtida i pacÃfica.â€? |
El que ells anomenen democrà cia, de lògica aparent a l’absurditat
Els partidaris del parlamentarisme com a mètode de treball preferent (els parlamentaristes) ens diuen: “tots i cadascun dels canvis que proposeu –absolutament legÃtims la majoria d’ells- han de ser impulsats única i exclusivament a través de l’acció dels vostres representants a les institucions, doncs aquests són l’expressió de la voluntat popular, que ha pres la forma de vot per tal d’ésser entesa de forma nÃtida i pacÃfica.â€? Ens diuen, a més, que el seu espai –les institucions democrà tiques- són l’únic espai legÃtim per a la resolució dels conflictes i friccions existents entre els diferents grups socials (abans anomenats classes socials), doncs tots i cadascun dels seus membres poden expressar la seva veu en condicions d’igualtat i llibertat cada cert temps. A més, poden participar lliurement del sistema polÃtic, tot creant organitzacions concretes –partits- per tal d’aspirar a convèncer als seus conciutadans de que la seva visió de la realitat i les seves propostes són les més adients per a la societat. A més a més, si ho creuen convenient, poden fer ús dels seus drets civils per tal d’expressar la seva opinió a través de formes alternatives i respectant sempre la legalitat vigent.
La lluita de classes ha quedat diluïda al parlament i per tant ja no existeix; de la mateixa manera que han quedat enrere i obsoletes totes les alternatives polÃtiques i econòmiques al capitalisme i a la democrà cia parlamentà ria; doncs suposadament s’ha demostrat que són les menys dolentes que ha conegut mai la humanitat.
D’aquesta consecució d’idees, aparentment lògica, s’extreu que totes i cadascuna de les caracterÃstiques d’aquesta societat són el resultat de la voluntat popular, fet que ens porta a la conclusió, potser no tan lògica, de que la majoria de la població fa del masoquisme un mode de vida.
Els partidaris del parlamentarisme ens expliquen que el sistema econòmic en el que vivim (en el qual les mercaderies necessà ries per viure s’intercanvien per diners, i la única forma d’obtenir diners per a la majoria de gent és treballant per altres a canvi d’un sou) ha estat regulat a través de la voluntat popular feta vot fins a convertir-se en un sistema que propicia pactes justos (contractes) fets per persones lliures (empresaris i treballadors). Aixà doncs, quan les persones que no tenen altra forma d’obtenir allò que necessiten decideixen (lliurement) vendre el seu temps i la seva capacitat de treballar a canvi d’un salari, no són obligades a acatar una legislació que objectivament els és desfavorable. El que passa és que, democrà ticament, han decidit rebaixar el seu benestar per tal que l’altra part signant del contracte –l’empresa- obtingui majors beneficis. Es tracta, segons els parlamentaristes, de la clà ssica solidaritat dels i les treballadores envers els empresaris. És la mateixa clara solidaritat democrà tica que existeix, per exemple, quan les persones decideixen (lliurement) intercanviar el seu dret a la vivenda a canvi de 50 anys d’hipoteca; per tal de permetre l’existència de tot un entramat d’empreses que són les responsables de sobredimensionar el preu de l’habitatge fins a la situació actual. PodrÃem fer i desenvolupar à mpliament una llarga llista d’exemples d’aquesta solidaritat democrà tica dels i les treballadores d’aquest paÃs envers els més rics; però aquest no és l’objectiu de l’article i ens limitarem a citar els més destacats, com ara la destrucció mediambiental, el salari mÃnim interprofessional de menys mil euros, la existència de bosses de pobresa que superen el 20% de la població total, els barracons a les escoles públiques, les llistes d’esperes d’anys, el transport públic deficient, la existència de les Empreses de Treball Temporal o la deslocalització d’empreses del paÃs a països amb legislacions encara més desfavorables per les treballadores.
Segons ells, democrà ticament i per pròpia voluntat en forma de vot, la majoria de la població decideix limitar i reduir el seu benestar en pro del benefici –cada cop major- d’una minoria selecta.
Per als parlamentaristes no és cap absurd que la voluntat popular sigui diametralment diferent a la defensa dels interessos objectius de la majoria de la població. Per a nosaltres, sÃ.
Per a nosaltres, democrà cia és, ha de ser, sinònim de voluntat popular i aquesta és sinònim de defensa dels interessos objectius de la majoria de la població. Aixà doncs, no ens tremola la veu a l’hora d’afirmar que sistema capitalista i democrà cia són conceptes antagònics. De la mateixa manera, no ens fa vergonya afirmar que no creiem en la democrà cia parlamentà ria actual, doncs implÃcitament és com defensar l’absurditat de que la majoria de la població és partidà ria del masoquisme.
Ã’bviament, hi haurà qui repliqui que, tot i que una determinada persona ocupi una posició social objectivament desfavorable en comparació a com estaria si tots fóssim realment iguals (com és el cas de la majoria dels ciutadans d’aquest paÃs), el que passa és que aquesta persona determinada ha entès que la seva situació és responsabilitat seva i, per tant, acata sense miraments un sistema econòmic i legal -que crea riqueses incalculables- en detriment del seu benestar. Com tots i totes tenim la possibilitat legal de ser rics i ocupar posicions més favorables en l’escala social, tots i totes les que no ho som ho hem triat per voluntat pròpia. Es tracta de la clà ssica pregunta de: “I tu, per què ets pobre?â€? No ens estendrem més en les seves absurditats.
El cas concret dels socialdemòcrates
Entre els parlamentaristes també existeixen aquells que ens diuen: “teniu raó, capitalisme i democrà cia són conceptes antagònics. No obstant, hem aconseguit obrir una escletxa que ens permetrà , des de les seves pròpies institucions modificar el sistema fins arribar a la justÃcia social.â€? Aquesta classe de parlamentaristes, també anomenats socialdemòcrates, són aquells que han vist la injustÃcia i qualifiquen com a il•legÃtimes les actuals lleis perquè no defensen els interessos de la majoria. Es tracta d’aquella classe de parlamentaristes que -en el seu camà situat exactament entre el idealisme i la ignorà ncia i en el qual es camina a cegues i contra la realitat- han acabat legitimant més que modificant l’actual estat de les coses, entre conselleries d’interior i responsabilitats amb els excessos policials i jurÃdics. Aquests són els que en altres temps defensaven la desobediència a les lleis il•legÃtimes i ara, per una d’aquestes coses que tenen les escletxes inexistents, defensen el cà stig judicial i policial contra tot aquell que desobeeixi. Es tracta d’aplicar la legislació amb la qual, a través de la esmentada solidaritat democrà tica, s’ha dotat la societat per fer front als incontrolats i antidemocrà tics, alhora que per rebaixar el seu benestar.
Una simple classificació social
Segons aquest anà lisi, la prà ctica totalitat de persones d’aquest paÃs es poden dividir en els següents blocs segons la seva actitud enfront la democrà cia parlamentà ria.
1. Resignada. Es tracta d’aquella persona que creu que tot i que la seva situació podria millorar –per exemple, amb un repartiment just de la riquesa que produïm entre tots- la seva situació és només responsabilitat seva, doncs el sistema li ofereix la possibilitat jurÃdica de canviar-la.
Aquest tipus de persona abunda molt en les societats de tradicions cristianes, com la nostra.
2. Enganyada. Es tracta d’aquella persona que ha estat convençuda de que triant determinat producte electoral, les coses poden canviar fins a aconseguir millorar la seva situació i la del conjunt dels seus conciutadans. Aquest bloc és segurament cada cop més nombrós degut a la deriva aparentment imparable de la població cap a la societat del consum –aquesta deriva té culpables i no és un fet casual-. Els parlamentaristes aprofiten les conseqüències d’aquest fet en relació a les conductes que se’n deriven (actuació per impulsos propagandÃstics, manca de reflexió i voluntat crÃtica, superficialitat ideològica, consumisme com a eina de satisfacció personal, etc). Fins i tot els parlamentaristes afirmen que la democrà cia parlamentà ria deriva cada cop a major velocitat –impulsada per la voluntat dels partits polÃtics d’aconseguir un major número de vots- cap a una competició entre productes publicitaris –en aquest cas els partits- on les empreses de publicitat i assessorament d’imatge han cobrat més importà ncia que els continguts reals dels programes.
Es tracta d’un bloc molt nombrós, però ni de bon tros el major. En aquest bloc entrarien els sectors més honestos dels parlamentaristes socialdemòcrates.
3. Aprofitada. Es tracta d’aquella persona que després d’analitzar la situació ha decidit treballar consciençosament per treure profit personal.
En aquest bloc entrarien persones com ara els empresaris, les classes mitges i mitges altes, els socialdemòcrates no honestos, els trapitxeros varis o els marbellistes de tot l’estat.
4. Passiva. Es tracta d’aquella persona que ha arribat a la conclusió de que la democrà cia parlamentà ria no pot canviar les seves condicions de vida ni les dels seus conciutadans i, a més, no ha visualitzat cap alternativa viable de canvi. L’argument popular d’aquesta postura seria: “Surti qui surti al final sempre manen els rics i poderosos, per tant, no em molesto ni en desplaçar-me al col•legi electoral�. És, segurament, el bloc més nombrós de tots.
5. Marginada: Es tracta d’aquella persona que, per la seva condició concreta, és indiferent si pertany a algun dels quatre punts previs doncs té prohibits els seus drets civils.
En aquest grup entrarien la majoria de treballadors immigrants de l’estat, aixà com els ciutadans que pretenguin votar opcions polÃtiques que han estat excloses de la democrà cia parlamentà ria democrà ticament.
6. Autoorganitzada. Es tracta d’aquella persona que creu que la autoorganització és el millor mètode alternatiu d’acció polÃtica i de defensa dels seus interessos concrets. Parteix de la base que l’actual sistema polÃtic, econòmic, legal i social no té ni la intenció ni la capacitat de resoldre les necessitats de la majoria i que, per tant, cal destruir-lo per tots els mitjans necessaris per tal de construir-ne un de nou amb la capacitat i la voluntat de situar la satisfacció de les necessitats de la majoria de la població al centre de l’activitat humana, desplaçant el capital privat el més lluny possible, fins destruir-lo.
En aquest grup ens situem nosaltres, és a dir, tota la malgama de col•lectius revolucionaris anticapitalistes que, potser sense els passos a seguir gaire definits, potser massa marcats per la nostra joventut –polÃtica i biològica- encara no hem desplegat, ni de bon tros, tot el nostre potencial. PodrÃem començar per unir tot el grup sis –tot evitant que els seus membres acabin al grup dos i tres-, per tal de convèncer al grup ú, al dos, al quatre i al cinc i destruir, per sempre més, al maleït grup tres junt amb les seves estructures i els seus interessos. No en va el nostre argument principal és:
“Sols el poble salva el poble.� |
This work is in the public domain |