|
|
Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Revista eLS Miners, La Vertadera Història del Primer de Maig
|
|
|
per |
03 mai 2007
|
|
Primer de maig |
L'1 de maig de 1886 la vaga per la jornada de vuit hores va esclatar de costa a costa dels Estats Units. Més de cinc mil fàbriques van ser paralitzades i 340.000 obrers van sortir a carrers i places a manifestar la seva exigència.
A Chicago els esdeveniments van prendre ràpidament un biaix violent, que va culminar en la matança de la plaça Haymarket (4 de maig) i en el posterior judici manegat contra els dirigents anarquistes i socialistes d'aquesta ciutat, quatre dels quals van ser penjats un any i mig després.
Quan els màrtirs de Chicago pujaven al cadafal, concloïa la fase més dramàtica de la pressió de les masses assalariades (a Europa i Amèrica) per limitar la jornada de treball. Va ser una lluita que va durar dècades i la història de la qual ha estat oblidada, ocultada o netejada de tot contingut social, fins al punt de transformar en alguns països el Primer de Maig en un simple "festiu" o un dia franc més.
Però només tenint present el que va ocórrer, adquireix total significació la data designada des de llavors com "Dia Internacional dels Treballadors".
--------------------------------------------------------------------------------
La vertadera història del 1er. de maig
Primera Part .
AQUELLS DIES INTERMINABLES . DEU HORES LEGALS . LLEI FEDERAL DE LES VUIT HORES . CRISI I CESANTIA . LA GRAN VAGA FERROVIÀRIA . NEIX L'AFL
. DEMANDA UNICA I SOSTINGUDA . 1r DE MAIG DE 1886 . DESENLLAÇ SAGNANT . ELS FETS . EL PROCÉS . PARLEN ELS SENTENCIATS . DISCURS D'AUGUST SPIES
. AQUELLS DIES INTERMINABLES
A mitjans del segle XIX, tant a Europa com a Amèrica del Nord, a les emergents factories industrials, s'exigia als obrers treballar dotze i fins catorze hores diàries, durant sis dies a la setmana, fins i tot a nens i dones, en feines pesades i en un ambient insalubre o tòxic. Els emigrants europeus, que arribaven llavors als Estats Units a la recerca d'un món millor, van canviar (tant de bo) els resavis feudals que encara pesaven sobre les seves espatlles per la voracitat desbocada d'un capitalisme jove, que multiplicava els seus guanys ampliant al màxim la jornada de treball. Estranys en un país desconegut, els immigrants van crear les primeres organitzacions d'obrers agrupant-se per nacionalitats, buscant primer el suport i la solidaritat dels que parlaven la mateixa llengua, constituint després gremis per oficis afins (fusters, pelleters, costureres), i orientant la seva acció per les vies del mutualisme.
Amèrica era també el camp d'experimentació per a alguns socialistes utòpics, que van crear als Estats Units colònies comunitàries, com les de Robert Dale Owen (1825), Charles Fourier i Etienne Cabet, constituïdes per treballadors emigrats. Els obrers pròpiament nord-americans es limitaven a buscar consol per als seus sofriments terrenals en les diferents sectes religioses existents al país. Van ser immigrants anglesos pobres els que primer van disseminar inquietuds socials entre els seus germans de classe, i els mateixos van continuar en territori americà la lluita ja estesa a Anglaterra per la reducció de la jornada de treball.
El desenvolupament de la indústria manufacturera, el perfeccionament de màquines i eines, la concentració de grans masses obreres en els Estats del Nord-Est, van proporcionar el terreny on va germinar la propaganda dels emigrats. La primera vaga va brollar, 60 anys abans dels esdeveniments de Chicago, entre els fusters de Filadelfia, el 1827, i aviat l'agitació es va estendre a altres nuclis de treballadors. Els obrers gràfics, els vidriers i els paletes van començar a demandar la reducció de la jornada de treball, i 15 sindicats van formar la "Mechanics Union of Trade Associations" de Filadelfia. L'exemple va ser seguit en una dotzena de ciutats; pels paletes de l'illa de Manhattan; a la zona dels grans llacs, pels moliners; també pels mecànics i els obrers portuaris.
El 1832, els treballadors de Boston van fer un pas endavant en les seves demandes i es van llançar a la vaga per la jornada de deu hores, agrupats en febles organitzacions gremials per oficis. Malgrat que el moviment es va estendre a Nova York i a Filadelfia, no va tenir èxit. Va afirmar, tanmateix, l'esperit de combat dels assalariats, que van continuar pressionant per les seves reivindicacions.
. DEU HORES LEGALS
El resultat d'aquestes lluites, que marquen el naixement del sindicalisme als Estats Units, va influir primer en el Govern Federal abans que en els patrons, que espoliaven impunement els seus treballadors a l'empara del lliure-canvisme. El 1840, el President Martín van Buren va reconèixer legalment la jornada de 10 hores per als empleats del Govern i també per als obrers que treballaven en construccions navals i als arsenals. El 1842, dos Estats, Massachusetts i Connecticut, van adoptar lleis que prohibien fer treballar els nens més de 10 hores per dia. El mateix any, la quincalleria Whtite & CO. de Buffalo (Estat de Nova York) va introduir als seus tallers la jornada de 10 hores.
Però l'agitació obrera va continuar. Des de l'altre costat del mar arribaven notícies encoratjadores. Cedint a la pressió sindical, el Govern anglès va promulgar una llei (1844) que va reduir a 7 hores diàries el treball dels nens menors de 13 anys, i va limitar a 12 hores el de les dones. S'esperava aconseguir aviat allà la jornada de 10 hores per als adults, homes i dones. En aquest ambient es va reunir el primer Congrés Sindical Nacional dels Estats Units, el 12 d'octubre de 1845, a Nova York. Es van prendre mesures concretes per coordinar la lluita dels diferents gremis i la que es duia a terme en diferents ciutats. Es va plantejar la creació d'una organització secreta permanent per a la reivindicació dels drets del treballador.
El Congrés Sindical de Nova York es va fixar com a tasca d'acció immediata la demanda del reconeixement legal de la jornada de 10 hores i es va convocar a mítings obrers a les principals ciutats per agitar públicament aquesta exigència. A aquesta etapa van seguir les vagues, que van assolir excepcional amplitud a Pittsburgh, centre metal·lúrgic, on 40.000 obrers mantenien una vaga de 6 setmanes per la jornada de 10 hores. Però els patrons no van cedir, i molts immigrants nouvinguts es van disposar a assumir el lloc dels vaguistes. El moviment va fracassar. En altres llocs es van aconseguir avenços concrets: New Hampshire va decretar la implantació de la jornada de 10 hores i nombroses fàbriques van fer el mateix en altres Estats.
Però l'agitació va cobrar nous impulsos en divulgar-se, el 1848, la notícia que els obrers d'una societat colonitzadora a Nova Zelanda havien obtingut la jornada de 8 hores.
Tanmateix, no es va estructurar un moviment que recolzés aquesta aspiració. Les demandes es van limitar a exigir un màxim de 10 hores de treball per dia.
Va ser només a començaments de 1866, una vegada acabada la guerra de secessió, que va renéixer la lluita per escurçar la jornada de treball.
Altres avenços s'havien aconseguit entretant. L'Estat d'Ohio va adoptar la llei de 10 hores per a les dones obreres, i els sindicats de la construcció estaven vivament impressionats en saber que els paletes d'Austràlia obtenien en aquells dies el reconeixement de la jornada de 8 hores. D'altra banda, la reducció de la jornada de treball, que absorbiria major quantitat de mà d'obra, es convertia en una necessitat urgent pel retorn dels soldats desmobilitzats i el tancament de les fàbriques que treballaven per a la guerra. A més, els immigrants continuaven afluint, per centenars i centenars de milers.
Al Congrés dels Estats Units van ingressar més de mitja dotzena de projectes de llei que proposaven legalitzar la jornada de 8 hores, i l'Assemblea Nacional de Treball, celebrada a Baltimore l'agost de 1866, amb representants de 70 organitzacions sindicals, entre elles 12 unions nacionals, va proclamar:
"La primera i gran necessitat del present, per alliberar el treballador d'aquest país de l'esclavitud capitalista, és la promulgació d'una llei per la qual la jornada de treball s'hagi de compondre de vuit hores en tots els Estats de la Unió Americana. Estem decidits a tot fins a obtenir aquest resultat".
El mateix congrés sindical va acordar crear comitès per "recomanar" la reivindicació de les 8 hores, cometent l'error de confiar únicament en la bona voluntat dels poders públics per a fer llei la seva iniciativa.
Mentre, a Europa, la I Internacional (creada el 1864) havia acordat en el seu Congrés de Ginebra, el 1866, agitar mundialment la demanda de la jornada de treball de 8 hores. Els assalariats nord-americans, en el Congrés Obrer dels Estats de l'Est, celebrat a Chicago el 1867, van dedicar gran part dels seus debats a les 8 hores. L'home que va impulsar les resolucions sobre el tema va ser Ira Steward, un mecànic autodidacta de Chicago, a qui donaven el sobrenom de "El de les vuit hores".
Steward sostenia que en escurçar-se la jornada de treball augmentaria la necessitat de mà d'obra i que, per tant, d'allà sorgiria l'augment dels salaris. Escèptic de l'eficàcia de l'acció purament sindical, Steward, en absència d'un partit polític autònom de la classe obrera, proposava un mètode usat tradicionalment pel moviment sindical nord-americà: exercir pressió sobre els partits del "stablishment" i no donar els seus vots més que als candidats que acceptessin impulsar tot o part del programa sindical.
. LLEI FEDERAL DE LES VUIT HORES
Finalment, els esforços de la classe obrera nord-americana van aconseguir modificar l'actitud del Govern, ja que no la dels empresaris privats. Sent President dels Estats Units Andrew Johnson, el 1868 es va dictar la Llei Ingersoll, que establia la jornada de 8 hores per als empleats de les oficines federals i per als qui treballaven en obres públiques. La Llei Ingersoll, dictada el 25 de juny de 1868, establia:
"Article 1. La jornada de treball es fixa en vuit hores per a tots els jornalers o obrers i artesans que el Govern dels Estats Units o el Districte de Columbia ocupi d'avui endavant. Només es permetrà treballar com a excepció més de vuit hores diàries en casos absolutament urgents que puguin presentar-se en temps de guerra o quan sigui necessari protegir la propietat o la vida humana. Tanmateix, en tals casos el treball suplementari es pagarà prenent com a base el salari de la jornada de vuit hores. Aquest no podrà ser mai inferior al salari que es paga habitualment a la regió. Els jornalers, obrers i artesans ocupats per contractistes o sotscontractistes de treballs per compte del Govern dels Estats Units o del Districte de Columbia seran considerats com a empleats del Govern o del Districte de Columbia. Els funcionaris de l'Estat que hagin d'efectuar pagaments per compte del Govern als contractistes o sotscontractistes s'hauran de cerciorar, abans de pagar, que els contractistes o sotscontractistes hagin complert les seves obligacions cap als seus obrers; no obstant això, el Govern no serà responsable del salari dels obrers.
Article 2. Tots els contractes que es concerten d'ara endavant pel Govern dels Estats Units o pel seu compte (o pel Districte de Columbia, o pel seu compte), amb qualsevol corporació o persona, es basaran en la jornada de vuit hores, i tot contractista que exigís o permetés als seus obrers treballar més de vuit hores per dia estarà contravenint la llei, llevat dels casos de força major previstos a l'article 1.
Article 3. Els que contravingueren a posta aquesta prescripció seran pasibles d'una multa de 50 a 1.000 dòlars, o fins i tot de sis mesos de presó, o d'ambdues penes conjuntament".
La jornada de 8 hores passava així a ser obligació "legal" als Estats Units per a les obres públiques, així com ho era ja per als treballs privats a Austràlia. Els obrers industrials, entretant, continuaven sotmesos a una jornada d'11 i 12 hores diàries al llarg i ample dels Estats Units.
Els grans contractistes d'obres públiques en construcció es van oposar, sens dubte, a l'aplicació real de la jornada federal de 8 hores. Els patrons van formar una "Associació de les Deu Hores", tractant de demostrar que aquesta durada del temps de treball era "més profitosa per als treballadors". Eren els anys en què Engels li escrivia a Karl Marx que "a causa de l'agitació per les 8 hores s'han anul·lat contractes per més d'un milió i mig de dòlars", prenent com a base una informació de la premsa nord-americana.
L'Estat de Califòrnia s'havia avançat als altres i decretat la jornada obligatòria de 8 hores per a tots els treballadors del sector públic o del sector privat, a finals de 1868. Però no hi ha evidència que aquesta progressista mesura legal s'hagi aplicat a la pràctica, així com hi ha forts dubtes sobre la vigència concreta del que manava la Llei Ingersoll per als treballs públics. Un historiador del moviment sindical nord-americà va escriure: "L'agitació a favor de la jornada de 8 hores, després de nombroses vicissituds i d'alguns èxits legislatius que no fossin seguits d'aplicació pràctica, no va arribar a cap resultat, i el poble obrer va ser afectat per una profunda desil·lusió". D'allà va arrencar l'empenta que culminaria en els esdeveniments de Chicago, el maig de 1886.
. CRISI I CESANTIA
Amb l'estímul de les lluites per escurçar la jornada de treball, les organitzacions obreres es van anar estenent i enfortint. El 1867, a Chicago s'havia creat el Partit Nacional Obrer, que va plantejar en la seva primera convenció la recerca d'un camí polític independent per a la classe treballadora. Instava els obrers a evitar ser utilitzats políticament per la burgesia, però les seves crides no van aconseguir calar a la massa. Va tenir apogeu en canvi la "Lliga per les Vuit Hores", fundada en Boston el 1869, que va aixecar a més una plataforma de lluita de tall socialista i va proclamar la "guerra de classes als capitalistes". El 1870 es va fundar l'organització secreta "Els Cavallers del Treball", d'inspiració anarquista, a la qual es van atribuir tots els atemptats els autors dels quals no va poder descobrir la policia, i que seria profusament citada en el procés de Chicago anys més tard.
El setembre de 1871 es va efectuar una gran manifestació pública per la jornada de 8 hores a Nova York, a la que van assistir més de 20.000 treballadors, una xifra considerable llavors. Van participar principalment francesos i alemanys emigrats, membres de la Internacional, i també obrers pròpiament nord-americans.
El 1872 van deslliurar importants combats per les 8 hores els obrers del moble i d'altres rams afins, que van aconseguir satisfacció per a les seves demandes, però els caps van ser enganyats posteriorment pels patrons, acomiadats de la seva ocupació, i es va prolongar novament la jornada de treball. L'organització sindical era feble encara, i fragmentada, com per poder exigir el compliment dels acords. Va anar brollant així la idea d'una vaga general per a una data determinada; el que es concretaria 14 anys més tard, l'1° de maig de 1886.
Entretant, el 1873, les coses van empitjorar sobtadament per als treballadors. La crisi que es veia venir va arribar finalment, foragitant a la cesantia centenars de milers d'obrers. Les fàbriques tancaven les seves portes i els cessants vagaven com a llops pels carrers, alimentant-se de les deixalles que trobaven a les llaunes d'escombraries. L'hivern de 1872-73 va deixar un horrible saldo de morts de gana i fred, com no es tenia memòria als Estats Units. Només a l'Estat de Nova York n'hi havia 200.000 de cessants.
El 13 de gener de 1873, la Secció Nord-Americana de la Internacional va convocar a un míting de desocupats a Nova York per demostrar al Govern de l'Estat la seva situació i demanar solució a la seva misèria. S'exigia una ració diària d'aliments per als cessants, la iniciació d'obres públiques per donar treball a les necessitats i una pròrroga legal per al pagament d'arrendaments i lloguers modestos. Es volia evitar que fossin llançades al carrer (i exposades a morir de fred) les famílies que no podien cobrir la renda per trobar-se el pare o l'espòs sense treball.
La manifestació va commoure a la ciutat i, en bulliciosa desfilada, els cessants es van dirigir a l'Ajuntament per a fer presents les seves demandes. Quan arribaven allà, van ser atacats per una horda de bòfies, que va aparèixer d'improvís, apallissant i gorrejant a tot el món, fins i tot dones i nens. Centenars de ferits i contusionats van quedar sobre les llambordes de la zona cèntrica de Nova York, i altres centenars de pobres van ser detinguts i posats a disposició dels tribunals "per resistir ordres de la policia".
La gran premsa va ventilar falsedats i injúries sobre les ferides i la gana dels cessants tan ferotgement reprimits. "Era un míting públic de lladres ociosos", va dir un diari de Nova York. "Cal, "preparar-los dinars enverinats si volen menjar a costa del Govern", en va escriure un altre a Chicago. Els editorials van cridar a eliminar "la pesta de miserables" que assolava la ciutat.
Paral·lelament, l'exigència de les 8 hores de treball es feia cada vegada més forta, presentada fins i tot com una forma d'augmentar la fluixa demanda de mà d'obra. "Els Cavallers del Treball", en un programa fet públic el 1874, declaraven que s'esforçarien per obtenir les 8 hores, "negant-se a treballar jornades més llargues, fins i tot a través d'una vaga general." En una llarga llista de reformes i reivindicacions, proclamaven el seu propòsit d'"obtenir la reducció gradual de la jornada de treball a 8 hores per dia, a fi de gaudir en alguna mesura dels beneficis de l'adopció de màquines de reemplaçament de la mà d'obra."
. LA GRAN VAGA FERROVIÀRIA
Aquell mateix any (1874), l'Estat de Massachusetts decretava la jornada màxima de 10 hores per a dones i nens, mentre l'agitació prenia ara entre els ferroviaris, que no van tardar a llançar una vaga de grans proporcions.
El juny de 1877, els amos dels ferrocarrils van comunicar als treballadors que els seus salaris serien reduïts en un 10%, perquè les empreses "estaven perdent diners" amb motiu de la crisi. Aquesta va ser la gota que va omplir el vas. Des de 1873, el salari dels treballadors havia disminuït ja en un 25% per salvar els guanys dels propietaris. La vaga va esclatar a Pittsburgh i en menys de 2 setmanes s'havia estès a 17 Estats. Era el moviment més gran que fins llavors enfrontés al gran capital nord-americà.
Els magnats ferroviaris van aconseguir que el Govern mobilitzés l'Exèrcit contra els vaguistes, que havien incorporat entretant la demanda d'una jornada laboral de 8 hores, i no van tardar a produir-s'enfrontaments violents entre obrers i soldats. A Maryland van quedar 10 obrers morts després d'un xoc frontal amb tropes. A Pittsburgh, els treballadors van córrer a pedrades als militars, per a després assaltar les cotxeres del ferrocarril local, on van destruir 120 locomotores i van incendiar 1.600 vagons. A Reading, els obrers van desarmar una companyia de soldats i hi confraternitzaven quan van ser atacats per tropes de reforç, que van aparèixer imprevistament. Llavors, alguns militars foren morts i hi va haver nombroses víctimes entre els obrers. A Saint Louis la Vaga va incloure a tots els oficis i els treballadors és van apoderar de la ciutat. Va ser tallat el trànsit pels ponts que creuen el Mississippi, i durant 8 dies els sindicats van administrar botigues i fàbriques i van dictar les seves pròpies lleis. Finalment, van ser de manera sagnant reprimits.
La lluita de classes és va fer tan violenta que la burgesia va organitzar grups civils armats per protegir les seves riqueses. La premsa "d'ordre" exaltava diàriament a proveir-se i a estendre bandes armades antiobreres. És van formar així verdaderes milícies privades, quan no grups de pistolers i fins i tot empreses d'esquirols, amb sucursals en els centres industrials més importants, al servei dels propietaris. La més famosa d'aquestes organitzacions, que assoliria trist renom en els esdeveniments de Chicago, va ser la dels germans Pinkerton, que havia reclutat alguns cents de scabs ("grocs"), que enviaven a trencar vagues allà on la pressió obrera és feia sentir en demanda de la jornada de 8 hores. Els Pinkerton, a més, proporcionaven bandes armades, espies, provocadors i fins i tot assassins a sou.
Algunes autoritats feien cas omís de l'existència d'aquestes organitzacions criminals i fins i tot esborraven els antecedents penals dels seus integrants, a condició que mostressin ferocitat en la seva tasca, dissolent mítings obrers, delatant els dirigents o agredint-los.
. NEIX L'AFL
Malgrat l'ofensiva en la seva contra, el moviment obrer nord-americà va continuar enfortint-se. El 1881 es va constituir a Pittsburgh la American Federation of Labour (AFL), Federació Nord-Americana del Treball, que va exigir en el seu primer congrés un més rigorós compliment de la jornada de 8 hores per als que treballaven en obres públiques. En el seu segon congrés, celebrat a Cleveland el 1882, l'AFL va aprovar una declaració, presentada pels delegats de Chicago, perquè s'estengués el benefici de les 8 hores a tots els treballadors, sense distinció d'ofici, sexe o edat:
"Com a representants dels treballadors organitzats, declarem que la jornada de treball de vuit hores permetrà donar més feina per salaris augmentats. Declarem que permetrà la possessió i el plaer de més béns per aquells que els creen. Aquesta llei alleugerirà el problema social, donant feina als desocupats. Disminuirà el poder del ric sobre el pobre, no perquè el ric s'empobreixi, sinó perquè el pobre s'enriquirà. Crearà les condicions necessàries per a l'educació i millora intel·lectual de les masses. Disminuirà el crim i l'alcoholisme... Augmentarà les necessitats, encoratjarà l'ambició i disminuirà la negligència dels obrers. Estimularà la producció i augmentarà el consum de béns per les masses. Farà necessària l'ocupació cada vegada major de màquines per economitzar la força de treball... Disminuirà la pobresa i augmentarà el benestar de tots els assalariats".
El tercer congrés de l'AFL (1883) va acordar sol·licitar al President dels Estats Units que impulsés la llei de les 8 hores, i a més va enviar una nota als comitès nacionals dels Partits Republicà i Demòcrata, perquè definissin les seves respectives posicions sobre la jornada de 8 hores i altres reivindicacions dels treballadors.
Els preparatius de la vaga general de l'1 de maig de 1886 havien començat a gestar-se dos anys abans, el novembre de 1884, quan es va reunir a Chicago el IV Congrés de l'AFL (L'AFL s'anomenava llavors Federació de Sindicats Organitzats i Unions Laborals dels EE.UU. i Canadà.) En el IV Congrés es va poder constatar, des de la primera sessió plenària, el canvi produït en l'esperit dels dirigents sindicals. Les dilacions i negatives amb què van contestar a les seves demandes els partits polítics els van empènyer a buscar noves formes d'acció, basades en les seves pròpies forces. La seva decisió es va enfortir per l'experiència internacional conquerida per la classe obrera en aquells anys i, sobretot, per la del moviment sindicalista anglès.
. DEMANDA UNICA I SOSTINGUDA
Un dels autors de la proposició que mesos més tard sacsejaria als Estats Units, Frank K. Foster, va afirmar davant dels seus companys: "Una demanda concertada i sostinguda per una organització completa produirà més efecte que la promulgació de milers de lleis, la vigència de les quals dependrà sempre de l'humor dels polítics... L'esperit d'organització està en l'aire, però el cost que hem pagat per la nostra inexperiència, el sectarisme i la falta d'esperit pràctic representen obstacles encara grans per llançar una vaga general".
Altres delegats al Congrés van posar en evidència que els únics resultats realment seriosos quant a les 8 hores s'havien aconseguit fora de tota legislació, per acords directes amb els empresaris sota la pressió de la mobilització sindical. En el curs de les seves intervencions, Foster suggeria que tots els sindicats manifestessin la seva voluntat unànime, recolzats per l'organització sencera, fent una vaga general per la jornada de 8 hores. Gabriel Edmonston, que compartia aquest punt de vista, va fer llavors una proposició pràctica: a partir de l'1 de maig de 1886 s'obligaria els industrials a respectar sense més ni més la jornada de 8 hores. On els patrons es neguessin, es declararia la vaga tot seguit. En el termini previ a la data fixada, es portaria la consigna per tot el país i la premsa obrera agitaria aquesta demanda bàsica dels assalariats. L'1 de maig de 1886 hauria d'estar tot llest per a una gran vaga general de costa a costa. Foster i Edmonston van ser, doncs, els autors d'aquella proposició, els abasts històrics de la qual molt pocs van intuir llavors.
Per als historiadors, un punt no és clar: per què es va elegir precisament l'1 de maig com la data en la qual hauria d'esclatar la vaga general a tots els Estats Units?. L'explicació més entendible és la que recorda que per aquell llavors l'1 de maig era la data en la qual s'havien de renovar els contractes col·lectius de treball, així com altres obligacions generals, els arrendaments de terres i convencions similars. Era el "moving-day" (dia de mudança) nord-americà, equivalent als compromisos de treball que s'iniciaven el dia de Sant Miquel al Sud de França per aquells anys, o per Nadal en altres regions d'Europa, o el dia de Sant Martí. A més, l'any designat (1886) donava el temps suficient que els patrons fossin advertits i coneguessin les demandes i les conseqüències de la seva negativa, sense poder pretextar després la sorpresa de la petició com a factor per rebutjar-la.
La proposició de Gabriel Edmonston (aprovada pel Congrés) deia:
"La Federació de Sindicats Organitzats i Unions Laborals dels Estats Units i el Canadà ha resolt que la durada de la jornada de treball, des del 1r de maig de 1886, serà de 8 hores, i recomanem a les organitzacions sindicals de tot el país fer respectar aquesta resolució a partir de la data convinguda".
Gràcies a una intensa propaganda, aviat la resolució de Chicago va llançar fermes arrels al si de la classe obrera.
El Congrés de "Els Cavallers del Treball", reunit a la ciutat d'Hamilton, també va decidir afavorir l'agitació per la vaga general fins a l'obtenció de les 8 hores. A tot el país es van crear grups locals, especialment encarregats de la preparació del moviment, que van organitzar mítings i manifestacions, van repartir fullets i diaris, van promoure vagues parcials, assemblees, conferències, collita de firmes i altres activitats d'agitació.
A Califòrnia i tota la costa Oest dels Estats Units, la Federació de Fusters va prendre el 1885 la iniciativa del moviment per la reducció de la jornada de treball, mentre l'AFL, en el seu Congrés de Washington (desembre de 1885), va renovar la decisió de Chicago. El sindicat d'obrers del moble va proposar que a cada ciutat s'organitzés un front únic de totes les organitzacions gremials, que presentessin als patrons el contracte preparat per l'assessoria legal de l'AFL, i que havia d'entrar en vigència l'1 de maig de 1886. Així va recordar.
A mesura que la data fixada s'apropava, les organitzacions sindicals treballaven animosament. El nombre de seus adherents s'havia triplicat en aquells mesos. A Chicago, el "Comitè per les 8 Hores" va posar en guàrdia contra les vagues parcials o mal organitzades, que podrien tenir com a conseqüència locauts i que "poden fer avortar el moviment". La Cambra Sindical dels fusters i ebenistes de la mateixa ciutat va advertir als patrons, per carta certificada, que l'1 de maig havia d'iniciar-se la "jornada normal" i va comprometre els seus membres a detenir absolutament el treball als tallers en els quals no s'apliquessin les 8 hores.
Malgrat les orientacions dels dirigents, que tractaven de contenir els moviments parcials per llançar-los a l'uníson quan arribés maig, l'abril de 1886 la pressió de les masses va derivar en innombrables vagues en diverses ciutats del país. En els Estats d'Ohio, Illinois, Michigan, Pennsylvania i Maryland la marea es va fer incontenible. El President Grover Cleveland va portar la qüestió obrera al Congrés, on no va vacil·lar a afirmar:
"Les condicions presents de les relacions entre el capital i el treball són, en veritat, molt poc satisfactòries, i això en gran manera per les àvides i inconsiderades exaccions dels patrons".
Davant de la puixança del moviment sindical, certes empreses no van poder esperar la data fixada per concedir les 8 hores sense disminuir els salaris. Més de 30.000 obrers es van beneficiar ja el mes d'abril, principalment els miners de Virgínia.
. 1r DE MAIG DE 1886
Per fi, la data tan esperada va arribar. L'ordre del dia, uniforme per a tot el moviment sindical era precís:
A partir d'avui, cap obrer no ha de treballar més de 8 hores per dia! ¡8 hores de treball|feina! ¡8 hores de repòs! ¡8 hores de recreació!.
Simultàniament es van declarar 5.000 vagues i 340.000 vaguistes van deixar les fàbriques, per guanyar els carrers i allà veuejar les demandes.
A Nova York, els obrers fabricants de pianos, els ebenistes, els envernissadors i els obrers de la construcció van conquerir les 8 hores sobre la base del mateix salari. Els forners i cervesers van obtenir la jornada de 10 hores amb augment de salari. A Pittsburgh, l'èxit va ser gairebé complet. A Baltimore, tres federacions van guanyar les 8 hores: els ebenistes, els pelleters i els obrers en pianos-orgues. A Chicago, 8 hores sense disminuir els seus salaris: embaladors, fusters, talladors, obrers de la construcció, tipògrafs, mecànics, ferrers i empleats de farmàcia; 10 hores amb augment de salari: carnissers, forners, cervesers. A Newark, els capellers, cigarrers, obrers en màquines de cosir Singer, van obtenir les anhelades 8 hores. A Boston, els obrers de la construcció. A Louisville, els obrers del tabac. A Saint Louis, els moblistes, i a Washington, els pintors... En total, 125.000 obrers van conquerir la jornada de 8 hores el mateix 1er de maig. A fi de mes serien 200.000, i abans que acabés l'any, un milió. No era la victòria absoluta; però s'havia obtingut un resultat important, per sobre, fins i tot, d'algunes errades en el moviment obrer.
A Chicago, els esdeveniments van prendre un gir particularment conflictiu. Els treballadors d'aquesta ciutat vivien en pitjors condicions que els d'altres Estats. Molts havien de treballar encara 13 i 14 hores diàries; partien al treball a les 4 del matí i tornaven a les 7 o 8 de la nit, o fins i tot més tard, de manera que "mai no veien les seves dones i els seus fills a la llum del dia". Uns s'ajeien en corredors i golfes; altres, en immundes construccions semi-derruides, on s'amuntegaven nombroses famílies. Molts no tenien ni tan sols allotjament. D'altra banda, la generalitat dels patrons tenia una mentalitat de caníbals. Els seus diaris escrivien que el treballador havia de deixar al costat el seu "orgull" i acceptar ser tractat com "màquina humana". El "Chicago Tribune" va gosar dir. "El plom és la millor alimentació per als vaguistes... La presó i els treballs forçats són l'única solució possible a la qüestió social. És cas d'esperar que el seu ús s'estengui".
No era estrany que en aquest quadre Chicago fos el centre més actiu de l'agitació revolucionària als Estats Units i caserna general del moviment anarquista a Amèrica:
Dues organitzacions dirigien la vaga per les 8 hores a Chicago i tot l'Estat d'Illinois: l'Associació de Treballadors i Artesans i la Unió Obrera Central, però eren els seus exaltats periòdics obrers els pols entorn dels quals girava l'acció reivindicativa.
Un d'aquests diaris era escrit en alemany, l'"Arbeiter Zeitung", que apareixia tres vegades a la setmana, dirigit per August Spies, d'orientació anarquista, i un altre, "The Alarm", en anglès, dirigit pel socialista Albert Parsons. Al costat d'ells, un brillant grup d'agitadors, periodistes i oradors de verb encès insuflava l'ímpetu peculiar que caracteritzava la lluita obrera en aquest Estat. La majoria d'ells passaria a la Història com els "Màrtirs de Chicago": Fielden, Schwab, Fischer, Engel, Lingg, Neebe.
. DESENLLAÇ SAGNANT
Malgrat els èxits parcials d'alguns sindicats, la vaga a Chicago continuava. Una única usina continuava llançant el seu fum negre sobre la regió: la fàbrica de maquinària agrícola McCormik, al Nord de Chicago. El fundador de l'usina, Cyrus McCormik, havia mort poc abans i deixat al testament una suma considerable de diners per aixecar una església. Però el seu hereu va decidir construir el temple traient els fons d'un descompte obligatori als seus obrers, que ho van rebutjar. El 16 de febrer de 1886 va esclatar la vaga. Llavors, McCormik fill va contractar cents d'esquirols a través dels germans Pinkerton i van desallotjar en mig dia la fàbrica, que estava ocupada pels treballadors.
Quan va esclatar la vaga general de l'1 de maig, McCormik continuava funcionant amb el treball dels esquirols, i no van tardar a produir-se xocs entre els restants treballadors de la ciutat i els "grocs". L'ambient ja estava caldejat, perquè la policia havia dissolt violentament un míting de 50.000 vaguistes en el centre de Chicago, el 2 de maig. El dia 3 es va fer una nova manifestació, aquesta vegada davant la fàbrica McCormik, organitzada per la Unió dels Treballadors de la Fusta. Estava a la tribuna l'anarquista August Spies, quan va sonar la campana anunciant la sortida d'un torn d'esquirol. Sentir-la i llançar-se els manifestants sobre els "scabs" (grocs) va ser tot un. Injúries i pedrades volaven cap als traïdors, quan una companyia de policies va caure sobre la multitud desarmada i, sense cap avís, va procedir a disparar a frec de roba sobre ella. 6 morts i diverses desenes de ferits va ser el saldo de l'acció policial.
Enardit per la matança, Fischer va volar a la Redacció de l'"Arbeiter Zeitung", on va escriure una vibrant proclama, amb la qual es van imprimir 25.000 fulls volants i que seria després peça principal de l'acusació en el procés que va acabar amb el seu penjament.
Deia:
"Treballadors: la guerra de classes ha començat. Ahir, davant la fàbrica McCormik, es va afusellar els obrers. La seva sang demana revenja!
Qui podrà dubtar ja que els xacals que ens governen estan àvids de sang treballadora? Però els treballadors no són un ramat de xais. Al terror blanc responguem amb el terror vermell! És preferible la mort que la misèria.
Si s'afusella els treballadors, responguem de tal manera que els amos ho recordin per molt temps.
És la necessitat el que ens fa cridar: " A les armes! ".
Ahir, les dones i els fills dels pobres ploraven els seus marits i els seus pares afusellats, en tant que als palaus dels rics s'omplien vasos de vi costosos i es bevia a la salut dels bandits de l'ordre...
Assequeu les vostres llàgrimes, els que sofriu!
Teniu coratge, esclaus! Aixequeu-vos! ".
La proclama acabava convocant una gran concentració de protesta per al 4 de maig, a les quatre de la tarda, a la plaça Haymarket, i concloïa amb les paraules:
" Treballadors, presenteu-vos armats i manifesteu-vos amb tota la vostra força! ". Aquesta frase (i aquella que deia " A les armes! ") van ser ratllades per Spies, director de la impremta, i ell mateix va vigilar especialment que no la incloguessin els tipògrafs. Tanmateix, quan posteriorment la Policia es va apoderar dels originals, va convertir aquesta frase no publicada en el nucli central de l'acusació.
A Haymarket es van reunir unes 15.000 persones. La majoria dels que posteriorment serien els màrtirs de Chicago es trobava en aquella hora a la Redacció de l'"Arbeiter Zeitung". Parsons estava amb la seva dona i dos fills; l'acompanyava una obrera amb qui anaven a discutir l'organització de les costureres. Fielden i Schwab també eren allà. Schwab va abandonar la reunió per assistir a un míting a Deering. Quan discutien sobre la incorporació de les costureres a la lluita per les 8 hores, dones particularment explotades que llavors treballaven sobre 15 hores diàries, un obrer es va presentar dient que en la concentració faltaven oradors en anglès. Tots van deixar el local del diari i van ser allà, on Spies ocupava la tribuna. El va succeir Parsons, que va parlar per espai d'una hora. Després, Fielden. Els discursos eren moderats i la multitud es comportava amb tranquil·litat, malgrat la gravetat de la matança del dia anterior davant McCormik.
L'alcalde de Chicago, Carter H. Harrison, que presenciava el míting per prémer l'ambient, se'n va anar a casa en concloure de parlar Parsons, donant-li ordres al capità de Policia Bonfield, a càrrec de la tropa, que la retirés. Començava a ploure, com a culminació d'un dia gelat i humit. Fielden estava encara a la tribuna i la gent començava a dispersar-se. Alguns obrers es van dirigir fins i tot al Zept Hall, cerveseria que quedava en les proximitats, per seguir a través de les seves finestres la manifestació. A la plaça, la multitud ja estava reduïda a uns quants milers quan 180 policies van avançar de sobte sobre els manifestants amb els capitans Bonfield i Ward al capdavant, qui van ordenar acabar el míting d'immediat i als seus homes prendre posicions de disparar. Ja s'alçaven els fusells quan, des del munt dels manifestants, es va veure sortir un objecte fumejant de la mida d'una taronja, que va caure entre dues files dels policies, aixecant un poderós terrabastall i llançant per terra tots els que es trobaven a prop. Seixanta policies van quedar ferits d'immediat i un mort, al mig de tremenda confusió. Va ser el senyal perquè desencadenés un pànic boig i una carnisseria més terrible que la de la vigília. Refets a les seves files i recolzats per reforços, els policies van carregar salvatgement sobre la multitud, disparant i colpejant a destra i sinistra. El balanç va deixar un total de 38 obrers morts i 115 ferits. Uns altres 6 policies afectats per la bomba van morir a l'hospital.
Aquella mateixa nit, Chicago va ser posat en estat de setge, es va establir el toc de queda i la tropa va ocupar militarment els barris obrers. L'endemà, la nació estava commocionada pels esdeveniments i la gran premsa no va reparar en res per calumniar a radicals, anarquistes, socialistes i treballadors estrangers, sobretot als alemanys. El 5 de maig, "The New York Times" donava per fet que els anarquistes eren els culpables del llançament de la bomba. La policia, al comandament del capità Michael Schaack, va realitzar una batuda contra 50 presumptes "nius" d'anarquistes i socialistes i va detenir i va interrogar de manera brutal unes 300 persones.
El cap de Policia Ebersold, parlant tres anys més tard sobre aquells fets, deia:
"Schaack volia mantenir la tensió. Desitjava trobar bombes per tots costats... I hi ha una cosa que no sap el públic. Una vegada desarticulades les cèl·lules anarquistes, Schaack va voler que s'organitzessin tot seguit nous grups... No volia que la "conspiració" passés; desitjava seguir sent important els ulls del públic".
La policia estava més interessada en aconseguir proves en contra dels detinguts que en localitzar el que havia llançat la bomba. Es va oferir diners i treball a quants es van oferir a testificar a favor de l'Estat.
Els locals sindicals, els diaris obrers i els domicilis dels dirigents van ser aplanats, salvatgement colpejats ells i els seus familiars, destruïts les seves biblioteques i estris, vilipendiats i, finalment, acusats en fals de ser ells qui havien confeccionat, transportat fins a la plaça d'Haymarket i llançat la bomba que va desencadenar la ferotge matança. Cap dels càrrecs no va poder ser provat, però tot el poder del gran capital, la seva premsa i la seva justícia, es van bolcar per aplicar una sanció exemplar als qui dirigien l'agitació per la jornada de 8 hores. Spies, Parsons, Fielden, Fischer, Engel, Schwab, Lingg i Neebe van pagar amb les seves vides, o la presó, el crim de tractar de posar un límit horari a l'explotació del treball humà.
L'11 de novembre de 1887, un any i mig després de la gran vaga per les 8 hores, van ser penjats a la presó de Chicago els dirigents anarquistes i socialistes August Spies, Albert Parsons, Adolf Fischer i George Engel. Un altre d'ells, Louis Lingg, s'havia suïcidat el dia anterior. La pena de Samuel Fielden i Michael Schwab va ser commutada per la de cadena perpètua, és a dir, havien de morir a la presó, i Oscar W. Neebe estava condemnat a quinze anys de treballs forçats. El procés havia estremit a Amèrica del Nord i la injusta condemna (sense emprovar-se'ls cap càrrec) va commoure al món. Quan Spies, Parsons, Fischer i Engel van ser penjats, la indignació no va poder contenir-se, i hi va haver manifestacions en contra del capitalisme i dels seus jutges a les principals ciutats del món. D'allà va començar a celebrar-se cada 1 de maig el "Dia Internacional dels Treballadors", commemorant exactament l'inici de la vaga per les 8 hores i no el seu aberrant epíleg. Però va ser el sacrifici dels herois de Chicago el que va gravar a foc en la consciència obrera aquella data inoblidable.
. ELS FETS
Després de l'enfrontament de vaguistes i esquirols davant la fàbrica McCormik, la tarda del 3 de maig de 1886 es va reunir a Chicago el grup socialista de treballadors alemanys "Lehr und Wehr Verein" (Associació d'Estudi i Lluita). Amb assistència d'Engel i Fischer, es va acordar convocar un míting de protesta a la plaça Haymarket, per al dia següent a la tarda (4 de maig). Fischer es va entrevistar amb Spies el dia 4 al matí, comprometent-lo a parlar en aquell míting.
Parsons no era a la ciutat. Es trobava a Cincinnati. Va arribar el dia 4 pel matí a Chicago i, sense saber de la concentració, volent ajudar la seva esposa en l'organització de les costureres, va convocar una reunió a les oficines del diari "Arbeiter Zeitung". Al mateix lloc van arribar Fielden i Schwab, on Parsons es va presentar amb la seva esposa mexicana, Lucy González, dos dels seus fills i miss Holmes, del gremi de les costureres.
Schwab va partir a un míting en Deering, on va ser fins a les deu i mitjana de la nit. En aquell moment van venir a buscar Parsons, perquè a la plaça d'Haymarket faltaven oradors en anglès, i va ser en aquest amb tota la seva família. Van parlar allà Spies, Parsons i Fielden, que havia de tancar la manifestació.
Mentre continuava parlant Fielden, Parsons va anar al proper local Zept Hall per protegir-se de la pluja, que començava a caure. Allà es trobava ja Fischer. A la tribuna seguien Fielden, que era l'orador, i Spies, quan de sobte (segons el testimoni del cubà José Martí, llavors corresponsal de premsa als Estats Units) "es va veure descendir sobre els seus caps, giravoltant per l'aire, un fil vermell. Tremola la terra, s'enfonsa el projectil quatre peus al seu pit, si; cauen rugint, un sobre els altres, els soldats de les dues primeres línies; els crits d'un moribund esquincen l'aire".
Aquesta bomba llançada per mà anònima va ser seguida de l'afusellament de la multitud per la policia, deixant a 38 obrers morts i 115 ferits i va posar en difícil situació els dirigents. Es van trobar (en paraules de Martí) "acusats d'haver composat i ajudat a llançar, quan no llançat, la bomba de la mida d'una taronja que va estendre per terra les files davanteres dels policies, va deixar a un mort, va causar després la mort de sis més i va obrir en uns altres 50 ferides greus... ".
En la batuda policial que va seguir la matança (més de 300 detinguts un dia), sota estat de setge, toc de queda i ocupació militar dels barris obrers, van ser agafats Spies, Schwab i Fischer, a les oficines de l'"Arbeiter Zeitung", aquella mateixa nit. Fielden, ferit, el van treure de casa seva. A Engel i Neebe, de les seves cases també. Lingg va ser capturat a les seves golfes, després d'enfrontar-se a bufetades amb els policies que l'anaven a detenir. Li van trobar bombes. Parsons va aconseguir escapar, però es va presentar voluntàriament al Tribunal, en iniciar-se el procés, per compartir la sort dels seus companys.
. EL PROCÉS
El 17 de maig de 1886 es va reunir el Tribunal Especial, davant del qual van comparèixer: August Spies, 31 anys, periodista i director de l'"Arbeiter Zeitung"; Michael Schwab, 33 anys, tipògraf i enquadernador; Oscar W. Neebe, 36 anys, venedor, anarquista; Adolf Fischer, 30 anys, periodista; Louis Lingg, 22 anys, fuster; George Engel, 50 anys, tipògraf i periodista; Samuel Fielden, 39 anys, pastor metodista i obrer tèxtil; Albert Parsons, 38 anys, veterà de la guerra de secessió, excandidat a la Presidència dels Estats Units pels grups socialistes, periodista; Rodolf Schnaubelt, cunyat de Schwab, i els traïdors William Selinger, Waller i Scharader, ex-integrants del moviment obrer que van testificar en fals contra els qui cridaven "camarades" i el fals testimoni del qual va ser posteriorment comprovat, quan ja les seves declaracions havien estat acollides pel Tribunal i penjats quatre dels acusats.
El 21 de juny de 1886 es va procedir a l'examen de jurats entre 981 candidats, davant del jutge Joseph E. Gary, que havia de seleccionar 12 d'ells. 5 o 6 obrers, que es van presentar com possibles jurats, van ser recusats pel ministeri públic. Es va admetre només els individus que donaven garanties de sustentar prejudicis antisocialistes o antianarquistes, predisposats amb anticipació contra els detinguts, a qui es va acusar formalment de "conspiració d'homicidi", per la mort del policia Mathias Degan, assolit per la bomba, i per uns altres 69 càrrecs. 5 dels acusats havien nascut a Alemanya i un a Anglaterra, la qual cosa estimulava les acusacions contra la "inspiració forana" de l'agitació obrera.
En realitat; seguint el testimoni de Martí, se'ls processava "per explicar en premsa i a la tribuna les doctrines la propaganda de les quals els permetia la llei. A Nova York, entretant, els culpables en un cas d'incitació directa a la rebel·lia havien estat castigats amb dotze mesos de presó i 250 dòlars de multa! ".
Res no es deia en l'acusació de la vaga nacional per la jornada de 8 hores, i menys de les condicions de vida que sofrien els obrers als Estats Units. Els acusadors estaven obsessionats per "la conspiració de la dinamita", i asseguraven que Schnaubelt (cunyat de Schwab) havia llançat la bomba a Haymarket, que Spies i Fischer l'havien ajudat en aquesta tasca, que Lingg l'hauria fabricat i seria transportat fins a la plaça...
Després de 22 dies d'examen de candidats, el Gran Jurat va estar disposat per a la vista de la causa. Entretant, l'agutzil especial Henry Rice es vanagloriava davant dels seus amics, com es va saber posteriorment, que ell mateix s'havia encarregat de preparar-lo tot que formessin part del Jurat només homes declaradament adversos als acusats i aquests no escapessin així de la forca.
El 15 de juliol de 1886, el fiscal Grinnell, com representant de l'Estat d'Illinois, va començar l'acusació pels delictes de conspiració i assassinat de policies, prometent provar en el judici qui havia llançat la bomba a la plaça Haymarket. Fundava l'acusació en que els processats pertanyien a una "associació secreta" que es proposava fer la revolució social i destruir l'ordre establert, emprant la dinamita per a això.
El 1r de maig (segons Grinnell) era el dia assenyalat per iniciar la subversió, " però causes imprevistes ho van impedir". Així va quedar ajornada, deia, per al 4 de maig a la plaça d'Haymarket. El pla revolucionari, va dir el fiscal, havia estat preparat per August Spies, però no solament això, també aquest havia encès la metxa de la bomba, abans que la llancés Schnaubelt sobre els policies. Seguia el fiscal: "La vasta conspiració és obra de la Internacional. Els membres de l'esmentada associació se'n dediquen, uns a la propaganda, altres a la fabricació de bombes i altres a entrenar en el maneig de les armes els seus afiliats".
Va demostrar Grinnell que tots els acusats eren anarquistes o socialistes, la qual cosa ells van reconèixer de bon grat, però no va poder provar la seva participació directa en el delicte que els imputava.
Els testimonis utilitzats per l'acusació eren el capità de Policia Bonfield, que va ordenar disparar contra la multitud a Haymarket, i els ex-anarquistes Waller, Schrader i Selinger, que van declarar contra els seus antics camarades, pagats o coaccionats per la policia: Waller assegurava que sí que va existir conspiració, però es va confondre davant de les mirades dels que l'havien considerat un company, i llavors el fiscal va interrogar a Schrader. Però aquest, "més covard que vil", va titubejar tant, la seva declaració es va fer tan contradictòria i matussera, que el procurador de l'Estat va cridar a la defensa:
"Emporteu-vos aquest testimoni: no és nostre, és vostre".
El testimoni Gillmer va dir que va veure a Schnaubelt (cunyat de Schwab) llançar la bomba ajudat per Fischer i Spies, però es va provar que Fischer estava en aquell moment fora de la plaça, en el Zept Hall, i Spies a la tribuna d'oradors, i que Schnaubelt era en un lloc de la plaça diferent al lloc des d'on va ser llançada la bomba.
Per provar l'existència d'una "conspiració", el fiscal va recórrer a la premsa anarquista, presentant fragments d'articles i reproducció de discursos dels processats, molt anteriors als esdeveniments matèria de judici. Les cites eren manegades i absolutament fora de context, però es van llegir de manera melodramàtica davant dels jurats, i es van exaltar les passions dels mateixos exhibint-los bombes reals, armes, dinamita i fins i tot uniformes ensangonats dels policies ferits a Haymarket. Però no es va demostrar judicialment cap relació concreta entre la bomba llançada allà i els processats.
José Martí va dir expressament en la seva crònica dels esdeveniments:
"No es va poder provar que els vuit acusats de l'assassinat del policia Degan haguessin preparat ni encobert si més no una conspiració que rematés amb la seva mort. Els testimonis van ser els policies mateixos, i quatre anarquistes comprats, un d'ells confés de fals testimoni. Lingg mateix, les bombes del qual eren semblants, com es va veure pel casquet, a la d'Haymarket, estava, segons el procés, lluny de la catàstrofe. Parsons, content del seu discurs (ja pronunciat), contemplava la multitud des d'un lloc veí. El perjur va ser qui va dir, i va desdir després, que va veure a Spies encendre el fòsfor amb què va prendre la metxa de la bomba, que Ling "va carregar amb altre fins un racó proper a la plaça en un bagul de cuir", que la tarda dels sis morts en McCormik van acordar els anarquistes, a petició d'Engel, armar-se per resistir nous atacs. Que Spies va estar un instant al lloc en el qual es va prendre l'acord. Que al seu despatx hi havia bombes, i en una o una altra casa, "Manuals de guerra revolucionària". El que sí que es va emprovar amb plena prova va ser que, segons tots els testimonis adversos, el que va llançar la bomba era un desconegut".
La defensa va acusar el capità Bonfield, a càrrec de la Policia a Haymarket, d'estar pagat per la "Citizens Association", una "organització burgesa de conspiradors capitalistes", que venia buscant el moment per descapçar el moviment obrer a Chicago. Spies va arribar a dir:
"Som acusats de conspiració pels verdaders conspiradors i els seus instruments... Si no s'hagués llançat aquesta bomba, igual hi hauria avui centenars de vídues i d'orfes... Bonfield, l'home que faria avergonyir als herois de la nit de Sant Bartomeu, l'il·lustre Bonfield que hauria prestat innegables serveis a Doré com a model per als dimonis de Dante, Bonfield era l'home capaç de portar a la pràctica la conspiració de la "Citizens Association" dels nostres patricis".
. PARLEN ELS SENTENCIATS
El 20 d'agost de 1886, davant del Tribunal en ple, va ser llegit el veredicte del Jurat: condemnats a mort Spies, Schwab, Lingg, Engel, Fielden, Parsons, Fischer i a 15 anys de treballs forçats, Oscar W. Neebe.
Se'ls va concedir l'ús de la paraula als sentenciats. Els seus discursos es conserven i alguns fragments d'ells es reprodueixen aquí, en l'ordre en el qual van ser pronunciats. Gela la sang llegir-los. Es tracta d'homes que sabien per endavant que serien condemnats a la pena capital i per un crim que no havien comès. Les seves paraules, inspirades i profètiques, tenen un patetisme que els anys passats des de llavors no aconsegueixen esborrar.
. DISCURS D'AUGUST SPIES
(Director de l'"Arbeiter Zeitung", 31 anys. Nascut a Alemanya Central)
"En dirigir-me a aquest Tribunal ho faig com a representant d'una classe social davant dels d'una altra classe enemiga, i començaré amb les mateixes paraules que un personatge venecià va pronunciar fa cinc segles en ocasió semblant:
"La meva defensa és la vostra acusació; els meus crims pretesos són la vostra història. Se m'acusa de complicitat en un assassinat i se'm condemna, malgrat que el ministeri públic no ha presentat cap prova que jo conegui el que va llançar la bomba, ni tan sols que en tal assumpte hagi tingut jo la menor intervenció. Només el testimoni del procurador de l'Estat i el de Bonfield, i les contradictòries declaracions de Thompson i de Gillmer, testimonis pagats per la Policia, poden fer-me aparèixer com a criminal. I si no existeix un fet que provi la meva participació o la meva responsabilitat en l'assumpte de la bomba, el veredicte i la seva execució no són més que un crim maquiavèlicament concebut i fredament executat, com tants altres que registra l'història de les persecucions polítiques i religioses. S'han comès molts crims jurídics fins i tot obrant de bona fe els representants de l'Estat, creient realment delinqüents els sentenciats. En aquesta ocasió, ni aquesta excusa no existeix. Per si mateixos, els representants de l'Estat han fabricat la major part dels testimonis, i han elegit un Jurat viciat en el seu origen. Davant d'aquest Tribunal, davant del públic, jo acuso el procurador de l'Estat, i Bonfield, de conspiració infame per assassinar-nos.
La tarda del míting d'Haymarket vaig trobar un tal Legner. Aquest jove me va acompanyar, no deixant-me fins al moment en què vaig baixar de la tribuna, uns quants segons abans d'esclatar la bomba. Ell sap que no vaig veure Schwab aquella tarda. Sap també que no vaig tenir la conversa que m'atribueix Thompson. Sap que no vaig baixar de la tribuna per encendre la bomba. Per què els honorables representants de l'Estat rebutgen aquest testimoni que res no té de socialista? Senzillament perquè provaria el fals testimoni de Thompson i la falsedat de Gillmer. I el nom de Legner era en la llista dels testimonis presentats pel ministeri públic. No va ser, tanmateix, citat a declarar, i la raó és òbvia. Se li van oferir 500 dòlars perquè abandonés la ciutat, i va rebutjar indignat l'oferiment. Quan jo preguntava per Legner, ningú no sabia d'ell l'honorable, l'honorabilíssim fiscal Grinnell, em contestava que ell mateix ho havia buscat sense aconseguir trobar-lo! Tres setmanes després vaig saber que aquell jove havia estat portat detingut per dos policies a Buffalo, Estat de Nova York. Jutgeu qui són els assassins!
Si jo hagués llançat la bomba o hagués estat el causant que se la llancés, o hagués sabut si més no alguna cosa d'això, no vacil·laria a afirmar-ho aquí... Mes, dieu, "heu publicat articles sobre la fabricació de dinamita". I bé, tots els diaris els han publicat, entre ells els titulats "Tribune" i "Times", d'on jo els vaig traslladar, en algunes ocasions, a l'"Arbeiter Zeitung" Per què no porteu a l'estrada els editors d'aquells diaris?
M'acuseu també de no ser ciutadà d'aquest país. Resideixo aquí fa tant temps com Grinnell, i sóc tan bon ciutadà com ell si més no, encara que no volgués ser comparat amb tal personatge. Grinnell ha apel·lat innecessàriament al patriotisme del Jurat i jo li contestaré amb les paraules d'un literat anglès: El patriotisme és l'últim refugi dels infames!
Què hem dit en els nostres discursos i en els nostres escrits?
Hem explicat al poble les seves condicions i les relacions socials; l'hem fet veure els fenòmens socials i les circumstàncies i lleis sota les quals s'espavilen; per mitjà de la investigació científica hem provat fins a la sacietat que el sistema del salari és la causa de totes les iniquitats, iniquitats tan monstruoses que clamen al cel. Nosaltres hem dit, a més, que el sistema del salari, com a forma específica del desenvolupament social, hauria de deixar pas, per necessitat lògica, a formes més elevades de civilització; que l'esmentat sistema preparava el camí i afavoria la fundació d'un sistema cooperatiu universal, que tal és el socialisme. Que tal o cual teoria, tal o cual disseny de millora futura, no eren matèria d'elecció, sinó de necessitat històrica, i que per a nosaltres la tendència del progrés era la d'una societat de sobirans en la qual la llibertat i la igualtat econòmica de tots produiria un equilibri estable com a base i condició de l'ordre natural.
Grinnell ha dit repetides vegades que és l'anarquisme el que es tracta de menystenir. Doncs bé, la teoria anarquista pertany a la filosofia especulativa. Gens no es va parlar de l'anarquia en el míting d'Haymarket. En aquest míting només es va tractar de la reducció d'hores de treball. Però insistiu: "És l'anarquisme a qui es jutja". Si així és, pel vostre honor que m'agrada: jo em sentencio, perquè sóc anarquista. Jo crec com Burke, com Paine, com Jefferson, com Emerson i Spencer i molts altres grans pensadors del segle, que l'estat de castes i de classes, l'estat on una classe viu a compte del treball d'una altra classe -a la qual cosa crideu ordre- jo crec, dic, que aquesta bàrbara forma d'organització social, amb els seus robatoris i assassinats legals, és pròxima a desaparèixer i deixarà aviat pas a una societat lliure, a l'associació voluntària o a la germandat universal, si ho preferiu. Podeu, doncs, sentenciar-me, honorable Jurat, però que almenys se sàpiga que aquí, a Illinois, vuit homes van ser condemnats per creure en un benestar futur, per no perdre la fe en el triomf final de la Llibertat i de la Justícia!
Grinnell ha repetit diverses vegades que aquest és un país avançat. El veredicte corrobora tal asserció!
Aquest veredicte llançat contra nosaltres és l'anatema de les classes riques sobre les seves espoliades víctimes, l'immens exèrcit dels assalariats. Però si creieu que penjant-nos podeu contenir el moviment obrer, aquest moviment constant en el qual s'agiten milions d'homes que viuen en la misèria, els esclaus del salari; si espereu salvar-vos i ho creieu, pengeu-nos!... Aquí us trobeu sobre un volcà, i allà i més enllà, i sota, i al costat, i a tot arreu sorgeix la Revolució. És un foc subterrani que tot ho pot.
Vosaltres no podeu entendre això. No creieu en les arts diabòliques, com els nostres antecessors, però creieu en les conspiracions. Us assembleu al nen que busca la seva imatge darrere del mirall. El que veieu en el nostre moviment, la qual cosa us espanta, és el reflex de la vostra maligna consciència. Voleu destruir els agitadors? Doncs aniquileu els patrons que pasten les seves fortunes amb el treball dels obrers, acabeu amb els terratinents que amunteguen els seus tresors amb les rendes que arrenquen els llauradors miserables i escanyolits... Suprimiu-vos vosaltres mateixos, perquè exciteu l'esperit revolucionari.
Ja he exposat les meves idees. Elles constitueixen una part de mi mateix. No en puc prescindir, i encara que volgués no podria. I si penseu que haureu d'anihilar aquestes idees, que guanyen més i més terreny cada dia, enviant-nos a la forca; si una vegada més apliqueu la pena de mort per atrevir-se a dir la veritat -i us desafiem que demostreu que hem mentit alguna vegada-, jo us dic que si la mort és la pena que imposeu per proclamar la veritat, llavors estic disposat a pagar preu tan costós. Pengeu-nos! La veritat crucifixada a Sócrates, a Crist, a Giordano Bruno, a Huss, a Galileu, viu encara; aquests i molts d'altres ens han precedit en el passat. Nosaltres som aviat a seguir-los! ". |
Mira també:
http://la.indymedia.org/news/2007/05/197874.php
http://indymedia.us/en/index.shtml
|
This work is in the public domain |
|
|
