Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juny»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
"El tràngol" de Brossa en "Doce poetas catalanes"
01 mai 2007
Des del 15 fins el 20 de maig a l'espai Brossa de Barcelona es farà l'espectacle "Úntame la barba", presentació de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén. Antianàlisi de la traducció guilleniana a "El tràngol", de Brossa
Antianàlisi de la traducció brossiana
de poemes de Joan Brossa
feta per Orlando Guillén

Carles Hac Mor



Dictada la trampa, feta la feta, amb festa i retalls i afegitons, com cal: posem-hi que per la lectura hacmoriana de la traducció brossiana de poemes de Brossa feta per Orlando Guillen, hi baixa una torrentada, i afegim-hi que el torrent, sense deixar de ser torrent, es converteix en un tigre, i que el tigre, sense deixar de ser tigre, es transforma en un geni que acaba de sortir d’una llanterna màgica; i ara el tigre salta per damunt del torrent, i de seguida el geni trasmuda el torrent en un jardi tropical; i totes quatre coses, jardí, tigre, geni i llanterna màgica, es tornen un grop que, en una badia, fa que hi brollin set mànegues marines que, després d’anar d’ací d’allà, es congrien en una de sola que va i xucla tot aquell torrent. L’endemà fa un dia esplèndid, i tanmateix, al capvespre, torna a baixar la torrentada cap a la badia. Ordre i puresa? Ben segur que sí. El xoc entre les colors (en femení) i les geometries no és pas cridaner. ¿Amaga, però, alguna cosa, aquesta parsimònia? ¿I és en l’ocultació, on rau la clau? La clau que rau en què? Allò que diu és evident que ho diu? I qui ho diu? I què diu? Diu tot el que no diu. I naturalment, allò que no diu tampoc no ho diu. Aquesta és la seva puixança noètica, que no és pas com la de la badia, que es manifesta en la seva materialitat, sense cap al•legoria ni mitja, amb rotunditat suau, i amb sornegueria, com qui no diu res perquè més val no dir res. I talment el tigre acaba afirmant moltíssimes coses, sense referir-s’hi, és clar, ja que el paisatge que l'envolta ha estat retocat, i el paisatge ja retocat es va assemblant més i més al paisatge d'abans de ser retocat; és més hermètic que quan jo el veia sense retocar: ja és una causa esdevinguda cosa perquè vol ser causa de les coses. I a l’acte el paisatge es personifica en una dona de tres edats asseguda en un turó simètric com una ema amb un riu d'axiomes bel•licistes que és afluent d'un altre riu, que, al seu torn, aflueix hipotèticament en una teosofia abocada a l'ateisme i que es va expandint per mà d'heretgies que acaben fent cap a una quotidianitat que, exposada al ras, ja no s’escriu, hi és i prou, en aquest aire lliure que ho és tant, de lliure, que fins i tot fa l'efecte que les herbes hi enraonen, i allò que xiuxiuegen s'hi mig plasma amb limpiditat, a l'airecel: la subtilesa feta niu, un niu a mitjanit i amb o sense lluna, o en un migdia canicular. Aquí, tot el que és neutre passa directament a la tercera conjugació casolana, la qual immediatament obstrueix allò conjugat per preservar un lirisme de ruixat: una dimensió enllestida amb enartament rere la serp del pensament esperonat per l’agraïment diguem-ne de les pulsions escalfades al niu. Fotografies de... No: fotografies amb... I fotografies sense... I, per damunt de tot, hi veig fotografies i fotografies que vénen a ser com grafies de gestes gradiloqüents, congelades com totes les fotografies, i encara una mica més. Perquè la cosa fotografiada i la manera de fotografiar-la fotografien, sens dubte, el fotògraf, sense arribar al punt de l’autoretrat. El fotògraf va fent de model en cadascuna de les fotografies en què ell, en persona, no hi surt. I és clar, en ser antiautoretrats, s’acosten a l’original, al fotograf no fotografiat. Així, en qualsevol miracle hi ha una capa de fet quotidià, i, sota aquesta capa, hi bull una rapsòdia, que abans del miracle no existia, tot i que la capa ja n'era pressentiment, de la rapsòdia, com aquell qui diu. Sigui quin sigui el miracle, hi es subratllada la qualitat del fet que la rapsòdia és posterior al miracle: una el•lipse per mirar de copsar com hi arrenca el bull. I les superfícies i els colors i les colors, que diguéssim les coloraines, hi són indesconstruïbles, per bé que hi són; i ho dissimulen, però s'alteren, i es mouen i es belluguen amb molta cura per tal d'anar construint com si allò que van construint pogués ser desconstruït fins just abans de la fi de la seva reconstrucció després de l'enderroc. Dit altrament, aquests constructors no tenen parents, no pertanyen a cap família, són relíquies picantones, escenografies per a una universitat histriònica. Només una lectura que no tingués en compte la mobilitat interna d’aquestes escenografies del teatre universal podria afirmar que són germanes les unes de les altres i cosines les altres de les unes. Vistes des del record immediat, són contraparentes, apunts inefables de la visió directa, de què me'n faig creus quan les torno a tenir davant. És a dir, desfalquen més que no cap familiar apòcrif que s’hi pugui esquitllar, al despatx, per no ser despatxat de la feina. Enmig de tot de paperassa, entre munts de patracols per emplenar, i amb un comentari força estrany, em sobten els personatges del passadís que és travessat per aquests personatges del passadís travessat pels personatges del paradís casolà. I això no ho és pas tot, no. Hi ha així mateix -si més no en corre la brama- unes corredisses cap a altres passadissos que ja han estat deixats enrere pels masovers del traductor, que va plantant idees que creixen soles, i maduren, i aleshores ell les entén. Això ho explica ell mateix, el traductor de l'art, que remarca, engrescadorament, que, de fet, no n’hi ha cap, d’intenció, en allò que fa. I hi sobreafegeix que extreu coses amagades i que extracció, si es diu de pressa, es pot confondre amb abstracció. Mentrestant, i a mesura que anem passant els fulls, als casalicis, en llurs racons, el verdet en blanc i negre hi fa el pes, que vol dir que el pes s’acomoda a la llum que hi penetra i que fa l’efecte que en surt. És una manera de donar entenent que, en adormir-nos, anem recordant allò, ja llunyà, que hem somniat sobre alguna estampa obtinguda mitjançant el procediment més callantívol de la videografia, tot un procés des de l’ull a la pantalla i al paper emulsionat. I tant que sí! I hi ha veneracions verinoses com les del peix a l’aigua amb reflexs noucentistes i amb sinestèsia continguda pel concepte mateix de contenció. És aleshores quan l’àugur avisa que l’harmonia hi pot ser esberlada perquè la inquietud del manescal, i no pas del senescal, si canvia d'adreça, es pot revoltar contra la tensió i l’equilibri; i en l'endemig els colors hi configuren mapes microscòpics ampliats per les colors, les quals, malgrat que provenen de l’aquari de l’inconscient, poden passar al preconscient, i llavors ja les tenim al vivàrium, on els significants, les turmes, contradiuen els significats, que no són pas conformats solament per la turma més la color i el color, ans més aviat són dibuixats pel conjunt de tot plegat vist a través d’un telescopi invertit a fi que, per dir-ho elegantment, l’espai ens pugui mirar als ulls. Les turmes, tot justet aparentment amatòries -més ben dit, antagòniques entre si i ensems idèntiques segons com es llegeixin (i aquest 'segons com' es contraposa al segon en què són llegides i a depèn de qui les llegeixi)-, se sobreposen de la mateixa manera que una papallona transparent situada al defora del rectangle que potser l’hauria d’enlluernar i que ultrapassa -no pas la papallona, sinó el defora esmentat- la transparència de qualsevulla mirada que el vulgui encabir en un marc. Segurament costa d’entendre, i tanmateix és així. I a l'acte, els mots i llur traducció s’hi intercanvien trets en llibertat que són rebuts amb eufòria pels caçadors del vermell, del verd, del blanc, de les pedretes, de les joguines, etcètera. De tota manera, com que allà, en aquells paratges no gens simptomàtics de res, no s’hi val a caçar, totes les insignificances esquiven els caçadors bo i despullant-se i ensenyant llurs riqueses diàfanes. Ell, el traductor, advera -i amb això diríeu que ja ho ha dit tot, i no és pas ben bé veritat- que la voluntat de descobrir em porta cap a la llibertat d’interpretar. I aquesta és la porta que em caldrà interpretar per arribar a descobrir que la voluntat em serà una nosa per trobar la llibertat. Em quedo, doncs, amb “la llibertat d’interpretarâ€?. I ben aviat tota la Història de la Poesia hi juxtaposa això: “més enllà de la memòriaâ€?. Sí, més ençà d’allò viscut, hi ha allò desviscut, que contribueix a la llibertat d’interpretar-ho tot ad libitum, o sigui, que em llança a la il•luminació. No, si ja ho deia jo -que diu algú- que jo, de tant llegir, arribaria a dominar l'acció impensada com a motiu d’altres motius i d’altres dominis. La passió per la negació -aquesta, aquesta passió concreta (sí, sí i mil vegades sí!)- ja va ser profetitzada per tots i cadascun dels artistes del segle XX. El gest més premonitori, avui, equival a fer realitat l’auguri de l'impromptu. Hi ha moments en què totes les hores de tots els temps conflueixen davant nostre en un angle on tots els angles del món també s’hi avenen, a ser-hi, a la paret que evoca aquest espaitemps que assolim en un instant que es dilata com ho fa la memòria quan conflueix amb el meu tempo particular i talment s’acorda al mal de ventre que em desperta a la vigília dins el somni. Aquesta és la roda de la primera comunió a la caça de l’òliba amb un aparell per aprendre a torejar el caragol a la finestra de l'alumne amb la brotxa que és bandera de la decapitació del Crist del Penjador en les quatre fases del rasclet amb la lluna i la corda de terra i rostoll i de pedres i fang i paraigua i palla ratada al cabaret i trompeta a l’ull del blat i el rei del sucre. Aquestes mans! Aquests replecs entre els dits! Aquests sacsons l’un rere l’altre damunt les mans i aquesta gent que ho llegeix, que són espectadors amb mans de llegir i ulls de tocar! I la perspectiva d’aquesta holografia que em permet de veure que n’hi ha un, de guixaire, que mira contra el govern! Guixaire és el qui guixa! Els seus sacsons, amb la perspectiva i la boira, es van estovant a mesura que se m'acosten. Això no és pas una crítica, és una glossa del que llegeixo. Aquestes mans podrien apamar la mar i cadascuna de les seves onades. I ja ho fan! La erra caplletra tal vegada és la erra resistent de Resistència a resistir l’espectacularització que es resisteix a acceptar la insurrecció contra l’eternitat tot tallant-ho tot amb les tenalles, esporgant, trinxant, i jo barrinant què fer amb les destrals desades al segon calaix del primer prestage de dalt, on hi ha l’entrellat de la recerca de qui no es vol deixar endur per la barrila de l’aparença tan bon punt amb la cartografia m'adono que és més demòtica una imatge manual que no cent tècnics fent de pollastre. Tot amb tot, feliçment és al prestage que encara no existeix on puc pensar si el món, la realitat, m'envesteix, o no, al dedins de la taverna platònica, un catau, tothora ple de borratxos, que no tanca mai. I com si fa no fa anava dient, presentació -epifania magnífica d’un llapis- i representació -reflex admirable, a can Maitanquis, d’una conilla sofista-, es confonen, de manera que, segons com, la imaginació s'hi dissol, es liqua.
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona