Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: laboral
El canvi de subjecte i el subjecte del canvi (alguns apunts sobre el discurs de la precarietat)
per LF	30 abr 2007
Luddite Potser el conflicte capital-treball http://fabrica.cat/?template=interior&categoria=11&id_article=320 ha quedat transcendit? No pas. Potser aquesta temàtica, la de la "precarietat" no ha de ser entesa (i enfrontada) dins del marc d´aquest conflicte? Evidentment. De què parlem, doncs?
Article publicat a la revista EIMA el desembre de 2004, al número 6 de la segona època de la revista, dins un dossier que portava el títol de “La precarietat a debat. Dins de la crítica social, i també en la majoria de les disciplines acadèmiques que tenen a veure amb l'estudi d'allò que les dones i els homes fan en societat, hi ha hagut sempre certes tendències vers el rupturisme històric. Aquest rupturisme, que no s'ha de confondre amb el radicalisme polític ni amb l'esquerra, tot i que sovint s'hi ha trobat vinculat, cal entendre'l de la següent manera: És la propensió a identificar el present en el qual hom viu amb un moment de profunds canvis sistèmics, amb una divisòria històrica, independentment que això es correspongui –en major o menor mesura- amb la realitat. Un exemple d'això el trobem en la insistència de la majoria dels teòrics (i plamfletistes) trotskistes, des dels anys 30, en vaticinar que "la revolució està al caure" i que "la caiguda del capitalisme és imminent". A tothom li resulta més emocionant pensar que viu en temps “excepcionals� que no pas en temps “normals�, que el seu present és històricament significatiu i que no s’és pas un actor en una representació de segona fila. Aquest seria el tret distintiu de la versió “optimista� del rupturisme històric. Malgrat tot, és una obvietat dir que encara estem pendents que el sistema s’enfonsi, tot i que mai hem restat asseguts esperant que caigués, ni hi restarem. Però trobaríem altres exemples, i més recents, més enllà del ja (gairebé) oblidat trotskisme. També en la teoria social, on aquesta tendència rupturista (en aquest cas, en versió “necròfila�) s'ha fet patent des de fa dècades amb l'extensió de l'ús del prefix "post-" per a etiquetar la situació resultant de diferents processos de canvi social. En les darreres dècades bona part de l’esquerra vinculada a l’acadèmia ha certificat l’acta de defunció del projecte il•lustrat, la modernitat, el comunisme, el marxisme, el fordisme, l’industrialisme, l’obrerisme, el revolucionisme, i una llarga llista d’altres “ismes�. Pel que es veu, actualment no hi ha res més radical que un professor d’universitat que es dediqui a enterrar cadàvers. El fet que aquest suposat radicalisme teòric esdevingui reaccionarisme a l’hora de posicionar-se sobre qüestions més mundanes (com ara la Constitució Europea) no vé al cas. O potser sí? No se perquè, però jo últimament tinc el costum de desenterrar cadàvers. Segurament m’estic fent vell, o potser és perquè molts dels artefactes teòrics que se m’ofereixen (com ara l’anomenat “feixisme postmodern�) per a substituir aquests “cadàvers� que avui es llencen tant alegrement al cubell de les escombraries de la història em resulten altament insatisfactoris. En els anys posteriors a les revolucions proletàries dels anys 10 del segle passat (Rússia, Hongria, Alemanya...) dos intel•lectuals comunistes, Karl Korsch i Bertolt Brecht, van fer seva la màxima "la veritat és concreta" (Die Wahrheit ist Konkret). Aquesta màxima, aparentment tan simple, ens serveix encara per poder afirmar el següent: Totes i tots voldríem estar a la vigília de 1789, 1871 o 1917, però el que el realisme polític ens ensenya és que les divisòries històriques són extraordinàries, que les etapes de desenvolupament no són més que simplificades construccions post hoc i que el nostre complex present potser no és ni més ni menys “excepcional� que el present que altres han viscut en el passat, ni tampoc són tan novedosos els dilemes que encarem. Al contrari que el rupturisme, aquest realisme polític no s'acostuma a vincular amb l'esquerra, i així ens va. Perquè el seu antònim no és pas el radicalisme, sinó l'irrealisme, és a dir, la ceguesa. L'irrealisme viu a la irrealitat, i aquell que viu a la irrealitat difícilment podrà actuar eficaçment sobre allò real per produir-hi canvis substantius, polítics i socials. El realisme va produir 1789, 1871 o 1917. El realisme va produir la llarga i inconclusa lluita dels i les oprimides (treballadors/es, dones, minories etnolingüístiques, homosexuals...) vers la seva emancipació. En canvi, però, el rupturisme en la seva versió “necròfila� és políticament esterilitzant, i en la seva versió “optimista� només produeix allò que E. P. Thompson anomenava “imaginaris psicodrames revolucionaris�. O, en altres paraules, fantasies que, per molt "antagonistes" que pretenguin ser, no deixen de ser això, fantasies. A què treu cap tot això? Bé, sembla que últimament s'ha posat de moda, en parlar de qüestions sociolaborals, dir que hem entrat en un nou "paradigma" (sic). En una xerrada a la qual vaig participar recentment es va afirmar que això del treball i de l'atur és una cosa del passat, i que l'escenari socioeconòmic actual es defineix ben simplement, amb un altre mot: precarietat. Aquesta afirmació es va pronunciar amb la mateixa seguretat amb la qual hom diria que els dinosaures són una espècie extingida, i el públic assistent –entre el qual hi havia persones que es devien haver passat mitja vida treballant en una fàbrica- no va gosar posar-la en dubte. Les seves implicacions, evidentment, són que l'anterior escenari (el “mode de regulació� que deien els teòrics francesos, o “l’estructura social d’acumulació�, que deien els nord-americans) ha quedat transcendit, i que les condicions per a l'acció col•lectiva, per a la lluita social, han de ser redefinides. No seré jo qui ho negui, d'entrada. És evident que de transformacions n’hi ha hagut a les darreres dècades, i profundes. Però hom no és capaç de discernir, de vegades, què tenen aquestes afirmacions de diagnosi i què tenen d'expressió d'un desig, si estan justificades teòricament, si es fonamenten en una anàlisi rigorosa de la realitat social (i, en concret, de les mutacions esdevingudes dins del món del treball), o si ben al contrari, no són més que l’enèsima versió del discurs rupturista d’una certa “nova esquerra� postmoderna en la seva també enèsima temptativa de trencar amb el passat. Amb el discurs del passat, evidentment, o –si volem dir-ho així- el discurs classista de la "vella esquerra (paleo o cripto) marxista". Com si trencar teòricament amb el passat ens evités haver de combatre la perllongació d'aquest suposat "passat" en el present. Perquè, és clar, hi haurà un nou "paradigma", però aquest no es correspon sinó parcialment a una transformació de l'escenari socioeconòmic. Sinó, que m'ho expliquin. Potser el conflicte capital-treball ha quedat transcendit? No pas. Potser aquesta temàtica, la de la "precarietat" no ha de ser entesa (i enfrontada) dins del marc d'aquest conflicte? Evidentment. De què parlem, doncs? Ara bé, en aquest cas, la ruptura, més que teòrica (tot i que pretén ser-ho), és bàsicament simbòlica. Curiosament, aquest intent de trencar amb el vell discurs obrerista, de classe, reprodueix l'estructura profunda d'aquest i, per tant, de rupturista només té l'aparença. Quan s'apel•la a constructes com ara el "precariat", el "cognitariat", o etiquetes similars, com a subjecte polític (de fet, com "el" subjecte polític), ¿què s'està fent sinó reproduir l'atribució marxiana de la "missió històrica" revolucionària a un sector social determinat, convertint aquest en el "subjecte universal" que ha d'emancipar la humanitat sencera? Ja ho se, l'enunciat no és aquest, ha canviat. Però hi subjau una lògica similar. D'una altra banda, tenim un problema addicional, que no és pas menor: Si realment el "precariat" és un sector social específic, estructuralment determinat, i no només un constructe confegit amb finalitats polítiques, ¿quines són les característiques d'aquest sector social? ¿com es defineix? ¿en base a quins criteris?, i, last but not least ¿qui en forma part i qui no? En aquest context, parlar –per exemple- del precariat “difús� no serveix per a solucionar el problema, sinó per a el•ludir-lo. Entenem-nos, la "classe obrera", el "proletariat", també ha estat històricament un constructe cultural, i un constructe amb un contingut inequívocament polític. Però no s'ha construït pas sobre el buit. Potser la classe treballadora ja no és el que era. És evident que la composició d’aquesta formació social està canviant, precisament perquè les condicions de treball i de vida d’amplis sectors de treballadors/es s’estan precaritzant cada dia més. Però la classe treballadora tampoc és pas, ni mai ho ha estat, una ficció. Com tampoc ha estat mai la caricatura “fordista� en la qual alguns/es la volen convertir. Per això la resposta a les preguntes anteriors és necessària per a poder parlar de tot plegat, perquè sinó ens trobem davant d'una paradoxa: Tenim el nom, però no tenim la cosa, el nostre significant no es correspon a cap significat i, per tant, només tenim un "subjecte" esquemàtic i inanimat. I allò inanimat, per molt “emergent� que sigui, no pot animar cap canvi social. Aleshores, perquè el volem? La resposta no és òbvia, però podem mirar de reconstruir-la. Volem un aital artefacte perquè, precisament, com ja he dit, continuem reproduint sota formes noves l’estructura profunda d’aquest discurs que volem superar. I un dels components d’aquest discurs és l’avantguardisme, una de les herències pernicioses que va llegar a l’esquerra la tradició revolucionària russo-soviètica (en concret, Txernitxèvski i Lenin) i que ha estat durant molts anys un dels trets distintius del moviment comunista oficial (estalinista) i de l’extrema esquerra neobolxevic (trotskos, maos...). Arribats a aquest punt, potser la lectora o lector es preguntarà, ¿a què treu cap parlar d’això en l’època de Seattle, Gènova i el capitalisme globalitzat?, ¿no ha estat aquest avantguardisme refutat amb escreix, tant a la teoria com a la pràctica?, ¿no forma part d’una lògica caduca i que és ben diferent a la dels nous moviments socials i l’esquerra neoautònoma o neollibertària d’avui? Doncs sí i no. Ha estat refutat, però –d’alguna manera- persisteix, i en el següent sentit: Quan determinats sectors activistes han d’apel•lar a un subjecte (es digui “precariat social� o d’una altra manera) per a construir la seva identitat política i legitimar la seva acció, és perquè tenen la necessitat de concebre’s a sí mateixos com els representants d’aquest subjecte, d’encarnar-lo políticament. Però encarnar-lo vol dir suplantar-lo quan no es té en compte que aquest subjecte no és només una categoria que ens permet procedir a l’enèsima redefinició de la nostra identitat política. El precariat ha de ser un conjunt de dones i homes reals immersos en unes relacions socials específiques, i diferenciables d’altres conjunts de dones i homes reals, o bé no ha de ser res. Mentre el “precariat social� no és més que un artefacte per a ús de determinats sectors d’activistes, resulta que els precaris i precàries existeixen a la realitat, més enllà dels centres socials okupats, dels becaris d’universitat que no es perden cap Fòrum Social a cap indret del món i dels “artivistes� que viuen de fer exposicions al MACBA o al CCCB. Els precaris i precàries es lleven cada dia i reparteixen pizzes, correu comercial, bombones de butà, atenen trucades telefòniques, netegen vàters, posen totxanes, passen enquestes, escombren carrers, ajusten estructures metàl•liques, fan fotocòpies, fan de recepcionistes, pugen bastides, condueixen toros, venen hamburgueses, seuen durant vuit hores al dia davant una pantalla d’ordinador, et cobren i et donen el canvi al supermercat, et serveixen el cafè amb llet al bar, fan de cangur, dobleguen i planxen roba, fan cua a les Oficines de Treball de la Generalitat per segellar el paper de l’atur, compren La Vanguardia els diumenges per mirar els anuncis de feina. Sobreviuen com poden, gestionant amb major o menor fortuna els problemes que se’ls plantegen, i resten indiferents al fet que part de la gent involucrada en els moviments socials hagi decidit que a partir d’ara s’autorepresentaran com a “precaris�. Recordo una de les primeres assemblees d’una de les tantes campanyes més o menys unitàries que s’organitzen regularment a Barcelona. Recordo una discussió (de fet un debat llarg i tortuós) sobre el caràcter d’aquell espai, l’estratègia que havia de seguir i quina mena d’accions calia emprendre. En aquest context una de les participants va parlar del que aleshores era (o semblava) només una proposta, però que mesos després es convertiria en una realitat, tot i que organitzada al marge d’aquella assemblea. Es tractava d’una manifestació el primer de maig, alternativa a les manis del matí dels sindicats, la qual cosa –tot s’ha de dir- tampoc suposava res de nou, almenys a Barcelona. La novetat, en aquest cas, es trobava en el fet que es tractava de traslladar una format de protesta que feia anys que era utilitzat a altres metròpolis europees (principalment a Milà) amb el nom de MayDay. Consistia en un acte que havia de seguir l’esquema Reclaim the Streets i que tenia com a característica principal el fet que “no era una mani d’obrers, sinó de precaris�. No obrers, sinó precaris. Hom, en sentir afirmacions com aquesta, sent sovint la temptació gairebé inevitable de cridar no, i de cridar-ho ben fort. Perquè quan estem plantejant escenificar l’oposició entre aquestes dues categories, què estem fent en realitat? Doncs no fem sinó palesar la nostra necessitat de manifestar l’oposició radical entre “nosaltres� (com a activistes) i, per tant, de la nostra opció política (anticapitalista, antipatriarcal, antiautoritària, etc), i aquells que afirmen representar la classe obrera, els sindicats (majoritaris), i la seva opció política (reformista, pactista, d’integració en el sistema, etc.) Però la pregunta important és aquesta: Perquè tenim la necessitat d’escenificar la nostra oposició política d’aquesta manera, tot apel•lant a “un altre� subjecte, diferent del seu, i al qual nosaltres –se suposa- representem? No tinc cap resposta, però tinc la impressió que, si n’hi ha, aquesta seria més propera a la psicologia que no pas a la política. Ho demostra el peculiar “manifest� del MayDay 2004. No pas per casualitat, gairebé tots els versos d’aquest poema poc reeixit –que es troba a les antípodes d’un manifest polític- té com a subjecte gramatical la primera persona del plural (nosaltres). Tampoc per casualitat, “som� és la forma verbal més utilitzada en aquest text. El problema, a més, és que esmerçar tants esforços intel•lectuals en definir allò que “som� ens distreu del que és la tasca política principal, que no és altra que organitzar-nos amb aquelles i aquells que són com nosaltres per disputar-li al capital i als seus representants polítics els drets laborals i socials que des de fa anys, i amb una impunitat absoluta, ens estan arrabassant. Les condicions canvien, com tot a la vida social, però continua essent la humanitat que treballa, les dones i els homes que són econòmicament explotats/des, culturalment dominats/des i políticament oprimits/des, “aquelles i aquells que són com nosaltres�. Ras i curt. Qui es vulgui barallar perquè creu millor una etiqueta que una altra que ho faci. Però potser algun dia anirem més enllà d’aquesta autoreferencialitat i ens començarem a plantejar la qüestió de la precarietat laboral i social seriosament. Potser algun dia ens adonarem de la futilesa que suposa voler escenificar un cop l’any l’existència d’aquest “nou subjecte social emergent�, quan això no va pas acompanyat d’un treball constant, quotidià i a llarg termini d’organització i de sindicalització de base dels treballadors i treballadores, en especial, d’aquells sectors que es troben en condicions laborals i vitals més precàries. Potser algun dia deixarem de plantejar-nos organitzar únicament espectaculars –però puntuals- ocupacions de l’espai públic per celebrar festivament la nostra condició precària i començarem a treballar per a superar la precarietat atacant les seves causes. Potser? Sincerament, espero que sí, i no sóc l’única persona que ho espera. Molta gent sent aquesta necessitat, en diferents àmbits. També, evidentment, dins els sectors que van impulsar el MayDay. Si és així, posem-nos-hi, però (si us plau!) fem-ho deixant de banda eslògans simplistes com ara “els precaris són al postfordisme el que els proletaris al fordisme�. Reconeixem abans que res que la realitat és concreta. Capbussem-nos en aquesta i fem-ho, com sempre, per canviar-la.
Mira també: http://fabrica.cat
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more