Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: laboral
El canvi de subjecte i el subjecte del canvi (alguns apunts sobre el discurs de la precarietat)
30 abr 2007
Luddite

Potser el conflicte capital-treball http://fabrica.cat/?template=interior&categoria=11&id_article=320 ha quedat transcendit? No pas. Potser aquesta temàtica, la de la "precarietat" no ha de ser entesa (i enfrontada) dins del marc d´aquest conflicte? Evidentment. De què parlem, doncs?
Article publicat a la revista EIMA el desembre de 2004, al número 6 de la segona època de la revista, dins un dossier que portava el títol de âLa precarietat a debat.


Dins de la crítica social, i també en la majoria de les disciplines acadèmiques que tenen a veure amb l'estudi d'allò que les dones i els homes fan en societat, hi ha hagut sempre certes tendències vers el rupturisme històric. Aquest rupturisme, que no s'ha de confondre amb el radicalisme polític ni amb l'esquerra, tot i que sovint s'hi ha trobat vinculat, cal entendre'l de la següent manera: Ãs la propensió a identificar el present en el qual hom viu amb un moment de profunds canvis sistèmics, amb una divisòria històrica, independentment que això es correspongui âen major o menor mesura- amb la realitat. Un exemple d'això el trobem en la insistència de la majoria dels teòrics (i plamfletistes) trotskistes, des dels anys 30, en vaticinar que "la revolució està al caure" i que "la caiguda del capitalisme és imminent". A tothom li resulta més emocionant pensar que viu en temps âexcepcionalsâ? que no pas en temps ânormalsâ?, que el seu present és històricament significatiu i que no sâés pas un actor en una representació de segona fila. Aquest seria el tret distintiu de la versió âoptimistaâ? del rupturisme històric. Malgrat tot, és una obvietat dir que encara estem pendents que el sistema sâenfonsi, tot i que mai hem restat asseguts esperant que caigués, ni hi restarem. Però trobaríem altres exemples, i més recents, més enllà del ja (gairebé) oblidat trotskisme. També en la teoria social, on aquesta tendència rupturista (en aquest cas, en versió ânecròfilaâ?) s'ha fet patent des de fa dècades amb l'extensió de l'ús del prefix "post-" per a etiquetar la situació resultant de diferents processos de canvi social. En les darreres dècades bona part de lâesquerra vinculada a lâacadèmia ha certificat lâacta de defunció del projecte ilâ¢lustrat, la modernitat, el comunisme, el marxisme, el fordisme, lâindustrialisme, lâobrerisme, el revolucionisme, i una llarga llista dâaltres âismesâ?. Pel que es veu, actualment no hi ha res més radical que un professor dâuniversitat que es dediqui a enterrar cadàvers. El fet que aquest suposat radicalisme teòric esdevingui reaccionarisme a lâhora de posicionar-se sobre qüestions més mundanes (com ara la Constitució Europea) no vé al cas. O potser sí?


No se perquè, però jo últimament tinc el costum de desenterrar cadàvers. Segurament mâestic fent vell, o potser és perquè molts dels artefactes teòrics que se mâofereixen (com ara lâanomenat âfeixisme postmodernâ?) per a substituir aquests âcadàversâ? que avui es llencen tant alegrement al cubell de les escombraries de la història em resulten altament insatisfactoris. En els anys posteriors a les revolucions proletàries dels anys 10 del segle passat (Rússia, Hongria, Alemanya...) dos intelâ¢lectuals comunistes, Karl Korsch i Bertolt Brecht, van fer seva la màxima "la veritat és concreta" (Die Wahrheit ist Konkret). Aquesta màxima, aparentment tan simple, ens serveix encara per poder afirmar el següent: Totes i tots voldríem estar a la vigília de 1789, 1871 o 1917, però el que el realisme polític ens ensenya és que les divisòries històriques són extraordinàries, que les etapes de desenvolupament no són més que simplificades construccions post hoc i que el nostre complex present potser no és ni més ni menys âexcepcionalâ? que el present que altres han viscut en el passat, ni tampoc són tan novedosos els dilemes que encarem. Al contrari que el rupturisme, aquest realisme polític no s'acostuma a vincular amb l'esquerra, i així ens va. Perquè el seu antònim no és pas el radicalisme, sinó l'irrealisme, és a dir, la ceguesa. L'irrealisme viu a la irrealitat, i aquell que viu a la irrealitat difícilment podrà actuar eficaçment sobre allò real per produir-hi canvis substantius, polítics i socials. El realisme va produir 1789, 1871 o 1917. El realisme va produir la llarga i inconclusa lluita dels i les oprimides (treballadors/es, dones, minories etnolingüístiques, homosexuals...) vers la seva emancipació. En canvi, però, el rupturisme en la seva versió ânecròfilaâ? és políticament esterilitzant, i en la seva versió âoptimistaâ? només produeix allò que E. P. Thompson anomenava âimaginaris psicodrames revolucionarisâ?. O, en altres paraules, fantasies que, per molt "antagonistes" que pretenguin ser, no deixen de ser això, fantasies.


A què treu cap tot això? Bé, sembla que últimament s'ha posat de moda, en parlar de qüestions sociolaborals, dir que hem entrat en un nou "paradigma" (sic). En una xerrada a la qual vaig participar recentment es va afirmar que això del treball i de l'atur és una cosa del passat, i que l'escenari socioeconòmic actual es defineix ben simplement, amb un altre mot: precarietat. Aquesta afirmació es va pronunciar amb la mateixa seguretat amb la qual hom diria que els dinosaures són una espècie extingida, i el públic assistent âentre el qual hi havia persones que es devien haver passat mitja vida treballant en una fàbrica- no va gosar posar-la en dubte. Les seves implicacions, evidentment, són que l'anterior escenari (el âmode de regulacióâ? que deien els teòrics francesos, o âlâestructura social dâacumulacióâ?, que deien els nord-americans) ha quedat transcendit, i que les condicions per a l'acció colâ¢lectiva, per a la lluita social, han de ser redefinides. No seré jo qui ho negui, d'entrada. Ãs evident que de transformacions nâhi ha hagut a les darreres dècades, i profundes. Però hom no és capaç de discernir, de vegades, què tenen aquestes afirmacions de diagnosi i què tenen d'expressió d'un desig, si estan justificades teòricament, si es fonamenten en una anàlisi rigorosa de la realitat social (i, en concret, de les mutacions esdevingudes dins del món del treball), o si ben al contrari, no són més que lâenèsima versió del discurs rupturista dâuna certa ânova esquerraâ? postmoderna en la seva també enèsima temptativa de trencar amb el passat. Amb el discurs del passat, evidentment, o âsi volem dir-ho així- el discurs classista de la "vella esquerra (paleo o cripto) marxista". Com si trencar teòricament amb el passat ens evités haver de combatre la perllongació d'aquest suposat "passat" en el present. Perquè, és clar, hi haurà un nou "paradigma", però aquest no es correspon sinó parcialment a una transformació de l'escenari socioeconòmic. Sinó, que m'ho expliquin. Potser el conflicte capital-treball ha quedat transcendit? No pas. Potser aquesta temàtica, la de la "precarietat" no ha de ser entesa (i enfrontada) dins del marc d'aquest conflicte? Evidentment. De què parlem, doncs?


Ara bé, en aquest cas, la ruptura, més que teòrica (tot i que pretén ser-ho), és bàsicament simbòlica. Curiosament, aquest intent de trencar amb el vell discurs obrerista, de classe, reprodueix l'estructura profunda d'aquest i, per tant, de rupturista només té l'aparença. Quan s'apelâ¢la a constructes com ara el "precariat", el "cognitariat", o etiquetes similars, com a subjecte polític (de fet, com "el" subjecte polític), ¿què s'està fent sinó reproduir l'atribució marxiana de la "missió històrica" revolucionària a un sector social determinat, convertint aquest en el "subjecte universal" que ha d'emancipar la humanitat sencera? Ja ho se, l'enunciat no és aquest, ha canviat. Però hi subjau una lògica similar. D'una altra banda, tenim un problema addicional, que no és pas menor: Si realment el "precariat" és un sector social específic, estructuralment determinat, i no només un constructe confegit amb finalitats polítiques, ¿quines són les característiques d'aquest sector social? ¿com es defineix? ¿en base a quins criteris?, i, last but not least ¿qui en forma part i qui no? En aquest context, parlar âper exemple- del precariat âdifúsâ? no serveix per a solucionar el problema, sinó per a elâ¢ludir-lo. Entenem-nos, la "classe obrera", el "proletariat", també ha estat històricament un constructe cultural, i un constructe amb un contingut inequívocament polític. Però no s'ha construït pas sobre el buit. Potser la classe treballadora ja no és el que era. Ãs evident que la composició dâaquesta formació social està canviant, precisament perquè les condicions de treball i de vida dâamplis sectors de treballadors/es sâestan precaritzant cada dia més. Però la classe treballadora tampoc és pas, ni mai ho ha estat, una ficció. Com tampoc ha estat mai la caricatura âfordistaâ? en la qual alguns/es la volen convertir. Per això la resposta a les preguntes anteriors és necessària per a poder parlar de tot plegat, perquè sinó ens trobem davant d'una paradoxa: Tenim el nom, però no tenim la cosa, el nostre significant no es correspon a cap significat i, per tant, només tenim un "subjecte" esquemàtic i inanimat. I allò inanimat, per molt âemergentâ? que sigui, no pot animar cap canvi social. Aleshores, perquè el volem?


La resposta no és òbvia, però podem mirar de reconstruir-la. Volem un aital artefacte perquè, precisament, com ja he dit, continuem reproduint sota formes noves lâestructura profunda dâaquest discurs que volem superar. I un dels components dâaquest discurs és lâavantguardisme, una de les herències pernicioses que va llegar a lâesquerra la tradició revolucionària russo-soviètica (en concret, Txernitxèvski i Lenin) i que ha estat durant molts anys un dels trets distintius del moviment comunista oficial (estalinista) i de lâextrema esquerra neobolxevic (trotskos, maos...). Arribats a aquest punt, potser la lectora o lector es preguntarà, ¿a què treu cap parlar dâaixò en lâèpoca de Seattle, Gènova i el capitalisme globalitzat?, ¿no ha estat aquest avantguardisme refutat amb escreix, tant a la teoria com a la pràctica?, ¿no forma part dâuna lògica caduca i que és ben diferent a la dels nous moviments socials i lâesquerra neoautònoma o neollibertària dâavui? Doncs sí i no. Ha estat refutat, però âdâalguna manera- persisteix, i en el següent sentit: Quan determinats sectors activistes han dâapelâ¢lar a un subjecte (es digui âprecariat socialâ? o dâuna altra manera) per a construir la seva identitat política i legitimar la seva acció, és perquè tenen la necessitat de concebreâs a sí mateixos com els representants dâaquest subjecte, dâencarnar-lo políticament. Però encarnar-lo vol dir suplantar-lo quan no es té en compte que aquest subjecte no és només una categoria que ens permet procedir a lâenèsima redefinició de la nostra identitat política. El precariat ha de ser un conjunt de dones i homes reals immersos en unes relacions socials específiques, i diferenciables dâaltres conjunts de dones i homes reals, o bé no ha de ser res. Mentre el âprecariat socialâ? no és més que un artefacte per a ús de determinats sectors dâactivistes, resulta que els precaris i precàries existeixen a la realitat, més enllà dels centres socials okupats, dels becaris dâuniversitat que no es perden cap Fòrum Social a cap indret del món i dels âartivistesâ? que viuen de fer exposicions al MACBA o al CCCB. Els precaris i precàries es lleven cada dia i reparteixen pizzes, correu comercial, bombones de butà, atenen trucades telefòniques, netegen vàters, posen totxanes, passen enquestes, escombren carrers, ajusten estructures metàlâ¢liques, fan fotocòpies, fan de recepcionistes, pugen bastides, condueixen toros, venen hamburgueses, seuen durant vuit hores al dia davant una pantalla dâordinador, et cobren i et donen el canvi al supermercat, et serveixen el cafè amb llet al bar, fan de cangur, dobleguen i planxen roba, fan cua a les Oficines de Treball de la Generalitat per segellar el paper de lâatur, compren La Vanguardia els diumenges per mirar els anuncis de feina. Sobreviuen com poden, gestionant amb major o menor fortuna els problemes que seâls plantegen, i resten indiferents al fet que part de la gent involucrada en els moviments socials hagi decidit que a partir dâara sâautorepresentaran com a âprecarisâ?.


Recordo una de les primeres assemblees dâuna de les tantes campanyes més o menys unitàries que sâorganitzen regularment a Barcelona. Recordo una discussió (de fet un debat llarg i tortuós) sobre el caràcter dâaquell espai, lâestratègia que havia de seguir i quina mena dâaccions calia emprendre. En aquest context una de les participants va parlar del que aleshores era (o semblava) només una proposta, però que mesos després es convertiria en una realitat, tot i que organitzada al marge dâaquella assemblea. Es tractava dâuna manifestació el primer de maig, alternativa a les manis del matí dels sindicats, la qual cosa âtot sâha de dir- tampoc suposava res de nou, almenys a Barcelona. La novetat, en aquest cas, es trobava en el fet que es tractava de traslladar una format de protesta que feia anys que era utilitzat a altres metròpolis europees (principalment a Milà) amb el nom de MayDay. Consistia en un acte que havia de seguir lâesquema Reclaim the Streets i que tenia com a característica principal el fet que âno era una mani dâobrers, sinó de precarisâ?. No obrers, sinó precaris. Hom, en sentir afirmacions com aquesta, sent sovint la temptació gairebé inevitable de cridar no, i de cridar-ho ben fort. Perquè quan estem plantejant escenificar lâoposició entre aquestes dues categories, què estem fent en realitat? Doncs no fem sinó palesar la nostra necessitat de manifestar lâoposició radical entre ânosaltresâ? (com a activistes) i, per tant, de la nostra opció política (anticapitalista, antipatriarcal, antiautoritària, etc), i aquells que afirmen representar la classe obrera, els sindicats (majoritaris), i la seva opció política (reformista, pactista, dâintegració en el sistema, etc.) Però la pregunta important és aquesta: Perquè tenim la necessitat dâescenificar la nostra oposició política dâaquesta manera, tot apelâ¢lant a âun altreâ? subjecte, diferent del seu, i al qual nosaltres âse suposa- representem? No tinc cap resposta, però tinc la impressió que, si nâhi ha, aquesta seria més propera a la psicologia que no pas a la política. Ho demostra el peculiar âmanifestâ? del MayDay 2004. No pas per casualitat, gairebé tots els versos dâaquest poema poc reeixit âque es troba a les antípodes dâun manifest polític- té com a subjecte gramatical la primera persona del plural (nosaltres). Tampoc per casualitat, âsomâ? és la forma verbal més utilitzada en aquest text.


El problema, a més, és que esmerçar tants esforços intelâ¢lectuals en definir allò que âsomâ? ens distreu del que és la tasca política principal, que no és altra que organitzar-nos amb aquelles i aquells que són com nosaltres per disputar-li al capital i als seus representants polítics els drets laborals i socials que des de fa anys, i amb una impunitat absoluta, ens estan arrabassant. Les condicions canvien, com tot a la vida social, però continua essent la humanitat que treballa, les dones i els homes que són econòmicament explotats/des, culturalment dominats/des i políticament oprimits/des, âaquelles i aquells que són com nosaltresâ?. Ras i curt. Qui es vulgui barallar perquè creu millor una etiqueta que una altra que ho faci. Però potser algun dia anirem més enllà dâaquesta autoreferencialitat i ens començarem a plantejar la qüestió de la precarietat laboral i social seriosament. Potser algun dia ens adonarem de la futilesa que suposa voler escenificar un cop lâany lâexistència dâaquest ânou subjecte social emergentâ?, quan això no va pas acompanyat dâun treball constant, quotidià i a llarg termini dâorganització i de sindicalització de base dels treballadors i treballadores, en especial, dâaquells sectors que es troben en condicions laborals i vitals més precàries. Potser algun dia deixarem de plantejar-nos organitzar únicament espectaculars âperò puntuals- ocupacions de lâespai públic per celebrar festivament la nostra condició precària i començarem a treballar per a superar la precarietat atacant les seves causes. Potser? Sincerament, espero que sí, i no sóc lâúnica persona que ho espera. Molta gent sent aquesta necessitat, en diferents àmbits. També, evidentment, dins els sectors que van impulsar el MayDay. Si és així, posem-nos-hi, però (si us plau!) fem-ho deixant de banda eslògans simplistes com ara âels precaris són al postfordisme el que els proletaris al fordismeâ?. Reconeixem abans que res que la realitat és concreta. Capbussem-nos en aquesta i fem-ho, com sempre, per canviar-la.
Mira també:
http://fabrica.cat

This work is in the public domain
Sindicat