Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
El cor quiet, de Josep Carner en castellà
24 abr 2007
Des del 15 fins al 20 de maig al espai Brossa de Barcelona es fará l'espectacle bilingüe "Úntame la barba", presentació de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén. Aquest es un text de valoració d'aquell llibre
El cor quiet / Serenidad o El corazón en calma

Andreu Subirats


[Un comentari a la traducció dâEl Cor quiet de Josep Carner dins de Doce poetas catalanes del siglo XX con Tres Añadiduras y un Apéndice de varia intención, dâOrlando Guillén]



¿Puede extrañar entonces que un poeta como Carner, cuya obra es pura mirada, cuyos poemas no requieren para ser comprendidos más que el limpio reposar de unos ojos, cándidos y puros, sobre el paisaje abierto en unos versos, unas palabras, un ritmo; puede sorprender que tal poeta sea entre todos el más difícil?

Joan Ferraté; Papers sobre Josep Carner (1994)



La pregunta que formula Joan Ferraté bé que ens la podria contestar Orlando Guillén ara que ja té enllestida la traducció de Doce poetas catalanes del siglo XX con Tres añadiduras y un Apéndice de varia intención. Tanmateix, però, no entraré en el terreny marjalenc de les comparacions perquè el ferm propòsit dâaquest escrit sâadreça únicament a la traducció mexicana dâEl cor quiet de Josep Carner que Guillén ha inclòs en el seu llibre, en aquesta tria de ressonàncies vinyolianes âa Joan Vinyoli va dedicat el volum- que pendent encara de la llum definitiva, de lâedició del tot necessària, va agafant lâaura que escau als clàssics insubstituïbles.
El cor quiet va ser publicat el 1925 a lâeditorial Políglota, quatre anys després que Carner emprengués el seu periple consular i vital, del qual ja no en tornaria dâuna manera definitiva mai més, i segurament enllestí el llibre entre les estades a Gènova i a San José de Costa Rica. El mateix any també publicarà Les bonhomies (Llibreria Catalònia), un recull dâarticles apareguts a âLa Veu de Catalunyaâ? durant el 1923 i la traducció de Robinson Crusoe de Daniel Defoe (Llibreria Catalònia). Un any abans, el 1924, havia aparegut el volum La inútil ofrena (Editorial Catalana, S.A.), una antologia de poemes dâamor que Carner ja havia publicat en llibres anteriors. Carner té aleshores quaranta-un anys i un bon nombre de llibres de poesia publicats dâençà el 1904 en què aparegué Llibre dels poetes (F.Giró, ed.), el seu primer llibre; a banda dâhaver escrit també, en aquests anys, peces de teatre, obres en prosa i excelâ¢lit en el periodisme. La inútil ofrena i El cor quiet són els primers llibres que Carner publicarà residint ja fora de Catalunya, però si notem que el primer dâaquests llibres tenia una voluntat antològica, podem adonar-nos que El cor quiet és el primer llibre de Carner que es gesta fora de Catalunya i es publica residint-hi ell enllà. Des de llavors i fins el 1957 Carner espaia més la publicació, i és en aquell any, 1957, que estableix una edició âal seu parer llavors definitiva- que intitula Poesia (Editorial Selecta), resultat dâuna revisió profunda i acurada de tota la seva obra. Després dâaquesta data, Carner, encara publicarà dos llibres de versos nous: Museu zoològic (Ed. Nauta, 1963) i Bestiari (Ed. Nauta, 1964), i un més amb poemes vells revisats i poemes nous, El tomb de lâany (Ed. Proa, 1966). Lâany 1968 apareix un volum dâObres completes a lâeditorial Selecta, amb pròleg a la poesia de Marià Manent, i a la prosa de Maurici Serrahima. Cal recordar que lâesmentat volum no recull tots els escrits de Josep Carner, com per exemple La teoria de lâham poètic (Edicions 62, 1969), que Guillén inclou traduït a lâApéndice de varia intención.
La traducció que aquí ens cura pren com a referent la primera edició dâEl cor quiet, això és, la de 1925, però amb reedició que en va fer Edicions 62 el 1984; no és sobrer explicitar-ho ja que, lâobra de Carner, sotmesa com sabem, a una estricta revisió per part del mateix autor, no ha estat exempta de polèmiques i discussions entre teòrics, editors i poetes que han generat tot un seguit de valoracions i arguments, val a dir que alguns més encertats que dâaltres, que fan encara avui de Josep Carner un dels poetes més llegit, però sovint també més mal entès, de la nostra literatura. El cor quiet a lâedició de Poesia de 1957 esdevindrà Cor quiet (La inútil ofrena serà allí Ofrena, i els vint-i-tres llibres que Carner va publicar amb anterioritat al 1957 es reduiran a tretze títols, o més ben dit, els nou-cents noranta-nou poemes que Carner havia publicat en cinquanta anys passen a ser a Poesia vuit-cents cinquanta poemes agrupats en tretze seccions, i val a dir que entre aquets darrers definitius Carner en va treure un grapat dels llibres anteriors i va afegir-ne un altre bon nombre de nous). A Cor quiet (1957) hi ha setanta-cinc poemes, mentre que a El cor quiet (1925/1984) nâhi havia vuitanta-tres, i encara els que sâhi conserven apareixen bastant o molt canviats i no es respecta ni lâordre de lâedició primigènia, ni tampoc hi apareixen les cinc seccions que estructuraven lâedició de 1925. Personalment crec que la tria de Guillén, en servir-se de lâedició de 1925, és del tot encertada i coherent, perquè entrar en el volum Poesia de 1957 ha de ser tota una altra tasca, aquesta sí totalment carneriana, que de fer-se, hauria de comptar amb un apartat crític i diacrònic de lâobra de Carner. Tot una altra empresa, certament, també hiperbòlica.
Serenidad o El corazón en calma, aquí lâapreciació titular és molt més subtil que no sembla. El valor de âquietâ? en català no es correspon, en aquest cas, al seu equivalent en castellà âquietoâ?, no hagués funcionat un literal âEl corazón quietoâ?, perquè allò que vol expressar lâoriginal no és el sentit dâuna cosa aturada, no hi ha immobilitat en lâadjectiu del títol original, més aviat, i això es constata amb la lectura del llibre, el que vol expressar Carner és una reflexió introspectiva, de vegades hermètica, dâaltres tenebrosa o fantasmagòrica, des de la visió que li aporta una certa maduresa i estabilitat personal i familiar. âSerenidadâ? doncs, i calma, una calma que troba el seu hàbitat idoni en la nit, en âles nitsâ?/ âlas nochesâ? que és lâencapçalament de la primera secció del llibre. I ens trobem un Carner fosc, dubitatiu però estranyament serè a la vegada, àvid de traspassar la regió de la raó i en constant diàleg solipsista, aferrant-se a una fe més humana que divina i guiant-se en la foscor amb senyals del defora inquietants i indicis del magí o del somni. No estem davant del Carner dels Fruits saborosos o del dâAuques i ventalls, almenys en aquesta secció del llibre; la complaença noucentista, els escenaris idílâ¢lics i les noietes verges que refermaven la puresa del poeta sâomplen de simbolisme i sembla que agafin el camí de la baixada, el descens a què ens tenien acostumats els romàntics o els pre-rafaelites (i els modernistes !!!). I aquí Orlando Guillén és un poeta que tradueix el poeta, entra en Carner i entra en la llengua de Carner, posa la seva saviesa i el seu geni al servei de la saviesa i el geni de Carner, i , es clar, lâenergia puja i puja, el vers flueix i flueix, el sentit el broda i la forma la subordina al significat, la subordina però la supleix amb forma i ritme intern, que és lâimportant, i més encara en una traducció; i de lâacurada rima de Carner en pot prescindir i el text ni seân queixa, vull dir el text castellà o mexicà, evidentment.
Sembla que Carner reprengui en aquesta primera part dâEl cor quiet uns motius que ja insinuava en el darrer sonet de La inútil ofrena (en lâedició de 1924) âDos amantsâ?, motius que Guillén assenyala en la introducció de Doce poetas catalanes..., hi diu: â...su rastreo furtivo heterodoxo al reto de la noche y su videncia poéticos se presentan como obra de sueño, de fiebre, de locura y de miedo a lo desconocido como reclamo de la oscuridad; su (`recto´) juicio católico se ha descarriado de grey, extraviado por la ramal torcida de la poesíaâ?. Ãs com si aquell escenari misteriós i enigmàtic dels âdos amants vora la mar en penaâ? a qui âla nit sense estels engolí llurs fantasmesâ?, traslladés lâatmosfera a aquests primers poemes dâEl cor quiet per tal de situar-nos davant el Carner més metafísic i introspectiu, potser una avançada del poeta de Nabí de 1941 (Edicions de la Revista de Catalunya, Buenos Aires). I la lectura de la traducció de Guillén dâaquesta primera part âLas nochesâ?, a primer cop dâull, ens fa pensar amb lâA.Machado més bergsonià i també amb el primer Vallejo de Los heraldos negros (1918); autors contemporanis de Carner, i amb similituds, penso, més que evidents però poc remarcades encara pels estudiosos.
Ãs per això que aquests versos de âLes nitsâ? són plens dâinterrogants, literalment parlant, que omplen de dubtes el pensament del poeta, visions i espectres, tedis introspectius i poques respostes, a menys que no entenguem la poesia com resposta per ella mateixa: âLa mata de la poesía metafísica indagatoria de Josep Carner es luz de sombra sesgada y actora contemplación instrumental de ubicuidad, abandonada un relámpago para ser en el vacíoâ? diu Guillén en la seva introducció. La mare boja del poema âNit de Sant Joanâ?/ âNoche de San Juanâ?, ens deixa perplexos i inquiets, âAquesta nit de Sant Joan lâabranda/ més que cap altra nitâ?. (âEsta noche de San Juan la excita y prende/ como ninguna otraâ?); i al final la folla de clares reminiscències baudelerianes âes bada tota al vent./ Estranyament oferta,/ és un aspi dâhorror:/ diu, de lâinfern a les mateixes ribes,/ amb profètiques ires venjatives,/ el mal nom delâamorâ? (âse ancha entera al viento./ Extrañamente así ofrendada/ es una aspa de horror:/ en las orillas mismas del infierno/ con proféticas iras vengativas grita/ el alias, el apodo del amorâ?). El castellà de Guillén al servei de Carner transporta el poema, humilment el recrea, no sâaparta de la idea original ni de lâartifici líric que el jusitifica. Vegem uns altres versos que interpelâ¢len la idea central del poema âPerdut en mon jardíâ?/ âPerdido en mi jardínâ?: âÃs potser la follia qui em voreja?/ Quin instint matusser sâabranda en mi?/ Ma idea barboteja, barboteja/ i no pot arribar-se a confegirâ? (â¿Es acaso la locura que me cerca?/ ¿Qué instinto grosero se enciende en mí?/ Mi idea farfulla, silabea,/ y no se alcanza a expresarâ?); davant la reiteració emfàtica amb què Carner reforça el barbolleig del seu pensament (âMa idea barboteja, barbotejaâ?), Guillén aporta una solució lexical (âMi idea farfulla, silabeaâ?) i en cap moment el text trontolla, ans al contrari, acomoda la lectura castellana sense apartar-se del sentit del vers. Una cosa semblant ens trobem en âCorrandes dâuna pluja a la nitâ? (âCoplillas y baile de la lluvia en la nocheâ?), encara que aquí, i degut a lâorigen popular de lâestrofa âmolt estesa en la lírica popular mallorquina-, el traductor opta per una solució literal i compensa lâestrofisme amb un llenguatge directe i de ressons colâ¢loquials, âTothom reposa en son llit/ sinó jo que vetllo encaraâ? (âTodo mundo descansa en su cama/ menos yo: en vela todavíaâ?). A âEl somni del destriamentâ? el títol castellà esdevindrà âEl sueño de la separaciónâ?, i és que en aquest impressionant poema, que a Poesia de 1957 Carner inclourà en la secció dâOfrena âcaldria fer les dues lectures paralâ¢les de lâobra de Carner per tal de trobar possibles nous significats dels poemes; lâamor, lâadulteri i la culpa són resolts dâuna manera violenta dins un món oníric i quasi delirant, on potser el mot âseparaciónâ? sâadiu més amb lâoriginal que no pas âcolumbramientoâ?, âdistinciónâ? o âdiscernimientoâ? que serien solucions correctes però tal vegada no tan definitòries. He dâafegir que Guillén proposa, en la introducció, diferents lectures del poema âa partir de la culpa original, el ser dual o la dualidad de ser o incluso la propia poesíaâ?, decantant-se per una on âla materia del poema puede leerse como alegoría de adulterio y absolución en la forma del amor humano frente al divinoâ?. Altra vegada el poeta Guillén sâempelta del brot carnerià i colze a colze amb lâoriginal seân surt admirablement en la traducció dâaquest poema difícil i torbador dâEl Cor quiet/ Serenidad o El corazón en calma. I encara un últim apunt dâaquesta primera secció del llibre que és âLes nitsâ?/ âLas nochesâ?; el darrer poema âEl beat superviventâ? es traduït com âEl feliz sobrevivienteâ?, i és que en aquest poema, el més narratiu de la secció, i del llibre potser, aquest âbeatâ? entoma tranquilâ¢lament la solitud casolana de la nit, sobreviu al descans de la família i el record el corprèn en la foscor de la matinada amb el plany pel present i la incertesa del futur. Així el poema acaba amb un quintet separat del cos central que conté uns dels versos més definitius i contundents de la poesia de Josep Carner; la traducció mexicana dâOrlando Guillén ens ho diu així: âYa dieron la doce. Las cosas lo proclaman./ La luz amiga se vuelve indiferente./ Abro la puerta. Hacia la oscuridad/ camino lento, con miedo a profanar,/ porque la noche es como la muerte un ser vivienteâ?.
La segona secció dâEl cor quiet, âEls Arbresâ?/ âLos árbolesâ? consta de set poemes en què lâarbre, tal i com afirma Lluís Calderer âno és pròpiament un tema sinó, més aviat, un pretext temàticâ?; amb la personificació i la localització geogràfica (Catalunya, França, Itàlia, Amèrica, Sarrià...) dels arbres que intitulen els poemes, Carner escriu sobre el paisatge que lâenvolta, sobre la gent dâaquests paisatges o sobre la mort, com al final dââEls cocoters de Macutoâ?. La temàtica dâaquesta secció ens pot acostar Carner a un altre poeta contemporani seu que és Juan Ramón Jiménez; ve al cas recordar que Joan Ferraté, lector, estudiós i crític de lâobra de Carner, en un article que es titula âCarner y la poesía catalanaâ? de 1953, inclòs en el llibre Papers sobre Josep Carner (Empúries, 1994), estableix un paralâ¢lelisme entre el poeta català i el de Moguer, sobretot per la manera com obriran tots dos camins en la poesia immediatament posterior a ells, i també pel que fa a una mala lectura i recepció de les seves obres per part de la crítica. Aquesta proximitat amb Juan Ramón Jiménez es fa encara més evident quan llegim la traducció de Carner al mexicà; lâinquiet o el curiós, tal volta lâincrèdul, poden distreureâs, si en tenen ganes, tot fent una ullada als poemes núm. 6 i 7 del llibre La soledad sonora (1911) del poeta andalús.
El primer poema dâaquesta segona part âEls nostres pinsâ?/ âNuestros pinosâ? no pot deixar-nos de recordar, ni que sigui per la coincidència anafòrica entre els versos de les primeres estrofes dââEls nostres pinsâ? (âSalut, oh pi de la terra eixuta// Salut, oh pi de la carenaâ?) âNuestros pinosâ? (âSalud, oh pino de la tierra seca// Salud, oh pino de la montañaâ?) amb els primers versos de les darreres estrofes dâun altre poema de Carner âEl dia revoltâ?/ âEl día revueltoâ?, de la secció âLlocâ?, Poesia (1957), (âSalut a la tendra donzella// Salut a la vida del fons de la força infinitaâ?) (Salud a la tierna doncella// Salud a la vida en el fondo de su fuerza infinita); poema que Guillén també inclou traduït en lâApéndice de varia intención, i del qual seân pot escoltar una emocionant lectura del mateix Carner en un enregistrament fet a Bruselâ¢les el 1963 i editat en el disc compacte âLa veu dels poetesâ?, PDI, Barcelona, 1993.
Encara referint-nos a aquesta segona secció, es pot observar com Guillén es pren la llicència de desmuntar la primera estrofa carneriana dââEls ametllers de Sarriàâ?/ âLos almendros de Sarriàâ?, clarament construïda sobre un llarg hipèrbaton, i dâaquesta manera el text castellà en surt beneficiat, ni que sigui creant un altre hipèrbaton: âJa que el gener és tan clar,/ deixeu-me ara cantar, /amb veu molt pia, /dels ametllers que hi ha/ perduts per Sarrià/ la lletaniaâ? (âYa que está tan claro enero/ dejadme ahora cantar/ la letanía/ de los almendros/ perdidos allá en Sarrià./ Con voz piadosa la cantaréâ?). Dâaltra banda, lâús en aquesta secció dâun lèxic específic del món vegetal i de la ruralia dóna lâoportunitat a Guillén dâincloure, en la seva traducció, mots mexicans o marcadament transoceànics; així lââatzavaraâ? es tradueix per âmagueyâ?, la âmasiaâ? és âla casa rancheraâ?, la âquintanaâ? âel corralónâ?, els versos dââEl fruiterar floritâ? âEnllà una donzella espera/ dâalgun xiuxiueig el soâ? queden com âMás allá una doncella espera/ el bisbís de algún cuchicheoâ?, o, âPresseguer floritâ? esdevé âDurazno floridoâ?.
âLes estampesâ?/ âLas estampasâ?, la tercera secció dâEl cor quiet, és la més extensa del llibre i comença amb un poema titulat âVenusâ? dâaires clarament noucentistes on la bellesa dâuna dona nua en una platja, que un carner classicistizant idetifica amb Venus, traça el contingut estètic del poema. Guillén tradueix la primera estrofa servint-se dâuna elâ¢lipsi verbal: âÃs el cel com una seda, /és el mar com un mirall./ Venus va per la pineda/ a la cala, rost avallâ? (âEl cielo como una seda/ y como un espejo el mar./ Venus va por el pinar/ de la cala, pendiente abajoâ?). Tota aquesta secció està marcada per la presència de la casa i del entorn plaent, i en alguns poemes es reprenen temes que ja sortien a âLes nitsâ?, la primera part del llibre; el dubte, la nostàlgia, el deliri, més o menys mesurat, o la invocació retòrica hi són freqüents, i en aquest aspecte hi destaquen dos poemes: âEl retorn al pobleâ?/ âEl retorno al puebloâ?, clara referència al lâenyor i sentida invocació als orígens: âMâhagués llevat lâesguard una espasa roenta/ jo reconeixeria, encara, poble meu,/ tes cases, per lâolor de lâencens la de Déu/ i la del moliner per una olor de menta,/ i per lâolor del pa sabria quina és/ la casa de cada un dels tres flequersâ? (âSi me hubiera arrancado la vista una espada encendida/ todavía reconocería yo, pueblo mío,/ tus casas: la de Dios por el olor del incienso/ y la del molinero por el olor de la yerbabuena,/ y por el olor del pan sabría cuál es la de cada uno/ de los tres panaderosâ?); i, lâaltre poema és âArts de bruixeriaâ?/ âArtes de brujeríaâ?, on el pretext dâun rogent capvespre és el començamet dâuns estranys auguris: â?Lâaigua em fa por, botzina que botzina./ Oh qui sap quines coses endevina,/ dardant lâesguard, en aquest trist moment [...]â? (âY rezonga que te rezonga el agua me da miedo./ Ah, ¡quien sabe qué cosas presiente,/ saeteante la mirada, en este triste momento [...]â?), tot per acabar en la certesa quotidiana dâun escollit capvespre: âVeig lâull negre de lâaigua entre les branques./ El dia, que té encar espatlles blanques, / mig cos enfonsa en el xipoll nocturnâ?/ âVeo el ojo negro del agua entre las ramas./ El día que tiene todavía las espaldas blancas/ hunde medio cuerpo en el charco nocturnoâ?. Carner sorprèn en aquests poemes, fa guinys constants al lector i depura la âfina ironiaâ? de llibres anteriors tot i aportant-hi un pensament més subjectiu. Ãs en aquesta tercera secció que els poemes de Carner sâenlairen i es mantenen sense cap remostró ni fisura, i la traducció de Guillén allí es troba, no hi ha dubitació, ni descompassament, no hi ha complexos davant poemes com âPorta dâhostalâ?/ âPuerta de mesónâ?, âHumilâ?/ âHumildeâ? o âFesteig dominicalâ?/ âCortejo amoroso dominicalâ?, poemes que seân surten dels mal creats tòpics carnerians per tal de plantejar una poesia clara i contundent, no sense dificultats estilístiques i gramaticals, que la traducció mexicana enllesteix admirablement, vegeu si no âAparador de Joguinesâ?/ âAparador de juguetesâ?. Arribats en aquest punt, el llibre de Carner està immers en un món i un estil que difícilment deixent indiferent el lector conspicu, no hi ha excuses per als apriorismes historicistes i les comparacions pixapolides; tant el lector català com lâhispànic es troben davant una obra literària de primera magnitud, és així com sâha de dir.
I es podria seguir parlant dâaquesta traducció dâEl cor quiet, que encara té dos parts o seccions més. âLes adrecesâ?/ âLas dedicatoriasâ?, on ni lâobra, ni la tradució decauen malgrat, ara sí, lâobjectivitat i la circumstacialitat dels temes (el títol és en aquest sentit aclaridor); i la darrera part, âLâassenyamentâ?, que Guillén tradueix com âLa sensatezâ?, amb poemes com âUna casa tancadaâ?/ âUna casa cerradaâ?, que pot recordar âCasa que fou de pescadorsâ? de la secció dââEstampesâ? en un sentit, però, invers o fins i tot tràgic; el âPoema de la contrarietatâ?/ âPoema de la contrariedadâ?, en què Guillen resol magistralment les quartetes hexasilâ¢làbiques del poema: âTe nâhas sentit de totes,/ oh Contrarietat,/ tu que la troca embulles/ i trenques el filatâ? (âTe han dicho hasta la despedida/ oh Contrariedad,/ a ti que la madeja enredas/ y rompes el tejidoâ?); âLâhome que fa giravoltar lâespasaâ?/ âEl hombre que remolinea la espadaâ?; o lâimpressionant âEl castell de lâoblitâ?/ âEl castillo del olvidoâ?, que tanca el llibre amb un âOblitâ?/ âOlvidoâ? amb majuscules que fa dir al poeta, i al traductor, en lâúltim tercet: â-Només sent un bàtec dâeixes estàtues,/ qui tot dret, sense anells ni plomes fàtues,/ puja amb lâombra gegant de son menyspreu.â?/ â-Sólo escucha el latido de esas estatuas/ quien, de pie, sin anillos ni fatuas plumas,/ sube bajo la sombra gigante de su desprecioâ?.
La tradució dâEl cor quiet que ha realitzat Orlando Guillén dins Doce poetas catalanes del siglo XX con Tres Añadiduras y un Apéndice de varia intención, el seu llibre de llibres, lâhem de considerar modèlica en tots els sentits. Conscients de la dificultat que pot envoltar lâobra de Carner, i veient també que el llibre que aquí
ens ocupa fou publicat ja fa més de vuitanta anys, i el llenguatge evoluciona indefugiblement, podríem pensar que avui la lectura dâuna Obra com El cor quiet hauria de presentar no poques dificultats, si més no al neòfit en literatura catalana i en lâobra de Josep Carner. Crec que aquesta traducció al mexicà dâEl cor quiet, no només farà descobrir tan alta literatura als lectors hispànics, sinó que ajudarà i complementarà la lectura i la recepció en lâavesat lector català. Ja van dir en el seu moment a propòsit de les traduccions que Carner va realitzar de Dickens, que llegir-les era com llegir Dickens i Carner a la vegada; doncs amb la traducció dâOrlando Guillén ocorre exactament el mateix fet. Carner és el poeta traduït pel poeta Guillén i Carner és també, ara, el traductor traduït. La traducció dâaquest Carner a la llengua de les Amèriques, i de les Castelles, només fa que acréixer el nom de Carner; i és que un poeta tan gran, tan important, necessitava dâaquesta llengua mexicana per tal de llegir-lo amb tota la dignitat que es mereix en castellà, i no només per la seva coneguda vinculació amb Mèxic, sinó també perquè Josep Carner escrivia un castellà altíssim, com nâera dâaltíssim el seu coneixement dâaquella literatura; el seu mestratge en els poetes catalans posteriors ha estat definitiu i a partir dâaquesta traducció els lectors castellans podran també enriquir el seu bagatge espiritual i gaudir dâun poeta que els serà molt més proper del que es pensen.
No em queda res més per afegir sobre la traducció Serenidad o El corazón en calma, només que ja som molts els que anem coneixent cada cop més aquesta agosarada, incomparable i sense antecedents obra dâOrlando Guillén, qui hi ha esmerçat una bona part de la seva vida els darrers vint-i-cinc anys; i que, poc a poc, també anem tenint informació sobre lâobra poètica i literària dâaquest autor mexicà establert a Barcelona. Tant els avatars extrapoètics i polìtics que han envoltat la traducció, com la situació actual amb esdeveniments propers com és la Fira Internacional de Frankfurt 2007, on, com tothom sap, la cultura i la literatura catalanes hi són les convidades dâhonor, per tot això, dic, i per tot allò que significa i que significarà aquesta traducció, ara ja sí que és del tot imprescindible la publicació dâaquesta obra cabdal per a entendre (i llegir) la poesia catalana del darrer segle, que com diu Enric Casasses, és tal vegada el veritable segle dâor de la literatura catalana.
Aquesta obra dâOrlando Guillén Doce poetas catalanes del siglo XX (Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés) con Tres Añadiduras (Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni) y un Apéndice de varia intención, amb un Epìleg dâEnric Casasses, és una gran, grandíssima finestra per a donar a conèixer la poesia contemporània i per extensió la literatura catalana al món en la versió castellana dâun dels grans poetes vius en aquesta llengua.
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El cor quiet, de Josep Carner en castellà
25 abr 2007
Tio, deja las hierbas, o por lo menos que las que fumes no esten caducadas.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat