|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
El cor quiet, de Josep Carner en castellÃ
|
|
per Andreu Subirats
Correu-e: floresdeuxmal@yahoo.com.mx (no verificat!) |
24 abr 2007
|
|
Des del 15 fins al 20 de maig al espai Brossa de Barcelona es fará l'espectacle bilingüe "Úntame la barba", presentació de "Doce poetas catalanes del siglo XX" d'Orlando Guillén. Aquest es un text de valoració d'aquell llibre |
El cor quiet / Serenidad o El corazón en calma
Andreu Subirats
[Un comentari a la traducció d’El Cor quiet de Josep Carner dins de Doce poetas catalanes del siglo XX con Tres Añadiduras y un Apéndice de varia intención, d’Orlando Guillén]
¿Puede extrañar entonces que un poeta como Carner, cuya obra es pura mirada, cuyos poemas no requieren para ser comprendidos más que el limpio reposar de unos ojos, cándidos y puros, sobre el paisaje abierto en unos versos, unas palabras, un ritmo; puede sorprender que tal poeta sea entre todos el más difÃcil?
Joan Ferraté; Papers sobre Josep Carner (1994)
La pregunta que formula Joan Ferraté bé que ens la podria contestar Orlando Guillén ara que ja té enllestida la traducció de Doce poetas catalanes del siglo XX con Tres añadiduras y un Apéndice de varia intención. Tanmateix, però, no entraré en el terreny marjalenc de les comparacions perquè el ferm propòsit d’aquest escrit s’adreça únicament a la traducció mexicana d’El cor quiet de Josep Carner que Guillén ha inclòs en el seu llibre, en aquesta tria de ressonà ncies vinyolianes –a Joan Vinyoli va dedicat el volum- que pendent encara de la llum definitiva, de l’edició del tot necessà ria, va agafant l’aura que escau als clà ssics insubstituïbles.
El cor quiet va ser publicat el 1925 a l’editorial PolÃglota, quatre anys després que Carner emprengués el seu periple consular i vital, del qual ja no en tornaria d’una manera definitiva mai més, i segurament enllestà el llibre entre les estades a Gènova i a San José de Costa Rica. El mateix any també publicarà Les bonhomies (Llibreria Catalònia), un recull d’articles apareguts a “La Veu de Catalunyaâ€? durant el 1923 i la traducció de Robinson Crusoe de Daniel Defoe (Llibreria Catalònia). Un any abans, el 1924, havia aparegut el volum La inútil ofrena (Editorial Catalana, S.A.), una antologia de poemes d’amor que Carner ja havia publicat en llibres anteriors. Carner té aleshores quaranta-un anys i un bon nombre de llibres de poesia publicats d’ençà el 1904 en què aparegué Llibre dels poetes (F.Giró, ed.), el seu primer llibre; a banda d’haver escrit també, en aquests anys, peces de teatre, obres en prosa i excel•lit en el periodisme. La inútil ofrena i El cor quiet són els primers llibres que Carner publicarà residint ja fora de Catalunya, però si notem que el primer d’aquests llibres tenia una voluntat antològica, podem adonar-nos que El cor quiet és el primer llibre de Carner que es gesta fora de Catalunya i es publica residint-hi ell enllà . Des de llavors i fins el 1957 Carner espaia més la publicació, i és en aquell any, 1957, que estableix una edició –al seu parer llavors definitiva- que intitula Poesia (Editorial Selecta), resultat d’una revisió profunda i acurada de tota la seva obra. Després d’aquesta data, Carner, encara publicarà dos llibres de versos nous: Museu zoològic (Ed. Nauta, 1963) i Bestiari (Ed. Nauta, 1964), i un més amb poemes vells revisats i poemes nous, El tomb de l’any (Ed. Proa, 1966). L’any 1968 apareix un volum d’Obres completes a l’editorial Selecta, amb pròleg a la poesia de Marià Manent, i a la prosa de Maurici Serrahima. Cal recordar que l’esmentat volum no recull tots els escrits de Josep Carner, com per exemple La teoria de l’ham poètic (Edicions 62, 1969), que Guillén inclou traduït a l’Apéndice de varia intención.
La traducció que aquà ens cura pren com a referent la primera edició d’El cor quiet, això és, la de 1925, però amb reedició que en va fer Edicions 62 el 1984; no és sobrer explicitar-ho ja que, l’obra de Carner, sotmesa com sabem, a una estricta revisió per part del mateix autor, no ha estat exempta de polèmiques i discussions entre teòrics, editors i poetes que han generat tot un seguit de valoracions i arguments, val a dir que alguns més encertats que d’altres, que fan encara avui de Josep Carner un dels poetes més llegit, però sovint també més mal entès, de la nostra literatura. El cor quiet a l’edició de Poesia de 1957 esdevindrà Cor quiet (La inútil ofrena serà allà Ofrena, i els vint-i-tres llibres que Carner va publicar amb anterioritat al 1957 es reduiran a tretze tÃtols, o més ben dit, els nou-cents noranta-nou poemes que Carner havia publicat en cinquanta anys passen a ser a Poesia vuit-cents cinquanta poemes agrupats en tretze seccions, i val a dir que entre aquets darrers definitius Carner en va treure un grapat dels llibres anteriors i va afegir-ne un altre bon nombre de nous). A Cor quiet (1957) hi ha setanta-cinc poemes, mentre que a El cor quiet (1925/1984) n’hi havia vuitanta-tres, i encara els que s’hi conserven apareixen bastant o molt canviats i no es respecta ni l’ordre de l’edició primigènia, ni tampoc hi apareixen les cinc seccions que estructuraven l’edició de 1925. Personalment crec que la tria de Guillén, en servir-se de l’edició de 1925, és del tot encertada i coherent, perquè entrar en el volum Poesia de 1957 ha de ser tota una altra tasca, aquesta sà totalment carneriana, que de fer-se, hauria de comptar amb un apartat crÃtic i diacrònic de l’obra de Carner. Tot una altra empresa, certament, també hiperbòlica.
Serenidad o El corazón en calma, aquà l’apreciació titular és molt més subtil que no sembla. El valor de “quietâ€? en català no es correspon, en aquest cas, al seu equivalent en castellà “quietoâ€?, no hagués funcionat un literal “El corazón quietoâ€?, perquè allò que vol expressar l’original no és el sentit d’una cosa aturada, no hi ha immobilitat en l’adjectiu del tÃtol original, més aviat, i això es constata amb la lectura del llibre, el que vol expressar Carner és una reflexió introspectiva, de vegades hermètica, d’altres tenebrosa o fantasmagòrica, des de la visió que li aporta una certa maduresa i estabilitat personal i familiar. “Serenidadâ€? doncs, i calma, una calma que troba el seu hà bitat idoni en la nit, en “les nitsâ€?/ “las nochesâ€? que és l’encapçalament de la primera secció del llibre. I ens trobem un Carner fosc, dubitatiu però estranyament serè a la vegada, à vid de traspassar la regió de la raó i en constant dià leg solipsista, aferrant-se a una fe més humana que divina i guiant-se en la foscor amb senyals del defora inquietants i indicis del magà o del somni. No estem davant del Carner dels Fruits saborosos o del d’Auques i ventalls, almenys en aquesta secció del llibre; la complaença noucentista, els escenaris idÃl•lics i les noietes verges que refermaven la puresa del poeta s’omplen de simbolisme i sembla que agafin el camà de la baixada, el descens a què ens tenien acostumats els romà ntics o els pre-rafaelites (i els modernistes !!!). I aquà Orlando Guillén és un poeta que tradueix el poeta, entra en Carner i entra en la llengua de Carner, posa la seva saviesa i el seu geni al servei de la saviesa i el geni de Carner, i , es clar, l’energia puja i puja, el vers flueix i flueix, el sentit el broda i la forma la subordina al significat, la subordina però la supleix amb forma i ritme intern, que és l’important, i més encara en una traducció; i de l’acurada rima de Carner en pot prescindir i el text ni se’n queixa, vull dir el text castellà o mexicà , evidentment.
Sembla que Carner reprengui en aquesta primera part d’El cor quiet uns motius que ja insinuava en el darrer sonet de La inútil ofrena (en l’edició de 1924) “Dos amantsâ€?, motius que Guillén assenyala en la introducció de Doce poetas catalanes..., hi diu: “...su rastreo furtivo heterodoxo al reto de la noche y su videncia poéticos se presentan como obra de sueño, de fiebre, de locura y de miedo a lo desconocido como reclamo de la oscuridad; su (`recto´) juicio católico se ha descarriado de grey, extraviado por la ramal torcida de la poesÃaâ€?. És com si aquell escenari misteriós i enigmà tic dels “dos amants vora la mar en penaâ€? a qui “la nit sense estels engolà llurs fantasmesâ€?, traslladés l’atmosfera a aquests primers poemes d’El cor quiet per tal de situar-nos davant el Carner més metafÃsic i introspectiu, potser una avançada del poeta de Nabà de 1941 (Edicions de la Revista de Catalunya, Buenos Aires). I la lectura de la traducció de Guillén d’aquesta primera part “Las nochesâ€?, a primer cop d’ull, ens fa pensar amb l’A.Machado més bergsonià i també amb el primer Vallejo de Los heraldos negros (1918); autors contemporanis de Carner, i amb similituds, penso, més que evidents però poc remarcades encara pels estudiosos.
És per això que aquests versos de “Les nitsâ€? són plens d’interrogants, literalment parlant, que omplen de dubtes el pensament del poeta, visions i espectres, tedis introspectius i poques respostes, a menys que no entenguem la poesia com resposta per ella mateixa: “La mata de la poesÃa metafÃsica indagatoria de Josep Carner es luz de sombra sesgada y actora contemplación instrumental de ubicuidad, abandonada un relámpago para ser en el vacÃoâ€? diu Guillén en la seva introducció. La mare boja del poema “Nit de Sant Joanâ€?/ “Noche de San Juanâ€?, ens deixa perplexos i inquiets, “Aquesta nit de Sant Joan l’abranda/ més que cap altra nitâ€?. (“Esta noche de San Juan la excita y prende/ como ninguna otraâ€?); i al final la folla de clares reminiscències baudelerianes “es bada tota al vent./ Estranyament oferta,/ és un aspi d’horror:/ diu, de l’infern a les mateixes ribes,/ amb profètiques ires venjatives,/ el mal nom del’amorâ€? (“se ancha entera al viento./ Extrañamente asà ofrendada/ es una aspa de horror:/ en las orillas mismas del infierno/ con proféticas iras vengativas grita/ el alias, el apodo del amorâ€?). El castellà de Guillén al servei de Carner transporta el poema, humilment el recrea, no s’aparta de la idea original ni de l’artifici lÃric que el jusitifica. Vegem uns altres versos que interpel•len la idea central del poema “Perdut en mon jardÃâ€?/ “Perdido en mi jardÃnâ€?: “És potser la follia qui em voreja?/ Quin instint matusser s’abranda en mi?/ Ma idea barboteja, barboteja/ i no pot arribar-se a confegirâ€? (“¿Es acaso la locura que me cerca?/ ¿Qué instinto grosero se enciende en mÃ?/ Mi idea farfulla, silabea,/ y no se alcanza a expresarâ€?); davant la reiteració emfà tica amb què Carner reforça el barbolleig del seu pensament (“Ma idea barboteja, barbotejaâ€?), Guillén aporta una solució lexical (“Mi idea farfulla, silabeaâ€?) i en cap moment el text trontolla, ans al contrari, acomoda la lectura castellana sense apartar-se del sentit del vers. Una cosa semblant ens trobem en “Corrandes d’una pluja a la nitâ€? (“Coplillas y baile de la lluvia en la nocheâ€?), encara que aquÃ, i degut a l’origen popular de l’estrofa –molt estesa en la lÃrica popular mallorquina-, el traductor opta per una solució literal i compensa l’estrofisme amb un llenguatge directe i de ressons col•loquials, “Tothom reposa en son llit/ sinó jo que vetllo encaraâ€? (“Todo mundo descansa en su cama/ menos yo: en vela todavÃaâ€?). A “El somni del destriamentâ€? el tÃtol castellà esdevindrà “El sueño de la separaciónâ€?, i és que en aquest impressionant poema, que a Poesia de 1957 Carner inclourà en la secció d’Ofrena –caldria fer les dues lectures paral•les de l’obra de Carner per tal de trobar possibles nous significats dels poemes; l’amor, l’adulteri i la culpa són resolts d’una manera violenta dins un món onÃric i quasi delirant, on potser el mot “separaciónâ€? s’adiu més amb l’original que no pas “columbramientoâ€?, “distinciónâ€? o “discernimientoâ€? que serien solucions correctes però tal vegada no tan definitòries. He d’afegir que Guillén proposa, en la introducció, diferents lectures del poema “a partir de la culpa original, el ser dual o la dualidad de ser o incluso la propia poesÃaâ€?, decantant-se per una on “la materia del poema puede leerse como alegorÃa de adulterio y absolución en la forma del amor humano frente al divinoâ€?. Altra vegada el poeta Guillén s’empelta del brot carnerià i colze a colze amb l’original se’n surt admirablement en la traducció d’aquest poema difÃcil i torbador d’El Cor quiet/ Serenidad o El corazón en calma. I encara un últim apunt d’aquesta primera secció del llibre que és “Les nitsâ€?/ “Las nochesâ€?; el darrer poema “El beat superviventâ€? es traduït com “El feliz sobrevivienteâ€?, i és que en aquest poema, el més narratiu de la secció, i del llibre potser, aquest “beatâ€? entoma tranquil•lament la solitud casolana de la nit, sobreviu al descans de la famÃlia i el record el corprèn en la foscor de la matinada amb el plany pel present i la incertesa del futur. Aixà el poema acaba amb un quintet separat del cos central que conté uns dels versos més definitius i contundents de la poesia de Josep Carner; la traducció mexicana d’Orlando Guillén ens ho diu aixÃ: “Ya dieron la doce. Las cosas lo proclaman./ La luz amiga se vuelve indiferente./ Abro la puerta. Hacia la oscuridad/ camino lento, con miedo a profanar,/ porque la noche es como la muerte un ser vivienteâ€?.
La segona secció d’El cor quiet, “Els Arbresâ€?/ “Los árbolesâ€? consta de set poemes en què l’arbre, tal i com afirma LluÃs Calderer “no és pròpiament un tema sinó, més aviat, un pretext temà ticâ€?; amb la personificació i la localització geogrà fica (Catalunya, França, Ità lia, Amèrica, Sarrià ...) dels arbres que intitulen els poemes, Carner escriu sobre el paisatge que l’envolta, sobre la gent d’aquests paisatges o sobre la mort, com al final d’“Els cocoters de Macutoâ€?. La temà tica d’aquesta secció ens pot acostar Carner a un altre poeta contemporani seu que és Juan Ramón Jiménez; ve al cas recordar que Joan Ferraté, lector, estudiós i crÃtic de l’obra de Carner, en un article que es titula “Carner y la poesÃa catalanaâ€? de 1953, inclòs en el llibre Papers sobre Josep Carner (Empúries, 1994), estableix un paral•lelisme entre el poeta català i el de Moguer, sobretot per la manera com obriran tots dos camins en la poesia immediatament posterior a ells, i també pel que fa a una mala lectura i recepció de les seves obres per part de la crÃtica. Aquesta proximitat amb Juan Ramón Jiménez es fa encara més evident quan llegim la traducció de Carner al mexicà ; l’inquiet o el curiós, tal volta l’incrèdul, poden distreure’s, si en tenen ganes, tot fent una ullada als poemes núm. 6 i 7 del llibre La soledad sonora (1911) del poeta andalús.
El primer poema d’aquesta segona part “Els nostres pinsâ€?/ “Nuestros pinosâ€? no pot deixar-nos de recordar, ni que sigui per la coincidència anafòrica entre els versos de les primeres estrofes d’“Els nostres pinsâ€? (“Salut, oh pi de la terra eixuta// Salut, oh pi de la carenaâ€?) “Nuestros pinosâ€? (“Salud, oh pino de la tierra seca// Salud, oh pino de la montañaâ€?) amb els primers versos de les darreres estrofes d’un altre poema de Carner “El dia revoltâ€?/ “El dÃa revueltoâ€?, de la secció “Llocâ€?, Poesia (1957), (“Salut a la tendra donzella// Salut a la vida del fons de la força infinitaâ€?) (Salud a la tierna doncella// Salud a la vida en el fondo de su fuerza infinita); poema que Guillén també inclou traduït en l’Apéndice de varia intención, i del qual se’n pot escoltar una emocionant lectura del mateix Carner en un enregistrament fet a Brusel•les el 1963 i editat en el disc compacte “La veu dels poetesâ€?, PDI, Barcelona, 1993.
Encara referint-nos a aquesta segona secció, es pot observar com Guillén es pren la llicència de desmuntar la primera estrofa carneriana d’“Els ametllers de Sarrià â€?/ “Los almendros de Sarrià â€?, clarament construïda sobre un llarg hipèrbaton, i d’aquesta manera el text castellà en surt beneficiat, ni que sigui creant un altre hipèrbaton: “Ja que el gener és tan clar,/ deixeu-me ara cantar, /amb veu molt pia, /dels ametllers que hi ha/ perduts per Sarrià / la lletaniaâ€? (“Ya que está tan claro enero/ dejadme ahora cantar/ la letanÃa/ de los almendros/ perdidos allá en Sarrià ./ Con voz piadosa la cantaréâ€?). D’altra banda, l’ús en aquesta secció d’un lèxic especÃfic del món vegetal i de la ruralia dóna l’oportunitat a Guillén d’incloure, en la seva traducció, mots mexicans o marcadament transoceà nics; aixà l’“atzavaraâ€? es tradueix per “magueyâ€?, la “masiaâ€? és “la casa rancheraâ€?, la “quintanaâ€? “el corralónâ€?, els versos d’“El fruiterar floritâ€? “Enllà una donzella espera/ d’algun xiuxiueig el soâ€? queden com “Más allá una doncella espera/ el bisbÃs de algún cuchicheoâ€?, o, “Presseguer floritâ€? esdevé “Durazno floridoâ€?.
“Les estampesâ€?/ “Las estampasâ€?, la tercera secció d’El cor quiet, és la més extensa del llibre i comença amb un poema titulat “Venusâ€? d’aires clarament noucentistes on la bellesa d’una dona nua en una platja, que un carner classicistizant idetifica amb Venus, traça el contingut estètic del poema. Guillén tradueix la primera estrofa servint-se d’una el•lipsi verbal: “És el cel com una seda, /és el mar com un mirall./ Venus va per la pineda/ a la cala, rost avallâ€? (“El cielo como una seda/ y como un espejo el mar./ Venus va por el pinar/ de la cala, pendiente abajoâ€?). Tota aquesta secció està marcada per la presència de la casa i del entorn plaent, i en alguns poemes es reprenen temes que ja sortien a “Les nitsâ€?, la primera part del llibre; el dubte, la nostà lgia, el deliri, més o menys mesurat, o la invocació retòrica hi són freqüents, i en aquest aspecte hi destaquen dos poemes: “El retorn al pobleâ€?/ “El retorno al puebloâ€?, clara referència al l’enyor i sentida invocació als orÃgens: “M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta/ jo reconeixeria, encara, poble meu,/ tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu/ i la del moliner per una olor de menta,/ i per l’olor del pa sabria quina és/ la casa de cada un dels tres flequersâ€? (“Si me hubiera arrancado la vista una espada encendida/ todavÃa reconocerÃa yo, pueblo mÃo,/ tus casas: la de Dios por el olor del incienso/ y la del molinero por el olor de la yerbabuena,/ y por el olor del pan sabrÃa cuál es la de cada uno/ de los tres panaderosâ€?); i, l’altre poema és “Arts de bruixeriaâ€?/ “Artes de brujerÃaâ€?, on el pretext d’un rogent capvespre és el començamet d’uns estranys auguris: â€?L’aigua em fa por, botzina que botzina./ Oh qui sap quines coses endevina,/ dardant l’esguard, en aquest trist moment [...]â€? (“Y rezonga que te rezonga el agua me da miedo./ Ah, ¡quien sabe qué cosas presiente,/ saeteante la mirada, en este triste momento [...]â€?), tot per acabar en la certesa quotidiana d’un escollit capvespre: “Veig l’ull negre de l’aigua entre les branques./ El dia, que té encar espatlles blanques, / mig cos enfonsa en el xipoll nocturnâ€?/ “Veo el ojo negro del agua entre las ramas./ El dÃa que tiene todavÃa las espaldas blancas/ hunde medio cuerpo en el charco nocturnoâ€?. Carner sorprèn en aquests poemes, fa guinys constants al lector i depura la “fina ironiaâ€? de llibres anteriors tot i aportant-hi un pensament més subjectiu. És en aquesta tercera secció que els poemes de Carner s’enlairen i es mantenen sense cap remostró ni fisura, i la traducció de Guillén allà es troba, no hi ha dubitació, ni descompassament, no hi ha complexos davant poemes com “Porta d’hostalâ€?/ “Puerta de mesónâ€?, “Humilâ€?/ “Humildeâ€? o “Festeig dominicalâ€?/ “Cortejo amoroso dominicalâ€?, poemes que se’n surten dels mal creats tòpics carnerians per tal de plantejar una poesia clara i contundent, no sense dificultats estilÃstiques i gramaticals, que la traducció mexicana enllesteix admirablement, vegeu si no “Aparador de Joguinesâ€?/ “Aparador de juguetesâ€?. Arribats en aquest punt, el llibre de Carner està immers en un món i un estil que difÃcilment deixent indiferent el lector conspicu, no hi ha excuses per als apriorismes historicistes i les comparacions pixapolides; tant el lector català com l’hispà nic es troben davant una obra literà ria de primera magnitud, és aixà com s’ha de dir.
I es podria seguir parlant d’aquesta traducció d’El cor quiet, que encara té dos parts o seccions més. “Les adrecesâ€?/ “Las dedicatoriasâ€?, on ni l’obra, ni la tradució decauen malgrat, ara sÃ, l’objectivitat i la circumstacialitat dels temes (el tÃtol és en aquest sentit aclaridor); i la darrera part, “L’assenyamentâ€?, que Guillén tradueix com “La sensatezâ€?, amb poemes com “Una casa tancadaâ€?/ “Una casa cerradaâ€?, que pot recordar “Casa que fou de pescadorsâ€? de la secció d’“Estampesâ€? en un sentit, però, invers o fins i tot trà gic; el “Poema de la contrarietatâ€?/ “Poema de la contrariedadâ€?, en què Guillen resol magistralment les quartetes hexasil•là biques del poema: “Te n’has sentit de totes,/ oh Contrarietat,/ tu que la troca embulles/ i trenques el filatâ€? (“Te han dicho hasta la despedida/ oh Contrariedad,/ a ti que la madeja enredas/ y rompes el tejidoâ€?); “L’home que fa giravoltar l’espasaâ€?/ “El hombre que remolinea la espadaâ€?; o l’impressionant “El castell de l’oblitâ€?/ “El castillo del olvidoâ€?, que tanca el llibre amb un “Oblitâ€?/ “Olvidoâ€? amb majuscules que fa dir al poeta, i al traductor, en l’últim tercet: “-Només sent un bà tec d’eixes està tues,/ qui tot dret, sense anells ni plomes fà tues,/ puja amb l’ombra gegant de son menyspreu.â€?/ “-Sólo escucha el latido de esas estatuas/ quien, de pie, sin anillos ni fatuas plumas,/ sube bajo la sombra gigante de su desprecioâ€?.
La tradució d’El cor quiet que ha realitzat Orlando Guillén dins Doce poetas catalanes del siglo XX con Tres Añadiduras y un Apéndice de varia intención, el seu llibre de llibres, l’hem de considerar modèlica en tots els sentits. Conscients de la dificultat que pot envoltar l’obra de Carner, i veient també que el llibre que aquÃ
ens ocupa fou publicat ja fa més de vuitanta anys, i el llenguatge evoluciona indefugiblement, podrÃem pensar que avui la lectura d’una Obra com El cor quiet hauria de presentar no poques dificultats, si més no al neòfit en literatura catalana i en l’obra de Josep Carner. Crec que aquesta traducció al mexicà d’El cor quiet, no només farà descobrir tan alta literatura als lectors hispà nics, sinó que ajudarà i complementarà la lectura i la recepció en l’avesat lector català . Ja van dir en el seu moment a propòsit de les traduccions que Carner va realitzar de Dickens, que llegir-les era com llegir Dickens i Carner a la vegada; doncs amb la traducció d’Orlando Guillén ocorre exactament el mateix fet. Carner és el poeta traduït pel poeta Guillén i Carner és també, ara, el traductor traduït. La traducció d’aquest Carner a la llengua de les Amèriques, i de les Castelles, només fa que acréixer el nom de Carner; i és que un poeta tan gran, tan important, necessitava d’aquesta llengua mexicana per tal de llegir-lo amb tota la dignitat que es mereix en castellà , i no només per la seva coneguda vinculació amb Mèxic, sinó també perquè Josep Carner escrivia un castellà altÃssim, com n’era d’altÃssim el seu coneixement d’aquella literatura; el seu mestratge en els poetes catalans posteriors ha estat definitiu i a partir d’aquesta traducció els lectors castellans podran també enriquir el seu bagatge espiritual i gaudir d’un poeta que els serà molt més proper del que es pensen.
No em queda res més per afegir sobre la traducció Serenidad o El corazón en calma, només que ja som molts els que anem coneixent cada cop més aquesta agosarada, incomparable i sense antecedents obra d’Orlando Guillén, qui hi ha esmerçat una bona part de la seva vida els darrers vint-i-cinc anys; i que, poc a poc, també anem tenint informació sobre l’obra poètica i literà ria d’aquest autor mexicà establert a Barcelona. Tant els avatars extrapoètics i polìtics que han envoltat la traducció, com la situació actual amb esdeveniments propers com és la Fira Internacional de Frankfurt 2007, on, com tothom sap, la cultura i la literatura catalanes hi són les convidades d’honor, per tot això, dic, i per tot allò que significa i que significarà aquesta traducció, ara ja sà que és del tot imprescindible la publicació d’aquesta obra cabdal per a entendre (i llegir) la poesia catalana del darrer segle, que com diu Enric Casasses, és tal vegada el veritable segle d’or de la literatura catalana.
Aquesta obra d’Orlando Guillén Doce poetas catalanes del siglo XX (Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pere Quart, Agustà Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés) con Tres Añadiduras (Maria Antònia Salvà , Clementina Arderiu, Rosa Leveroni) y un Apéndice de varia intención, amb un Epìleg d’Enric Casasses, és una gran, grandÃssima finestra per a donar a conèixer la poesia contemporà nia i per extensió la literatura catalana al món en la versió castellana d’un dels grans poetes vius en aquesta llengua. |
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: El cor quiet, de Josep Carner en castellÃ
|
|
per Tu fumas |
25 abr 2007
|
|
Tio, deja las hierbas, o por lo menos que las que fumes no esten caducadas. |
|
|
