|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
El comediant de Perpinyà segons Jordi Tinyena
|
|
|
per lestors |
22 abr 2007
|
|
|
La fortificada vila de Perpinyà temia inquieta la voluntat de Sa Majestat. No eren cap secret ni les ambicions del rei francès ni les vacil.lacions i la manca de fermesa del monarca espanyol, i els habitants de la ciutat temien ser la moneda amb què ambdós ajustessin els seus comptes. I no havien d'equivocar-se. Corria l'any 1659 i feia un dia esplèndid.
Joan Renart, professor de retòrica, a les golfes de la casa que havia estat del seu pare i del seu avi abans que ell, contemplava la ciutat sense veure-la, absort com estava en un sonet que li era esquerp. Des de feia estona maldava per desfer un anacolut involuntari que li esgarriava el ritme, però totes les solucions li semblaven dolentes. No se'n sortia. Déu, com li hauria agradat ser un bon poeta! Quantes hores no havia esmerçat a enfortir el seu enginy en la imitació dels castellans que admirava! I, en canvi, no havia passat de confegir unes borroses mostres de la seva falta de talent, que l'arribada de Fontanella, Fontano, no havia fet més que evidenciar.
-Que no has de baixar, avui! -va sentir que el cridaven.
Això, només faltava que la seva dona el destorbés amb la insistència amb què ho feia. Va fer un gest d'enuig i, després de bufar, va abandonar la finestra i va sortir de l'estança. En qualsevol cas, ja no es concentraria. Va deixar Polifem vacil.lant en el tercer vers del segon quartet i va baixar a la sala.
- Cada dia t'encantes més - va sentir-la rondinar amb raó -. A aquest pas et faran fora de la Universitat. Que potser no és hora que posis seny?
Joan Renart va assentir en silenci, evitant els ulls de la dona. Prou sabia que no podia dir res. Potser el reny era excessiu, però no podia negar que cada cop oblidava amb més facilitat les seves obligacions. Va mirar-se el munt de treballs dels seus deixebles que encara s'havia de llegir, deixats allí feia dos dies, i no va saber reprimir un gest de trista resignació. Se li van apagar els ulls i es va resignar a treballar. Però no es va enfilar novament cap dalt per fer-ho.
Anna Becat, la seva dona, treia la pols i se'l mirava de reüll. Sempre havia sabut que no era ben bé seu, fins i tot quan ell va jurar-li que sí que ho era. D'això feia una pila d'anys. També sabia, però, que si era una mica seu era perquè ell no havia tingut mai prou valor per no ser de ningú, perquè mai no havia gosat deixar-se anar per l'impuls que l'engrescava a mirar-se el món avui aquí, demà allà. Gràcies a aquesta prudència, el tenia. O potser era una covardia que tard o d'hora l'ofendria prou per prendre-li de les mans? El seu pensament va a estar a punt de recular fins els dies del festeig, mentre el Joan prenia uns fulls disposat a llegir-los; però cap dels dos no féu el que havien iniciat. Ella va treure's del pensament els records a cop de drap i ell no va arribar a treballar.
El Joan havia restat immòbil amb els fulls a la mà. Potser tenia raó, la seva dona i ja era tard per ser un altre. Ho sabien els dos. I no obstant aquesta certesa aparent, en els ulls de la dona no era difícil d'endevinar la por que amagava en el silenci, temerosa que parlar-ne no despertés aquells somnis que ella sabia, més que ell, encara latents.
L'aparició sobtada d'un home va esbandir tots els pensaments.
-Bon dia -la veu acompanyava el grinyol dèbil de la porta mal greixada.
Joan Renart va rebre la visita amb l'alegria de qui se sent alliberat de cop. I era així, en realitat. L'home que acabava d'entrar era Martí Renart, notari, oncle del professor de retòrica, company de tertúlies i passeigs, i confident, si s'esqueia.
Anna Becat no va dir res; la seva mirada, però, no era acollidora. Quan per fi aconseguia dur el Joan a la realitat, venia l'oncle Martí a distreure'l amb qui sap quines cabòries i, potser, a encendre'l amb les seves raons. No es va atrevir, però, a mostrar el seu disgust més enllà d'un silenci reprovador i va enfilar-se escales amunt cap al pis, cap a l'espai que no compartia amb el vell notari.
-L'Anna és una dona excel.lent -va comentar l'oncle-, encara que sigui un poc malcarada.
El Joan va fer un gest de comprensió abans de parlar i se'l va mirar mentre caminava cap a la butaca. Era un home menut i grassonet i, no obstant això, fràgil com un bri dels arrossars de l'Ebre, d'on provenien els seus rebesavis.
-I doncs, padrí, com és que heu vingut tan d'hora?
-Joan -seia-, em sembla que ja hem begut oli. Ahir al vespre vaig rebre carta d'un amic de Barcelona. Les notícies no poden ser pitjors. Es diu que l'acord ja és fet i ens han donat.
-I els braços, què hi diuen? Que potser es poden donar les persones? -es va aixecar, però no es va moure.
-I és clar que es donen! Terres, cases, bèsties, homes, tot es dóna! Durant gairebé dos minuts l'estança es va omplir d'un silenci lent. Oncle i nebot callaven sense mirar-se.
- Ja ho veureu com al final no serà res -va intentar mentir el professor-. Ja d'altres vegades s'ha dit, això, i ja ho veiu: mai no ha estat veritat.
L'oncle va somriure. El Joan va agafar uns fulls.
- Agafeu-los i llegiu-los - va allargar-los-hi. Però no els hi va arribar a donar-. D'altra banda, que potser és res de nou tenir francesos aquí? No és pas la primera vegada. Ara són a casa nostra i potser aviat serem a casa d'ells.
- No diguis ximpleries. No és el mateix -el va renyar el notari.
-Ximpleries? -el nebot va mirar-lo desconcertat-. Que potser ho he somiat, que fa disset anys que són aquí?
L'oncle el mirava enutjat.
-Per què et fas el ruc? -va dir en lloc de respondre-. Hi són perquè no els hem sabut fer fora, però no som seus. Nosaltres no som francesos. Me'n vaig. No em vull barallar amb tu, ja vindré quan tornis a ser assenyat. Ets un gamarús -va afegir ja des de la porta, mentre feia un gest de comiat amb la mà.
Joan Renart va posar-se a treballar sense ganes i les hores se li van passar prou confortablement. A penes va dedicar uns minuts d'atenció al rastre del seu oncle, potser perquè es va adonar que si persistia en el record podria acabar convulsionant la pau amb què volia viure. "Que no és ben bé igual?", es deia. "Doncs deixem que el riu vagi avall".
Durant el dinar estava silenciós i suspicaç. Per això va saltar quan va trobar-se els ulls interrogants de la dona. S'equivocava, però. L'Anna, que no havia sortit en tot el dia, ignorava qualsevol novetat. Tanmateix, ella va aguantar-li l'enuig, no va dir res i va deixar que s'esbravés.
- No sé de què us sorpreneu -deia fent-la còmplice del seu oncle-, ni menys per què tanta queixa! Des dels temps de les revoltes contra Joan II que els francesos entren i surten de les nostres terres ara sí ara també. O és que tothom ha oblidat que no fa massa tots volíem ser francesos? Que potser m'ho invento, que es va pactar la incorporació de Catalunya a França, a Barcelona mateix?
Durant tota la tarda va estar esperant que algú el temptés amb la nova, inútilment. O ningú no en sabia res, encara; o ningú no en volia parlar, potser perquè ja se n'havia parlat molt durant els darrers anys.
Quan va acomiadar els alumnes, es va adreçar al magatzem de l'argenter Miquel Tarongí. A la porta l'esperaven tots, puntuals. Deu minuts després estaven en un altre món.
El magatzem era un espai petit que, en altres temps, havia ocupat un tapisser. L'argenter mallorquí Miquel Tarongí l'havia comprat a poc d'arribar a Perpinyà, amb la intenció d'establir-hi el taller. No arribà a fer-ho perquè aviat va trobar lloc millor per a la seu negoci. Amb tot, havia començat a endreçar el magatzem i, tot i que no l'havia acabat, havia enrajolat el terra i li havia donat un aspecte net i polit.
De l'argenter, no se'n sabia gairebé res a la ciutat. Hi havia arribat de sobte, com si hagués acabat de néixer. Mai no parlava del passat. El Joan li havia llogat el magatzem a preu d'amic per dur-hi les seves fantasies, aprofitant la debilitat de l'argenter per les farses. L'argenter, doncs, li posà un preu gairebé simbòlic, però li exigí una condició que acceptà. La condició era ell i des de llavors el mallorquí mai no havia deixat d'anar-hi.
El magatzem era alhora el lloc on es desaven els pocs vestits i decorats que tenien, i l'escenari en què les fantasies de Joan Renart prenien moviment i paraula.
- No, no -cridava ara-, així no. Ha de ser molt més exagerat i àgil. Després de dir "espero que no ho pensi el meu amo", t'has de bellugar com una baldufa. Ho entens? Tornem-hi.
Sobre un cadafal de fusta basta, cinc persones assajaven a les seves ordres una comèdia. Llevat d'un, però, cap d'ells era un còmic professional com els que corrien pels camins entretenint pobles i viles. L'únic que presumia de ser-ho era Josep Fager. I no mentia. Tenia seixanta anys i des dels deu s'havia guanyat la vida amb aquella menyspreada professió. El teatre l'havia fet ric en tot menys en cabals i propietats. Això deia, almenys; encara que potser exagerava, no en els diners, que no en tenia, sinó en les altres riqueses a què al.ludia. L'atzar l'havia dut pobre i malalt a les portes de la ciutat i allí s'havia quedat atès per la caritat de l'hospital. Quan es va poder valer novament per ell mateix, va preferir el desordre i la incertesa a la regularitat dels treballs a què l'hospital el forçava i se'n va escapar. No va trigar a saber que en aquell magatzem s'hi feien comèdies i ben aviat va veure'n la porta oberta. Joan Renart va acceptar-lo convençut que el toc d'un professional havia de prestigiar la companyia.
Joan Renart, professor fill de professor de la noble vila de Perpinyà, tenia quaranta anys i un posat elegant que el seu cos en progrés anava desmentint. De galtes plenes i ventre que s'obstinava a forçar traus i cordons, s'havia sentit atret des de molt aviat per poetes i comediants. I malgrat que havia somiat enlluernar les muses, havia fracassat del tot en l'intent i s'havia descobert un talent natural ben lluny de muses i versos ben escandits, i ben a prop de la rialla franca i el gest directe. No havia renunciat del tot a l'esperança d'un sonet que el redimís de la seva mediocritat poètica, és clar; però s'havia conformat a fer servir la ploma per escarnir els uns i fer riure els altres. Així, feia deu anys que havia creat una companyia i la passejava per les terres de l'entorn amb prou fortuna per sentir-se'n satisfet. La companyia, que s'anunciava amb el nom de Teatre Xafarduix, treia el seu nom del personatge entremaliat que, inspirat en l'Arlequí de la Commedia dell'arte italiana, feia sortir Ridere, pseudònim darrera del qual s'amagava Joan Renart, en totes les seves obres.
El Teatre Xafarduix no aspirava a la fama ni a la professionalització, almenys obertament. Encara que si algú hagués pogut tafanejar en els somnis del professor, hauria descobert que el teatre era molt més que una afició per matar el temps. De moment, però, es conformava a fer riure parròquies els diumenges i, si no s'hi guanyaven la vida, tampoc no eren escarnits ni menyspreats per l'ofici de còmic, que tothom els perdonava per ser més un entreteniment que una professió; altrament, els coneixien a tots i ningú no hauria entès que cap rector els negués l'enterrament en sagrat, com era costum amb els comediants de debò.
La companyia, a més de Joan Renart, Ridere, autor i director, i del vell còmic Josep Fager, la formaven l'argenter Tarongí, el mosso Ramon Coll, el baster Jesús Font i la seva neboda Roseta, que desafiava així, vestida de noi, la prohibició del Papa de pujar als escenaris. I malgrat que era un planter escàs, i en algun cas com el del baster escàs també en disposició natural per a la comèdia, Joan Renart havia aconseguit mantenir-la i fer-la córrer pels pobles. No era poc mèrit. I això que no només havia d'acceptar interpretacions volenteroses però insuficients o suspensions o inassistències a causa de les seves feines. Això encara. El pitjor és que es veia forçat a fer les comèdies a mida de la companyia que comandava; dels seus actors, del seu nombre, de les seves capacitats i de les seves manies, també.
Amb tan limitades condicions, qualsevol altre s'hauria donat. Ho hauria deixat córrer o hauria marxat a trobar el somni del teatre ben lluny, a l'aixopluc d'un cel que no el conegués, al recer d'unes teules que no l'haguessin vist riure ni plorar. Ell no. Deixar-ho estar, mai. L'única cosa que el consolava de les hores a la Universitat eren les que passava lliurat a aquesta passió, mai del tot mostrada en la seva vera intensitat. El que hauria desitjat, en tot cas, hauria estat marxar, deixar enrera les muralles de la ciutat i baixar a Barcelona o, encara millor, pujar a París o, qui sap, córrer Espanya, i donar-se del tot als escenaris. I crear una companyia de debò per dur-la a les ciutats del país. Però aquest somni, que mai no havia deixat de tenir, era això només, un somni. No tenia prou valor per treure'l de les boires de la fantasia, per fer-li vius els perfils. Se sentia lligat per l'Anna i per la seva pròpia indecisió. "Algun dia ho faré", es deia; però sabia que era poc probable, si la vida no canviava i el feia fora de la comoditat amb què vivia, o trobava la manera d'engrescar-lo en el risc amb una promesa sòlida de satisfaccions futures.
Aquell dia d'agost de 1659, a la mateixa hora si fa no fa que Hugues de Lionne i el cardenal Mazarino, d'una banda, i Pere Coloma i Luis Méndez de Haro, de l'altra, abandonaven l'illa dels Faisans després d'una nova jornada de negociacions, a punt de tancar l'acord que havia de donar les terres de més amunt de l'Albera als francesos, la companyia assajava la nova representació que pensaven estrenar per les festes de la verema. Era el primer encàrrec, el primer contracte. L'alcalde de Ribesaltes havia decidit incloure'ls a la festa, si duien obra nova. I la hi durien.
La Roseta, que amb catorze anys menuts i vestida de noi solia fer de Xafarduix, escoltava les indicacions del Joan amb atenció.
-Ho has entès?
-Sí. Més exagerat. Així? -va fer un gest excessiu.
-Exacte. Vinga tornem-hi -va cridar a tothom-. El metge surt de l'habitació i Xafarduix resta sol i s'adreça al públic.
Durant les dues hores llargues que va durar l'assaig, res no els va destorbar.
Després que marxés tothom, el Joan va apagar els llums i va tancar la porta amb clau. Era fosc i tot era silenci i buidor. Va anar-se'n a casa. Tenia motius per estar content i, no obstant això, se sentia inquiet. La nit era fresca i el cel buit.
L'oncle Martí l'esperava per sopar, com de costum. Des que havia enviudat, i d'això feia ben bé dos anys, sopava amb ells. La decisió havia estat cosa del Joan, de qui l'oncle era padrí. L'Anna, més aviat de mala gana, l'havia acollit sense fredor, però sense entusiasmes. No és que molestés, l'oncle. En absolut. Era discret i mai, mai, ficava cullerada en una conversa que no fos seva, també. Al contrari, mirava de no destorbar i no dubtava a cercar qualsevol excusa per deixar-los sols quan creia que els convenia. Però tot i així, l'Anna el sentia estrany i hauria preferit no haver de tenir ningú a casa. En fi, ja sabia que no podia ser i que tothom hi té algú. En aquest sentit, gairebé es podia dir que havia tingut sort, perquè l'oncle només hi anava a sopar, mai no alterava la seva vida i contribuïa sense rateries a l'economia domèstica, encara que el Joan el renyés per això. L'Anna simplement hi convivia d'una manera civilitzada. Ara feia algun temps que tossia i que de tant en tant tacava un mocador de sang.
Feia estona que l'esperaven en un silenci plàcid, només sacsejat amb constància pels estossecs breus de l'Anna. L'oncle la mirava sense dir res. L'Anna no havia estat mai una dona forta. El seu aspecte, més que delicat, era malaltís i quan no teniu un ai tenia un ui.
-Arribes tard, Joan -el va saludar sense agror.
- No sé com us hi podeu estar, tant a les fosques -va dir ell sense fer cas, mentre robava un bocí de flama de l'escalfapanxes i encenia dos llums més.
L'oncle va somriure. "Sempre la mateixa història", va pensar. "I que en som de repetits i rutinaris!"
- Ja ho saps, que m'agrada la penombra. Ha anat tot bé? -va mirar la seva dona.
Martí Renart, notari, era germà del pare del Joan, que havia mort ben jove quan la temible pesta de l'any 31 va sotragar la confiança de tots i va omplir l'aire de dolor. Mort aquest, aquell mai no va deixar de complir amb les seves obligacions de padrí. Sostingué cunyada i nebot sense estalvis, i vetllà perquè el noi s'eduqués com li calia. I quan fou prou gran per fer-se'n càrrec, li parà la casa. Sempre de lluny i sempre ben a prop. També fou ell qui hi compartí l'afició als llibres i a la paraula.
El Joan mai no li havia dit pare, però hi discutia com si ho fos.
L'oncle Martí es va aixecar amb esforç de la butaca i es va acostar a la taula.
-Us tiba -li va dir el nebot-. L'armilla -va afegir veient el seu gest d'incomprensió-. Us heu tornat a engreixar. Ja sabeu que...
-Vinga, vinga -el va interrompre-, no em renyis just abans de menjar. No és aquest el moment oportú -va somriure-. A més, que no sents aquesta flaire que reviscolaria fins el Crist Desesperat?
- No digueu blasfèmies! -el va renyar l'Anna-. Si em voleu afalagar, feu-ho amb expressions de més seny i deixeu Crist en pau.
Si bé el reny era ferm, el to no era desamable. L'oncle va recular sense ofendre's.
-Perdona noia, no era la meva intenció... Però ja saps que aquesta és una expressió... Com que el Crist de la Catedral té aquella carona de devot etern.
L'Anna va començar a escudellar la sopa, mentre responia encara censuradora.
-Una expressió irreverent que fan servir...
-Que fa servir molta gent de bona fe, aquí -no la va deixar acabar el Joan-. Sí que fa bona olor -va ensumar el plat.
Tots van respectar el costum de no parlar de coses importants, si no eren molt urgents, i el sopar va transcórrer amb la placidesa de la rutina, amb l'amabilitat del costum.
Mentre l'Anna desparava la taula i es recloïa a la cuina, oncle i nebot s'asseien a la sala. El Joan havia agafat la pipa i ataconava el tabac amb atenció.
-Teniu, oloreu -la hi va donar-, és un tabac excel.lent, molt aromàtic. Ve directament de Flandes.
-Sembla mentida -va comentar l'oncle mentre li tornava la pipa després d'haver olorat intensament-, com és possible que aquesta olor tan bona empudegui l'aire de la manera que ho fa quan es refreda! No sé perquè han d'agradar-te aquestes coses.
-Us feu vell, padrí. Aquest, una bona pipa carregada de bon tabac, és un dels plaers més senzills i més satisfactoris en la vida d'un home.
-Si tu ho dius...
- No, no sóc jo qui ho diu, sinó Marc-Antoine Girard, sieur de Saint-Amant. D'altra banda, vós, amb els vostres recels, les vostres preocupacions i les vostres il.lusions no feu res que sigui gaire més profitós que el que faig jo amb la pipa a la mà. O no recordeu aquell sonet de Girard que acaba dient que no troba gaire diferència entre fumar i viure d'esperances, car l'un n'est que fumée et l'autre n'est que vent?
-Rucades! -va exclamar-se-. Quin crèdit han de merèixer aquestes beneiteries? I tu no busquis justificacions nècies a la teva ceguesa que tard o d'hora hauràs de pagar. Pots ignorar la realitat tant com vulguis, sents? Amaga't, si vols. Però no se t'acudeixi dir-me que sóc un vell que desvarieja ni que les meves esperances són fum, perquè et vento una plantofada que et faig tremolar les barres! No et pensis que has crescut tant!
-Vinga, vinga, padrí, no us enrabieu -va mirar de calmar-lo en veure que s'havia encès realment-. Només us volia fer una broma.
L'oncle Martí va moure el cap i va reprimir una resposta, va moure's a la butaca i va mirar el seu rellotge.
- No és veritat -va dir al cap d'una llarga estona de silenci.
-Com? Què no és veritat? -El Joan va distreure's sobtadament de la lectura dels poemes de Girard, que llegiu amb dificultat.
-Que només ho deies per punxar-me. No. Tu ho penses, això. I no t'entenc. Com pot ser que jove com ets creguis que res no val l'esforç d'una actitud rebel?
- No home, no. Deixeu-ho estar -va evitar de mirar-lo, tornant a obrir el llibre que tenia a les mans, decidit a no deixar-se dur per aquell retret.
L'oncle, però, no tenia cap intenció de fer-li cas i no estava disposat a renunciar a la polèmica. No pas avui.
-Ho has dit de veritat. A tu tot se t'enfot -va insistir-. A tu que no et toquin la teva vida tranquil.la i el món que rebenti. Tens por.
El Joan va alçar-se de la butaca.
-Està vist que avui se us ha girat l'aire i hem de discutir! Es pot saber de què parleu?
-Prou bé que ho saps. El professoret -estrafeia la veu amb intenció de burxar-lo- no vol saber res de res. Problema, fuig! Heus aquí la seva màxima. Que no li toquin la casa, la feina, la dona ni el seu teatret!
-Padrí!
-Ni padrí, ni oncle, ni el moro Mussa. Si no vols sentir-me m'hauràs de fer fora.
-Bé, doncs -va acceptar de mala gana-, què voleu que us digui? Mireu, potser teniu raó i tota la nostra vida pot canviar segons el resultat d'aquestes converses que es tenen ben lluny d'aquí. Ho accepto. Però, què voleu que hi fem, nosaltres? Que potser hi podem fer res? Hem pogut evitar que prenguessin la vila, els francesos? O tal vegada hem estat capaços de fer-los fora? Res d'això. Els hem aguantat. Padrí, fa cinc anys que van fer marxar els nostres frares dels convents i els van omplir de clergues francesos. Ho recordeu, oi? I què? Hi hem fet res? Els temps d'heroismes s'han acabat, padrí. Ja ningú no està disposat a menjar rates! I, a més, tampoc no serviria de res. Hem perdut, això és tot. Negar l'evidència no és ni valent ni honest.
L'oncle va afluixar la veu.
-T'hauria d'avergonyir dir aquestes coses. T'hauria d'avergonyir escarnir la memòria dels teus avantpassats que el 1473 van resistir el setge de Lluís XI i amb el seu heroisme van guanyar per a tot el Rosselló la consideració de "tomba dels francesos".
-Deixeu-ho estar, padrí. Aigua avall!
- No vull -el seu to era sec-. I no perquè ignoris el respecte que deus als teus. Això no m'agrada, però el que no puc entendre és el teu conformisme.
-Pragmatisme, padrí. I sentit comú, també.
-Potser sí -va callar de mala gana.
L'Anna, que feia estona que era a la sala, cosia en silenci, sense mirar-los. L'oncle es va aixecar al cap de poc.
-És tard -va dir. I va marxar.
Durant els dies següents la calma va ser total. La ciutat vivia com d'habitud, sense sobresalts, i la vida rutinària transitava arreu amb normalitat i sense temor. El Joan, si primer havia temut amb neguit noves que alteressin el ritme dels moviments de la vila, aviat rebutjà la intranquil.litat i es submergí en la quotidianitat sense prevencions. Ni el seu oncle, que el visitava tots els dies, havia tornat a parlar d'allò. I, tanmateix, s'equivocava. Dia a dia s'estrenyia el llaç que havia de separar-los de Catalunya.
(...)
Amagat entre la multitud silenciosa, amb una atenció malaltissa, Joan Renart havia de presenciar l'execució del Ciset de la sal des de l'absurd convenciment d'una culpabilitat, de la qual ningú no el podia redimir. I potser perquè era irremissible era més venjativa en el seu esperit espantat i dolgut. I no era l'únic que aquell dia experimentava aquest desolat sentiment de culpabilitat.
L'execució de l'angelet de Prats de Molló havia convocat una gernació callada al Pla de la Forca. Des de primera hora del matí la ciutat s'havia anat atapeint de ciutadans de les localitats veïnes i llunyanes. I en arribar el migdia gairebé s'hauria pogut dir, sense mentir, que tota la Catalunya donada al francès era a Perpinyà. Venien de Formiguera, de Molist, de Vinçà, de Ceret, de Banyuls, o de Ribesaltes, a veure morir un home; alguns, no pocs, havien fet un llarg i incòmode camí per presenciar la mort del reu. Però ningú no havia vingut a veure un espectacle. Per això el silenci s'ensenyoria de places i carrers. I per això els ulls eren tristos i els gestos esquius.
Des del finestró del Castellet, el Ciset de la sal els veia entrar a la ciutat i en el seu silenci reconeixia el signe de la seva derrota, encara que s'esforçava a veure-hi, també, el senyal d'una dignitat, humiliada, sí, però ferma: una esperança, doncs, per morir amb la convicció de formar part d'un futur enyorat.
- Bé, Ciset... - la veu del capellà el va atrapar sobtadament i el va apartar del finestró i d'aquells pensaments consoladors. No l'havia sentit entrar.
- Ja és hora - el reu no ho deia a ningú.
El capellà va fer un gest al carceller i aquest va sortir tancant la porta. Durant algun temps, potser dos minuts, es van mirar en silenci.
- No us esperava, a vós - va dir finalment el Ciset.
- He volgut ser-hi.
El condemnat va assentir amb el cap i va fer un gest amb les mans. Mossèn Ricard es va eixugar una mica de saliva amb dos dits.
- Jo no...
- Ho sé - el va interrompre -, ho sé. M'alegro que hàgiu vingut.
Mossèn Ricard, tot i compartir-hi els desigs, no havia aprovat mai la resolució que havia dut bons homes del Vallespir, del Conflent, del Capcir, de la Cerdanya, i del Rosselló, a revoltar-se contra el poder legítim de Sa Majestat, administrat pel Consell Sobirà, i havia mirat tossudament de persuadir-los, havia provat d'atemorir-los i fins els havia llençat pares, dones i fills en contra per tal de fer-los desistir d'aquella bogeria condemnada sense remei possible al fracàs. Però els havia entès i, un cop començada la dansa, els havia protegit tant com havia pogut. Malgrat alguna mala llengua interessada, la delació dels conjurats no havia sortit de la parròquia de Prats de Molló ni de cap altra. En qualsevol cas, això ara ja era igual. El mossèn sentia no haver-se equivocat. La revolta havia estat aixafada, els seus caps empresonats i condemnats, i els pobles i viles castigats.
El Ciset de la sal s'havia agenollat davant del mossèn i es deixava conduir mansament. Potser hauria estat un consol saber que en una de les cel.les de baix hi havia l'home que l'havia traït i l'havia lliurat a la forca. Però en aquell moment, ningú llevat de Trobat sabia que l'home empresonat allí era Francesc Soler, el ric pagès de Vilafranca, i que era aquest qui havia traït el Ciset de la sal.
Al carrer, la gent s'esperava sense signes d'impaciència i només un lleu estremiment i voltar de caps havia rebut les campanades de Sant Joan. Tothom mirava en direcció a la torre, des d'on d'un moment a l'altre havia de sortir l'home que havia estat l'alè de la revolta fracassada, acompanyat d'un escamot francès que havia de posar-lo en mans del botxí.
Joan Renart havia desoït els consells dels seus comediants, havia foragitat la prudència poruga que l'havia fermat altres vegades i havia seguit la gent fins al lloc de l'execució. Se sabia innocent i, en canvi, se sentia culpable, com tants altres que havien tancat els ulls i havien preferit ignorar tot allò que pertorbava la seva tranquil.litat atemorida. Però ara era allí, compartint el dolor i la indignació, i la impotència que l'atreviment del Ciset i d'altres homes honrats havia desfermat fins en els ànims més acovardits o més acomodaticis.
Ningú no aplaudia aquelles execucions. Potser haurien preferit que la revolta no s'hagués produït i fins n'eren contraris, però no havien d'aplaudir una justícia que els posava nus de cara a la seva consciència.
"Per què hi heu d'anar? Què voleu, que us vegi tothom?" Les paraules de Font eren ben presents en el pensament i, no obstant el seu determini, li llatzeraven l'esperit. "Que no ho veieu que així us senyaleu davant de tots!" No se les treia del cap i el neguitejaven. Potser per això estava tan pendent de l'execució com del seu entorn, on cercava debades mirades acusadores i vigilàncies discretes. L'espera, d'altra banda, havia acabat per enervar-lo i qualsevol moviment l'inquietava. Tal vegada, si la sortida del condemnat no s'hagués produït en aquell moment, hauria acabat per marxar. Perquè, poc abans que la multitud onegés perceptiblement per rebre la sortida del Ciset de la sal, Joan Renart va estar ben a prop de cedir als consells prudents de Font, que justificaven les seves pors. Si d'un cantó sentia que havia de ser-hi perquè aquells que penjaven no eren els enemics del poble que els veia morir, encara que fos per respecte al seu oncle encara pres, de l'altre les justificacions porugues li havien anat guanyant l'ànim i es preguntava si no tindria raó Font quan li deia que tot era inútil: "així no els salvareu i, en canvi, us busqueu problemes. Qui sap si no us hi feu còmplice i tot, als ulls del Trobat i dels altres!"
El Ciset de la sal va sortir de la torre custodiat per l'escamot francès i acompanyat per un agutzil del Consell i mossèn Ricard. Joan Renart, d'una alçada justa, no el veia. Però podia endevinar per on anava. Si hagués estat al davant, entre els primers rengles de gent que formaven el passadís tràgic per on passejava per última vegada l'home de Prats de Molló, hauria pogut contemplar el seu posat tens i li hauria pogut llegir la por en els ulls molt oberts i en la pal.lidesa de la cara, i no hauria pogut deixar de notar els moviments constants amb què la llengua i les dents masegaven els seus llavis. Però no el va veure fins que va pujar al cadafal, de lluny. Llavors la lleu remor que l'havia acompanyat es va anar apagant i el silenci va ensenyorir-se novament de l'espai; un silenci dens, trencat només pels plors de la dona del Ciset i dels seus familiars. Els homes es van anar descobrint el cap poc a poc i lentament es va començar a sentir un rumor cada cop més espès. Al peu del cadafal, mossèn Ricard havia començat a resar; s'havia agenollat i havia començat a resar; i amb ell van començar a resar tots i tothom es va anar agenollant. Al cap de poc, prou abans que el botxí cenyís la corda al coll del condemnat, la plaça era un gran temple que resava per l'ànima del condemnat i pregava a la Mare-de-Déu de la Magrana perquè el seu Sant Fill l'acollís al seu costat. I encara que ningú no ho havia dit, la multitud vinclava el cap davant del sacrifici i orava. Va ser llavors quan Joan Renart va veure el Ciset de la sal, amb les mans lligades a l'esquena i la corda al coll, i no va poder deixar de mirar-lo. En aquell moment va oblidar que era a la vista de tots i es va aixecar per veure com plorava mansament i somreia amb tristesa just en l'instant que el mossèn iniciava un càntic que immediatament va corejar la multitud; en l'instant que el seu cos es començava a balandrejar sobtadament i el somriure se li estripava. I sense saber per què va comprendre que assistia al final dels somnis que el seu padrí i molts altres havien mantingut fins llavors i que ja res no els podia alliberar del jou que el monarca espanyol els havia posat amb tanta lleugeresa un estiu malastruc no gaire llunyà. |
This work is in the public domain |
|
|
