|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
La tesi doctoral del diable, segons Josep Palau i Fabré
|
|
|
per lectors |
22 abr 2007
|
|
|
LA TESI DOCTORAL DEL DIABLE
A la Universitat Central de Barcelona gairebé no sabien avenir-se sobre el que s’era esdevingut durant el curs 1981-1982, ni si ho havien somniat o si el fet havia estat real. Però eren molts i molt diversos els testimonis coincidents per a creure en un fenomen d’al·lucinació col·lectiva.
Ningú no s’explicava com les coses havien començat ni qui havia donat la llum verda a aquell estudiant per presentar la seva tesi doctoral. La ponència fou assumida per la Facultat de Filosofia, però, entre una cosa i l’altra, la presentació tingué lloc, excepcionalment, al Paranimf i el jurat l’integraven una trentena de professors de totes les facultats, perquè la tesi s’endinsava en tots els camps del coneixement.
A Barcelona no es parlava d’altra cosa des de feia quinze dies. El candidat es deia, o es feia dir, Alckborns Migellodjet Stuxpryz, nom una mica insòlit i que no sabien ben bé a quina llengua pertanyia, encara que ell parlés català i usés –o permetés d’usar– el pseudònim o l’abreujat d’Abyz. Ara no retrobaven la seva fitxa ni la seva inscripció. Es va acusar el doctor Gomà, degà de la Facultat de Filosofia, que havia guanyat la batalla per la prioritat en la conducció dels debats, de ser el responsable de l’esdeveniment. Però aviat es va veure que aquestes veus eren mogudes per l’enveja. Algú al·legà que el primer que havia parlat del candidat era el professor Calsamiglia, recentment traspassat, però el doctor Gomà demanà que no barregessin en l’afer el nom d’un col·lega que no es podia defensar. El doctor Badia i Margarit, rector de la universitat, que havia de presidir pro formala sessió, es pronuncià en el mateix sentit. Del cert, ningú no sabia res ni podia provar res.
Tothom recordava, això sí, l’expectació que hi havia el dia de la presentació de la tesi. L’un ho havia anat dient a l’altre i la curiositat s’havia encomanat a tot el cos docent i als mateixos alumnes. S’arribà a parlar de retransmetre la sessió a través d’un circuit tancat de televisió perquè tots els que ho desitjaven poguessin gaudir-ne. Però es va témer que fos reproduïda a través de vídeos i es considerà que això atemptava contra les normes establertes. Aquell dia, de tota manera, no hi hagué curs en cap aula de cap facultat perquè tothom estava pendent de la tesi, augurada transcendental, que presentava el susdit Alckborns Migellodjet Stuxpryz.
La tesi versava sobre el tot i es titulava, simplement, així: EL TOT.
Quan volgueren recompondre els arguments del candidat i les circumstàncies que havien embolcallat la presentació, la cosa esdevingué més peluda. Entre uns i altres, amb penes i treballs, aconseguiren confegir alguns fragments de la seva exposició.
Tots recordaven que l’interfecte coixejava lleument, sense que hi hagués unanimitat per a decidir de quina cama. En voler imitar els moviments del seu cos, uns tiraven el tors endavant, mentre altres asseguraven que era vers el costat esquerre que es decantava. En allò que tothom coincidia era a ponderar els seus ulls brillants, fulgurants, les seves celles en forma d’accent circumflex i la cabellera arrissada i rossa. De tant en tant, el candidat, mentre perorava, es passava la mà pel front, per treure els cabells que li queien al davant, gairebé sobre els ulls. Quan se’ls tirava enrere, sempre li quedaven dos o tres rínxols, com dos o tres petits tirabuixons, dreçats enlaire.
Tampoc no hi havia acord sobre la seva forma de parlar. Uns quants consideraven que el seu català era perfecte, el més bell que havien escoltat mai, però molts afirmaven que parlava amb accent de València o de Lleida –Em recorda Joan Fuster, digué algú–, altres que es tractava de mallorquí empeltat de mots arcaics i que per això feia l’efecte d’un català de terres de ponent. Per a segons qui, en el seu accent hi havia una síntesi de totes les formes de parlar catalanes, des de les del Rosselló fins a les de l’Alguer, i això sol ja hauria pogut constituir objecte d’una tesi. «Llàstima de no haver enregistrat amb un magnetòfon les seves paraules, mai no es pensa prou en tot!», recalcà el rector.
Tothom recordava, en canvi, la seva entrada i el seu primer gest després de saludar les autoritats acadèmiques, que consistí a dirigir-se amb decisió vers una de les pissarres que havien posat a la seva disposició i traçar-hi, al capdamunt de tot, el signe de l’infinit, com un vuit horitzontal o en posició de repòs, signe davant del qual tothom restà meravellat per la rara perfecció amb què havia estat dibuixat, com si abans el seu braç i la seva mà ho haguessin provat milers i milers de vegades. Sense voler, els assistents evocaven alguna classe de geometria i haver-hi intentat fer –ells o el professor– un cercle perfecte a la pissarra, sense obtenir-ho mai.
Aquest signe, alguns l’interpretaven com la formulació plàstica de la tesi; el tot és un concepte amb connotacions al·lusives a l’espai i el signe de l’infinit n’és la representació. Amb la paradoxa que el significat espacial –el mot tot– requereix desplegar-se en el temps, pronunciant-lo, mentre el signe de l’infinit exigeix un mínim d’espai per a ser traçat. Els dos signes, per tant, segurament s’interpenetraven i, com veurem, alguns dels assistents van deduir que la finalitat última de la tesi era de fondre’ls. Altres hi veien una forma de rúbrica, que potser es confonia amb el signe de l’infinit i que el candidat posava en començar a escriure en lloc de posar-la al final. Això potser explicava la seva perfecció, tot i que semblava excessiva.
Quant al plantejament i el contingut de la seva exposició, els testimonis eren unànimes a recordar la primera frase, que era aquesta: «Com diu Aristòtil en el Llibre Segon de la seva Metafísica...». A partir d’aquí era difícil de refer els seus raonaments i el fil conductor del seu discurs, que els mantingué l’ànim en suspens durant deu o onze hores seguides, sense que s’adonessin que no havien dinat. Perquè la sessió començà a les onze del matí i no es dissolgué ben bé sinó a les onze de la nit, a causa de l’incident que sobrevingué.
Després d’aquella cèlebre frase introductòria, sembla que Alckborns Migellodjet Stuxpryz, a qui des d’ara, per comoditat, anomenarem per la seva fórmula abreujada d’Abyz, afegí tot seguit una consideració sobre el que acabava de dir, més o menys en aquest sentit:
–També podria dir: Com deia Aristòtil en el Llibre Segon de la seva 'Metafísica'... Però, ¿qui no diu que no sigui més exacte de proferir: Com escriu –o com escrivia– Aristòtil en el Llibre Segon de la seva 'Metafísica'...? Car la 'Metafísica' és un llibre i, per tant, és escrit... Com que data del segle v abans de l’era actual, resulta més escaient de situar-lo en passat i de dir que Aristòtil havia escrit... És clar que el seu escriure és el seu dir, però aquí l’escull és doble. Si adoptem la fórmula 'deia' pot semblar que els seus mots ja no són actuals, si escollim la fórmula 'diu' podem fer creure que és un autor vivent. D’altra banda, és ben sabut de tothom que el títol de 'Metafísica' és un fals títol, imposat pel temps, perquè fa referència als llibres que vénen després de la 'Física' i que donant-li ara nosaltres aquell nom ja li atribuïm certes característiques que potser no tenia i no vol tenir. En canvi, si diem, en el Llibre Segon que ve després dels de la 'Física', ningú no sabrà a què ens referim. A més, fixeu-vos que si comencem citant el Llibre Segon ja no comencem pel començament, admetem un estat de coses –uns antecedents– que de cap de les maneres no podem donar per establertes abans de tirar endavant i que provoquen, en el que escolta o que llegeix, un buit, una absència ocasionada per aquest primer llibre que pressuposem, obligant a qui escolta o llegeix a seguir-nos a desgrat d’ell mateix, forçant-lo. Si, per evitar això, volem començar, sense necessitar-ho, pel Llibre Primer, l’ordre esdevé més materialment lògic, però no és tan lògicament ordenat. Les fórmules resulten totes rutinàries, perquè la mateixa primera frase que he pronunciat pren un valor molt diferent si és dita en una llengua o en una altra. Les dificultats que he esmentat abans sobre el temps passat i present, i sobre els termes dir o escriure, subsisteixen, però s’hi afegeixen les que són específíques de cada idioma. Ja sé que aquí, entre l’eminent cos de professors, podem comptabilitzar quinze llengües: català, castellà, portuguès, francès, italià, anglès, alemany, llatí, grec, àrab, rus, xinès, suec, basc, provençal. Per això he demanat aquestes grans pissarres per poder-hi escriure la formulació inicial en cadascuna d’aquestes quinze llengües i poder discutir, quan vingui el torn de les preguntes, amb aquells que les saben, les diferents modalitats que prenen les objeccions que he formulat abans.
»En realitat, perquè l’arrencada del meu discurs fos vàlida caldria formular-la en la mateixa llengua del text al qual fa referència, que és el grec antic. Sense que les dificultats i les objeccions desapareguessin, quedarien més circumscrites a l’objecte i llur bondat o llur defecte seria més fàcilment detectable. Altrament, si la formulo en català, com en qualsevol altra llengua, estableixo una distància entre l’objecte de la meva perquisició i el mètode emprat, distància que esdevé pràcticament infranquejable perquè tots els problemes de la traducció se’ns tiren al damunt. I ara recordeu que existeixen, controlades, tres mil cinc-centes seixanta-set llengües a la terra, la qual cosa significa que sorgeixen altres tantes variants a la formulació i interpretació de la frase inicial de la meva exposició. Ni que vingués en Max Mangold, que és l’home que sap més llengües del món, no en tindríem prou ni ens podria resoldre les dificultats. Ara mateix se m’acut que la frase, en quítxua... Però, ¿algú sap el quítxua entre l’auditori?...
Com que hi hagué un silenci glacial, el candidat prosseguí la seva dissertació.
–Tot això no és més que un aspecte infinitesimal entre els molts que ofereix a la nostra consideració la frase inicial de la meva ponència, però existeixen molts altres aspectes simultanis als anteriors i en això rau la dificultat expositiva. Per exemple, tot just arribats al lloc on dic: «Com escriu –o com diu– Aristòtil», podem preguntar-nos sobre el còdex més antic que conté el text citat i acceptar-lo o imputar-lo. I encara podem endinsar-nos en els manuscrits i els pergamins que els contenen i remuntar fins als primers papirus. A partir d’aquí, ens és llegut d’escorcollar la confecció dels papirus, del pergamí i del paper o bé derivar cap a un aspecte més històric i veure com es trobà el manuscrit en qüestió, qui el va posseir, com es va transmetre i salvar, quines persones l’han anat transcrivint al llarg dels segles fins a arribar a les nostres edicions actuals.
»I encara tot això no és sinó un aspecte fugisser i mínim de la nostra recerca. Puc aturar-me en els primers mots o en el primer mot i preguntar-me d’on ve aquest 'com' i d’on ve aquest 'diu' i, un cop trobats, començar la tasca infinita de descabdellar les seves formulacions i les seves implicacions llatines, el 'cum' i el 'dicere' llatins, perquè segons la semàntica d’aquests mots i la meva embranzida, la meva frase inicial tindrà uns supòsits o uns altres...
»I no penséssiu pas que tot això que estic dient i que estem veient conjuntament sigui al marge de la meva tesi, ans en constitueix la trama i l’essència mateixa, que són escamotejades en el nostre procedir habitual.
L’exposició d’Abyz continuava, segons que sembla, per aquests viaranys indefinidament –o infinitament–, fins que els testimonis presencials de la seva dissertació no pogueren seguir-ne el fil i assegurar per quin viarany havia tirat. Alguns feien venir una incursió en la fisiologia abans que en la química, altres en la biologia, altres en la matemàtica. El cert és que, a través d’aquella frase, l’expositor havia anat tocant totes les branques del saber humà, algunes de les quals eren alienes a les més eminents figures universitàries que s’havien congregat allí per escoltar-lo.
(Tothom pogué observar que durant la peroració d’Abyz, molts dels professors que formaven el tribunal prenien notes relacionades amb la seva especialitat. Alguns ho feien amb la seva parsimònia habitual, altres semblaven haver perdut el seu encarcarament i esbufegar per transcriure el que els interessava. Al principi, alguns s’hi resistien, adoptant una actitud escèptica i distant respecte a l’expositor, però de mica en mica acabaren tots bolcats a la taula com alumnes aciençats.)
Entre les ramificacions innúmeres que el saber d’Abyz teclejava, va poder-se observar perfectament l’èmfasi que posava a parlar de l’alquímia com de l’única forma de saber que encara no es resignava a abdicar de la seva aspiració a l’absolut. L’alquímia, venia a dir, era la sola via de coneixement que volia comprendre-ho tot a la vegada: física, química, metafísica, símbol i realitat tangible, a través d’un mètode intuïtiu que no desdenyava la sensualitat i la voluptat de la recerca. Calia, per tant, considerar-la l’antecedent legítim de la ciència futura que preconitzava.
Segons que sembla, la tesi d’Abyz tendia o pretenia demostrar que tot és simultani a tot, que no podem tocar cap punt de l’univers –o del saber, que en forma part– sense que automàticament no toquem i no impliquem tots els altres i que, per tant, la nostra ciència moderna i la nostra manera «separada» de considerar les coses era del tot errada i desviada des dels seus inicis. El nostre procedir mental ens havia dut a l’especialització actual, que era el camí del mal. El problema consistia a saber si és possible de retrobar la forma unitària del pensar, el «pensar simultani», de com s’hi podia arribar i si aquesta manera de procedir, un cop aconseguida, donaria un home nou, més feliç que no pas l’actual.
El camí que podia conduir a aquesta mena de saber inèdit o de capacitat nova de l’home –aquí, els testimonis diferien i només es podien retenir, amb seguretat, fragments del discurs–, passava per la intuïció i per la imatge. A la intuïció que es traduïa en imatge en lloc de traduir-se en raonament, perquè només la imatge era llampeguejant com ella, i a la imatge que es doblava en intuïció.
Algú havia retingut l’observació que, segons Abyz, la seva acceleració progressiva en el parlar i en l’exposició dels seus arguments també formava part de la seva tesi o del seu mètode, perquè pretenia unir els conceptes i fer més curt l’interval entre la formulació de dos pensaments. De manera que la seva exposició no sols era teòrica sinó pràctica, i en aquesta fusió de teoria i pràctica residia una altra de les claus del nou saber que ell defensava. Continent i contingut feien una sola cosa. Parlant i raonant molt de pressa pretenia fer saltar l’espurna de la imatge o de la intuïció com dos núvols, en xocar, fan néixer el llamp. Molts lamentaven, després, que la sessió no hagués durat prou per a poder assistir a la naixença o a l’aparició d’un d’aquests llampecs... Alguns creien que el fenomen estava a punt de produir-se quan foren entrebancats...
Un dels assistents assegurava haver pogut encara copiar textualment l’últim paràgraf de la dissertació que pogué ser escoltat. Deia:
«Avançant per aquest camí arribaríem a un punt que en la nostra exposició hi hauria tantes referències, tants apartats, tantes acotacions, tantes interrupcions i tant d’esmicolament en el fil del discurs que no podríem continuar parlant, almenys seguint el nostre miserable mètode expositiu habitual. Un triple problema es posa aleshores: 1. ¿És l’animalitat aquest estadi anterior al nostre i al qual necessàriament hauríem d’anar a raure seguint per aquest camí? 2. ¿No existeix, entre l’animalitat, que és pura comunicació expressiva, i la nostra ratio, cap terme mitjà en el qual emparar-nos? 3. ¿No hi haurà, a part de l’animalitat i de la racionalitat, cap altra via de comunicació més directa i més sincrònica de les que coneixem? D’existir, ¿quina fóra aquesta via?».
Algú, en aquest precís moment, començà a tossir d’una manera impertinent.
«Aquesta via, si existeix, és evident que ens acosta a l’absolut i que ha de venir a satisfer les nostres ànsies més antigues...»
Ara foren uns quants els qui estossegaren alhora. «Aquesta via, si existeix, és evident que és la que ens apropa al pretès secret de la divinitat i és la que ens pot fer semblants a Déu...»
Els accessos de tos esdevingueren més intensos i impediren l’audició. La memorable sessió acadèmica degenerà a partir del moment que el doctor Gomà, per tal d’arreglar-ho, i en la seva qualitat de representant del tribunal, després d’una olor persistent de socarrim que s’expandí per la sala, aturà un moment el candidat i, dirigint-se al públic, digué:
–Recordo a l’amable assistència que en aquest recinte és formalment prohibit de fumar, de manera que prego a la persona que hagi encès el llumí i la cigarreta que tingui la gentilesa d’apagar-los tot seguit.
Però l’olor continuava augmentant, esdevenia molesta, sense que això semblés alterar el tarannà de l’expositor, que més aviat anava més veloç cada vegada, com si tingués pressa d’acabar, mentre als mateixos membres del tribunal se’ls contagiava la tos. Això provocà una segona intervenció del doctor Gomà.
–Adverteixo a la persona o persones que han encès cigarretes o algun altre combustible i que han provocat aquesta atmosfera insuportable, que si no ho apaguen immediatament em veuré obligat a recórrer als bidells o a qui sigui perquè practiquin un escorcoll i els expulsin d’aquest recinte.
La dissertació continuà, però ja sense audició possible, fins que la sufocació i la tos foren generals. El doctor Gomà, amb el seu mocador impecable a la boca, anava a parlar per tercera vegada, però no pogué fer-ho perquè a la primera síl·laba que proferí la veu se li nuà a la gorja i no pogué continuar. Hagué d’abandonar la sala per no tossir estrepitosament. Al seu darrere ho anaren fent, l’un rere l’altre, totes les persones allí congregades, fins que el candidat es quedà irremeiablement sol.
En el claustre, en el carrer, es parlà d’avisar els bombers, però no es va fer perquè no es veien flames ni fum per enlloc. La gent, un cop fora de la sala, s’adonà que s’havien passat més de dotze hores escoltant aquella fascinant argumentació. Impel·lits per la gana o per la son, la majoria anà desinflant-se i desfilant cap a les seves cases. Però fou en ple carrer que alguns s’adonaren que el nom complet del candidat estava format per totes les lletres del nostre alfabet, amb els set sons vocàlics del català, i que l’abreujat del seu nom, Abyz, era purament i simplement compost per les dues primeres i les dues darreres lletres del mateix alfabet.
–Alfa i Omega –digué algú.
–A i Z i gràcies –replicà un altre.
–A i Z –insistí el primer– és la fórmula catalana i actual de l’Alfa i l’Omega, de manera que tornem al problema que el mateix Abyz ha posat sobre la traducció. A partir d’aquí es produí una mena de guirigall de discussions que s’allargassà una bona estona i que només foren vençudes per la fatiga.
Un grup anà a instal·lar-se al bar Estudiantil, situat al davant mateix de la universitat, freqüentat diàriament per estudiants i estudiantes que s’hi donen cita. Aquí, al voltant d’una taula, tractaren de refer la dissertació que acabaven d’escoltar, primer verbalment, després redactant-ne els fragments que els semblaven d’una autenticitat més inqüestionable i en els quals estaven tots d’acord, convençuts que més endavant els fóra quasi impossible de seguir el fil conductor d’aquelles idees.
L’endemà, el candidat fou cercat i no se’l trobà per enlloc. El seu expedient i, per tant, la seva senyalització, havia desaparegut. Només quedaven, a les pissarres, les inscripcions de la seva primera frase en una vintena d’idiomes, entre els quals n’hi havia un que mai ningú no va poder esbrinar quin era. Sobre l’immens faristol que l’interessat havia fet dreçar, restava el feixuc volum que dos bidells, a pes de braços, havien dipositat al damunt, d’un miler de folis. En obrir-lo, s’adonaren que a la primera pàgina deia: «Breu sinopsi de la introducció de TOT és el TOT».
Ningú no gosà manipular aquest volum. No tant a causa de la seva gruixària, sospito, com perquè els pocs que l’han manipulat han acabat havent-lo de deixar...
Ara mateix, quan escric tot això, ha passat un mes llarg d’ençà d’aquella memorable sessió i les finestres de la universitat continuen obertes per tal que hi entri l’aire, perquè a desgrat que totes les aules han estat fregades repetides vegades amb lleixiu i que s’hi han aplicat tota mena d’esprais perfumats, no se n’acaba d’anar del tot l’olor de socarrim.
P.S. He d’assenyalar, entre parèntesis, que tot i haver sol·licitat degudament l’autorització per a consultar el cèlebre foli, afegint que assumia la responsabilitat i les conseqüències que se’n poguessin derivar, sempre m’ha estat denegada, dient-me que no existeix o que ha desaparegut. Però jo sospito que el doctor Gomà el té segrestat, no sé si perquè el tem o perquè se’n vol aprofitar secretament, potser per explotar-ne la tesi, potser per refutar-la. El meu propòsit era només de divulgarne el contingut, fent-ne un resum o una edició a l’abast, i no veig pas per què no hi puc tenir accés. Al cap i a la fi no sóc pas el diable, jo!
Perquè s’acabi de comprendre la importància de l’obra, transcriuré un fragment que fou caçat i reconstituït, força fidelment considero, pel grup que anà a refugiar-se al bar Estudiantil, al qual he al·ludit abans.
El fragment en qüestió fa referència a la relació imatge-imaginació-pensament. Insisteix sobre la lentitud amb la qual un home –i la humanitat en general– arriba a generar un nou pensament i la rapidesa, en canvi, amb la qual se succeeixen les imatges en la nostra imaginació. Aquesta mateixa facilitat ens l’ha feta desestimar excessivament. La imaginació és més ràpida que la llum, que com tothom sap va a una velocitat de 199.792.457quilòmetres per segon. L’home, en aquest sentit, supera la Natura. La nostra imaginació voluntària és encara relativament lenta, però la nostra imaginació involuntària és d’una velocitat desconcertant. Per demostrar-ho, Abyz va posar l’exemple d’un accidentat de tren que havia perdut el coneixement i a qui, en recuperar-lo, havien pogut fer reviure les vicissituds de les seves visions en el moment de la catàstrofe, que el sorprengué dormint. Les imatges eren contemporànies de l’accident mateix i havien estat provocades per aquest. En un cert sentit es podia fins i tot afirmar que la imaginació s’havia gairebé 'avançat' (a causa de la seva vertiginositat) al mateix xoc, cosa que demostrava que la imaginació és una defensa. La més poderosa que posseïm, i que per això es converteix fàcilment en una arma d’atac. El pacient en qüestió recordava vagament que prenia part en una cursa automobilística quan, de sobte, es va trobar capdavanter en la competició, no pas perquè ell anés molt més de pressa que els altres, sinó perquè la terra –el nostre planeta– en la seva cursa orbital entorn del sol havia frenat en sec, com si el sistema solar sofrís un daltabaix i tots els éssers de la terra havien estat catapultats fora d’aquesta. Com que ell, amb el seu cotxe de competició, anava en la mateixa direcció que el planeta, hauria estat el vencedor de la cursa si no hagués estat per la topada del tren que va impedir-li l’arribada.
El mateix xoc havia servit, per tant, per a provocar la imaginació i per a deturar-la. Com que, de fet, l’ordre dels esdeveniments era invers, perquè primer s’havia produït el xoc i era aquest el que havia provocat la cursa imaginativa, calia que aquesta, amb tota la riquesa de detalls que el pacient recordava, s’hagués produït en un temps rècord, superior, com dèiem, a la velocitat de la llum.
¿No és possible d’aprofitar aquesta rapidesa per a generar els pensaments? ¿No es pot introduir –o reintroduir– el pensament en la imaginació per dotar-lo d’una velocitat fulminant com la d’ella? ¿Per quins camins s’hi podria arribar?
Aquests eren alguns dels interrogants que havien quedat en suspens en la dissertació d’Abyz i que restaren, en el cel de Barcelona, com llavors projectades vers el futur...
Ginebra, 19 de maig del 1983 |
This work is in the public domain |
|
|
