Dins de la Jornada per la Cultura que se celebrarà a Sant Boi del 20 al 23 d’abril:
Dissabte 21 abril a les 19 hores
Presentació, oberta al debat, dels llibres de Ferran Aisa:
La cultura anarquista a Catalunya (editorial 1984)
La internacional. El naixement de la cultura obrera (editorial base)
a càrrec de l’autor
Lloc: Ateneu Santboià (C/ Marià Girona, 2) (al costat de l’Ajuntament i de la parada de Sant Boi dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya)
Transports:
Des de Barcelona: FFGG (Plaça Espanya) (els dissabtes també funciona a la matinada) , L70 i L72 Oliveras (Plaça d'Espanya), N13 Mohn (PLaça Catalunya) (nocturn)
Des de Cornellà: L74 Oliveras
Des del Prat: L78 Oliveras
Des de Castelldefels, Gavà, Viladecans: L96 Mohni
Organitza: Col·lectiu Llibertari de Sant Boi
UNES PREGUNTES DESVETLLADORES
Què és la cultura obrera? I la cultura anarquista? Consisteix a posar a l’abast de tothom la cultura burgesa o en quelcom radicalment diferent?
Quin lloc ocupa o ha ocupat la cultura en els processos d’emancipació social?
Per què des d’instàncies oficials i acadèmiques s’acostuma a recordar fets violents associats a l’anarquisme i s’obvien els aspectes culturals i constructius del moviment? Per la manca d’arxius i fonts resultant de la repressió que ha patit el món llibertari? O també per la incomoditat de reconèixer que hi ha hagut períodes històrics en què l’anarquisme ha concebut, practicat i estès unes formes de vida alternatives i alhora assumibles per la major part de la societat?
Què passaria si la gent comencés a sentir no tan sols que «una altre món és possible», sinó també que aquest «altre món», de fet, va existir, o va començar a existir, aquí, a Catalunya, dècades enrere, i que va ser brutalment arrencat de soca-rel pels avantpassats ideològics dels qui, ara per ara, encara ens governen?
Què és una escola racionalista? Quantes n’hi havia a Barcelona? Quin paper tenien en l’educació dels obrers?
Com eren els ateneus llibertaris? S’asemblaven als d’ara? S’hi fumava? La gent hi anava a beure?
Per què van atorgar els anarquistes tanta importància a l’esperanto?
És cert que els llibertaris van ser els pioners del nudisme i del vegetarianisme?
Quin era el posicionament de les associacions llibertàries respecte a fenòmens com la boxa, el futbol o les curses de braus?
UNA REFLEXIÓ INICIAL PER ENCETAR UN DEBAT
Sense entrar ara en les relacions exactes entre la base material o econòmica de la societat i la superestructura cultural o ideològica, que tantes i tantes polèmiques ha suscitat entre els pensadors socials, sobretot els del camp marxista (Engels, Gramsci, Lukacs, Althusser...), sembla asenyat pensar que l’emancipació d’un grup social acostuma a estar associada amb la creació d’una cultura i uns valors propis, diferents dels que sostenia i imposava l’antiga classe dominant.
Així, mai no s’hauria poduït la Revolució Francesa, ni cap altra revolució liberal, si els burgesos no haguessin començat a dir d’ells mateixos, com a grup, coses diferents d’allò que els atribuïen els aristòcrates. Emparats en els nous valors que difonien autors com Voltaire i en l’esperit crític de les noves pràctiques culturals de la Il·lustració, els burgesos van comprendre que, en comptes d’intentar comprar títols nobiliaris -i renunciar molts cops als negocis- per ocupar un lloc ben valorat en l’escalafó de la societat estamental d’origen feudal, era millor destruir aquesta mena de societat, aristocràtica, basada en els privilegis d’un estament improductiu, i crear-ne una de ben diferent, a la mida dels interessos propis de la classe burgesa, és a dir, una societat que afavorís els negocis capitalistes i atorgués el poder social i polític a la gent que tingués més èxit en aquests negocis.
I, fent un gran salt en el temps, i en el progrés social, també podem concloure que els obrers no haguessin pogut ni volgut dur a terme una revolució social com la que s’inicia el 19 de juliol de 1936 a Catalunya, en què, de manera autogestionària, col·lectivtzen fàbriques -que arriben a assolir una productivitat més gran que no pas quan estaven en mans dels patrons-, creen milícies, formen comitès i consells antifeixistes en cada barri i en cada territori, etc, si no haguessin estat educats prèviament dins d’una cultura de valors antiautoritaris que els capacitava mentalment per fer-se responsable dels seus actes i per dissenyar, organitzar i dirigir les seves activitats, sense delegar decisions en patrons o en líders polítics. Per contrast, observeu el pànic que agafa a molts obrers d’avui en dia quan, en una situació de fallida econòmica d’una empresa, algú proposa que se la podrien quedar i fer-la funcionar pel seu compte.
UNES PINZELLADES BIBLIOGRÀFIQUES SOBRE L’AUTOR
Moltes d’aquestes preguntes i reflexions seran les que, probablement, planaran al llarg de la xerrada amb què Ferran Aisa ens vol presentar dos dels seus últims llibres (La cultura anarquista a Catalunya i La internacional. El naixement de la cultura obrera) .
Ferran -pels qui no el conegueu- és un autor vertaderament polifacètic -poeta, assagista, periodista, historiador, guionista- i prolífic -no paren d’aparèixer obres seves: a més de les que ens presentarà a Sant Boi, acaba de publicar Contrarevolució. Els fets de Maig de 1937 (Edicions 1984), un llibre molt recomanable on analitza la tensió entre revolució i contrarevolució que es va viure en la zona republicana durant la Guerra Civil (una tensió, per cert, tot sovint obviada pels «recuperadors oficials» de la memòria històrica).
Per traçar-ne un perfil que sigui quelcom més que una freda enumeració d’obres publicades, podem dir també que va néixer i créixer al bell mig del barri Xino, concretament, al desaparegut carrer Cadena, a pocs metres del lloc on va ser assassinat Salvador Seguí, el Noi del Sucre, conegut defensor dels obrers lligat a la CNT. Precisament, aquest barri, heterodox, marginal, però també llegendari, bategant i ple d’una vida aliena al simulacre i les aparences socials, es troba ben present en les seves obres. Així, n’ha fet diversos poemaris -como ara Rambla del Raval (2003)- en què evoca i recrea amb emoció encomanadissa les escenes populars que caracteritzaven el barri anys i dècades enrere, i que tan vivament han quedat gravades en l’imaginari dels qui hi han viscut (recordem el cas de Terenci Moix, de Vázquez Montalbán...). També és coautor de El Raval. Un espai al marge, una història del barri, des dels orígens fins a les transformacions més recents.
El fet d’haver estat criat en un barri tan humil i tan lligat a les lluites obreres i, en especial, a la història de l’anarquisme, potser és també una de les claus per entendre l’especial interès i sensibilitat que sempre ha mostrat l’autor pels temes relacionats amb la història de les classes populars i del moviment obrer. Una inclinació que s’ha acabat traduint en la publicació de nombroses obres, ja siguin individuals o col·lectives: Joan Salvat Papasseit, l’home entusiasta (coautor), Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (coautor), Barcelona rebelde (llibre col·lectiu)...
A banda d’això, ha estat una constant la seva participació en activitats lligades al món de l’associacionisme i dels movimients socials. Així, col·labora habitualment en diaris com la Solidaridad Obrera, ha fet de documentalista en diverses exposicions (per exemple, en «Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna» o en «Cent anys de cultura a l’Ateneu Enciclopèdic Popular»), i, tal com s’esdevindrà a Sant Boi el 21 d’abril, intervé habitualment en xerrades i recitals organitzats per ateneus i centres socials.
Finalment, pel que fa al reconeixement de la seva feina, cal destacar que l’any 2000 se li va atorgar el Premi Ciutat de Barcelona per Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic popular (1902-1999), una obra en què explica la historia de l’AEP, un ateneu de caire obrerista, vertadera, enriquidora i fascinant alternativa als ateneus burgesos, que va néixer el 1902 i que a hores d’ara encara funciona, gràcies, entre d’altres coses, a l’empenta de socis com el mateix Ferran.
UNA CONSTRUCCIÓ EMBLEMÀTICA
l’Ateneu Santboià, el lloc on es farà la xerrada, és un immens espai situat al casc antic de Sant Boi que consta de diversos edificis de caire cultural: una sala teatral amb un ampli pati de butaques de dos pisos, una altra de billars i de jocs de taula, un pista de ball coberta, una altra d’estiu ajardinada...
Va ser construït a principis de segle per les classes populars santboianes i, al llarg de la seva dilatada història, va arribar a esdevenir un espai central i un referent ineludible en la vida de diverses generacions de santboians. No obstant això, fa uns anys, com a conseqüència d’un insignificant deute bancari –-vuit milions de pessetes-- que va contreure l’entitat, va ser adjudicat, en una estranya subhasta, i per una suma ridícula –vint-i-dos milions de pessetes a canvi de 12.000 metres quadrats!--, a una empresa que vol enderrocar-ho tot i --vés qui ho havia de dir!-- fer-hi pisos. Una operació especulativa que, de moment, es troba aturada per dos factors: d’una banda, el recurs judicial que la junta de l’Ateneu ha interposat contra la subhasta; i, d’una altra, l’acció decidida d’uns joves que han ocupat els edificis i intenten tornar a dotar-los de vida amb tota mena d’activitats culturals (acaben d’inaugurar-hi, per exemple, una biblioteca popular).
Ara per ara, doncs, aquest conjunt d’edificis, força ben conservats, s’alcen al bell mig de Sant Boi com a autèntic record en pedra d’un temps, no gaire llunyà, en què, malgrat les dificultats polítiques, l’anomenada societat civil tenia una empenta considerable i no havia estat encara desmobilitzada; un temps -parlem clar- en què participar en la vida social i cultural era quelcom més que encarnar algun dels papers passius, de figurants o meres comparses, que reserven els polítics als ciutadans en les activitats organitzades i administrades des del poder.
Tenint en compte la importància que han tingut els espais de l’Ateneu en la vida de Sant Boi, i que la seva silueta, juntament amb d’altres de ben característiques -la de l’església vista des del riu o la de la muntanya de Sant Ramon acollint el poble a la seva falda-, ha acabat ocupant un lloc ben destacat i assenyalat en el mapa mental i sentimental de la vila que hem interioritzat els santboians, sobta molt, moltíssim, l’actitud, entre indiferent i complaent, de la majoria dels partits, els que governen el consitori i els que romanen a l’oposició, davant de la intenció de l’empresa Pichuki -l’actual propietària- d’enderrocar els edificis que conformen l’Ateneu. Sobta més encara si atenem al fet que són partits que parlen a tothora de recuperar la memòria històrica i que tot sovint promouen -i està bé que ho facin- obres de rehabitalització i museïtzació de runes i restes que ja fa dècades i segles que no tenen cap mena de vida. Potser el que passa és, precisament, això: que l’Ateneu no està prou mort, i tenen por que si no s’enderroca, la gent torni a participar-hi i a fer-se’l seu.
http://clsb.ifastnet.com/joomla/
http://clsb.ifastnet.com/joomla/documentos/FERRAN_AISA_Y_LA_CULTURA.doc |
