|
|
|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal : guerra |
|
Són cinc mil, vint mil o cent mil morts?
|
|
per Lydia Garrido
Adreça: La Haia |
19 abr 2007
|
|
|
La guerra al nord d'Uganda ni tan sols ha aconseguit un cà lcul fiable de les vÃctimes en més de vint anys. Des de l’inici de la rebel·lió mil·lenarista encapçalada per Alice Lakwena, i sobretot a partir de 1986, el nord d'Uganda no ha sabut mai més què és la pau. El Moviment de l'Esperit Sant (Holy Spirit Movement) vençut a les portes de Kampala el novembre de 1987, ben aviat va ser reemplaçat per l'Exèrcit de Resistència del Senyor (ARS o Lord's Resistance Army, LRA) del seu nebot Joseph Kony. Ambdós afirmen que els esperits sants dirigeixen els seus moviments i pretenen imposar un poder basat en els deu manaments...
Però el conflicte també reflecteix una profunda rivalitat entre el sud del paÃs que ostenta el poder i el nord que se'n considera exclòs. Aquestes tensions es remunten a l’època de la colonització brità nica que va exacerbar les lluites pel poder existents a nivell regional. AixÃ, l'ARS es beneficia del suport del poble atxolà (nord d'Uganda). Els atxolà s'oposen al president Yoweri Museveni procedent de la tribu dels Banyankole (sud-oest del paÃs). El cap d’Estat va arribar al poder el 1986 després d’enderrocar un consell militar atxolÃ. Fins fa poc, l'ARS s'ha beneficiat dels favors del paÃs veÃ, el Sudan. Khartum hi va recórrer per tal de resoldre, mitjançant milÃcies, el conflicte contra els rebels sudistes. El 1996, davant el terror de l'ARS al nord d'Uganda, el govern va decidir crear "camps de refugiats" per a la població. En fer-ho, va intentar alhora privar els rebels de subministraments. Però no hi ha res a fer. Continuen les massacres de civils i les mutilacions que recorden les de la guerra a Serra Lleona. S’han empresonat entre vint-i-cinc i seixanta mil nens, la majoria dels quals s’han convertit en soldats de l'ARS. Milers d'altres han estat obligats, durant tots aquests anys, a marxar dels camps, al capvespre, per amagar-se dels "reclutadors" entre els carrers de Gulu i d'altres ciutats del nord del paÃs. Es calcula que són aproximadament un milió i mig les persones desplaçades al paÃs atxolÃ, la regió més afectada pel conflicte. És una zona devastada. Michael Odongior, conseller jurÃdic ugandès d'una associació local, expressa el seu desengany: "Aquà la gent sobreviu grà cies a l'ajuda humanità ria internacional. La presència del govern es redueix a l’exèrcit i a algunes carreteres que es van construir ja fa molt de temps."
ANDRE-MICHEL ESSOUNGOU
Periodista (Kampala), autor de «Justicia à Arusha, un tribunal internacional politicament encarat al génocid ruandés», L'Harmattan, ParÃs, 2006.
Jan Egeland, el sotssecretari general d’Afers Humanitaris de les Nacions Unides, debatia amb els refugiats al nord d’Uganda a mitjans de setembre del 2006. "No volem un Tribunal Penal Internacional [TPI], volem la pau", li espetava el cap d'un camp de refugiats on s’hi concentren vint-i-cinc mil persones. "Cal que se us restitueixi la justÃciaâ€?, s’atrevia a dir Egeland... "Evidentmentâ€?, replicava el seu interlocutor, “però el judici de cinc persones ens tornarà tots aquells que ja hem perdut? El TPI ens tornarà la pau? O potser es dedica a prolongar la guerra?"
D’una banda, la rebel·lió de l'Exèrcit de Resistència del Senyor (ARS) alimenta el conflicte més antic dels que hi ha actualment al continent africà ; fins el moment, una quarantena de mediacions no han reeixit. De l’altra, el Tribunal Penal Internacional, convidat per les autoritats ugandeses a finals de 2003 prt investigar les atrocitats que l'ARS havia comès al nord del paÃs, ha inculpat cinc caps militars per crims de guerra i per crims contra la humanitat[1]. Però malgrat les desenes de milers de morts que hi ha hagut durant vint anys, la intervenció judicial del TPI suscita molta controvèrsia. Per a molts –entre ells les vÃctimes–, aquestes inculpats constituirien un fre per al procés de pau entre els rebels i Kampala iniciat el juliol de 2006.
Amb aquesta intervenció el Tribunal Penal posa Uganda a prova: el govern ha de demostrar credibilitat en el desenvolupament del cà rrec des que en va prendre possessió el 2002. El primer procés internacional va començar a la seu del Tribunal de La Haia en què es va implicar el congolès Thomas Lubanga. Tot i això, l'informe ugandès s’havia obert abans, però la instrucció és lenta, sobretot per la incomprensió al territori de destinació[2].
El TPI, molt discretament, va començar obrint una oficina al centre de la capital, Kampala. Sembla un amagatall i res no indica al visitant el lloc on es troba; es demana als periodistes que enviïn les preguntes per correu electrònic prometent-los que se’ls respondrà en qüestió de dies... De moment, però, el TPI, compromès en una difÃcil campanya d'explicació de la seva tasca a associacions locals i internacionals que treballen al nord del paÃs, s’enfronta constantment als mateixos dubtes i crÃtiques. A més, des de fa uns mesos, la polèmica va creixent a Kampala, però també al Sudan, el paÃs veà el qual va apadrinar les primeres converses de pau l'estiu del 2006[3]. El mes d'octubre, Vincent Otti, número dos de l'ARS, va anunciar que malgrat els avenços de les negociacions de Juba[4] (sud del Sudan), no se signaria cap acord global fins que el TPI no hagués aturat les persecucions[5]. “Els rebels prefereixenâ€?, va dir públicament, “que els processos es facin a Uganda... si és que s’han de ferâ€?. El fet és que per primera vegada des de l’inici del conflicte el 1986 mai s’ha estat tan a prop d’assolir un acord de pau el qual sembla, alhora, estar seriosament en perill[6].
Davant el xantatge dels rebels Kampala dubta entre dues posicions contrà ries. En cercles propers al president, Yoweri Museveni, s’escolten veus que exigeixen que els responsables del TPI es retirin. Aquesta posició uneix diverses associacions del nord d'Uganda, com l'Acholi Religious LÃders' Peace Initiative (ARLPI) o Save the Children in Uganda (SCIU) i sembla que respon al desig d'una part de la població que considera prioritari que s’acabin definitivament les hostilitats. Malgrat tot, el TPI manté la seva intenció de jutjar els rebels i obliga Kampala a prendre’n partit públicament: a principis d’octubre del 2006, les autoritats ugandeses informaven per escrit al procurador del TPI, Luis Moreno Ocampo, sobre el compromÃs de dur a terme els processos dictats[7]. Més enllà dels rumors i comunicats oficials entrecreuats, els actors del conflicte ugandès intenten servir-se de la jurisdicció internacional. Pel cantó governamental la instrumentació ja ve des d’abans de les negociacions de pau: després d'haver sol·licitat el TPI el desembre de 2003, Kampala va fer pública el 2004 la inculpació dels cinc caps rebels, alhora que la premsa local s’assabentava de les negociacions secretes. Aquesta "fuita" va transformar les acusacions del TPI en una arma per a pressionar els rebels.
El desembre de 2004, durant la conferència de premsa a Londres, el procurador del TPI i el president ugandès van donar més detalls sobre els processos. Davant la manca d’una victòria militar, Kampala havia de cercar un nou aliat. Per als oficials ugandesos comptar amb un soci amb tant de pes en el judici seria un fet decisiu en el moment de negociar amb l’ARS. El 2005, després dels prometedors contactes inicials amb els rebels, la negociadora governamental Betty Bigombe, una exministra del president Museveni, anunciava que si l'ARS deposava les armes les autoritats es comprometien a demanar al TPI que abandonés els processos[8].
Mentrestant, el cap d'Estat ugandès no se n’està , segons el dia, de brandar l'amenaça judicial o preveure la fi de les accions del TPI. A Kampala, algú proper al president confirma aquest joc: "Si l'ARS accepta signar l'acord de pau global intentarem arribar a un acord amb el TPI. Tindrem arguments suficients per aconseguir que el Tribunal abandoni els processos i l’aconseguirem, l’acord." Pel que sembla el Tribunal se sotmet a la voluntat ugandesa; es troba atrapat, en el millor dels casos, o bé, en el pitjor, instrumentalitzat. Es podria dir que s’ha posat al servei de les autoritats de Kampala i que els rebels el responsabilitzen de bloquejar les negociacions. Certament intenta afirmar llur independència proclamant la intenció de dur a terme els processos, però alhora, defensant l’organisme es converteix en un objectiu polÃtic tant per al govern com per als rebels. No sorprendria que, en resposta a la demanda oficial, durant les properes setmanes se signés un acord que acabaria amb els processos penals. Un acord que el Tribunal difÃcilment desobeirà ja que no pot desentendre’s de la polÃtica local. Si s'entestés en seguir una lògica exclusivament judicial, cauria en el perill de fomentar la continuació del conflicte. Kampala, que en ratificar el tractat inicial s’ha compromès a col·laborar-hi, posaria en entredit la legalitat internacional si demanés que s’aturessin els processos. Ara bé, els imperatius polÃtics i humanitaris la situarien davant les instà ncies de l’ONU i de les grans potències.
A més a més, els estatuts del Tribunal podrien proporcionar un argument jurÃdic a Uganda pel qual justificaria llur posició. A diferència dels altres tribunals internacionals (Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslà via o Tribunal Penal per a Rwanda)[9], el TPI prioritza la justÃcia dels estats implicats. Si aquests darrers no processen els criminals d’una manera creïble –tot i que manca definir els criteris de credibilitat– serà impossible l'acció internacional. El Tribunal només pot intervenir en cas d'inacció –voluntà ria o involuntà ria– dels estats, i els 104 països que han ratificat l’estatut[10] l’han d’assistir proveint-lo amb informacions o bé lliurant els encausats.
L'informe ugandès posa en joc la imatge de la jove jurisdicció internacional i podria orientar les accions futures. El TPI, concebut per superar les dificultats, sembla que en troba d’equivalents als dels seus antecessors: el desig de restablir la justÃcia no pot continuar negant els reptes diplomà tics i polÃtics[11]. En qualsevol cas, la majoria dels que estan als camps de refugiats del nord d'Uganda no podran comprendre que es prolonguin les dures condicions de vida.
Traduït per Judit Farrerons
[1] Joseph Kony, Vincent Otti, Raska Lukwiya, Okot Odhiambo i Dominic Ogwen estan perseguits per crims de guerra i crims contra la humanitat entre els quals segrestos, violacions, tortures i utilització de nens soldats per a cometre massacres.
[2] http://www.icc-cpi.int/cases.html
[3] El passat 10 de gener, a Juba, al sud del Sudan, el president Omar Al-Bachir va dir que "L'ARS ja no era benvinguda a Uganda". Els rebels van considerar que ja no els era possible continuar les negociacions de pau al Sudan. Davant la manca de dià leg, actualment suspesos, exigeixen la represa de les negociacions en un altre indret.
[4] El 26 d'agost de 2006 es va signar un acord entre els rebels i el poder per acabar amb les hostilitats. Es preveia la concentració dels rebels al sud Sudan. A principis de desembre es va renovar i va expiar a finals de febrer d’enguany.
[5] "Kony rebels refuse to sign peace deal", Daily Monitor, Kampala, 10 d’octubre de 2006. Llegiu també Tim Allen, «Trial Justice, the international criminal court and the Lord's resistance army», Zed Books, Londres, Nova York, 2006.
[6] Llegiu Charles Villa-Vicencio, Paul Nantulya, Tyrone Savage, «Building Nations, transitional justice in the african Great lakes regions», Institute for justice and reconciliation, Pretòria, 2006.
[7] "Uganda: LRA warrants to stay�, New Vision, Kampala, 26 de setembre de 2006.
[8] Tim Allen, op. cit., pà g. 94.
[9] Llegiu Xavier Bougarel, "Du bon usage du Tribunal pénal international", Le Monde diplomatique, abril de 2002.
[10] http://www.icc-cpi.int/about.html, per a la llista dels països.
[11] Llegiu Anne-Cécile Robert, "La justÃcia internacional entre la polÃtica i el dret" |
This work is in the public domain |
|
|
