Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juny»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
15 abr 2007
III CENTENARI DE LA
BATALLA D’ALMANSA. El 25
d’abril es compliran 300 anys de la
conquesta borbònica del Regne de
València i la seua conversió en un
simple territori del nou Estat
felipista, subjecte a la «uniformitat
de les lleis de Castella»


 El 1707, l’antic Regne de Val
ència va deixar de ser una nació i
es va convertir en una regió, en
un territori conquerit i administrat
com a tal. Va ser el preu que
va pagar per la seua adhesió a la
causa de l’arxiduc Carles d’Àustria,
que va disputar sense èxit la
corona hispànica a Felip V, duc
d’Anjou, net del rei de França
(Lluís XIV) i primer Borbó a asseure
al tron.





-1700. Mor Carles II

-1702. Comença la
guerra.

-1705. Conquista de
Dénia i València.


-1707. Batalla
d’Almansa


-1711. Carles,
emperador d’Àustria.

-1713. Tractat d’Utrecht.

-1714. Caiguda de
Barcelona.





Tot i que les seues conseq
üències ens afectaren directament,
no cal perdre de vista que
aquesta va ser una conflagració
sobretot internacional, que va tenir
com a detonant la mort sense
descendència de Carles II, l’últim
rei espanyol de la dinastia
dels Àustria (o dels Habsburg).
El que en el fons es va dirimir en
la guerra de Successió va ser
l’hegemonia europea, l’equilibri
de la qual es va veure greument
pertorbat per la presència d’un
francès a la cort madrilenya.
L’imperi austríac es va oposar
a Felip V per raons dinàstiques:
l’emperador Leopold I,
també un Habsburg, volia que el
segon dels seus fills, Carles, es
convertira en el successor de
Carles II. A parer seu, a un Àustria
havia de succeir-lo un altre
Àustria, tot i que el testament final
de Carles II va designar hereu
un Borbó.

La posició de Leopold va ser
secundada per altres països europeus,
especialment per Anglaterra,
sempre vigilant en vista de
les ambicions expansives de
França i, en aquest cas, especialment
preocupada pels privilegis
que Lluís XIV podia obtenir del
seu nét en el comerç amb les col
ònies americanes.
Carles II va morir sense descend
ència l’1 de novembre de
1700. Poc després va accedir al
tron Felip V. La coalició internacional
antiborbònica (la Gran
Aliança) no va ser operativa fins
al 1702, any en què es va declarar
la guerra. El Regne de València
es va convertir en escenari de la
contesa a partir de 1705, amb el
desembarcament d’un contingent
aliat a Dénia, comandat pel
general valencià Joan Baptista
Basset.

El conflicte no només va desenvolupar-
se a la península Ibè-
rica, sinó també a bona part
d’Europa. De fet, va començar
als dominis catalans a Itàlia i es
va estendre per Baviera i Hongria.
Per això hi ha historiadors
que la consideren la primera
guerra mundial.

Després de la conquista de
Dénia (18 d’agost), la revolta
austriacista va estendre’s ràpidament.
Amb una petita flota desglossada
de la gran armada austriacista
que es dirigia a la conquista
de Barcelona, Basset es va
fer fort a la capital de la comarca
de la Marina. Gràcies al suport
popular rebut i, sobretot, que els
felipistes van desviar els seus esfor
ços bèl·lics a Catalunya, el general
va aconseguir conquerir
amb poques dificultats València,
on va proclamar rei l’arxiduc el
16 de desembre. Barcelona havia
estat presa pels aliats uns mesos
abans, el 9 d’octubre.




La batalla, que va representar
un punt d’inflexió en la guerra,
va començar a les dues i mitja de
la vesprada del 25 d’abril de
1707 i va durar vora tres hores.
Hi van participar aproximadament
50.000 homes, uns 7.000
dels quals van perdre la vida al
camp de batalla.
El combat es va iniciar despr
és de l’avanç dels aliats en direcci
ó a Castella. Per la seua
orografia, Almansa i l’entorn representen
el pas natural entre el
País Valencià i Castella.
Els aliats avançaren a la recerca
de les tropes borbòniques
comandades pel duc de Berwick.
Després de portar la iniciativa
al començament de la batalla,
els austriacistes van patir un
contraatac felipista que va resultar
determinant.

La disposició dels dos exèrcits,
estudiada àmpliament per
José Luis Cervera, revela que
l’estratègia de Berwick va superar
els càlculs dels caps aliats,
que no disposaven d’un comandament
únic. Els francoespanyols,
a més, van superar en
nombre els austriacistes.


----->
La batalla que va marcar el transcurs de la guerra

J. CUÉLLAR



L’èxit d’aquestes operacions
va fer dels territoris de la Corona
d’Aragó la millor plataforma per
als plans de Carles en la guerra.
Però el seu objectiu principal era
la conquista de Madrid, una plaça
on mai no va trobar l’adhesió popular
de què va gaudir a València i
Catalunya.
A València, bona part
d’aquest suport va ser responsabilitat
de Basset i els agents que
van promoure la causa austriacista
abans de l’arribada a Dénia.
Moviments similars van conduir,
el juny de 1705, a segellar a Gèno-
va un pacte entre Anglaterra i els
representants dels miquelets de la
plana de Vic. Es tractava, en tots
els casos, de mobilitzar els recursos
necessaris per quan es produ-
ïren les primeres operacions militar.
Aquestes intrigues han generat
en els últims anys un debat historiogr
àfic molt interessant al
voltant de les motivacions de la
població valenciana i catalana a
l’hora de prendre partit per l’austriacisme.
¿Hi ha raons objectives
per a pensar que es podria haver
produït de manera natural un rebuig
generalitzat al regnat de Felip
V o, al contrari, és més probable
que aquest rebuig fóra induït?
Potser hi havia un sentiment austriacista
i antiborbònic previ, per
ò sembla clar que no s’hauria
manifestat si les potències aliades
no hagueren iniciat les hostilitats.
Per a convèncer els valencians,
Basset va prometre als
camperols una redempció dels
tributs que pagaven a l’aristocrà-
cia. La mesura va tenir l’efecte
previst, però va ser molt limitada
en el temps. Quan la guerra es va
haver estabilitzat, el govern austriacista
va desautoritzar Basset i
el seu programa revolucionari,
fins al punt que el va empresonar
el juny de 1706 per haver incomodat
la noblesa partidària de l’arxiduc.
Paral·lelament, Carles va fer
un primer intent per aconseguir
Madrid, però va fracassar. La seua
retirada el va conduir a València,
on va estar des de finals de setembre
de 1706 fins a mitjan març
de l’any següent i on va jurar els
furs.
 La figura de Joan Baptista
Basset i Ramos és poc coneguda
al País Valencià, i menys encara
a Catalunya. La seua contribució
al bàndol austriacista i les perip
ècies que va protagonitzar al
llarg de tot el conflicte l’haurien
d’haver fet mereixedor, sens
dubte, del més gran reconeixement.
Però, malauradament, i
atenent l’aforisme que diu que la
història l’escriuen els vencedors,
una llegenda negra alimentada
pels dietaristes borbònics
va enterbolir la seua biografia.
Per sort, els estudiosos contemporanis,
i en especial José
Luis Cervera –de nou–, han rescatat
un personatge únic, el talent
i la fidelitat del qual bé podrien
atorgar-li la categoria
d’heroi nacional.
Basset va ser un personatge
cabdal. Figurava entre els membres
del cercle més pròxim a l’arxiduc,
ja abans de la guerra. La
seua destresa el va conduir a planificar
i executar amb èxit una de
les operacions més reeixides i
amb menor cost de la guerra: la
conquista de València.
Aquesta incursió, que va comen
çar amb la presa de Dénia, el
1705 no figurava en els plans inicials
dels aliats que, poc confiats
del seu èxit, a penes van prestar
atenció a l’empresa, capficats
com estaven en la conquista de
Barcelona.
Al seu país, Basset va ser
aclamat pels camperols, que van
veure en ell no només un excellent
militar, sinó un abanderat de
les reformes socials, atesa la se-
E.O.
El general es va dirigir de nou
cap a Dénia, que s’havia mantingut
austriacista, però diferències
amb el governador de la plaça el
tornaren a conduir a la presó.
El 1711 el rei va rehabilitar
una altra vegada Basset, que va
acabar el seu periple en la guerra
coliderant la defensa de Barcelona
com a cap d’artilleria.
En acabar el conflicte va ser
empresonat, aquesta vegada pels
borbònics. Després d’una penós
pas per les presons de Felip V, va
morir a Segòvia.
crificis per una causa, cal recordar
que Basset va ser empresonat
fins a dues vegades pels mateixos
austriacistes, que no van tolerar
la seua promesa de suprimir
alguns tributs senyorials.
El general no va poder participar
a la batalla d’Almansa pel
seu confinament. No obstant aix
ò, la derrota va moure els aliats
a alliberar-lo, sabedors que si hi
havia algú que podia tornar a posar
en peus el Regne de València
contra els borbònics aquest era
Basset.
ua promesa d’abolició dels impostos
als nobles. Alguns historiadors
apunten que els valencians,
més que austriacistes,
eren sobretot bassetistes.
Les habilitats del general
eren nombroses. Ja abans del
conflicte es va revelar com un
gran enginyer militar, expert a
organitzar la resistència als setges.
Dénia, Xàtiva i, finalment,
Barcelona, avalen el seu domini
de la matèria.
La seua marxa va
ser el preludi del destí que correrien
els valencians poques setmanes
després a Almansa.
Carles va delegar el planejament
de les operacions militars
als seus generals. Una vegada superat
l’hivern i el consegüent
aquarterament de les tropes, els
aliats van decidir atacar l’exèrcit
francoespanyol concentrat a la
Manxa, com a pas previ a un altre
intent de conquerir Madrid. Els
contingents, fonamentalment
portuguesos i anglesos, van trobar-
se finalment amb els felipistes
a Almansa el 25 d’abril de
1707. El combat, que va durar poques
hores, es va acabar a favor
dels borbònics.
Tot i que la presència de valencians
va ser merament testimonial
en la batalla i que aquesta
va tenir lloc en una població de
Castella, la història del poble valenci
à va reservar un capítol
transcendental per a aquests fets.
Un ràpid avanç dels felipistes va
seguir la batalla, amb episodis tan
tràgics com la conquesta de Xàtiva,
que va suposar la crema de la
ciutat. València es va entregar el 8
de maig i el Regne, llevat d’algunes
places com ara Alacant o Dé-
nia, va caure definitivament a les
mans dels borbònics.
La guerra al territori valencià
havia durat molt poc, menys de
dos anys, però les seues conseq
üències van ser devastadores. El
29 de juny, Felip V va abolir els
furs en el decret de Nova Planta,
una dràstica mesura que es repetiria
uns anys després a Catalunya,
quan els aliats van perdre definitivament
l’interès per la guerra.
«Quan el mal ve d’Almansa a tots
alcança», diu la dita popular.
 Els decrets de Nova Planta van ser firmats per
Felip V per primer cop el 29 de juny de 1707 per als
regnes d’Aragó i València, acabats de conquerir.
Aragó, recuperat momentàniament pels aliats el
1710, va tornar poc després a les mans del rei
Borbó que, en aquest cas, va suavitzar el contingut
del decret. Els decrets per a Mallorca i Catalunya es
van dictar el 1715 i el 1716. A diferència d’Aragó i
Catalunya, València va ser privada fins i tot del dret
privat. El decret de 1707 deia: «He juzgado por
conveniente [...] mi deseo de reducir a la uniformidad de unas mismas
leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose
igualmente todos por las leyes de Castilla.»

Els decrets de Nova Planta
La política repressiva de Felip V va tenir el seu màxim exponent a Xàtiva, cremada
per la seua resistència, però també Vila-real va patir la crueltat borbònica
Les ciutats socarrades
 Si Almansa és el símbol de la
derrota, Xàtiva és el de la repressi
ó i la humiliació, les mateixes
que els borbònics van imposar als
valencians per la seua adhesió a
l’austriacisme. Després de la batalla,
les tropes francoespanyoles
van avançar ràpidament per conquerir
tot el Regne. En el seu camí
van trobar un important focus de
resistència a Xàtiva i el seu castell.
Amb un clar propòsit exemplificador,
els felipistes, una vegada
rendida la plaça, van incendiar
gairebé totes les cases de la
E.O. localitat i van obligar la seua poblaci
ó a fugir. La ciutat va tardar
un any a ser habitada novament.
No satisfets amb aquest càstig,
també li van canviar el nom.
Xàtiva va passar a dir-se Nueva
Colonia de San Felipe durant més
d’un segle, fins que les Corts de
Cadis (1811) van recuperar la denominaci
ó original.
Però aquesta mateixa política
repressiva ja havia sigut aplicada
pel mateix bàndol un any abans a
una altra ciutat: Vila-real. En
aquell moment el desenvolupament
de la guerra era favorable
als austriacistes, però un fugaç
avanç dels borbònics pel Maestrat
va conduir el comte de Las
Torres a les portes de Vila-real.
L’operació va posar fi a la vida de
253 dels prop de 3.000 habitants
que en aquella època tenia la ciutat,
que també va ser cremada i saquejada.
Ja en el segle XX, Carles Sarthou,
un vila-realenc, responsable
del Museu de l’Almodí de Xàtiva,
va decidir penjar cap per avall un
retrat de Felip V en record de la
crema de Xàtiva, però probablement
també de la de Vila-real.
 Almansa no era ni és valenciana, però sens dubte
és la ciutat que amb més entusiasme està
commemorant l’efemèride del 25 d’abril.
L’Ajuntament de la localitat i diverses associacions
preparen per al cap de setmana del 27 al 29 una
recreació de la batalla en què participaran grups
històrics de reconstrucció com ara els anglesos
Lord Orkney’s Foot, els francesos Royal Ecossais,
els holandesos Dutch Blue Guards o la federació
valenciana de l’Associació Napoleònica.
Uns dies abans, el 24, el grup valencià Al Tall,
que el 1979 va publicar el disc Quan el mal ve
d’Almansa... –que inclou l’emblemàtica peça del
Cant de Maulets–, actuarà en solitari en l’envelat
municipal del recinte firal d’Almansa. Serà un dels
moments més emotius, sobretot perquè es preveu
que siguen molts els valencians que s’acosten a
sentir-los.
El dia 25 se celebrarà el «dia del centenari» amb
desfilades d’unitats militars amb uniformes històrics,
inauguració d’una exposició antològica, ofrenes
florals, hissada de banderes dels països participants
en el combat, dinar popular i un concert de música
barroca.
Des del febrer passat, l’Ajuntament organitza
visites guiades al camp de batalla que arranquen
del Centre d’Interpretació de la Batalla situat a
l’ermita de Sant Blai. Tota la informació, incloent la
possibilitat de convertir-se en un voluntari dels actes
del tercer centenari, es pot consultar al portal
www.almansa1707.es.
Al País Valencià les commemoracions seran
liderades per Acció Cultural, l’entitat presidida per
Eliseu Climent. Com cada any, l’associació
recordarà la data amb una manifestació, que s’ha
traslladat al 5 de maig per no fer-la coincidir amb el
pont del dia 1. En aquesta ocasió el lema triat serà
«Ja n’hi ha prou». A la nit tindrà lloc un concert on
participaran Obrint Pas, Miquel Gil, Feliu Ventura,
L’Ham de Foc i Al Tall, entre altres grups. Els actes
tindran un caràcter reivindicatiu, especialment
reforçat després de l’amenaça de la Generalitat
Valenciana de posar fi a les emissions de TV3.
Una de les commemoracions més originals està
promovent-la l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida,
que convida tots els valencians a pujar als cims més
representatius del país la nit del 24 al 25 amb
llanternes i llums elèctrics –a la muntanya cal evitar
el foc– a la manera de les alimares d’avís antigues.
D’altra banda, a desenes de localitats s’estan
organitzant al llarg de tot el mes programes de
conferències a càrrec d’historiadors i debats a
propòsit de l’efemèride.
«Almansa 1707»




Autor: FRANCESC MIRA
Editorial: BROMERA
Pàgines: 126
D’aparició recent, té un propòsit
divulgador, com ha reconegut el mateix
autor, que no es considerara un
historiador. El llibre no aporta cap novetat
substancial, però és magnífic per a
obtenir una visió general del període. Mira
recorre els antecedents de la guerra i les
conseqüències i
aporta una reflexió
final sobre el
present en clau
nacionalista. L’obra
es presenta en una
acurada edició amb
grans il·lustracions.
«Basset: mite i realitat...»


Autor: JOSÉ LUIS CERVERA
Editorial: TRES I QUATRE
Pàgines: 235
Basset: mite i realitat de l’heroi valencià
va contribuir decisivament a recuperar un
personatge marginat per la història però
d’una rellevància enorme en el seu temps.
L’àmplia biografia no només desvela les
seues qualitats com a militar i líder
popular, sinó també com a home fidel a
una causa. El mateix
Cervera ha tornat a
escriure sobre el
general en Joan
Baptista Basset.
Vida i mort del líder
maulet, on actualitza
les investigacions.
«De l’alçament maulet...»
Autora: CARME PÉREZ APARICIO.
Editorial: TRES I QUATRE
Pàgines: 190
De l’alçament maulet al triomf botifler va
ser una de les primeres obres publicades
que van estudiar amb exhaustivitat el
fenomen de la guerra de Successió al
País Valencià. Llibre fonamental per a
iniciar-se en la qüestió, el seu contingut
està orientat bàsicament a explicar les
raons socials que
van conduir els
valencians a
sumar-se a la causa
de Carles III i a les
funestes
conseqüències de la
victòria de Felip V.
 Llibres
Canons al castell de Xàtiva, que va resistir tres setmanes el setge dels borbònics comandats pel cavaller d’Asfeld. / E.P.
Almansa es reivindica
Assaig de la recreació de la batalla. / PRESÈNCIA
presència · Del 13 al 19 d’abril del 2007 DOSSIER / LA BATALLA D’ALMANSA  7
Eduard Mira. Comissari de l’exposició «La batalla d’Almansa, 1707. III Centenari»
«Felip V va ser un personatge d’una fredor absoluta»
 És el comissari, juntament
amb José Luis Cervera i Joan
Gavara, de l’exposició promoguda
amb motiu del III
Centenari. La mostra serà al
Museu de Belles Arts de Val
ència fins al 20 de juny.
— El sorprèn que 300
anys després d’haver gaudit
d’un estat jurídic propi d’una
nació, els valencians, com
diuen les enquestes, ens sentim
més espanyols que els
ciutadans d’altres comunitats
autònomes sense fets diferencials
tan marcats com els nostres?
— «No em sorprèn. La nostra
representació parlamentària
també palesa aquesta situació.
Però, malgrat tot, hi ha una perviv
ència emocional entre els valencians,
que és sentida íntimament.
Aquesta vibració ha estat
viva, d’una manera o d’una altra,
des d’Almansa.»
— Com caldria celebrar
aquesta efemèride, amb una
actitud reivindicativa o com
un simple exercici historiogr
àfic?
— «Un plantejament reivindicatiu
nacional tindria un èxit
minvat. Ací, les proclames nacionalistes
tenen un impacte limitat.
Estic convençut que reduir-
lo tot a una mera qüestió
historiogràfica tampoc seria el
més oportú. Em conformaria
que els valencians recuperaren
la memòria, que foren conscients
del seu passat i veieren les
coses amb una certa distància
però sentint-les també com a
pròpies.»
— L’adhesió de catalans i
valencians a l’arxiduc va ser
induïda o espontània?
— «Cal considerar totes les
variables. La presa de partit no
va ser immediata, sobretot a Catalunya.
Cal recordar que Felip
V va jurar els furs de Catalunya i
Aragó. Al Regne de València hi
havia un descontentament camperol
que es va mesclar amb un
sentiment antifrancès notable.
Lluís XIV, el rei de França,
abans de la guerra de Successió,
va atacar la indefensa Alacant
amb 5.000 bombes incendiàries.
Entre els factors que provocaren
E.O.
Eduard Mira és
professor al
departament de
Sociologia de la
Universitat d’Alacant i
coautor del polèmic
llibre «De impura
natione» (1986), sobre
el fracàs de la via
política «fusteriana». /


EL PUNT
l’adhesió dels valencians a la
causa austriacista també cal considerar
el fet que els nostres productes
agrícoles es comercialitzaven
a Anglaterra, una activitat
interrompuda amb l’accés de Felip
V al tron. I, finalment, no cal
oblidar que el model que ens va
proposar el Borbó era el del despotisme
francès: el 1539 el decret
de Villers-Cotterêts ja havia
implantat la llengua francesa
com l’única oficial de l’administraci
ó, dos segles abans de Nova
Planta.»
— Tenint en compte que
Felip V va jurar al principi
del seu regnat els furs d’Arag
ó i Catalunya –no de València
–, creu que els hauria respectat
si al remat no hi haguera
hagut guerra?
— «Coneixent el seu avi,
Lluís XIV, ho dubte molt. Era un
francès al cap i a la fi. El programa
felipista era la modernització
del país, però segons el patró
francès.»
— I qui tenia un programa
de govern més modern,
Felip V o Carles III?
— «Què és més moderna, la
Revolució Francesa o l’evolució
anglesa? En l’actualitat França
és el bon resultat de l’aplicació
d’un model centralista. Suïssa és
un exemple de bon funcionament
d’un model descentralitzat.
Però els models tenen la seua
perversió. El del centralisme és
el despotisme i l’anorreament de
les minories ètnicoculturals. La
perversió del model descentralitzat
és el descontrol total. A
l’Estat espanyol ha passat que
hem pres la part negativa dels
dos models: el despotisme i el
descontrol, tot un drama. En
principi, no hi ha perversió en
cap dels models. A mi, en tot cas,
em causa més simpatia el model
austriacista, plurinacional.»
— De tots els escenaris
que va tenir la guerra a Europa,
va ser l’ibèric un dels més
importants o va ser secundari?
— «Va ser secundari. L’her
ència ibèrica de Carles II era la
que menys estimulava. A Leopold
I d’Àustria, per exemple,
l’interessaven sobretot els dominis
espanyols a Itàlia. Hi ha una
Europa que és l’Europa important,
que va des de Flandes a
Llombardia. Ahí és on s’han
lliurat totes les guerres. El front
Ibèric és el casus belli, igual que
ho va ser en la Primera Guerra
Mundial l’assassinat per part
d’un nacionalista serbi de l’arxiduc
austríac, un simple detonant.
Al cap i a la fi, som l’extrem sudoccidental
d’Europa. Les grans
partides al continent sempre
s’han jugat entre el Loira, el Rin i
el Danubi.»
— A què es va deure la
desconeguda fins llavors ferocitat
de la repressió felipista?
— «Va ser inèdita a casa nostra,
tan inèdita com la circulació
de grans exèrcits per la península,
tret del cas de Catalunya. La
repressió va ser molt dura. De fet
molts botiflers van considerar-la
una barbaritat. Van tractar de
convèncer Felip V, que era un
personatge d’una fredor absoluta,
que retornara els furs. I ell va
dir que no.»
8  DOSSIER / LA BATALLA D’ALMANSA presència · Del 13 al 19 d’abril del 2007
El 2007 serà per a molts valencians sobretot l’any de la Copa de l’Amèrica i no el de l’aniversari de la pèrdua de les llibertats
nacionals. Els ciutadans de la moderna «Comunitat Valenciana» es defineixen, segons les enquestes, tan espanyols com ningú
La memòria, 300 anys després d’Almansa
 El 2007, per a molts valencians,
probablement la gran majoria,
serà l’any de la Copa de
l’Amèrica, no el del tercer centenari
de la desfeta d’Almansa. Felip
V estaria satisfet del seu llegat:
ni rastre de consciència nacional,
tret d’un tímid ressò que a penes
sí dóna per a mantenir les constants
vitals del valencianisme.
Això és almenys el que diuen
les enquestes. Els valencians se
senten tan espanyols com ningú,
en alguns casos fins i tot per damunt
del sentiment de pertinença
a l’Estat manifestat pels veïns
d’altres comunitats sense fets diferencials
tan acusats com ara el
de la llengua pròpia.
Francesc de Paula Burguera,
actual president de l’entitat cívica
Valencians pel Canvi, ho va expressar
amargament en el títol del
seu llibre més cèlebre, És més
senzill, encara: digueu-li Espanya
(1991), una mena de rèplica a
un altra obra apareguda uns anys
abans, És molt senzill: digueu-li
Catalunya, de Josep Guia.
«No hi ha una altra realitat que
aquesta: els valencians se senten
nacionalment espanyols en una
àmplia majoria», va escriure amb
contundència Burguera al llibre.
Els fets sembla que avalen
l’afirmació. Com, si no, explicar
els dotze anys d’incontestable hegemonia
política del PP?
El País Valencià disposava de
tots els ingredients necessaris per
a convertir-se en una entitat polí-
tica de pes, capaç d’articular un
discurs propi dins de l’Estat. I no
ha sigut així, ans al contrari, els
valencians s’han mogut entre la
renúncia i el sotmetiment.
Desenes d’intel·lectuals i assagistes,
gairebé tots des d’unes
premisses fusterianes, han reflexionat
sobre les oportunitats perdudes.
Almansa en va ser una; la
Segona República, l’altra, i la
Transició, l’última. Sempre podrem
afegir-ne alguna més, com
ara la Renaixença, però no és el
cas.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
15 abr 2007
ja estaven aqui. Estan entre nosaltres.
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
16 abr 2007
I això cal posar-ho aquí? De veritat que es una noticia de caire alternatiui contra el sistema?
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
16 abr 2007
perque no ens remontem el segle XI-XII, podriem parlar de les invasions catalanes, perque no???
perque nomes us remonteu als anys que us interessa, perque no agafem tota la historia i ens donem compte com catalunya va ser igual que espanya, nomes que tambe cal dir que amb altre bandera. perque no reconeixem per exemple que els almogavers eren uns assasins, mercenaris sota sou del estat catala??? clar, son catalans i no es el mateix que els espanyols...
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
16 abr 2007
La Campanya 300 anys d’ocupació 300 anys de resistència és una iniciativa impulsada pel conjunt de l’esquerra independentista dels Països Catalans.

La campanya pren com a data d’inici la commemoració dels 300 anys la batalla d’Almansa, i es desenvoluparà al llarg dels propers anys en tots els fronts de lluita, als carrers, els llocs de treball, l’ensenyament, i als pobles i ciutats
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
16 abr 2007
per molt que diguin... la nació ens la inventem i la volem. i qui té un argument per impedir-nos-ho?
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
16 abr 2007
Jo crec que els arrels dels nostres problemes com a poble es remonten a la batalla de Muret. Que dic a la batalla de Muret? Fins i tot crec que es remonten a Indibil i Mandoni que volien seleccions catalanes pero el imperi roma no els hi va deixar.Prou de desviar l'atencio amb xorrades com el preu de l'habitatge o la deslocalitzacio d'empreses. El que realment importa es si Guifre el pilos la tenia mes gran que el Cid campeador o no. Jo estic segur que si.
menos rollos, que ya está bien
23 abr 2007
La "nación" no existía a principios del XVIII, por lo menos con la acepción que utilizáis en esta noticia. Tampoco residía la soberanía nacional en un cuerpo de ciudadanos con sufragio universal, hombres y mujeres mayores de 18 años que van a votar cada cierto tiempo. Aquello era una sociedad estamental todavía más injusta que la actual. Si consideráis progresista hacer reivindicaciones actuales a base de batallitas de hace trescientos años, estamos arreglados. Pero, en fin, es la ola de tontería espiritualista de estereotipos kitsch por la que la gente se mueve hoy en día. Es una verdadera vergüenza el panorama social, y también el llamado alternativo.

Y esto no implica que yo esté en contra del respeto a los idiomas y la necesidad de sentar las bases para su conservación (que en Valencia el catalán, es cierto, puede llegar a tener una situación muy precaria), pero menos tonterías y batallitas, por favor, porque a ver si a Bin Laden le va a dar también por sacar a relucir la expulsión de los moriscos de Valencia, que supongo que también la llevarían a cabo los españolistas.
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
23 abr 2007
Home, si no fòssiu tan sectaris assibaríeu a comprendre que aquestes cel·lebracions es fan per recordar que no som un poble lliure que pugui decidir el seu futur, lo altre és circunstancial i els qui realment ho van patir van ser els nostres avantpassats.

Fem una cosa, assegurem la que es respecti la voluntat popular i nosaltres deixem d'explicar la nostra història, a veure què en diuen els sarcàstics contra el nacionalisme (català , s'entèn).

Per cert, timbaler del bruc, quan les batalletes són utilitzades pel nacionalisme espanyol no hi deus tenir cap problema tu, oi que no?
Re: a 300 anys de la batalla d´almansa i d´ocupació espanyola, que se´n vagin per on vingueren!!!!
30 abr 2007
I preteneu ser-ho quan el vostre butxí enarboli una bandera distinta, quan a la delegació del govern onegi una bandera distinta...?
Tants calçots t'han afectat el cervell...

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona