|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
14-4-1977, el dia de la vergonya
|
|
|
per Bú |
14 abr 2007
|
|
Aquest dissabte farà 30 anys d'un dels dies més negres de la història popular de les Espanyes, l'acceptació per part del Partido Comunista de España de la monarquia i la bandera rojigualda en el 46é aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. |
|
Julián Grimau, líder de a l'interior del PCE. Detingut i assasinat pels franquistes el 1963
El PCE que cap al tardofranquisme havia aconseguit aglutinar la militància més nombrosa i organitzada contra la dictadura - no però la més efectiva i combativa, que agradi o no és deia Euskadi Ta Askatasuna-. Tot i que el partit ja arrossegava al seu sí importants contradiccions, purgues a la estalinista, autoritarisme i manca de debat intern, a l'interior de la Espanya franquista era sens dubte la organització antifranquista amb majors i més actius quadres ( El PSOE era un fantasma que després el capital ressuscitaria, la CNT viva aturada a l'exili francés i el republicanisme viva fraccionat a l'exili). Tot i la seva força interior, el PCE era comandat per una direcció de l'exterior que no sols desconeixia la realitat peninsular sinó que s'havia format i encasellat dins del sector més dur i ortodox del mal entès comunisme de la URSS post-leninista. Fervorosament seguidora d'Stalin ( fou a sugerència d'aquest que eliminaren - físicament i tot- el maquis dels 40's) , crítica com la que més amb Dubcek i el socialisme del rostre humà, i pròxima fins el final a Ceucescu i la seva cort; a principis dels 7o la direcció del PCE feia un viratge ideològic radical i es presentava com a vanguàrdia de l'eurocomunisme, renunciant a tota lluita revolucionària i a la democràcia dels soviets. Era la primera renúncia, no pas l'última.
Santiago Carrillo i Adolfo Suàrez
Les elits franquistes que estaven manegant la transició - ja que la transició la van fer els franquistes, no cal oblidar-ho - van adonar-se de la necessitat de frenar la força del PCE interior i van intuir ràpidament que en per desactivar una organització tant jerarquitzada - per moltes assemblees que es celebressin- calia captar a la direcció. Cap a 1974, via Ceucescu, l'ala liberal del règim va contactar amb Carrillo i li va prometre la legalització i integració del partit al futur escenari postfranquista... amb unes evidents - i inacceptables per qualsevol antifranquista-. Aquests acords tirarien endavant 3 anys després, amb la legalització del PCE el 9 d'abril i en contrapartida - tal i com la direcció a l'exterior havia pactat- la acceptació per part d'aquest de la monarquia i els símbols hereus d'aquesta i el franquisme. El mateix dia que se celebrava el 46é aniversari de la proclamació de la república, el PCE, la gran organització de l'antifranquisme, esborrava tot un passat de lluita revolucionària a l'estat espanyol i traïa - ni per primer ni per darrer cop- a tota la base social que li feia costa i/o que deia representar. Anècdotes posteriors al "dia de la vergonya" són les pallisses rebudes per manifestants per part dels cordons de seguretat el PSUC - no pels grisos- per dur insígnies republicanes "no autoritzades" a marxes, el rei parlant amb el seu amic Carrillo anomenant-lo "mi comunista", el suport dels comunistes al gabinet que els colpistes light volien imposar al 23-F... i un llarg etcètera, que culmina, evidenment ja que la gent no és borrega, amb una paulatina desaparició del PCE com a referent polític de la població. Tampoc és d'estranyar com el mitjans de comunicació del gran capital espanyol celebren avui en dia la legalització del PCE com a part del atado y bien atado al que s'anomena també transició...
|
Mira també:
http://abd-el-krim.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
