Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: especulació i okupació
La repressió de Copenhaguen per a què serveixi d’exemple
02 abr 2007
Durant tota la primera setmana de març, a Copenhaguen, els defensors dâun casal de joves (lâUngdomshuset, lloc simbòlic de la cultura âundergroundâ? europea que havia estat venut pel nou alcalde) han resistit i lliurat una autèntica guerra contra les forces policials. Per la seva banda, les autoritats daneses no han dubtat a posar-se en contacte amb experts dâaltres països europeus que han vingut encantats i tan ràpid com els ha estat possible per observar un model de repressió contra tot disturbi urbà en el futur.




Per lâenviat especial RENÃ VÃ?ZQUEZ DÃ?AZ
Escriptor cubà resident a Suècia.




Al llarg de tot el matí del dia 1 de març i amb una precisió militar imponent, un immens desplegament de forces de lâordre bloqueja el sector del casal de joventut, lâUngdomshuset, en un barri popular de Copenhaguen. Actuen com si hi hagués un grup de terroristes dins de lâedifici de quatre plantes âbastió de la cultura underground europea, cedit per lâajuntament el 1982 però revenut per part del nou alcalde a una secta cristiana sense el consentiment dels ocupantsâ i no uns quaranta joves desarmats que no superen els vint anys de mitjana.

Comença el desallotjament. La policia estrena equipament. Uns canons potents ruixen portes i finestres amb una escuma estranya que sâendureix a lâinstant i que impedeix que els ocupants les puguin obrir des de dins. Simultàniament, armats fins a les dents, uns membres dâelit de la brigada antiterrorista arriben al terrat amb helicòpter. Tot sembla indicar, com les autoritats confirmaran ulteriorment, que ja fa temps que lâoperació ha estat minuciosament planificada.

Just finalitzat lâassalt i desallotjat amb mà de ferro de lâUngdomshuset, comencen les manifestacions de protesta pacífiques, en un primer moment. La policia encercla els manifestants, perd la sang freda i en un no res esclata la violència. Se succeeixen les detencions massives, indiscriminades, traumàtiques. Per tot arreu es poden veure joves, per no dir nens, emmanillats a les voreres; són escenes que recorden situacions de guerra, amb lâestrèpit dels helicòpters sobrevolant sense parar la zona dâoperacions.

Ben aviat els contestataris comencen a reaccionar. Al crit de âEl carrer és nostre!â?, posen els cotxes cap per avall i els calen foc. Amb lâajuda dâestris de tota mena, contenidors i bicicletes els joves edifiquen les barricades. Primer tiren llambordes i ampolles i després, amb la benzina dels cotxes que han tombat, fabriquen còctels Molotov que llancen per damunt de les fileres compactes que formen les forces de lâordre. Lâescena, amb crits, flames, topades, fum i ferits ensagnats agafa un caire de guerrilla urbana com les que veiem al Pròxim Orient.

Cada vegada que les càrregues brutals de la policia aconsegueixen dispersar el grup de manifestants més grans, dâaltres més petits es reagrupen als carrers adjacents, incendien els contenidors i calen foc als cotxes. Les accions espontànies i descentralitzades, que no deixen de sorprendre els policies, es coordinen a través dels missatges als mòbils. I en relació a lâacció psicològica els joves també demostren una gran imaginació: enmig dels disturbis més violents i quan ja és del tot impossible resistir, comencen a posar cançons de Manu Chao i dâaltres músics altermundialistes a tot drap des dâun camió amb uns altaveus immensos.

SENSE MOTIU LEGAL CONCRET

Durant aquesta estona, vuit fileres de policies i de cotxes antidisturbis han bloquejat lâaccés a lâUngdomshuset. Sense cap motiu legal concret, la policia busca estrangers amb qualsevol mena dâimplicació en els disturbis. Les batudes es perllonguen sis dies i sis nits, el temps que dura el període dâenfrontaments. Seân fan a la Casa del Poble de Stengade, en un col·lectiu independent de Baldersgade, a la Casa de la Solidaritat (Solidaritetshuset) i a molts domicilis particulars de diversos barris de Copenhaguen. Dâaquesta manera es detindran més de 140 estrangers, no perquè seâls acusi dâun delicte o dâun crim qualsevol, sinó amb el pretext de âpresumpció de perillositatâ?, per evitar que col·laborin en accions futures[1].

Més enllà de lâús excessiu de la força, lâactuació de la policia ha sorprès per la seva il·legalitat: sâhan interrogat una munió de menors, que a partir dâara ja estan fitxats, però la xifra exacta no sâha fet pública. Els controls fronterers, el gran nombre de forces de lâordre i de patrulles antidisturbis, els gasos lacrimògens, la brutalitat dels atacs contra els manifestants amb equips especials, així com les detencions massives i arbitràries; tot això ha propiciat la imatge dâuna policia militaritzada que, com la seva homòloga italiana el juliol del 2001 durant la Cimera del G-8, ha deixat veure una tendència preocupant que actua fora dels límits democràtics.

Es van demanar reforços dâaltres països europeus per a la batalla de Copenhaguen. Així, per exemple, van arribar una vintena de cotxes de policia suecs des de Malmö, a lâaltra riba de lâestret dâÃresund. Cinc alts responsables de les forces de lâordre sueques també van venir per observar els mètodes repressius dels seus col·legues danesos. Uns quants testimonis han revelat que hi havia agents de paisà, amb els auriculars propis de la policia, que entraven i sortien dels disturbis i es comunicaven en altres idiomes com ara lâalemany, el francès o lâanglès.

Tot responent la pregunta dâun diari, el portaveu de la policia de Copenhaguen va negar categòricament la presència dâunitats actives dâaltres països. Per contra, va reconèixer que âsi nâhi van haverâ? només va ser âen qualitat dâobservadoresâ?. Altres analistes han pogut constatar que les forces de lâordre daneses van utilitzar una tàctica policíaca francesa que ja sâhavia posat en pràctica el 2006 durant les grans manifestacions parisenques contra el projecte del contracte de primera feina (CPE): unitats especials dâagents vestits com els activistes es van barrejar amb els manifestants i es van llançar contra els que semblaven sospitosos de ser els organitzadors per immobilitzar-los i detenir-los per la força.

Els joves militants han coordinat les accions per mitjà dâuna xarxa molt sofisticada de llocs dâInternet des dâon es podia seguir lâevolució dels enfrontaments hora a hora amb informacions detallades dels moviments policials. Per tant, una de les noves prioritats de les forces de lâordre serà piratejar aquesta mena de comunicació.

Finalment, el 5 de març i enmig dâun bloqueig policíac implacable, uns obrers amb la cara coberta, buldòzers i excavadores, als quals sâhavia tapat el nom de lâempresa propietària, van enderrocar el centre juvenil. Amb la destrucció de lâUngdomshuset també desapareix una part essencial de la història del moviment obrer danès. Els mitjans de comunicació no han explicat prou bé els motius de lâodi que inspirava aquell edifici en alguns cercles. Perquè la voluntat de posar el punt i final a un conflicte que feia vint-i-quatre anys que enfrontava els joves i les institucions no va ser lâúnica raó de la intervenció...

Des que es va construir, lâany 1897, lâedifici havia estat la seu de la Casa del Poble (Folketshus), centre neuràlgic de lâagitació política i del món obrer pobre de Norrebro. Lâhavien visitat personalitats tan cèlebres com Lenin o Rosa Luxemburg. El 26 dâagost del 1910 sâhi va celebrar una conferència internacional de dones socialistes. Va ser aquell dia quan Clara Zetkin va evocar la idea de crear un dia la Internacional de la dona. Aquesta retrospectiva ens permet comprendre les ànsies gairebé desesperades de les autoritats daneses per destruir lâedifici.

Finalment, el 1982 i després de gairebé dos anys de conflictes, lâajuntament de Copenhaguen va autoritzar els joves a fer servir la casa. Però el 1999 el nou consistori va decidir que la tancava. La classe política va considerar que les activitats âno eren del tot satisfactòriesâ? i que lâimmoble estava en mal estat arrel dâun incendi el 1996. Per la seva banda, els joves âantisistemaâ? van defensar el seu dret a expressar âen aquesta casaâ? la seva tradició de lluita, i a més perquè hi havia quatre plantes, un soterrani amb una llibreria, una sala de concerts i unes quantes sales dâassaig, un estudi dâenregistrament, una impremta, moltes sales de reunió i una cuina comunitària.

Amb més de 500 visitants per setmana, lâUngdomshuset constituïa una forma radical del pensament alternatiu. Aquell centre dâactivitats culturals, socials i polítiques es fonamentava en la tolerància, la responsabilitat i la solidaritat sense discriminacions racials ni sexuals i presumia dâoferir un rebuig total a la societat de consum. Un detall important: lâaspiració principal dâaquells joves independents no era canviar la societat, així que no representaven un perill per a lâestat. Només exigien que els deixessin desenvolupar la seva cultura a la seva manera.

El 2000, el nou partit de govern a lâajuntament, el socialdemòcrates, va vendre lâedifici a la secta cristiana Faderhuset (Casa del Pare). Aquest grup religiós fonamentalista que té com a líder Ruth Evensen, un creient que només escolta allò que li arriba âdirectament de Déuâ?, recolza la âcreuadaâ? contra els musulmans a Dinamarca. La venda va esdevenir un acte de guerra simbòlic que va convertir el conflicte en un problema insoluble. Els joves van rebutjar totes les ofertes de trasllat i també la intervenció de síndics o assistents perquè els limitarien el temps lliure i la manera de pensar. Aleshores, el conflicte va passar al terreny del dret a la propietat privada i així el desallotjament que sol·licitava la secta va obtenir la cobertura legal.

Després dâaquelles protestes violentes es van succeir els actes pacífics. El 8 de març, una manifestació de dones va congregar més de 3000 persones. La policia va efectuar controls dâidentitat generalitzats. Dinamarca mai no havia conegut aquesta mena dâestat de setge policíac. Es van detenir més de 750 persones entre les quals hi havia uns 140 estrangers.

La zona metropolitana de Copenhaguen té poc més dâun milió dâhabitants. Si les detencions sâhaguessin fet a París, sâhaurien interrogat unes 8000 persones. Com que la policia no té els mitjans per tancar i interrogar tants detinguts, seân van transportar molts a Fyn i a Jylland i es va haver de buidar parcialment un centre penitenciari de Copenhaguen, on hi havia presos comuns, per poder ficar-hi els joves detinguts. Del 10 al 19 de març es van decretar Norrebro i Christianshavn com a zones en les quals tot ciutadà sâexposava a ser registrat i fitxat tot i no ser sospitós. Només amb aquesta mesura, única en temps de pau, nâhi hauria prou per demostrar la incapacitat de les autoritats per controlar la situació. Tot i això, segons la policia lâoperació âha estat un èxitâ?, ja que gràcies al gran nombre de detencions i malgrat la violència dels xocs, sâhan registrat pocs ferits. Si aquesta manera de justificar mesures pròpies dâun estat policial prosperés a Europa, semblaria que ens trobem en un context pseudo-feixista.

Com sâexplica aquesta repressió desorbitada? Segons el professor Lars Dencik, de la Universitat de Roskilde, Dinamarca sâha preparat per fer front als perills terroristes que hi pot haver al seu territori. Com que no passa res, ha trobat en lâevacuació del casal de joves una ocasió immillorable per provar les seves forces dâelit. Mikael Rothstein, de la Universitat de Copenhaguen, creu que el que ha passat és greu. Després dâhaver estat un dels països més tolerants i lliures dâEuropa, Dinamarca sâha tornat âretrògradaâ?, âestreta de miresâ?. Aquesta vegada el govern actual, una coalició liberal conservadora que dirigeix el primer ministre Anders Fogh Rasmussen des del 2001 i que està recolzada per lâextrema dreta xenòfoba i ultranacionalista, ha lliurat un combat no només polític, sinó sobretot cultural contra tota mena dâoposició.

De mica en mica sâha imposat una mentalitat de âpurificació de la sangâ? i dââanivellamentâ? de les opcions ideològiques. Fins i tot en matèria de literatura, les autoritats intenten imposar una llei dogmàtica. Avui dia a Dinamarca, més que a qualsevol altre lloc dâEuropa, el rebuig a tot el que és diferent surt dâuna certa docilitat social que sâha associat a lâafirmació dâun discurs âdanès ètnicâ? oposat als immigrants. En un clima dâintolerància que cada vegada es fa més feixuc, lâestat considera que amb la repressió es poden combatre els valors de la contra-cultura solidària i lâanti-consumisme propugnats per lâUngdomshuset.

El ràpid desallotjament i lâenderrocament de lâUngdomshuset es poden entendre com una manera de passar comptes amb un grup difícil de controlar. Però lâactitud de les autoritats daneses sâha de percebre com un âexperiment de laboratoriâ? en matèria de repressió policial, propi dâun sistema que pressent que cada vegada li farà més falta. A Copenhaguen sâhan implementat tècniques de tipus semi-militar. Les forces de lâordre dâaltres països europeus disposen ara dâun precedent que han pogut analitzar «in situ» i que els ajudarà a respondre aquesta pregunta: quina dosi de repressió suporta una democràcia?


Traduït per Elisenda Riera





[1] LâAssociació de pares contra la brutalitat policial, que té un paper important en tant que testimoni del que els activistes anomenen la âbrutalitat dâEstatâ?, ha denunciat aquestes pràctiques que perjudiquen els drets civils.
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html

This work is in the public domain
Sindicat