Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació : altres temes
EIMA: raons per a cloure una etapa
26 mar 2007
La crítica i els moviments socials a l’època de l’espectacularització de la protesta
Amb aquesta nota el Col•lectiu Redactor de la revista de debats i moviments socials EIMA vol comunicar als seus lectors i lectores el final de la segona etapa del projecte, com també explicar-los-en les raons. EIMA sorgí l’any 1998 com a espai de debat del que volia ser l’embrió d’una organització política d’esquerra radical, l’Àmbit Jove de l’Espai Roig, Verd, Violeta... Tanmateix, les persones que la fèiem aviat emprenguérem trajectòries diferents. Alguns, certament, es decantaren per l’opció d’articular la intervenció sobre la realitat social des de les premisses en què s’arrengleraven EIMA i l’Àmbit Jove a través d’aquest intent de reconstrucció efectiva de l’organització política. D’altres, finalment, optàrem per la lluita en l’escenari cultural i assenyalàrem l’entorn més proper com a objecte de la nostra atenció. Els i les membres del Col•lectiu Redactor que apostàrem per aquesta segona opció decidírem endegar una etapa nova per a EIMA. La revista deixava de ser l’espai de debats d’àmbit general entre els i les joves d’una protoorganització política i entre aquests i el conjunt dels moviments socials barcelonins. Ara es tractava que servís per a impulsar el debat militant entorn de les realitats que tenim més a prop: la problemàtica que envolta les dinàmiques quotidianes dels moviments socials de les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Volíem que EIMA esdevingués un espai per al debat intern entre els moviments, on es confrontessin des dels objectius i les estratègies de fons subjacents a cada discussió fins a les microraons de les divergències sobre com concretar-los en el marc de cada campanya. Així, el Col•lectiu Redactor s’obrí a persones amb experiències militants en les nombroses campanyes que hi havia hagut fins aleshores a les nostres ciutats, tant si militaven en organitzacions polítiques com si no, com també a persones menys implicades en els moviments però interessades en el projecte.

L’hivern de 2001 el 1r número d’aquesta segona època arribava als punts habituals de distribució. Des de llavors han passat cinc anys i l’èxit en els objectius que ens fixàrem ha estat desigual. Els lectors i lectores heu valorat els continguts de la revista i algun article ha aixecat una certa polseguera. En aquest sentit, celebrem haver aportat el nostre petit gra de sorra a la reflexió crítica entorn de la política dels moviments i és precisament el fet de no haver-vos ofert més sovint materials d’aquesta naturalesa el principal motiu d’autocrítica. En efecte, el que havíem concebut com el model ha resultat l’excepció i amb prou feines hem pogut aportar textos en què no només s’expliqués el què i el per què dels moviments, els objectius i les raons, sinó també el com: les tàctiques i estratègies i les divergències per a definir-les i aplicar-les, les relacions amb altres moviments, les clivelles i qüestions objecte de discussió interna.

Si aconseguim explicar per què ha estat així, explicarem també per què cloem aquesta segona etapa. És evident que si EIMA no ha estat un reflex del que es discutia en els moviments socials ha estat perquè aquests no han acabat d’assumir-la com un espai propi. Així mateix, el reduït nombre de persones que formem el Col•lectiu Redactor ha anat disminuint durant els darrers anys i la feina per a tirar endavant la revista ha redundat en menys implicació en els moviments, la qual cosa donava lloc a la paradoxa que editàvem una revista per al debat intern d’uns moviments socials amb què teníem una vinculació somorta. Amb tot, això és només una part de l’explicació. A més de la innegable responsabilitat pròpia, la situació actual dels moviments socials a casa nostra també ha influït en aquest final d’etapa. I és que en el decurs dels darrers anys els moviments de les nostres ciutats s’han inserit en uns marcs d’acció col•lectiva en què és difícil acoblar un projecte com EIMA.

Tot i que seria arbitrari fixar una data d’inici, és un fet que bona part dels moviments socials barcelonins es troben immergits en un procés de reducció del contingut substantiu de la protesta a formes d’acció eminentment expressives. En efecte, la dinàmica de les campanyes en què EIMA ha parat atenció durant els darrers temps s’ha caracteritzat sovint per l’articulació d’uns principis polítics generals (els diversos anti-) mitjançant formes de protesta que amb prou feines acostumen a depassar la mera expressió ètica de disconformitat. Tot i que seria injust generalitzar, pensem que en els darrers temps ha estat escassa la vinculació entre els principis i la pràctica quotidiana a través d’objectius concrets en el marc d’una estratègia política i organitzativa que permetés contrastar el grau d’èxit de les formes d’acció desplegades a cada campanya. Els debats entorn d’aquestes qüestions han estat, a parer nostre, els grans absents en les discussions esdevingudes en el marc de les campanyes que han tingut lloc a Barcelona durant els últims anys. En canvi, han sovintejat debats poc fèrtils, com ara l’especulació al voltant de la identitat dels tan esmentats nous «subjectes» socials que alguns sectors dels moviments volen representar. En aquest camí a la recerca de la identitat cada protesta s’ha concebut, més que com la batalla d’un conflicte específic, com una expressió més de l’enfrontament entre modes de vida pretesament antagònics a què s’atribuïa una relació de correspondència amb els «subjectes» socials definits a priori. En aquest marc, els continguts polítics substantius han tendit a considerar-se secundaris, en benefici de l’aparat simbòlic destinat a reforçar la cohesió del «subjecte» la representació política del qual s’atribuïen els col•lectius impulsors de la campanya.

Aquesta dinàmica ha comportat l’emergència de nous lideratges, estretament vinculats en alguns casos al que s’ha anomenat activisme artístic, a l’empara dels quals s’ha desenvolupat un procés de reducció de les accions a performances. La «visibilització» del «subjecte» com a objectiu central de les accions per sobre de l’assoliment d’efectes polítics substantius sovint ha menat a convertir la protesta en simples actes festius, inintel•ligibles per tothom qui no comparteix el marc d’acció col•lectiva en què s’insereixen. Així, la protesta ja no és una acció instrumental, que serveix per a assolir objectius determinats, sinó que esdevé un fi en si mateixa, en la mesura que és una acció expressiva de l’emergència d’un nou subjecte social. Aquest procés de despolitització de la protesta ha corregut paral•lel a una dinàmica de delegació creixent de responsabilitats a redós de la qual s’ha configurat una nova elit dels moviments, dedicada exclusivament a la militància i que conforma avui dia una veritable xarxa informal de presa de decisions sobre el què, el com i el quan de les mobilitzacions que tenen lloc a Barcelona i que només funciona de manera reactiva. No cal dir que és gràcies a l’esforç d’aquest conjunt de persones que se sosté bona part de les estructures de mobilització dels moviments barcelonins i s’articulen la majoria de les campanyes amb què ens identifiquem i en què hem participat. Ara bé, també cal assenyalar algunes conseqüències negatives d’aquesta dinàmica. La principal és que durant els darrers anys ha tingut lloc un procés d’arraconament creixent de l’assemblea com a marc organitzatiu i de presa de decisions en favor d’espais més reduïts i suposadament operatius, sense que això hagi generat gaire reflexió crítica en el si dels moviments.

És en aquest context que el Col•lectiu Redactor d’EIMA decideix replantejar el projecte. El distanciament creixent envers els esquemes que informen la pràctica actual d’una part important dels moviments socials de Barcelona i les ciutats de l’àrea metropolitana, a causa dels factors que hem esmentat, fa que avui dia sigui difícil mantenir-lo tal com l’havíem concebut en iniciar la segona etapa. La periodicitat irregular amb què apareixia EIMA, producte dels problemes en el procés de recepció d’articles, edició, maquetació, distribució i finançament, n’ha estat més conseqüència que causa. En qualsevol cas, les persones que formem el Col•lectiu Redactor d’EIMA continuem apostant per un projecte cultural destinat a animar el debat crític en el si dels moviments socials, dels quals ens sentim part. Partint d’aquesta premissa, resta tot per definir. I, com sempre, les vostres aportacions i col•laboració resulten essencials per a tirar-lo endavant.

Col·lectiu Redactor de la Revista Eima
revista-eima ARROBA correucatala.com

Barcelona, desembre de 2006

This work is in the public domain

Comentaris

Re: EIMA: raons per a cloure una etapa
26 mar 2007
Uff, xapistes fins al final !!!
Re: EIMA: raons per a cloure una etapa
26 mar 2007
Dues preguntes:
1- Quina mitjana de revistes fèieu de cada número?
2- Dieu: "Els lectors i lectores heu valorat els continguts de la revista i algun article ha aixecat una certa polseguera.". Quins articles han aixecat polseguera? Sobre quins temes? Els podeu republicar en aquest post?
Sindicat