Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
300 anys de resistència
per jordi	18 mar 2007
Aquest any 2007 que enguany comencem marca una data històrica per entendre l’evolució política i social dels Països Catalans durant els últims tres segles. El proper 25 d’abril, es commemoraran 300 anys de la batalla d’Almansa, és a dir, el punt de partida de la pèrdua de les constitucions pròpies i drets del País Valencià , Catalunya i les Illes.
Aquella victòria de l’exèrcit franco-espanyol va significar l’inici d’una reforma estatal de caràcter centralista va començar amb el decret de Nova Planta i la conseqüent pèrdua de les llibertats nacionals i els furs, així com la dissolució de les principals institucions que regien el Regne de València fins llavors. Aquestes foren les primeres mesures repressives que arribarien arreu del territori a les acaballes de 1715. Però aquesta victòria militar no fou només una conquesta territorial. Va esdevenir l’acceleració d’un procés de desmembració, colonització i genocidi cultural que ha esdevingut la negació de la nació catalana i dels seus drets democràtics. Un procés del qual encara ara patim mitjançant els aparells administratius de l’Estat. Ens trobem en un temps on aquestes formes colonitzadores prenen el nom d’espanyolització però el fons segueixen sent el mateix: la pèrdua de la identitat nacional del poble treballador dels Països Catalans. Actualment, els catalans i catalanes mantenim l’status quo que va començar fa tres segles. Els partits d’obediència espanyola, amb una bossa de votants importantíssima sobretot al País Valencià i a les Illes, fan la seva feina, la de portar polítiques continuistes estatals. Més greu és el problema de les organitzacions nacionalistes (PSM, ERC, CIU, BNV) que en cap cas qüestionen l’ordre jurídic del sistema de les autonomies i que no dubten a aferrar-se a qualsevol escletxa de poder encara que suposi acceptar renuncia rere renuncia. Aquest no és un fet nou, és el paper que han protagonitzat històricament les burgesies i classes dominants del país, sempre posicionant-se al cantó del poder de l’estat espanyol avivant les ànsies de llibertat de la classe treballadora catalana. Des del botiflers filipistes, passant pels Sindicats Lliures o els col·laboradors durant les dictadures de Primo de Ribera i Franco i acabant per les renuncies durant la transició, la Batalla de València, els 23 anys de Pujolisme o el reformisme autonomista i encaixista amb el que ens trobem a l’actualitat. Tot han estat mostres de que les ambicions polítiques de la burgesia autòctona no sobrepassen el límit de la consciència de classe (alta, per suposat). Mentre, l’anomenat “independentisme� parlamentari deixa amb el cul a l’aire a tots aquells que confiaven en uns avenços nacionals que no arriben. Per tot això, ara s’obre un procès de vuit anys (els que van entre els 300 anys de l’arribada Borbònica a València i l’acabament de la conquesta) en que els moviments populars del país han d’aprofitar per reorganitzar-se i bastir un projecte que ens porti a l’assoliment dels objectius. El 31 de desembre de l’any 2015 es tanca un periode de 300 anys de resistència nacional i social que cal aprofitar. L’Esquerra Independentista és un moviment que ha patit forts sotracs durant els últims vint anys però que ara es troba en un moment que cal definir els objectius tàctics i organitzatius que ens portin barri a barri i poble a poble a donar a conèixer la nostra alternativa. Si em après quelcom durant tot aquest temps és que no podem deixar que la classe política ens marqui calendaris ni pautes de treball. Per això és des del propi independentisme combatiu des d’on hem de començar a fer la feina d’abaix cap adalt. La mobilització popular i el treball diari han de ser constants, des les assemblees de base, fins als òrgans nacionals hem d’estar a l’alçada dels aconteixements. Per això, cal la implicació de tots i totes en la lluita contra l’opressió espanyola i per la construcció d’una societat justa, atacant els problemes d’arrel i assenyalant els culpables que ens porten a aquesta situació. I el que és mes important de tot, cal construir i aportar alternatives a aquelles coses que ens afecten el dia a dia: que els joves no ens puguem emancipar, que les fàbriques tanquin, que les universitats es regeixin des d’empreses, al moobing, a la corrupció política o a la destrucció territorial del país. Només des de l'esquerra transformadora –i des de tots els seus àmbits: polítics, veïnals, juvenils, estudiantils...- serà possible l’alliberament nacional. Per això, cal que els moviments populars sorgexin dels i les treballadores ja que qualsevol projecte polític d’emancipació nacional ha de ser, alhora, el de l’emancipació de la classe treballadora catalana.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more