Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
300 anys de resistència
18 mar 2007
Aquest any 2007 que enguany comencem marca una data històrica per entendre l’evolució política i social dels Països Catalans durant els últims tres segles. El proper 25 d’abril, es commemoraran 300 anys de la batalla d’Almansa, és a dir, el punt de partida de la pèrdua de les constitucions pròpies i drets del País Valencià , Catalunya i les Illes.
gent1024.gif
Manifestacio.jpg
Concert.jpg
Aquella victòria de lâexèrcit franco-espanyol va significar lâinici dâuna reforma estatal de caràcter centralista va començar amb el decret de Nova Planta i la conseqüent pèrdua de les llibertats nacionals i els furs, així com la dissolució de les principals institucions que regien el Regne de València fins llavors. Aquestes foren les primeres mesures repressives que arribarien arreu del territori a les acaballes de 1715.

Però aquesta victòria militar no fou només una conquesta territorial. Va esdevenir lâacceleració dâun procés de desmembració, colonització i genocidi cultural que ha esdevingut la negació de la nació catalana i dels seus drets democràtics. Un procés del qual encara ara patim mitjançant els aparells administratius de lâEstat. Ens trobem en un temps on aquestes formes colonitzadores prenen el nom dâespanyolització però el fons segueixen sent el mateix: la pèrdua de la identitat nacional del poble treballador dels Països Catalans.

Actualment, els catalans i catalanes mantenim lâstatus quo que va començar fa tres segles. Els partits dâobediència espanyola, amb una bossa de votants importantíssima sobretot al País Valencià i a les Illes, fan la seva feina, la de portar polítiques continuistes estatals. Més greu és el problema de les organitzacions nacionalistes (PSM, ERC, CIU, BNV) que en cap cas qüestionen lâordre jurídic del sistema de les autonomies i que no dubten a aferrar-se a qualsevol escletxa de poder encara que suposi acceptar renuncia rere renuncia.

Aquest no és un fet nou, és el paper que han protagonitzat històricament les burgesies i classes dominants del país, sempre posicionant-se al cantó del poder de lâestat espanyol avivant les ànsies de llibertat de la classe treballadora catalana. Des del botiflers filipistes, passant pels Sindicats Lliures o els col·laboradors durant les dictadures de Primo de Ribera i Franco i acabant per les renuncies durant la transició, la Batalla de València, els 23 anys de Pujolisme o el reformisme autonomista i encaixista amb el que ens trobem a lâactualitat. Tot han estat mostres de que les ambicions polítiques de la burgesia autòctona no sobrepassen el límit de la consciència de classe (alta, per suposat). Mentre, lâanomenat âindependentismeâ? parlamentari deixa amb el cul a lâaire a tots aquells que confiaven en uns avenços nacionals que no arriben.

Per tot això, ara sâobre un procès de vuit anys (els que van entre els 300 anys de lâarribada Borbònica a València i lâacabament de la conquesta) en que els moviments populars del país han dâaprofitar per reorganitzar-se i bastir un projecte que ens porti a lâassoliment dels objectius. El 31 de desembre de lâany 2015 es tanca un periode de 300 anys de resistència nacional i social que cal aprofitar.

LâEsquerra Independentista és un moviment que ha patit forts sotracs durant els últims vint anys però que ara es troba en un moment que cal definir els objectius tàctics i organitzatius que ens portin barri a barri i poble a poble a donar a conèixer la nostra alternativa.

Si em après quelcom durant tot aquest temps és que no podem deixar que la classe política ens marqui calendaris ni pautes de treball. Per això és des del propi independentisme combatiu des dâon hem de començar a fer la feina dâabaix cap adalt. La mobilització popular i el treball diari han de ser constants, des les assemblees de base, fins als òrgans nacionals hem dâestar a lâalçada dels aconteixements.

Per això, cal la implicació de tots i totes en la lluita contra lâopressió espanyola i per la construcció dâuna societat justa, atacant els problemes dâarrel i assenyalant els culpables que ens porten a aquesta situació. I el que és mes important de tot, cal construir i aportar alternatives a aquelles coses que ens afecten el dia a dia: que els joves no ens puguem emancipar, que les fàbriques tanquin, que les universitats es regeixin des dâempreses, al moobing, a la corrupció política o a la destrucció territorial del país. Només des de l'esquerra transformadora âi des de tots els seus àmbits: polítics, veïnals, juvenils, estudiantils...- serà possible lâalliberament nacional. Per això, cal que els moviments populars sorgexin dels i les treballadores ja que qualsevol projecte polític dâemancipació nacional ha de ser, alhora, el de lâemancipació de la classe treballadora catalana.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
Doncs res, si voleu ens tornem als estatus i les constitucions de 1707, potser més d'un/una us adonarieu que esteu perdent el temps amb tanta tonteria independentista.

No ens cal un altre estat per a ser lliures.

La única i millor manera d'autodeterminar-se és acabar amb els estats i poder decidir horitzontalment.
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
Doncs res, si voleu ens tornem als estatus i les constitucions de 1707, potser més d'un/una us adonarieu que esteu perdent el temps amb tanta tonteria independentista.

No ens cal un altre estat per a ser lliures.

La única i millor manera d'autodeterminar-se és acabar amb els estats i poder decidir horitzontalment.
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
acabar amb els estats i poder decidir horitzontalment... però com? com destruirem el nostre estat, que patim, fins que no caiguin tots? fins que no caigui el capitalisme? com proposes que vencem l'enemic, l'oligarquia, en absència d'un estat transitori, revolucionari? eh eh?
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
Jo diria que el text no diu res de recuperar les institucions de 1707, i que aleshores no hi havia estatuts ni constitució, però no em feu massa cas, que sóc un tonto indepe.
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
I com destruirem despres aquell estat transitori del que parlas? Com a Rusia, com a china, com a Corea del Nord o com a Cuba?

De quina d'aquelles maneres destruirem l'Estat transitori?

Les teories comunistes han fracasat i encara seguiu amb la retòrica de la lluita de classes com si visquessim al 36. Estem al s. XXI
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
anarkoindepe vol dir anarquistes-nacionalistes. una contradicció tan flagrant que si Durruti aixequés el cap el tornaria a baixar.
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
Durruti tornaria a abaixar al cap ? això mai company ! el què faria es fotrel-s'hi una patada al cul !
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
No és pas una contradicció. De fet la única manera de alliberar els pobles i les nacions és mitjançant l'anarquisme.

Una altra cosa és que interessi veure els anarquistes com enemics del poble i com a pro-espanyolistes o jo que se que coll...
Re: 300 anys de resistència
18 mar 2007
I tu què saps que faria Durruti!
Anarquia als Països Catalans!
On veus la contradicció? ...d'una persona que lluita per l'alliberament del seu poble? Quan aquest alliberament és de l'Estat Espanyol, de la burgesia Catalana, de la globalització capitalista neoliberal,...quin problema hi trobes en reconèixer els Països Catalans com el nostre poble? quin és el teu?
Re: 300 anys de resistència
19 mar 2007
Totalment d'acord amb els dos últims. Anarquia és llibertat, i un individu no és plenament lliure sino ho és el poble al qual pertany.
Re: 300 anys de resistència
20 mar 2007
El federalisme llibertari és la màxima expressió de l'independència.

Des de quan un llibertari no vol l'independència total de les persones i pobles?

Us penseu que els anarquistes catalans volem un estat català?

Hem de renunciar a ser catalans per ser anarquistes?

Mai Catalunya va ser tan independent com amb la revolució llibertària.

Molts llestos agafarieu avui a Durruti i l'acusarieu de venut per moltíssimes coses.
Sindicat