|
|
|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Clima: Els aprenents de bruixots del Banc Mundial i del FMI
|
|
|
per ... |
06 mar 2007
|
A finals d’octubre del 2006, Nicholas Stern, conseller econòmic del govern britànic va enviar al Primer ministre Tony Blair un informe de 500 pàgines sobre els efectes del canvi climàtic en curs i els mitjans per a combatre’l. En el seu informe, Nicholas Stern afirma: «El canvi climàtic deteriorarà les condicions elementals de vida de la població de tot el planeta –accés a l’aigua, producció d’aliments, salut i medi ambient». De manera implícita, el diagnòstic contingut a l’informe constitueix una condemna de les polítiques aplicades pel FMI i el Banc Mundial, del que Nicholas Stern va ser economista en cap. El present article confronta l’informe Stern amb les posicions adoptades pels principals dirigents del Banc Mundial, del FMI i del govern de Washington, al llarg dels últims quinze anys. També reprèn l’informe que el Banc Mundial va consagrar en el 2006 a les catàstrofes naturals. El Banc Mundial va publicar un anàlisi que contradiu el que havia afirmat fins llavors. Intenta, com a discurs, limitar la crisi de credibilitat que l’afecta però sense abandonar en absolut la seva orientació a favor de tot al mercat i la seva adhesió al model productivista destructor dels éssers humans i el medi ambient. Pel que fa a l’informe Stern, si bé conté judicis molt interessants, ni tan sols aconsegueix esbossar una alternativa al model productivista i a la busca frenètica del creixement.
per Éric Toussaint, CADTM
http://www.cadtm.org |
Canvi de posicions dels dirigents del Banc Mundial
En tant que nombroses veus criden l’atenció des de començaments dels anys ’70 sobre els perills d’un creixement sense lÃmits i del consegüent esgotament dels recursos naturals, els dirigents del Banc Mundial i del FMI afirmaven fins fa poc que no hi havia cap perill per a la Terra.
Lawrence Summers, economista en cap i vice-president del Banc des de 1991 a 1996 i a continuació secretari d’Estat del Tresor durant la presidència de William Clinton, declarava en 1991: “No hi ha (…) lÃmits a la capacitat d’absorció del planeta capaç de bloquejar-nos en un futur previsible. El risc d’un apocalipsi a causa d’un escalfament global o a qualsevol altra causa és inexistent. La idea que el món corre cap a la seva perdició és profundament falsa. També és un profund error pensar que haurÃem d’imposar lÃmits al creixement a causa dels lÃmits naturals; és a més una idea el cost social de la qual seria sorprenent si alguna vegada s’arribés a aplicarâ€?.
En una carta dirigida al setmanari brità nic The Economist, publicada el 30 de maig de 1992, escrivia que segons el seu parer, i fins i tot prenent l’escenari més pessimista: «Esgrimir l’espectre dels nostres néts empobrits si no enfrontem els problemes globals del medi ambient és pura demagògia». Afegia: «L’argument segons el qual les nostres obligacions morals respecte les generacions futures exigeixen un tractament especial de les inversions mediambientals és estúpid».
Les postures adoptades per Lawrence Summers van causar un veritable clamor d’indignació a l’època i, cinc anys més tard, en 1997, Nicholas Stern (futur economista principal del Banc) ho va escriure en el llibre auspiciat pel Banc per descriure el seu primer mig segle d’existència: “El compromÃs del Banc en el domini del medi ambient ha estat posat en dubte per algunes persones després de la publicació, a finals de 1991, per la revista The Economist d’extractes d’una nota de servei intern escrita per Lawrence Summers, aleshores economista en cap. La nota de servei intern suggeria la possibilitat que els temes de medi ambient fossin sobreestimats pel que fa als països en desenvolupament; aquests països podrien reduir els seus costos marginals comerciant o tolerant substà ncies contaminants».
En completa oposició amb les tranquil·litzadores declaracions de Lawrence Summers, citades més amunt, predient que el escalfament global no reduiria el creixement més que un 0,1% per any en el curs dels dos pròxims segles, Nicholas Stern afirma en 2006: «L’informe estima que si no actuem, els costos i els riscos del canvi climà tic en conjunt representaran l’equivalent d’una pèrdua d’almenys el 5% del PNB mundial cada any, actualment i per sempre. Si es pren en consideració un ventall més ampli dels riscos i dels impactes, les estimacions de les pèrdues podrien arribar fins al 20 % del PNB o més�. És una desmentida aspra però tardana de les afirmacions de Lawrence Summers.
Les afirmacions del tipus de les de Lawrence Summers no constitueixen un fenomen aïllat: reflecteixen la posició dominant del govern de Washington en relació amb les decisions del Banc Mundial i del FMI. Aquestes posicions, que neguen que el model productivista ocasioni greus danys al medi ambient, i que també neguen que un canvi climà tic estigui en curs, han estat expressades per Washington almenys fins fa poc.
Els nombrosos discursos d’Anne Krueger, economista en cap del Banc Mundial durant el mandat de Ronald Reagan i, més tard número dos del FMI des del 2000 al 2006, aporten la prova. En un d’ells, pronunciat el 18 de juny del 2003 en ocasió del 7è Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg, Anne Krueger declarava: «Prenguem aquesta inquietud immemorial què un creixement rà pid esgotarà els recursos de combustible i que si això es produeix, el creixement tindrà una parada neta. Les reserves de petroli són més importants avui que en 1950. En aquella època, s’estimava que les reserves mundials de petroli s’esgotarien en 1970. El pronòstic no es va complir. Avui, les reserves conegudes poden durar 40 anys amb la taxa actual de consum. No hi ha dubte que quan arribem al 2040, la investigació i el desenvolupament hauran tingut nous avanços en la producció i la utilització de l’energia�.
Aquesta afirmació està en contradicció amb tots els resultats d’investigacions sobre les reserves de petroli. Des del començament dels anys ’90, el volum de nous jaciments és inferior a la progressió del consum.
Anne Krueger va continuar dient: «Tampoc no ocasionem danys irreparables al medi ambient. És clar que després d’una fase inicial de degradació el creixement econòmic porta a continuació a una fase de millora. El punt crÃtic, a partir del qual la gent tria invertir en la prevenció de la pol·lució i la neteja de les zones contaminades, se situa al voltant de 5 000 dòlars de Producte Interior Brut (PIB) per habitant».
Aquest últim parà graf conté dos errors (mentides) manifestos. Primer, els fets demostren que s’han causat danys irreparables al medi ambient. Segon, no és cert que després d’ “una fase inicial de degradacióâ€? del medi ambient, “el creixement econòmic porta a continuació a una fase de milloraâ€?. Els països més industrialitzats han superat fa temps els 5000 dòlars de PIB per habitant (El PIB per habitant depassa els 20000 dòlars en els països d’Amèrica del Nord, Europa Occidental, Japó, Austrà lia i Nova Zelanda) i no obstant, la majoria d’ells continuen amb una polÃtica que implica un augment de la pol·lució.
Va caldre esperar les conseqüències de l’huracà Katrina d’agost del 2005 perquè la Casa Blanca comencés, amb desgana, a reconèixer l’evidència.
El CADTM, aixà com altres moviments, no ha esperat una catà strofe com la que va colpejar Nova Orleans per retraure al Banc Mundial i al FMI les polÃtiques que han afavorit el canvi climà tic i que han debilitat la capacitat dels països en desenvolupament per fer front a les calamitats naturals. El CADTM va denunciar la promoció feta pel Banc Mundial i el FMI de polÃtiques que afavoreixen la desforestació i el desenvolupament de megaproyectos energètics destructors del medi ambient.
De la mateixa manera, va demanar al Banc Mundial abandonar el suport als projectes destructors de les proteccions naturals de les costes com ara els manglars que amorteixen els efectes de tipus sisme submarà (tsunami). El CADTM ha exigit igualment que el Banc Mundial suspengui els seus préstecs en el sector de les indústries extractives. Finalment el CADTM ha criticat la decisió presa per la Conferència de Rio de 1992 de confiar al Banc Mundial la gestió d’un fons mundial de protecció al medi ambient. Això porta sens dubte a confiar a la guineu la cura de les gallines.
El canvi de direcció iniciat pel Banc.
Sense la menor autocrÃtica, el Banc Mundial va publicar a l’abril del 2006 un informe consagrat a les catà strofes naturals. El seu autor, Ronald Parker, escriu: «Hi ha un augment de les catà strofes relacionades a la degradació del medi ambient de banda a banda de tot el planeta».
En tant que la quantitat de terratrèmols roman quasi constant, la quantitat i l’amplitud de les catà strofes naturals relacionades al clima estan en fort augment: d’una mitjana anual de 100 en 1975, van passar a més de 400 l’any 2005. El Banc reconeix que l’escalfament global, la desforestació i l’erosió del sòl han augmentat la vulnerabilitat de regions senceres. El Banc estima que els països en desenvolupament van patir danys de al menys 30.000 milions de dòlars per any. Com ho declara Lester Brown, director de l’Earth Policy Institute: «Aquest informe ressalta que, encara que continuem qualificant les catà strofes com “naturals�, elles són a vegades clarament d’origen humà ».
L’informe de Nicholas Stern sobre l’escalfament global
Nicholas Stern és ben clar: els països menys industrialitzats, encara que menys responsables de l’escalfament global, seran els més afectats: «Tots els països seran afectats. Els més vulnerables –els països i poblacions més pobres– patiran més i més aviat, encara que hagin contribuït molt menys al canvi climà tic». Agrega, en completa contradicció amb la filosofia dels partidaris de la mundialització neoliberal, que: “El canvi climà tic és el fracàs més gran del mercat que el món hagi conegut i interactua amb les altres imperfeccions del mercat�.
Dit això, Nicholas Stern no proposa en absolut alternatives al model productivista i al mercat capitalista. Al contrari, el seu informe té com a objecte fer sonar les campanes d’alarma a fi que fons suficients siguin consagrats a les despeses de reconversió industrial i de protecció del medi ambient, de tal manera que permetin la continuació d’aquest creixement cec. Afirma que la humanitat pot ser al mateix temps “verd� i “pro-creixement� (“Green and growth�).
Explica que el mercat de la protecció del medi ambient oferirà un nou nÃnxol de mercat al sector privat per obtenir beneficis. I per coronar tot això, explica que atès que els PED contaminen menys que els països industrialitzats, patint al mateix temps més els efectes de l’escalfament global, podran vendre als països rics drets per continuar contaminant. Amb els guanys provinents de la venda dels drets, podran finançar la reparació dels danys patits per la seva població.
Conclusió
Una vegada més, els partidaris del model productivista dominant han començat per negar l’existència d’un problema crucial, en aquest cas el dels danys mediambientals i de l’ escalfament global, i han continuat promovent amb força polÃtiques que agreujarien la situació. Més tard, quan la situació es va tornar insostenible, van llançar la primÃcia en els mitjans internacionals publicant un informe sobre el tema, intentant atorgar crèdit a la idea que les institucions internacionals i els governs dels països més industrialitzats han pres consciència d’aquest greu problema, de fet voluntà riament ocultat durant decennis. En definitiva, els defensors del sistema actual fan creure que el sistema està en condicions d’aportar una solució al problema del qual és la causa fonamental, permetent aixà la seva pròpia perpetuació. És urgent comprendre que l’única solució justa i duradora passa justament pel qüestionament d’aquest sistema capitalista productivista, estructuralment generador de danys mediambientals i de desigualtats galopants. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Clima: Els aprenents de bruixots del Banc Mundial i del FMI
|
|
per Ellul |
06 mar 2007
|
|
El capitalisme no és un sistema moral, és un sistema econòmic. No postula teories ètiques, només proposa un sistema monetari. Amb l'ecologisme pasarà igual que amb la guerra de l'Irak, el primer negoci va ser la destrucció i el segón està sent la reconstrucció. Amb el planeta passa el mateix. Es tracta del que Ellul anomena "mirada tècnica" del món que és aquella que entén el món com un "tot disponible". On abans el negoci era el creixement econòmic a costa de cosificar el planeta, ara el negoci està en reconstruir-lo, però sense deixar de cosificar-lo. La qüestió està en continuar fent diners, abans amb la destrucció, ara amb l'ecologisme. On el poder abans era devastador del medi, ara en farà bandera. Però el fons continua sent el mateix. |
|
|
