Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
04 mar 2007
Tres anys després que Zapatero accedís a la Moncloa i amb la mirada posada en les eleccions municipals, l’Estat espanyol pateix una convulsa crispació política. I no són pas raons econòmiques o l’atur les que empenyen aquest acalorat debat, sinó l’actitud d’una dreta agressiva davant les reformes de l’executiu socialista, el qual pretén, entre d’altres, liquidar els condicionants del franquisme en la recent democràcia espanyola.

Per JOSÉ MANUEL FAJARDO
Periodista i escriptor espanyol. És autor de «A pedir de boca», Ediciones B, Madrid, 2006.
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme


Quan es compleixen tres anys de l’arribada al poder de José Luis Rodríguez Zapatero, la imatge de la situació política de l’Estat és desconcertant: més de tres anys sense assassinats d’ETA (a excepció dels morts de Barajas), una eficaç lluita contra la corrupció, un fort creixement econòmic i la taxa d’atur més baixa des del 1979. En lloc de ser símptomes de calma i enteniment, el PP ha conduït un debat sorollós i apocalíptic que presenta un país al llindar de la desaparició; acusa el govern d’enfortir el terrorisme i trair les víctimes; i suggereix que els socialistes van formar part d’una conspiració que va impedir el triomf de la dreta en les eleccions de 2004, en connivència amb ETA i el terrorisme islàmic.

Com és possible que en el període més llarg de la història recent de l’Estat sense atemptats, el període en què s’ha reiniciat el diàleg amb ETA per posar fi a la violència (tal i com van fer Felipe González i Aznar), l’oposició de dretes hagi lliurat aquesta desmesurada croada contra el govern? Sens dubte existeixen raons d’oportunisme polític i d’incapacitat per acceptar la derrota el 2004. Però la desqualificació radical d’un líder com Zapatero, tan procliu al diàleg, i la càrrega d’agressivitat amb què el PP exerceix l’oposició fa pensar que el que s’està jugant avui a l’Estat traspassa de molt les maniobres tàctiques de la vida política quotidiana. Sens dubte existeix un moviment de fons en la política espanyola que convé analitzar i que ens faci defugir la cacofonia de les declaracions conjunturals, els insults i l’escàndol mediàtic.

UNA DEMOCRÀCIA SENSE MEMÒRIA. Com sempre, els problemes d’avui són el resultat d’un procés històric. La democràcia espanyola va néixer d’entre les forces que provenien de la dictadura i les forces que es van oposar a la dictadura. Per tal d’evitar la violència i la venjança, el 1977 es va acordar un marc constitucional democràtic que va permetre la convivència de les diferents sensibilitats polítiques, alhora que es van obviar les responsabilitats d’aquells que van participar en la dictadura. Després de gairebé 40 anys d’opressió (en què van ser executades desenes de milers de presoners polítics, hi van haver milers de presoners, era habitual la tortura i es va forçar a l’exili centenars de milers de persones) ningú, absolutament ningú, va haver de respondre als abusos, al dolor i a la mort. La memòria històrica es va quedar al congelador a l’espera que les ferides cicatritzessin i sempre sota l’ombra omnipresent de les forces repressives que havien actuat en el franquisme i que seguien formant part de l’exèrcit i de la policia de la nova democràcia. Bé es podria acceptar que la Transició va consistir, bàsicament, en què els vencedors de la guerra van deixar de perseguir els vençuts a canvi que aquests no els passessin comptes ni sobrepassessin certs límits. És aquí, en aquest moment històric, on rau l’origen de la crisis política de l’Espanya d’avui.

El resultat d’aquell pacte va ser l’assentament, per fi, de la democràcia en territori espanyol després de segles d’intents frustrats. Però en cap cas va resoldre el que ha estat el conflicte bàsic de l’Estat des de la pèrdua de l’imperi de 1898: la definitiva configuració de l’Estat. Durant la II Rèpublica (1931-1939) es van donar els primers passos cap a la construcció d’un Estat modern mitjançant l’aprovació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i el País Basc. La guerra i la victòria del feixisme, però, va fer que els estatuts esdevinguessin paper mullat. La llarga dictadura, obsessionada per una unitat d’Espanya basada en la repressió de les cultures catalana i basca, no va fer altra cosa que arraconar el problema.

La Constitució del 1978 va comptar amb el rebuig dels nacionalistes bascos, i els nous estatuts que d’ella se’n van derivar van ser percebuts de manera molt distinta per les diferents forces polítiques. Per a la dreta representaven el màxim autogovern a què estava disposada. Per als nacionalistes eren tan sols un primer pas cap a una perspectiva més ambiciosa d’autogovern que, per als més radicals, s’acabaria amb la independència de Catalunya i el País Basc. L’ombra permanent del cop d’Estat (fet realitat el 1981) va acabar imposant el model més reduccionista de l’Estat de les Autonomies.

LA PERVIVÈNCIA DEL TERRORISME. Com a suma de les circumstàncies descrites (absència de responsabilitats per la dictadura, continuïtat dels aparells policials i de l’exèrcit i la discrepància estatutària), una part minoritària però nombrosa de la societat basca va percebre la democràcia com la prolongació ensucrada de la dictadura, la qual cosa va permetre la continuïtat d’ETA, que havia nascut sota el franquisme però la majoria de les accions de la qual es van executar ja en democràcia. Una percepció que va anar lligada a l’existència de la guerra bruta contra el terrorisme (tortures, segrestos i assassinats) perpetrada entre el 1976 i el 1987 per l’extrema dreta i per alguns agents de l’Estat davant la impotència, la tolerància i sovint el recolzament (per això va ser condemnat a presó un ex Ministre de l’Interior del govern de Felipe González) dels primers governs democràtics, tant de dreta com d’esquerra.

D’aquesta manera, la violència, la polèmica sobre el definitiu paper de les autonomies en l’estructura de l’Estat i la valoració històrica de la dictadura han romàs com els grans problemes polítics heretats del franquisme. Problemes que han marcat la vida política espanyola durant els darrers 30 anys i als quals ara, pràcticament desapareguda la generació de la guerra civil, Zapatero ha intentat donar-los una resposta. És aquest intent de resposta, precisament, el que genera la reacció desmesurada de la dreta espanyola, la qual, en paraules del seu secretari de comunicació Gabriel Elorriaga, qualifica l’intent socialista com una “segona transició, una revisió històrica de la Transició, del model constitucional, de l’Estat de les Autonomies i de la política antiterroristaâ€? a la qual s’hi oposa radicalment el PP.

En realitat, la tasca de Zapatero no és altra que lliurar la democràcia espanyola dels darrers serrells del franquisme. L’oposició del PP mostra el vincle sentimentals i ideològic que uneix la dreta espanyola amb el passat dictatorial, la condemna del qual mai ha subscrit. No obstant això, per a una veritable ideologia centrista res hauria de ser més prioritari que reconduir la situació política espanyola cap a la normalitat democràtica en què les regions i les nacionalitats que en formen part gaudissin de la capacitat d’autogovern, que la violència política desaparegués (encara que sigui sota gestió de l’esquerra i els rèdits polítics que això suposés) i que la memòria i la dignitat de les víctimes de la dictadura no sigui quelcom a defensar a Xile o a l’Argentina però a oblidar aquí.

INICIATIVES DEL CENTREESQUERRA. Les tres grans mesures del govern Zapatero (a banda de trencar amb el monopoli catòlic de la moral pública, també heretat del franquisme, reconeixent la igualtat de drets dels homosexuals) han apuntat en aquesta direcció dins el marc de l’Estat espanyol, de manera que la satisfacció de bona part de les aspiracions del nacionalisme català i basc ajudés a consolidar una unitat nacional fundada més en l’adhesió política que no pas en la imposició legal. D’altra banda, ha iniciat el procés de pau aprofitant la declaració d’alto al foc permanent d’ETA per tal d’acabar amb la violència. I, per fi, l’elaboració d’una Llei de la Memòria Històrica que no pretén pas portar als tribunals els antics repressors del franquisme, sinó la dignificació de les seves víctimes mitjançant les iniciatives com la declaració de nul·litat dels judicis franquistes i la recuperació dels cossos de les anònimes fosses comunes en què hi van ser enterrades les persones represaliades.

Zapatero ha comptat amb el suport (de vegades alguna desavinença) del PSOE, d’IU i d’ERC, però també amb suports puntuals del centredreta nacionalista català i basc (CiU i PNB). Això suposa un ampli ventall parlamentari del 57% de l’electorat davant el 37% que representa el PP, el partit que no només s’ha negat a participar en aquestes iniciatives, sinó que les ha boicotejades quan ha pogut aprofitant un sistema parlamentari que li atorga un número d’escons un 5% major al percentatge de vots obtinguts i la majoria conservadora que ostenten alguns aparells de l’Estat, originada durant el govern d’Aznar, com el del Consell General del Poder Judicial.

El balanç provisional d’aquestes tres iniciatives és molt desigual. La Llei de la Memòria Històrica no acaba de quallar pel rebuig frontal de la dreta i la crítica, per insuficient, d’Esquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya. La reforma de l’estatut català ha sortit endavant, tot i l’escàndol que ha promogut la dreta, elevant substancialment la capacitat d’autogovern i proporcionant una referència bàsica per als estatuts de les regions. I la reforma de l’estatut basc resta bloquejada pel col·lapse del procés de pau després de l’atemptat d’ETA. Un col·lapse que ha disparat l’agressivitat de la dreta i ha debilitat el govern.

EL DISCURS DE L’EXTREMA DRETA. No són pocs els observadors que assenyalen que en la manca d’acord entre el PP i el govern de Zapatero hi ha també una manca de voluntat per part d’aquest darrer, ja que la desmesurada oposició del PP reforça les possibilitats electorals del PSOE. El debat parlamentari del passat 15 de gener va ser un bon exemple d’aquest efecte. Per primera vegada en la democràcia espanyola recent, el partit majoritari de l’oposició va utilitzar la lluita antiterrorista per atacar parlamentàriament el govern mentre Mariano Rajoy utilitzava una hostilitat mai vista contra Zapatero. El resultat, segons totes les enquestes, evidencia els recels de la ciutadania cap a les actituds extremistes.

No s’ha de descartar que en els àmbits governamentals l’actitud del PP es percep com un regal electoral i que aquest fet ha portat el PSOE a obviar gestos d’aproximació que poden afavorir una actitud menys agressiva per part de la dreta. La veritat, però, és que el PP s’ha instal·lat en el discurs radical i intransigent des del mateix dia en què va perdre les eleccions. Els intents de deslegitimització de la victòria del PSOE i el rebuig a pactar cap iniciativa governamental –segons el criteri d’anticipar condicions maximalistes que impossibilitin la governació– fan preveure que l’única manera d’aconseguir un acord amb el PP passa per la simple acceptació dels seus postulats, és a dir, per una acció de govern de la dreta.

I per què tanta intransigència? Segurament per un càlcul electoral erroni: el fracàs del govern en el procés de pau i la posterior difusió de la imatge de Zapatero com un líder incapaç i perillós per a la seguretat d’Espanya portaran més vots a les urnes conservadores. El que sí es fa latent és un discurs més propi de l’extrema dreta que no pas el d’un discurs de la dreta moderada i democràtica. Aquest allunyament del centre polític, propiciat per la intransigència, és el que arruïna les seves expectatives electorals. Les raons d’aquest suïcidi polític cal anar a buscar-les en la incapacitat de l’actual direcció (la mateixa que no va saber percebre el perill islamista després d’haver implicat Espanya en la guerra de l’Irak) i, també, en un problema d’identificació política que la dreta arrossega des de la desfeta electoral de la Unió del Centre Democràtic de 1982.

La refundació del Partit Popular el 1989 va suposar el punt de trobada en un sol partit dels sectors centristes que provenien de la UCD i els de la dreta post-franquista de l’Aliança Popular capitanejada per l’ex Ministre franquista i actual president d’honor del Partit, Manuel Fraga. Una de les virtuts d’aquella unitat va ser precisament la vehiculació de l’extrema dreta en una organització conservadora que se situava al centre, és a dir, una forma de desactivar políticament els sectors ultres de l’antic règim que havien representat una amenaça constant durant els primers anys de la democràcia. No obstant, el retorn de la dreta al poder el 1996, la majoria absoluta d’Aznar el 2000 i el context internacional en què l’extrema dreta imposava la seva visió del món amb George Bush al capdavant de la lluita mundial contra el terrorisme, han fet que finalment el discurs de l’extrema dreta a l’Estat espanyol (unida a la ingerència de l’Església catòlica espanyola en el debat polític i a la militància ultracatòlica de reconeguts líders del PP com Ã?ngel Acebes, vinculat als Legionarios de Cristo) s’hagi imposat dins el PP durant els tres anys de govern Zapatero. Però això no descarta la hipòtesis que, en cas de derrota electoral del PP en les properes eleccions, la dreta s’obligui a deslliurar-se de forma més o menys traumàtica del component ultra per recuperar el centre polític que li obri la possibilitat de tornar a governar.

TOTES LES VÃ?CTIMES. Les actituds actuals no fan preveure un altre clima polític. A més, l’atemptat de Barajas encara ha posat les coses més difícils quant al diàleg amb l’entorn d’ETA. Però tot i així, el procés de pau resulta imprescindible per poder abordar sense amenaces la reforma de l’estatut basc, ja que sense aquesta no hi haurà cap possibilitat de trobar una fórmula que aglutini totes les sensibilitats de la societat basca dins el context espanyol. El col·lapse basc suposa una greu limitació a l’intent de Zapatero de liquidar l’herència franquista, alhora que es converteix en l’arma de desestabilització permanent per part del PP. La capacitat de Zapatero de concretar un ampli consens en què hi pugui recolzar les iniciatives per posar punt i final a la violència i a l’herència franquista, i la voluntat o no voluntat del PP de desfer-se del pes de l’extrema dreta, influiran decisivament en les eleccions del 2008, el primer test de les quals seran les municipals del maig. En tot cas, la qüestió basca, la qual ja és la qüestió espanyola, seguirà sent la pedra angular de la democràcia a l’Estat. I ETA n’és molt conscient, d’això: aquí radica la seva força i per això, el debilitament des de l’oposició de la política antiterrorista, reforça de fet la posició d’ETA.

En la lluita política d’aquests darrers anys, sempre citades i sovint manipulades, hi han estat presents les víctimes. Les de la violència d’ETA, moltes de les quals han fet costat al PP i s’han oposat al diàleg, i les de la repressió franquista, les quals no han trobat el recolzament del PP. Però hi han faltat d’altres víctimes: les de la guerra bruta contra el terrorisme (algunes d’elles suposats terroristes i moltes altres simples ciutadans que van patir els atacs del Batallón Vasco-Español i dels GAL) la presència de les quals és invocada interessadament per part de l’entorn d’ETA, la qual cosa justifica la negativa a condemnar la violència del grup armat. Probablement, el dia que totes les víctimes de totes les violències siguin tractades amb la dignitat que es mereixen serà possible desactivar la maquinària d’odi que alimenta la violència. Per aconseguir-ho calen classes de valor no massa freqüents: el del reconeixement els propis errors i horrors. Un exercici de memòria històrica que no s’ha de limitar al franquisme, sinó que ha de contemplar també la recent història d’Espanya.

Zapatero ha intentat donar els primers passos en el camí cap a la normalitat, que no és altra cosa que la substitució de la violència pel diàleg. Desgraciadament, ni la intransigència d’ETA (la ideologia de la qual la porta a obtenir inacceptables beneficis polítics a canvi de l’abandonament de la lluita armada) ni el ressentiment del PP (que anteposa la lluita antigovernamental a la unitat de la lluita contra el terrorisme) han permès que qualli la iniciativa, tot i que les cartes del joc estan damunt la taula. El procés de pau està bloquejat. Zapatero tracta d’assentar un nou pacte que condueixi a la normalització democràtica, en què és previsible la negativa del PP, i ETA dubta entre reprendre la cadena criminal o fer efectiva la treva permanent que deia que mantenia mentre la violava. Haurem d’esperar a veure com es desenvolupa la següent mà de la partida. Abans que ens toqui l’hora de votar.







Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme

http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
06 mar 2007
l´esquerra basca llença proposta de transició politica

video proposta d´Anaitasuna
http://www.youtube.com/watch?v=EeTNiWOMM_w

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona