Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
04 mar 2007
Tres anys després que Zapatero accedís a la Moncloa i amb la mirada posada en les eleccions municipals, l’Estat espanyol pateix una convulsa crispació política. I no són pas raons econòmiques o l’atur les que empenyen aquest acalorat debat, sinó l’actitud d’una dreta agressiva davant les reformes de l’executiu socialista, el qual pretén, entre d’altres, liquidar els condicionants del franquisme en la recent democràcia espanyola.

Per JOSÉ MANUEL FAJARDO
Periodista i escriptor espanyol. És autor de «A pedir de boca», Ediciones B, Madrid, 2006.
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i lâherència del franquisme


Quan es compleixen tres anys de lâarribada al poder de José Luis Rodríguez Zapatero, la imatge de la situació política de lâEstat és desconcertant: més de tres anys sense assassinats dâETA (a excepció dels morts de Barajas), una eficaç lluita contra la corrupció, un fort creixement econòmic i la taxa dâatur més baixa des del 1979. En lloc de ser símptomes de calma i enteniment, el PP ha conduït un debat sorollós i apocalíptic que presenta un país al llindar de la desaparició; acusa el govern dâenfortir el terrorisme i trair les víctimes; i suggereix que els socialistes van formar part dâuna conspiració que va impedir el triomf de la dreta en les eleccions de 2004, en connivència amb ETA i el terrorisme islàmic.

Com és possible que en el període més llarg de la història recent de lâEstat sense atemptats, el període en què sâha reiniciat el diàleg amb ETA per posar fi a la violència (tal i com van fer Felipe González i Aznar), lâoposició de dretes hagi lliurat aquesta desmesurada croada contra el govern? Sens dubte existeixen raons dâoportunisme polític i dâincapacitat per acceptar la derrota el 2004. Però la desqualificació radical dâun líder com Zapatero, tan procliu al diàleg, i la càrrega dâagressivitat amb què el PP exerceix lâoposició fa pensar que el que sâestà jugant avui a lâEstat traspassa de molt les maniobres tàctiques de la vida política quotidiana. Sens dubte existeix un moviment de fons en la política espanyola que convé analitzar i que ens faci defugir la cacofonia de les declaracions conjunturals, els insults i lâescàndol mediàtic.

UNA DEMOCRÃCIA SENSE MEMÃRIA. Com sempre, els problemes dâavui són el resultat dâun procés històric. La democràcia espanyola va néixer dâentre les forces que provenien de la dictadura i les forces que es van oposar a la dictadura. Per tal dâevitar la violència i la venjança, el 1977 es va acordar un marc constitucional democràtic que va permetre la convivència de les diferents sensibilitats polítiques, alhora que es van obviar les responsabilitats dâaquells que van participar en la dictadura. Després de gairebé 40 anys dâopressió (en què van ser executades desenes de milers de presoners polítics, hi van haver milers de presoners, era habitual la tortura i es va forçar a lâexili centenars de milers de persones) ningú, absolutament ningú, va haver de respondre als abusos, al dolor i a la mort. La memòria històrica es va quedar al congelador a lâespera que les ferides cicatritzessin i sempre sota lâombra omnipresent de les forces repressives que havien actuat en el franquisme i que seguien formant part de lâexèrcit i de la policia de la nova democràcia. Bé es podria acceptar que la Transició va consistir, bàsicament, en què els vencedors de la guerra van deixar de perseguir els vençuts a canvi que aquests no els passessin comptes ni sobrepassessin certs límits. Ãs aquí, en aquest moment històric, on rau lâorigen de la crisis política de lâEspanya dâavui.

El resultat dâaquell pacte va ser lâassentament, per fi, de la democràcia en territori espanyol després de segles dâintents frustrats. Però en cap cas va resoldre el que ha estat el conflicte bàsic de lâEstat des de la pèrdua de lâimperi de 1898: la definitiva configuració de lâEstat. Durant la II Rèpublica (1931-1939) es van donar els primers passos cap a la construcció dâun Estat modern mitjançant lâaprovació dels estatuts dâautonomia de Catalunya i el País Basc. La guerra i la victòria del feixisme, però, va fer que els estatuts esdevinguessin paper mullat. La llarga dictadura, obsessionada per una unitat dâEspanya basada en la repressió de les cultures catalana i basca, no va fer altra cosa que arraconar el problema.

La Constitució del 1978 va comptar amb el rebuig dels nacionalistes bascos, i els nous estatuts que dâella seân van derivar van ser percebuts de manera molt distinta per les diferents forces polítiques. Per a la dreta representaven el màxim autogovern a què estava disposada. Per als nacionalistes eren tan sols un primer pas cap a una perspectiva més ambiciosa dâautogovern que, per als més radicals, sâacabaria amb la independència de Catalunya i el País Basc. Lâombra permanent del cop dâEstat (fet realitat el 1981) va acabar imposant el model més reduccionista de lâEstat de les Autonomies.

LA PERVIVÃNCIA DEL TERRORISME. Com a suma de les circumstàncies descrites (absència de responsabilitats per la dictadura, continuïtat dels aparells policials i de lâexèrcit i la discrepància estatutària), una part minoritària però nombrosa de la societat basca va percebre la democràcia com la prolongació ensucrada de la dictadura, la qual cosa va permetre la continuïtat dâETA, que havia nascut sota el franquisme però la majoria de les accions de la qual es van executar ja en democràcia. Una percepció que va anar lligada a lâexistència de la guerra bruta contra el terrorisme (tortures, segrestos i assassinats) perpetrada entre el 1976 i el 1987 per lâextrema dreta i per alguns agents de lâEstat davant la impotència, la tolerància i sovint el recolzament (per això va ser condemnat a presó un ex Ministre de lâInterior del govern de Felipe González) dels primers governs democràtics, tant de dreta com dâesquerra.

Dâaquesta manera, la violència, la polèmica sobre el definitiu paper de les autonomies en lâestructura de lâEstat i la valoració històrica de la dictadura han romàs com els grans problemes polítics heretats del franquisme. Problemes que han marcat la vida política espanyola durant els darrers 30 anys i als quals ara, pràcticament desapareguda la generació de la guerra civil, Zapatero ha intentat donar-los una resposta. Ãs aquest intent de resposta, precisament, el que genera la reacció desmesurada de la dreta espanyola, la qual, en paraules del seu secretari de comunicació Gabriel Elorriaga, qualifica lâintent socialista com una âsegona transició, una revisió històrica de la Transició, del model constitucional, de lâEstat de les Autonomies i de la política antiterroristaâ? a la qual sâhi oposa radicalment el PP.

En realitat, la tasca de Zapatero no és altra que lliurar la democràcia espanyola dels darrers serrells del franquisme. Lâoposició del PP mostra el vincle sentimentals i ideològic que uneix la dreta espanyola amb el passat dictatorial, la condemna del qual mai ha subscrit. No obstant això, per a una veritable ideologia centrista res hauria de ser més prioritari que reconduir la situació política espanyola cap a la normalitat democràtica en què les regions i les nacionalitats que en formen part gaudissin de la capacitat dâautogovern, que la violència política desaparegués (encara que sigui sota gestió de lâesquerra i els rèdits polítics que això suposés) i que la memòria i la dignitat de les víctimes de la dictadura no sigui quelcom a defensar a Xile o a lâArgentina però a oblidar aquí.

INICIATIVES DEL CENTREESQUERRA. Les tres grans mesures del govern Zapatero (a banda de trencar amb el monopoli catòlic de la moral pública, també heretat del franquisme, reconeixent la igualtat de drets dels homosexuals) han apuntat en aquesta direcció dins el marc de lâEstat espanyol, de manera que la satisfacció de bona part de les aspiracions del nacionalisme català i basc ajudés a consolidar una unitat nacional fundada més en lâadhesió política que no pas en la imposició legal. Dâaltra banda, ha iniciat el procés de pau aprofitant la declaració dâalto al foc permanent dâETA per tal dâacabar amb la violència. I, per fi, lâelaboració dâuna Llei de la Memòria Històrica que no pretén pas portar als tribunals els antics repressors del franquisme, sinó la dignificació de les seves víctimes mitjançant les iniciatives com la declaració de nul·litat dels judicis franquistes i la recuperació dels cossos de les anònimes fosses comunes en què hi van ser enterrades les persones represaliades.

Zapatero ha comptat amb el suport (de vegades alguna desavinença) del PSOE, dâIU i dâERC, però també amb suports puntuals del centredreta nacionalista català i basc (CiU i PNB). Això suposa un ampli ventall parlamentari del 57% de lâelectorat davant el 37% que representa el PP, el partit que no només sâha negat a participar en aquestes iniciatives, sinó que les ha boicotejades quan ha pogut aprofitant un sistema parlamentari que li atorga un número dâescons un 5% major al percentatge de vots obtinguts i la majoria conservadora que ostenten alguns aparells de lâEstat, originada durant el govern dâAznar, com el del Consell General del Poder Judicial.

El balanç provisional dâaquestes tres iniciatives és molt desigual. La Llei de la Memòria Històrica no acaba de quallar pel rebuig frontal de la dreta i la crítica, per insuficient, dâEsquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya. La reforma de lâestatut català ha sortit endavant, tot i lâescàndol que ha promogut la dreta, elevant substancialment la capacitat dâautogovern i proporcionant una referència bàsica per als estatuts de les regions. I la reforma de lâestatut basc resta bloquejada pel col·lapse del procés de pau després de lâatemptat dâETA. Un col·lapse que ha disparat lâagressivitat de la dreta i ha debilitat el govern.

EL DISCURS DE LâEXTREMA DRETA. No són pocs els observadors que assenyalen que en la manca dâacord entre el PP i el govern de Zapatero hi ha també una manca de voluntat per part dâaquest darrer, ja que la desmesurada oposició del PP reforça les possibilitats electorals del PSOE. El debat parlamentari del passat 15 de gener va ser un bon exemple dâaquest efecte. Per primera vegada en la democràcia espanyola recent, el partit majoritari de lâoposició va utilitzar la lluita antiterrorista per atacar parlamentàriament el govern mentre Mariano Rajoy utilitzava una hostilitat mai vista contra Zapatero. El resultat, segons totes les enquestes, evidencia els recels de la ciutadania cap a les actituds extremistes.

No sâha de descartar que en els àmbits governamentals lâactitud del PP es percep com un regal electoral i que aquest fet ha portat el PSOE a obviar gestos dâaproximació que poden afavorir una actitud menys agressiva per part de la dreta. La veritat, però, és que el PP sâha instal·lat en el discurs radical i intransigent des del mateix dia en què va perdre les eleccions. Els intents de deslegitimització de la victòria del PSOE i el rebuig a pactar cap iniciativa governamental âsegons el criteri dâanticipar condicions maximalistes que impossibilitin la governacióâ fan preveure que lâúnica manera dâaconseguir un acord amb el PP passa per la simple acceptació dels seus postulats, és a dir, per una acció de govern de la dreta.

I per què tanta intransigència? Segurament per un càlcul electoral erroni: el fracàs del govern en el procés de pau i la posterior difusió de la imatge de Zapatero com un líder incapaç i perillós per a la seguretat dâEspanya portaran més vots a les urnes conservadores. El que sí es fa latent és un discurs més propi de lâextrema dreta que no pas el dâun discurs de la dreta moderada i democràtica. Aquest allunyament del centre polític, propiciat per la intransigència, és el que arruïna les seves expectatives electorals. Les raons dâaquest suïcidi polític cal anar a buscar-les en la incapacitat de lâactual direcció (la mateixa que no va saber percebre el perill islamista després dâhaver implicat Espanya en la guerra de lâIrak) i, també, en un problema dâidentificació política que la dreta arrossega des de la desfeta electoral de la Unió del Centre Democràtic de 1982.

La refundació del Partit Popular el 1989 va suposar el punt de trobada en un sol partit dels sectors centristes que provenien de la UCD i els de la dreta post-franquista de lâAliança Popular capitanejada per lâex Ministre franquista i actual president dâhonor del Partit, Manuel Fraga. Una de les virtuts dâaquella unitat va ser precisament la vehiculació de lâextrema dreta en una organització conservadora que se situava al centre, és a dir, una forma de desactivar políticament els sectors ultres de lâantic règim que havien representat una amenaça constant durant els primers anys de la democràcia. No obstant, el retorn de la dreta al poder el 1996, la majoria absoluta dâAznar el 2000 i el context internacional en què lâextrema dreta imposava la seva visió del món amb George Bush al capdavant de la lluita mundial contra el terrorisme, han fet que finalment el discurs de lâextrema dreta a lâEstat espanyol (unida a la ingerència de lâEsglésia catòlica espanyola en el debat polític i a la militància ultracatòlica de reconeguts líders del PP com Ã?ngel Acebes, vinculat als Legionarios de Cristo) sâhagi imposat dins el PP durant els tres anys de govern Zapatero. Però això no descarta la hipòtesis que, en cas de derrota electoral del PP en les properes eleccions, la dreta sâobligui a deslliurar-se de forma més o menys traumàtica del component ultra per recuperar el centre polític que li obri la possibilitat de tornar a governar.

TOTES LES VÃ?CTIMES. Les actituds actuals no fan preveure un altre clima polític. A més, lâatemptat de Barajas encara ha posat les coses més difícils quant al diàleg amb lâentorn dâETA. Però tot i així, el procés de pau resulta imprescindible per poder abordar sense amenaces la reforma de lâestatut basc, ja que sense aquesta no hi haurà cap possibilitat de trobar una fórmula que aglutini totes les sensibilitats de la societat basca dins el context espanyol. El col·lapse basc suposa una greu limitació a lâintent de Zapatero de liquidar lâherència franquista, alhora que es converteix en lâarma de desestabilització permanent per part del PP. La capacitat de Zapatero de concretar un ampli consens en què hi pugui recolzar les iniciatives per posar punt i final a la violència i a lâherència franquista, i la voluntat o no voluntat del PP de desfer-se del pes de lâextrema dreta, influiran decisivament en les eleccions del 2008, el primer test de les quals seran les municipals del maig. En tot cas, la qüestió basca, la qual ja és la qüestió espanyola, seguirà sent la pedra angular de la democràcia a lâEstat. I ETA nâés molt conscient, dâaixò: aquí radica la seva força i per això, el debilitament des de lâoposició de la política antiterrorista, reforça de fet la posició dâETA.

En la lluita política dâaquests darrers anys, sempre citades i sovint manipulades, hi han estat presents les víctimes. Les de la violència dâETA, moltes de les quals han fet costat al PP i sâhan oposat al diàleg, i les de la repressió franquista, les quals no han trobat el recolzament del PP. Però hi han faltat dâaltres víctimes: les de la guerra bruta contra el terrorisme (algunes dâelles suposats terroristes i moltes altres simples ciutadans que van patir els atacs del Batallón Vasco-Español i dels GAL) la presència de les quals és invocada interessadament per part de lâentorn dâETA, la qual cosa justifica la negativa a condemnar la violència del grup armat. Probablement, el dia que totes les víctimes de totes les violències siguin tractades amb la dignitat que es mereixen serà possible desactivar la maquinària dâodi que alimenta la violència. Per aconseguir-ho calen classes de valor no massa freqüents: el del reconeixement els propis errors i horrors. Un exercici de memòria històrica que no sâha de limitar al franquisme, sinó que ha de contemplar també la recent història dâEspanya.

Zapatero ha intentat donar els primers passos en el camí cap a la normalitat, que no és altra cosa que la substitució de la violència pel diàleg. Desgraciadament, ni la intransigència dâETA (la ideologia de la qual la porta a obtenir inacceptables beneficis polítics a canvi de lâabandonament de la lluita armada) ni el ressentiment del PP (que anteposa la lluita antigovernamental a la unitat de la lluita contra el terrorisme) han permès que qualli la iniciativa, tot i que les cartes del joc estan damunt la taula. El procés de pau està bloquejat. Zapatero tracta dâassentar un nou pacte que condueixi a la normalització democràtica, en què és previsible la negativa del PP, i ETA dubta entre reprendre la cadena criminal o fer efectiva la treva permanent que deia que mantenia mentre la violava. Haurem dâesperar a veure com es desenvolupa la següent mà de la partida. Abans que ens toqui lâhora de votar.







Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i lâherència del franquisme

http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
06 mar 2007
l´esquerra basca llença proposta de transició politica

video proposta d´Anaitasuna
http://www.youtube.com/watch?v=EeTNiWOMM_w
Sindicat